Johann Joachim Winckelmann (Stendal, Brandenburg, 1717 – Trieste, 1768) ha estat considerat el fundador de la història de l'art i de l'arqueologia com a disciplines modernes.
Biografia Va néixer a la Prússia de Frederic II, en una família humil. Durant tota la seva vida, la llar paterna va estar marcada per dificultats, sobretot malalties. Winckelmann diria més tard sobre la seva joventut: «He crescut com l'herba salvatge, abandonat en el meu propi impuls». En un principi Winckelmann havia de ser sabater, com el seu pare, però aquest va cedir als desitjos del fill i el va enviar a l'escola de llatí de Stendal, on Winckelmann va començar a llegir els escriptors i autors llatins i grecs. Va agafer l'afany de continuar aprenent i finalment, amb una carta de presentació del director i una beca d'una família benestant de Stendal, va poder anar al Cöllnische Gymnasium de Berlín. El vicerector de l'escola, Christian Tobias Damm (1698-1778), va impulsar els treballs de Winckelmann.
El 1736 Winckelmann va tornar a Stendal. Va continuar estudiant a l'escola de Salzwedel durant un temps, on va aprofundir cada cop més en l'estudi dels autors grecs.
Anys de formació El 1738 va anar a la universitat de Halle, on consideracions de caràcter pràctic el van portar a estudiar teologia. Durant aquests anys Winckelmann volia conèixer i experimentar el que no estava escrit als llibres. Aquesta marcada oposició envers la seva pròpia època va determinar la seva activitat posterior: el va capacitar per realitzar, amb major intensitat possible, la seva visió de la bellesa.Ibid, p.75.
El 1740, després d'un estudi de teologia de dos anys, Winckelmann va rebre el certificat de teòleg. Tres anys més tard se li va presentar l'oportunitat de ser vicedirector a l'escola de Seehausen. Malgrat totes les dificultats que a mitjan hi havia per a l'estudi de l'antiguitat, Winckelmann es va familiaritzar amb Sòfocles, Aristòfanes, Homer i Plató. També va ser important per a ell l'historiador grec Heròdot.Ibid, p.76.
El 1748 Winckelmann va abandonar Seehausen i, després d'estudis de teologia, de medicina i d'història a diverses universitats alemanyes, va ocupar un nou càrrec: bibliotecari del comte Heinrich von Bünau a Noetheniz a prop de Dresden. Al llarg de sis anys, de 1748 a 1754, Winckelmann hi va organitzar la bibilioteca privada més gran i important d'Alemanya. Gràcies a Heinrich von Bünau les portes de la fabulosa col·lecció d'art del duc de Saxònia li foren obertes. La proximitat de Dresden va ser decisiva per a Winckelmann, ja que era alehores el centre artístic d'Alemanya. A més de la universitat, la biblioteca i les galeries també s'ocupava dels treballs d'artistes contemporanis. Un d'aquests artistes, el pintor Adam Friedrich Oeser (1717-1799), va ser de gran importància per a Winckelmann.Ibid, p.77.
El 1752 Winckelmann va visitar la col·lecció d'antiguitats de Potsdam, i cada vegada tenia més desitjos d'anar a Roma per estudiar-hi aquest art on va néixer.Ibid, p.78.
Anys de prestigi El 1755, va publicar la seva obra Gedanken über die Nachahmung der griechischen Werke in der Malerei und Bildhauerkunst (Reflexions sobre la imitació de les obres gregues en la pintura i l'escultura) que va tenir una difusió internacional. D'aleshores endavant, va disposar d'una única passió: anar a Roma per estudiar les obres d'art de l'antiguitat in situ. Després de la seva conversió al catolicisme, va treballar com bibliotecari i conservador de les col·leccions del cardenal Albani. El 1763, va ser nomenat president-inspector de les antiguitats de Roma i els voltants. En el transcurs dels anys següents, va publicar obres que van marcar les teories estètiques de l'època. Era adversari del barroc i del rococó, era convençut que l'Ideal de bellesa constitueix una realitat objectiva que pot ser descoberta freqüentant les grans obres de l'antiguitat, sobretot les gregues. El seu coneixement íntim i prodigiós de les obres, el va adquirir sobretot quan treballava a la Ciutat del Vaticà. En el moment de les excavacions d'Herculà, va ser posat al servei del que considera com la seva missió: formar el gust de l'elit intel·lectual d'Occident. La fórmula que troba per caracteritzar l'essència de l'art grec, «noble simplicitat i serena grandesa», inspirarà generacions d'artistes i d'arquitectes després d'ell com Benjamin West i Jacques-Louis David, sense oblidar els teòrics de l'art i escriptors alemanys com Lessing, Goethe i Friedrich von Schiller.
Winckelmann rebutja la naturalesa sensual de l'art, manifestació de les passions de l'ànima, i inventa la belleza antigua en referir al marbre blanc (ignorava que els contemporanis revestien amb policromia aquelles escultures); la seva estètica es funda en la idealització de la realitat i és condicionada per la llibertat política (Democràcia).
Basant-se en els treballs del Comte de Caylus de qui va reconèixer una influència important, va contribuir a transformar l'arqueologia que tenia un caràcter de passatemps per als col·leccionistes rics en una ciència. La seva obra principal és Geschichte der Kunst des Alterthums («Història de l'Art de l'Antiguitat») de 1764. Hi distingeix quatre fases: l'estil antic, l'estil elevat, l'estil bonic i l'època dels imitadors.
Darrers dies i mort L'agost de 1767, Winckelmann va escriure sobre un viatge a Alemanya que havia planejat, on diversos amics l'havien convidat, principalment el pintor alemany A.H. Oeser. Goethe, que en aquell temps estudiava a Leipzig, explica com tan sols el coneixement del projecte ja havia despertat un gran entusiasme a Alemanya.
El 10 d'abril de 1768 Winckelmann va començar el viatge cap a Alemanya en companyia de l'escultor italià Bartolomeo Cavaceppi (1716-1799). Quan travessaven el Tirol, Cavaceppi va anotar al seu diari de viatge, que encara es conserva, que el caràcter de Winckelmann s'havia transformat, el notava horroritzat i irritat. Winckelmann demanà a l'escultor que tornessin a Itàlia, però no ho va acceptar i van continuar fins a Múnic. Winckelmann va realitzar el viatge com en trànsit, de manera que Cavaceppi va pensar en diverses ocasions que patia un trastorn mental. A Ratisbona, Winckelmann moltes vegades va voler separar-se de l'escultor italià i tornar sol a Itàlia, però finalment es posaren d'acord per viatjar junts a Viena. En aquesta ciutat austríaca Winckelmann tingué una audiència amb l'emperadriu Maria Teresa, la qual li regalà unes medalles d'or i de plata.
Inesperadament viatjà a Trieste sense Cavaceppi, on un vaixell havia de portar-lo a Venècia. A principi de juny de 1768 es va allotjar en una posada, on es va trobar amb l'italià Francesco Arcangeli, que sovint feia encàrrecs a Winckelmann.
El 8 de juny de 1768 Arcangeli entrà a l'habitació de l'historiador de l'art i li preguntà per les medalles de l'emperadriu austríaca, de les quals Winckelmann li havia parlat. De sobte Arcangeli va estrangular-li per darrere amb un llaç. Winckelmann va reeixir aixecar-se i separar-se'n, però, malhauradament, caigué i l'italià li clavà un ganivet. Carl Justi va narrar els fets d'acord amb les actes del procés.
Winckelmann va viure sis hores més, fins que, envoltat de persones desconegudes, morí. Va ser enterrat a la catedral de Trieste: «A les nou fou portat el cos a l'església parroquial i se li donà sepultura a la tomba comuna d'una germanor, d'on es van traslladar els seus ossos a l'ossera comuna».
Característiques del seu pensament i la seva obra Segons Franz Wickhoff, la Història de l'art de Winckelmann va produir "...una ruptura en todo el sentimiento artístico de Europa...; por primera vez un gran erudito había descubierto...que el arte tiene una vida orgánica en si misma y que, como una planta, se desarrolla, florece y muere...".Ibid I per Alois Riegl, Winckelmann va ser el primer historiador de l'art: "Como primer historiador del arte, Winckelmann no se interesó mucho por la existencia de la obra de arte en si misma, sino por eso común que vinculaba entre si todas las obras de arte y las unía en una totalidad más elevada".
Winckelmann apreciava l'essència de l'art clàssic en la "noble simplicidad y serena grandaria",BARASH, M. Teorías del Arte: de Platón a Winckelmann, Madrid: col. Alianza forma, Alianza, 1991, p.279. va establir aquests conceptes com signes característics de l'art grec i de l'art en general a partir del grup de Laocoont. Winckelmann ja es referia a aquesta obra i al seu caràcter exemplar en la seva primerenca obra Gedanken über die Nachahmung der griechischen Werke in der Malerei und Bildhauerkunst de 1755: Laocoont va ser pels artistes de l'antiga Roma el mateix que és per nosaltres el cànon de Policlet, un perfecte cànon de l'art. A partir d'aquest grup de Laocoont considera que l'Art Contemporani del seu temps és el pol oposat. L'exigència de Winckelmann d'un nou ideal només s'ha d'entendre com una reacció davant l'Art Contemporani, al que artistes mediocres havien enfonsat en la rutina i en un vacu formalisme. Va afirmar que en les acaballes del Rococó li semblava que predominava "...el vulgar gusto de nuestros días". L'historiador de l'art alemany Wilhelm Waetzoldt (1880-1945) va afirmar el següent sobre Winckelmann: "La meta, recuperar en la Antigüedad una de las más altas posibilidades de formación de la Humanidad, no le parecía a Winckelmann un precio excesivo a cambio de rechazar el arte malo del presente".BAUER, H. Historiografía del Arte, Madrid: Taurus, 1981, p.83 miniatura|Laocoont Es va convertir en un adversari empedreït del barroc i del rococó i en un portaveu d'una nova època. Cridava l'atenció sobre la superioritat de l'Art grec i sobre la seva naturalesa, sobre l'al·legoria i molts conceptes antitètics existents entre l'Art antic i el nou, formulant la seva tesi, que anava en contra de la seva pròpia època. Winckelmann volia provocar un canvi en l'Art del seu temps, el nou Art havia de ser, en oposició al que encara sobrevivia del barroc feudalista, un art amb un ponderat equilibri de totes les forces, un Art, que ja no es fundava en el poder i la subordinació. Va estar convençut que el "Ideal de Belleza" constitueix una realitat objectiva que pot ser descoberta freqüentant les grans obres de l'antiguitat, sobretot les gregues.KULTERMANN, U. Historia del arte: el camino de una ciencia... p. 78
En un principi, sembla com si Winckelmann hagués volgut oferir als artistes del seu temps fórmules que seguissin el model que ell, com antiquari, trobava en el passat. Però el seu estímul no era tant la creença en una possibilitat directa de repetició, com la fe en què el savi podria fer renéixer en el seu propi cor un món ideal perdut. El concepte d'imitació es va identificar amb una nova ratificació del coneixement i una passió de l'ànima. Va afirmar: "Nuestra única via para ser grandes, incluso si es posible inimitables, es la imitación de la antigüedad".BAUER, H. Historiografía del Arte... p.83-84
Winckelmann va extreure en una ocasió la conclusió definitiva de l'estètica idealista i va afirmar que "en la belleza no hay variedades"BARASH, M. Teorías del Arte: de Platón a Winckelmann... p.258.
Consideracions sobre l'Art grec i el romà A la seva "Història de l'Art" Winckelmann va fer un estudi sobre l'Art grec en quatre parts:Winckelmann, Johann J, Historia del arte de la Antigüedad (traducció i notes Joaquín Chamoro Mielke)... p.69/70
Afirma que les raons i les causes s'han de buscar, en part, en la influència del cel (ha de vivificar la llavor de la que brotarà l'art, i Grècia va ser la terra escollida per a esa llavor), i en part, en la Constitució i els governs grecs i el mode de pensar d'aquests. Respecte a la Constitució i el govern de Grècia, s'ha de dir que la llibertat va ser la causa principal de la superioritat del seu art.