miniatura|L'Studio Babelsberg, prop de Berlín i fundat el 1912, va ser el primer estudi de cinema a gran escala del món i el precursor de Hollywood. Encara produeix superproduccions mundials cada any. El cinema alemany fa referència a la indústria cinematogràfica establerta a Alemanya i es pot identificar des de finals del . El cinema alemany va fer importants aportacions tècniques i artístiques en el període comprès entre 1918 i 1933.
A diferència d'altres cinemes nacionals, que es van desenvolupar en un context de relativa continuïtat i sistemes polítics estables, Alemanya va veure grans canvis en la seva identitat durant el . Aquests canvis van determinar el cinema alemany i el van dividir en diferents èpoques i moviments.
Imperi alemany (1895-1918) miniatura|Els germans Emil i Max Skladanowsky el 1895. La història del cinema a Alemanya comença l'1 de novembre de 1895, quan Max Skladanowsky i el seu germà Emil van demostrar el projector del seu invent, el Bioskop, al teatre Wintergarten de Berlín. Una sèrie de curtmetratges de quinze minuts va ser la primera projecció de pagament a Europa. La primera projecció dels germans Lumière va ser el 28 de desembre d'aquell any, una exposició a la qual va assistir Max Skladanowsky i on va descobrir que el cinematògraf era tècnicament superior al bioscopi.
Els curtmetratges trivials es van convertir en un atractiu a les fires i es van mostrar en estands anomenats Kientopps. Les primeres pel·lícules "artístiques" alemanyes van començar a produir-se el 1910, com Der Student von Prag (1913) codirigida per Paul Wegener i Stellan Rye i protagonitzada per actors de la companyia de Max Reinhardt.
Els cinemes es van començar a establir en els anys immediatament anteriors a la Primera Guerra Mundial; abans, els cineastes anaven de gira mostrant el seu treball a fires. Pel·lícules mudes estrangeres, especialment pel·lícules daneses i italianes, també es van començar a importar a aquests cinemes.
El desig del públic de veure determinats actors va provocar el desenvolupament del cinema. L'actriu Henny Porten va ser una de les primeres estrelles alemanyes.
L'inici de la Primera Guerra Mundial i el consegüent boicot al cinema francès, entre d'altres, van fer un gran salt al mercat. L'any 1917 el procés de concentració i nacionalització parcial de la indústria va portar a la fundació d'Universum Film AG (UFA). La indústria alemanya es va convertir en la més gran d'Europa.
República de Weimar (1918–1933) miniatura|Estudis UFA a Berlin-Tempelhof el 1920. miniatura|Marlene Dietrich en una escena de la pel·lícula Der blaue Engel L'any 1918, tres inventors van crear el sistema de so Tri-Ergon i entre 1922 i 1926 van intentar introduir-lo en el procés de producció. La UFA va mostrar-hi cert interès, però, possiblement a causa de dificultats financeres, mai va fer una pel·lícula sonora.Bordwell, David and Thompson, Kristen. (2003) "Film History An Introduction". Nova York: McGraw-Hill, p.200. Després de la Primera Guerra Mundial la indústria cinematogràfica va tenir un fort impuls. Els pressupostos eren baixos i la necessitat d'estalvi va contribuir a l'auge de l'expressionisme alemany. Les pel·lícules expressionistes estaven plenes de símbols i imatges artístiques i se centraven especialment en temes de crim i terror. La primera pel·lícula popular definida com a expressionista és El gabinet del Dr. Caligari (1920), de Robert Wiene i altres exemples notables són Nosferatu (1922), de Friedrich Wilhelm Murnau o Der Golem, wie er in die Welt kam (1920), de Carl Boese i Paul Wegener. El moviment es va esvair a mitjans de la dècada del 1920, però va continuar influenciant el cinema mundial durant anys.
L'any 1921, es va privatitzar la UFA. A més d'això, hi havia unes 230 companyies cinematogràfiques a Berlín. Tanmateix, el finançament de la indústria era un negoci fràgil a causa de la inestable economia de la República de Weimar i això, juntament amb la tendència a l'excés de les empreses (com en la producció de Fritz Lang Metropolis, de 1927) va provocar la fallida de moltes d'aquestes empreses. La mateixa UFA es va haver d'aliar desfavorablement amb Paramount i Metro-Goldwyn-Mayer el 1925. Encara va poder produir pel·lícules com Madame Du Barry d'Ernst Lubitsch, Els Nibelungs de Fritz Lang i Der letzte Mann de Murnau. El desenvolupament dels estudis Babelsberg, establerts el 1912 i posteriorment adquirits per UFA, va dotar a la indústria cinematogràfica alemanya d'una gran infraestructura. Babelsberg va ser el centre del cinema alemany durant diversos anys, "l'equivalent alemany de Hollywood".
En aquest període també neix la crítica cinematogràfica.
Després de la influència de l'expressionisme, van començar a aparèixer una gran varietat d'altres gèneres i estils: pel·lícules influenciades per la Nova Objectivitat amb temàtiques socials i polítiques i un retorn al realisme, com Die Büchse der Pandora (1929) de Georg Wilhelm Pabst. Aquests cineastes es van atrevir a enfrontar-se a qüestions socials sensibles i controvertides que implicaven el públic en aquells dies, com l'antisemitisme, la prostitució i l'homosexualitat. En gran manera, el cinema de Weimar jugava un paper vibrant i important en liderar el debat públic sobre aquests temes. També van estar actius animadors i directors de pel·lícules experimentals com Lotte Reiniger, Oskar Fischinger i Walter Ruttmann. El documental de Ruttman Berlin: Die Sinfonie der Großstadt (1927) personifica l'energia del Berlín de la dècada del 1920.
Les altres dues branques principals eren espectacles històrics amb estrenes internacionals, com algunes de les obres de Lubitsch, i els Kammerspiel o "drames de cambra", associats al guionista Carl Meyer i al director Murnau.
L'arribada del cinema sonor va produir una nova florida artística. Der blaue Engel (1930), del director austríac Josef von Sternberg, va ser la primera pel·lícula de parla alemanya. Es va rodar simultàniament en alemany i en anglès i va convertir Marlene Dietrich en una estrella mundial. Pabst va adaptar Bertolt Brecht a Die Dreigroschenoper i Lang va dirigir M, un assassí entre nosaltres, tots dos el 1931.
Alemanya nazi (1933-1945) miniatura|esquerra|Leni Riefenstahl durant el rodatge d'Olympia La situació econòmica i política de l'Alemanya de Weimar ja havia fet que alguns cineastes abandonessin el país, com Ernst Lubitsch i Michael Curtiz, que havien marxat als Estats Units el 1923 i el 1926, respectivament. Després de l'arribada del poder nazi, uns 1.500 professionals del cinema van emigrar. Entre ells hi ha figures clau com el cap de la UFA Erich Pommer, els actors Marlene Dietrich i Peter Lorre i el director Fritz Lang. El resultat de la fugida va tenir una gran influència en el cinema estatunidenc: diverses pel·lícules de terror d'Universal van ser dirigides per Karl Freund, Joe May i Robert Siodmak, i també van arribar al país Edgar G. Ulmer, Douglas Sirk i l'austríac Billy Wilder. En canvi, l'actor i director Kurt Gerron no va aconseguir marxar i va morir en un camp de concentració.
El març de 1933, Alfred Hugenberg ja havia convertit l'UFA en una eina del nazisme expulsant-ne els empleats jueus. Al juny es va crear la Reichsfilmkammer (Càmera de cinema del Reich), encarregada de controlar la indústria cinematogràfica. Totes les produccions estaven subjectes a aquesta Càmera, que depenia directament del Ministeri de Propaganda de Joseph Goebbels. Com que els periodistes també estaven organitzats com una divisió del ministeri, Goebbels també va poder abolir la crítica cinematogràfica el 1936, substituint-la per la Filmbeobachtung (observació de pel·lícules): els periodistes només podien informar sobre el contingut d'una pel·lícula, no fer cap altre judici de valor. A més, la importació de pel·lícules estrangeres es va limitar a partir de 1936.
Durant aquests anys, malgrat algunes pel·lícules de propaganda antisemita, com Jud Süß (1940), la majoria de pel·lícules de l'època eren obres d'entreteniment. Aquestes pel·lícules també van ser importants en els darrers anys de la Segona Guerra Mundial, perquè van servir de distracció enmig dels bombardejos.Kinobesuche in Deutschland 1925 bis 2004 Spitzenorganisation der Filmwirtschaft e. V Els èxits públics més importants d'aquells anys van ser Die große Liebe (1942) i Wunschkonzert (1941), que combinaven el musical, l'amor en temps de guerra i la propaganda patriòtica, Frauen sind doch bessere Diplomaten (1941), una comèdia musical en color, i Wiener Blut (1942), adaptació d'una opereta còmica de Johann Strauß.
Malgrat l'emigració de professionals i les restriccions polítiques hi va haver innovacions estètiques. L'obra de Leni Riefenstahl és especialment espectacular, amb Triumph des Willens (1935) i Olympia (1938). Ambdues pel·lícules, especialment la primera, són controvertides, ja que el seu mèrit estètic és inseparable de la seva propaganda dels ideals nazis.
Alemanya de l'Est (1945–1989) miniatura|Fundació de la Deutsche Film AG (DEFA) el 17 de maig de 1946 a Babelsberg. El cinema de la República Democràtica Alemanya va aprofitar inicialment el fet que una gran part de la infraestructura cinematogràfica del país, especialment els antics estudis de la UFA, es trobava a la zona d'ocupació soviètica. El 17 de maig de 1946 es va fundar la Deutsche Film-Aktiengesellschaft (DEFA) i es va fer càrrec de la producció; uns anys més tard, obtindria formalment el monopoli estatal per a la producció cinematogràfica a Alemanya de l'Est. En total, la DEFA va produir 900 llargmetratges durant la seva existència, a més de 800 pel·lícules d'animació i més de 3.000 documentals i curtmetratges.
Els primers anys, la producció es va veure limitada pels estrictes controls imposats per les autoritats, que restringien els arguments de les pel·lícules. Tanmateix, a partir de 1953 es van fer nombroses pel·lícules de temàtica variada. DEFA va ser especialment forta en el cinema infantil, sobretot amb adaptacions de contes com Drei Haselnüsse für Aschenbrödel (1973), però també en altres gèneres: ciència-ficció (Der schweigende Stern, 1960) o westerns, com Die Söhne der Großen Bärin (1966), en què els herois solien ser els nadius americans.
El cinema de l'RDA sempre va estar orientat per la situació política del país. A finals de la dècada del 1970, molts cineastes van abandonar el país cap a Occident a causa de les restriccions al seu treball, com el director Egon Günther i els actors Angelica Domröse, Eva-Maria Hagen, Katharina Thalbach, Hilmar Thate, Manfred Krug i Armin Mueller-Stahl.
República Federal d'Alemanya (1945–1989) Reconstrucció (1945–1960) miniatura|Rodatge de la pel·lícula Alles für Papa, de Karl Hartl, als estudis de cinema de Göttingen (1953). Després de la guerra, les participacions de la UFA van ser confiscades pels aliats i les llicències per produir pel·lícules es van compartir amb altres empreses molt més petites. A més, l'Estatut d'Ocupació de 1949, que garantia la independència parcial de la República Federal d'Alemanya, prohibia específicament les quotes d'importació per protegir les pel·lícules alemanyes.
Amb la devastació de 1945, l'assistència als cinemes va baixar en relació amb la guerra, però a finals de la dècada ja superava el període d'abans de la guerra. Per primera vegada, els alemanys van tenir accés gratuït al cinema d'arreu del món, i triomfaven les pel·lícules de Charlie Chaplin i els melodrames estatunidencs. No obstant això, el cinema local va arribar al 40 per cent del mercat total, molts d'ells dins del gènere de Trümmerfilm (literalment, "pel·lícula de runa"). Eren pel·lícules relacionades amb el neorealisme italià i narraven la vida a l'Alemanya devastada i la reacció davant els esdeveniments de l'època nazi. Algunes d'aquestes pel·lícules van ser Die Mörder sind unter uns (1946), de Wolfgang Staudte, i Liebe 47 (1949), de Wolfgang Liebeneiner.