miniatura|Beirut, la capital del Líban, és l'epicentre de la producció cinematogràfica del país asiàtic, una de les ciutats amb major projecció del cinema àrab i el lloc de filmació de diverses produccions internacionals.
El cinema de Líban, segons el crític i historiador Roy Armes, és l'únic cinema del món àrab, a part de l'egipci, que podria constituir una indústria cinematogràfica nacional.Armes, Roy. Arab Filmmakers of the Middle East: a Dictionary, pag. 26 El cine en Líbano ha existido desde la década de 1920 i des de llavors s'hi han produït més de 500 pel·lícules.Harabi, Najib. Knowledge Intensive Industries: Four Case Studies of Creative Industries in Arab Countries, World Bank Project, 2009, pag. 16.
Si bé hi ha hagut un augment constant en la producció de pel·lícules des del final de la Guerra Civil del Líban, el nombre de pel·lícules produïdes anualment continua sent relativament petit en comparació amb el que solia ser en la dècada de 1960 i la indústria continua depenent en gran manera del finançament estranger, principalment europea. La indústria també continua depenent dels ingressos de taquilla internacional a causa de la grandària limitada del mercat intern.
Malgrat això, les produccions cinematogràfiques locals han gaudit d'un grau d'èxit local i internacional. La pel·lícula de Ziad Doueiry L'insult va ser nominada a un Premi Óscar en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa en la seva edició número noranta. Tres produccions de Nadine Labaki han estat exhibides en el Festival de Cinema de Canes, iniciant amb Caramel en la Quinzena dels Cineastes. La seva segona pel·lícula, Et maintenant, on va où ?, va ser presentada en la secció Un Certain Regard i més tard va guanyar el premi del públic al Festival Internacional de Cinema de Toronto. Cafarnaüm, el seu tercer llargmetratge, va ser nominat a una Palma d'Or a Canes.
Història La història del cinema al Líban es remunta a la dècada de 1890. Dos anys després que els germans Lumière projectessin públicament la seva primera pel·lícula el desembre de 1895 a París van començar a enviar representants itinerants a recórrer diferents països per mostrar les seves pel·lícules. Una de les ciutats que van visitar va ser la capital del Líban, Beirut. Diversos anys més tard, el 1909, Pathé Frères va obrir la primera sala de cinema a la mateixa ciutat. Aquests esdeveniments van ajudar a conrear una cultura de veure pel·lícules al país. El primer operador de Lumière que va anar al Líban va ser Alexandre Promio.
Mandat francès Han existit cinemes a Líban des de la dècada de 1920 i es va presentar un fort augment en el nombre de sales de cinema entre 1923 i 1929.Kassir, Samir. Beirut, University of California Press; First edition (15 de noviembre de 2010), pag. 267 A la fi de la dècada, les sales de cinema eren un lloc comú a Beirut i algunes eren utilitzades com a lloc de reunions polítiques. Per exemple, en 1925, el Partit Comunista es va reunir al Cinema Crystal a Beirut. Els cinemes es van tornar tan populars que en 1931 es va realitzar una marxa estudiantil exigint que els preus de les entrades fossin més econòmics. Per competir contra la indústria de Hollywood, França va decretar que totes les pel·lícules estatunidenques importades al Líban es doblessin al francès. miniatura|Mary Queeny, actriu libanesa egípcia que va exercir la seva carrera en el cinema d'Egipte. La primera pel·lícula local, The Adventures of Elias Mabruk, va ser produïda en 1929.Ginsberg, Terri and Chris Lippard. Historical Dictionary of Middle Eastern Cinema, Scarecrow Press (11 de marzo de 2010), pag. xxiii Es tracta d'una pel·lícula muda dirigida per Jordano Pidutti, un immigrant italià que treballava com a xofer per a la distingida família Sursock abans de dedicar la seva vida a la producció i direcció de cinema. The Adventures of Elias Mabruk narra la història d'un emigrant libanès que torna al seu país després d'una llarga i caòtica estada a Amèrica a la recerca de la seva família.Sadoul, George. The Cinema in the Arab Countries, Interarab Centre of Cinema & Television; First Edition in English edition, 1966 La història d'aquest emigrant va capturar sentiments nostàlgics en un país on aquesta situació era una realitat comuna i es va convertir en un tema recurrent al cinema libanès.Seigneurie, Ken. Standing by the Ruins: Elegiac Humanism in Wartime and Postwar Lebanon, Fordham University Press, 2011, pag. 96 La segona producció de Jordano Pidutti fou The Adventures of Abu Abed,Ames, Roy. Arab Filmmakers of the Middle East: A Dictionary, Indian University Press, Bloomington, IN 2010, pag. 110 una comèdia considerada com la primera pel·lícula feta íntegrament amb fons provinents del país. Va ser finançada per Rachid Ali Chaaban, qui a més es va encarregar de protagonitzar la pel·lícula.Khatib, Lina. Lebanese Cinema: Imagining the Civil War and Beyond, I. B. Tauris, Londres 2008, pag. 22Kuhn, Annette and Guy Westwell. A Dictionary of Film Studies, Oxford University Press, Londres 2012, pag. 245
Dones libaneses com Assia Dagher i Mary Queeny van ser pioneres del cinema egipci. Al Líban, a Herta Gargour, qui va dirigir l'estudi de cinema Luminar Films, se li atribueix gran part de la realització de pel·lícules al Líban just després de l'era del cinema mut.Hillauer, Rebecca. Encyclopedia of Arab Women Filmmakers, The American University in Cairo Press; 1 edition (2 de febrero de 2006), pag. 132 In the Ruins of Baalbeck (1936), produïda per Luminar Films, va ser la primera pel·lícula amb so realitzada al paísBayn Hayakel Baalbek (1936) – IMDb y fue un éxito económico y de audiencia. i va ser un èxit econòmic i d'audiència. Dirigida per Julio De Luca i Karam Boustany, narra la història d'amor d'un príncep local que s'enamora d'una estrangera. És a més considerada la primera pel·lícula àrab en la qual s'utilitza la forma dialectal àrab libanesa.Ginsberg, Terri and Chris Lippard. Historical Dictionary of Middle Eastern Cinema, Scarecrow Press (11 de marzo de 2010), pag. xxiii
Ali Al-Ariss es va convertir en el primer libanès a dirigir la seva pròpia pel·lícula, titulada The Rose Seller en 1940, seguida per Planet of the Desert Princess. També es van fer documentals durant aquest període, però no van superar la censura francesa.
Post-independència Després de la independència del Líban, els cineastes van començar a utilitzar temàtiques locals en les seves pel·lícules com la vida rural i el folklore.Armes, Roy. Arab Filmmakers of the Middle East: a Dictionary, pag. 7 Durant aquest període, Líban va ser testimoni de l'auge econòmic que va convertir al seu capital, Beirut, en el centre financer del Mediterrani Oriental. L'èxit econòmic del país, sumat a la presència de 38 bancs i d'una societat oberta, multicultural i liberal, va fer del país una opció de producció alternativa a Egipte, que en aquest moment era el centre cinematogràfic del món àrab. Addicionalment, «Líban comptava amb les millors opcions tècniques» per a la producció cinematogràfica.Chaudhuri, Shohini. Contemporary World Cinema: Europe, the Middle East, East Asia and South Asia, pag. 60 En 1952 es van crear estudis totalment equipats, com l'estudi Haroun, propietat de Michel Haroun, i l'estudi Al-Arz.Khatib, Lina. Lebanese Cinema: Imagining the Civil War and Beyond, I. B. Tauris, Londres 2008, pag. 22-23
Durant la primera meitat del , el cinema libanès es va mantenir estretament associat amb el cinema egipci. A més d'exportar a nombrosos actors i actrius libanesos com Nour Al Hoda i Sabah Fighali, ballarines de ventre com Badia Massabni i productors com Assia Dagher, els distribuïdors libanesos van monopolitzar l'exportació de pel·lícules egípcies entre els anys 1930 i 1970.
La primera pel·lícula libanesa en selecció al Festival de Cinema de Canes va ser Ila Ayn? de Georges Nasser, estrenada en 1958.Ham, Anthony. Middle East, Lonely Planet 2012, pag. 411 Malgrat el seu èxit a l'estranger i d'haver estat exhibida en nombrosos festivals, els cinemes del Líban van dubtar a projectar la pel·lícula, donant-li només una projecció limitada al Cinema Ópera. En el seu seixantè aniversari, la pel·lícula va ser restaurada i projectada com a part de l'esdeveniment Cannes Classics en 2017. L'obra de George Nasser ha estat més benvolguda en els últims anys, i el cineasta, que ensenya en l'Acadèmia Libanesa de Belles arts, ha estat elogiat constantment, fins i tot en el Festival de Cinema de Trípoli, celebrat en el seu honor l'any 2017.
Les coproduccions amb Egipte i Síria eren també comunes en aquest període, considerat com l'«Edat Daurada» de la indústria cinematogràfica libanesa. Addicionalment, els productors libanesos van exercir un paper influent en les primeres etapes de producció del cinema iraquià entre 1945 i 1951.
L'Edat Daurada miniatura|The Dome, sala de cinema construïda a Beirut en 1965. La indústria cinematogràfica va continuar prosperant en la dècada de 1960. Després que Gamal Abdel Nasser nacionalitzés la indústria del cinema a Egipte en 1963, molts productors, directors i distribuïdors privats com Youssef Chahine es van mudar al Líban.Gugler, Josef. Ten Arab Filmmakers: Political Dissent and Social Critique, Indiana University Press, Bloomington 2015, pag. 103 La migració de la producció cinematogràfica a Beirut va marcar el començament de l'anomenada «Edat Daurada», convertint al Líban en l'escenari de gairebé totes les pel·lícules egípcies i establint a la indústria cinematogràfica libanesa com la segona més gran del món àrab. Beirut va rivalitzar amb el Caire com la ciutat dominant del cinema àrab, i fins i tot la va reemplaçar breument com el seu epicentre;Kiarostami, Abbas. The Cinema of North Africa and the Middle East, Wallflower Press, Londres 2007, pag. 160 no obstant això, les pel·lícules produïdes en els anys 1960, en la seva major part, mancaven d'un sentit d'identitat nacional i eren merament produccions comercials, dirigides a un públic panárabe. Per exemple, el cineasta libanès Mohammed Selmane va produir una sèrie de llargmetratges amb temàtica beduïna, com a Beduí a París (1964) i Beduí a Roma (1965), totes dues protagonitzades per Samira Tawfiq i dirigides no sols a les audiències locals, sinó també al públic sirià, iraquià i jordà.Leamen, Oliver. Companion Encyclopedia of Middle Eastern and North African Film, Routledge, 2001, pag. 375 Mohamed Selmane, qui es va preparar a Egipte i va tornar al seu país per a realitzar 30 pel·lícules en 25 anys, va ser un dels directors més prolífics de l'època.
Els musicals dels germans Rahbani protagonitzats per Fairuz van ser una excepció a les pel·lícules que mancaven d'identitat nacional. Les pel·lícules de Rahbani abordaven temes nostàlgics de la vida als llogarets del Mont Líban.Stone, Christopher Reed. Popular culture and nationalism in Lebanon: the Fairouz and Rahbani Nation, pag. 75–76 a nostàlgia es va convertir en una temàtica comuna en les produccions libaneses des de 1929. Si bé moltes pel·lícules dels anys 1960 es van filmar en la llengua vernacla egípcia per a atendre el gran mercat d'aquest país, les produccions dels germans Rahbani van ser filmades en dialecte libanès. The Seller of Rings (بياع الخواتم) (1965), ambientada en un llogaret maronita i plena d'elements folklòrics, va ser una adaptació d'una de les seves operetes a la pantalla gran. Una altra pel·lícula de Rahbani, Safar Barlik, ambientada en 1912, representa la lluita del Líban contra l'ocupació otomana. La cinta va començar a presentar-se contínuament en la televisió libanesa, especialment el Dia de la Independència. Frishkopf, Michael. Music and Media in the Arab World, pag. 98
esquerra|miniatura|Ann-Margret, reconeguda actriu sueca, va protagonitzar la pel·lícula Rebus, filmada en locaciones de Beirut en 1972.