El Quintet per a piano en sol menor, op. 57 de Dmitri Xostakóvitx és una de les seves obres de cambra més conegudes. Com la majoria dels quintets de piano, està escrit per a piano i quartet de corda (dos violins, viola i violoncel). Xostakóvitx va començar a treballar en la peça l'estiu de 1940 i la va completar el 14 de setembre. Va ser escrit per al Quartet Beethoven, com la majoria dels seus quartets de corda, i va ser estrenat pel Quartet Beethoven (Dmitri Tsiganov, Vassili Xirinski, Vadim Borissovski, Serguei Xirinski) i el mateix compositor al piano el 23 de novembre de 1940 al Conservatori de Moscou, amb un gran èxit. El 1941 va rebre el Premi Stalin, la més alta condecoració atorgada en aquest moment als artistes més elitistes del país.
Origen i context Xostakóvitx va mostrar una precaució considerable abans d'abordar altres composicions diferents de les simfonies. Va ser l'any 1940, amb sis simfonies al seu nom, que van aparèixer el Primer Quartet de corda (estrenat el 1948 també pel Quartet Beethoven) i el Quintet per a piano, amb les seves personalitats marcadament diferents. En aquesta època era professor de composició al Conservatori de Leningrad. La Segona Guerra Mundial ja havia esclatat, però el pacte de no-agressió entre la Unió Soviètica de Stalin i l'Alemanya de Hitler encara seguia en peu.
L'estímul per escriure el seu Quintet per a piano va venir dels músics del Quartet Beethoven, que li havien demanat una obra que poguessin tocar tots junts. Xostakóvitx va acceptar compondre en una fórmula que planteja enormes problemes d'equilibri i textura, i que fins i tot els compositors més assidus de la música de cambra del segle XX han tendit a ignorar.
Després del toc d'atenció que va rebre amb Lady Macbeth, Xostakóvitx va haver de posar en un calaix l'alta dissonància que es troba a la Quarta Simfonia i es va haver de decantar pel llenguatge harmònic més senzill de la Cinquena, i pel primer Quartet i el Quintet. Aquests mateixos anys van veure que la situació internacional es va deteriorar ràpidament i en el moment de la Sisena Simfonia (1939) la guerra havia engolit la major part d'Europa. Al costat de l'atmosfera fosca i melancòlica del primer moviment de la Sisena, el Quintet per a piano aporta una nota de serenitat.
Anàlisi musical El Quintet de Xostakóvitx és una obra de maduresa primerenca, anterior a la seva extensa sèrie de quartets. La composició es recolza en formes clàssiques i un llenguatge harmònic majoritàriament tonal, amb una elaboració principalment contrapuntística. Tot i que no exhibeix un modernisme extrem, el seu estil denota un caràcter progressista. Aquesta obra va suposar un punt d’inflexió en la seva producció de cambra, motivant-lo a dedicar-se-hi amb més intensitat, la qual cosa el portaria a compondre una quinzena de quartets, tot i que el seu objectiu inicial era arribar a vint, un per a cada tonalitat.
L'obra s'ajusta als criteris de l’estètica oficial: música senzilla, clara i directa. No incorpora recursos excessivament avançats, fa ús de formes tradicionals i evita la pompositat i la densitat que sovint caracteritzen la música per a aquesta formació. Xostakóvitx experimenta amb combinacions instrumentals, generalment destacant només dues o tres veus alhora, en lloc d’utilitzar tots els instruments simultàniament. Així, resulta menys fastuós que les seves composicions anteriors i menys cru que les posteriors. Sobre aquest estil, el compositor va comentar en una ocasió: «Preguntes si hagués estat diferent sense la 'guia del partit'? Sí, gairebé segur... Hi hauria mostrat més brillantor, usat més sarcasme, i hauria revelat les meves idees obertament en lloc de recórrer al camuflatge.»
El Quintet està format per cinc moviments, fet habitual en la seva música de cambra, tot i que poc comú en aquest gènere. Es pot distingir tres grans seccions: la primera, integrada per un preludi i una fuga; la segona, amb un breu scherzo; i la tercera, que inclou un Intermezzo —en substitució del tradicional moviment lent— i un Finale de gran brillantor.
El piano dona inici a aquesta composició, de clara inspiració neoclàssica, amb un Lento que recorda la tradicional "Obertura Francesa". Com al Trio núm. 1, escrit disset anys abans, un breu motiu de tres notes —sol-la-si bemoll, corresponent a les tres primeres de l’escala ascendent de la tonalitat—, executat inicialment pel piano en solitari, esdevé la base motívica de tota l’obra i reapareix en tots els moviments. L’entrada de les cordes, dominada pel violoncel, condueix a un tutti de tots cinc instruments i un fugato en ritme ternari, Poco più mosso, que comença com un duo de piano i viola. La progressiva incorporació de tots els intèrprets, en un crescendo, culmina el moviment indicat Lento. Als compassos finals, la modalitat tendeix al sol major, encara que sense establir-se fermament com a centre tonal.
La Fuga, a continuació, s’exposa en quatre veus de manera tradicional pels instruments de corda amb sordina, en l’ordre següent: Violí I, Violí II, Violoncel i viola. L’entrada del piano redueix temporalment la textura a dues línies, per tornar després a la polifonia completa. Cap al final del moviment, el sol major, presentat en la seva primera inversió (si natural – re – sol), intenta establir-se com a base harmònica, encara que de manera provisional.
Però el si apuntat condueix el conjunt, al tercer moviment, un brillant Scherzo, cap a la tonalitat de si major. Els cinc solistes actuen de manera unitària fins al Trio, una mena de "dansa macabra" dominada pel primer violí i recolzada pel piano. Després de la repetició de l'Scherzo i de la seva coda onomatopeica, lIntermezzo s'obre en un ambient aparentment tranquil i estàtic, amb una única línia melòdica sobre un suau acompanyament i un baix que camina tènue. El discurs arriba fins a un clímax en re, que després s’esvaeix, deixant al final del moviment una singular torre de "res" que s’estén al llarg de sis octaves. La transició de la Fuga a l'Scherzo prepara el terreny per al Finale: re, dominant de sol major, tonalitat que el piano estableix com a centre en el seu primer sol. Aquest Alegretto conclusiu cita moviments anteriors i reforça la tríada inicial de la peça, ara convertida en sol-la-si natural. Malgrat tot, l’obra conclou sense fanfàrries: Xostakóvitx tanca la seva composició amb suavitat i elegància, oferint només l’esbós d’un somriure.
Estructura L'obra consta de cinc moviments amb una durada aproximada de 29 minuts:
Referències
Categoria:Composicions en sol menor Categoria:Música de cambra de Dmitri Xostakóvitx Categoria:Composicions musicals del 1940 Xostakovitx