Příhody lišky Bystroušky (en txec, La guineueta astuta) és una òpera en tres actes de Leoš Janáček, amb llibret del mateix compositor, que es va basar en la novel·la en forma de còmic de Rudolf Těsnohlídek i Stanislav Lolek, publicada en capítols al periòdic Lidové noviny (1920). S'estrenà al Teatre Mahen de Brno el 6 de novembre de 1924.
La guineueta astuta és alhora rondalla i metàfora: sota la seva aparença juganera i plena de color, hi ressona una meditació profunda sobre la caducitat humana i la força inesgotable de la natura. Entre diàlegs còmics, escenes idíl·liques i una frescor quasi infantil, l'ópera esdevé una celebració de la llibertat i de la veritat interior, dos ideals que Janáček va convertir en nucli constant del seu univers artístic.
La història de Janáček té com a protagonista una guineueta que, encara cadell, és capturada per un guardabosc. Tot i així, aconsegueix escapar-se, no sense abans deixar unes quantes lliçons als pollastres del corral. Ja en llibertat, la guineu descobreix l'amor i la maternitat, però la seva vida s'interromp sobtadament per la bala d'un caçador furtiu. En el darrer acte, el guardabosc recorda amb malenconia la seva mort, fins que topa amb un dels cadells trapelles de la guineu. Quan intenta atrapar-los, acaba agafant una granota: un eco de l'escena inicial, quan una altra granota, en plena persecució d'un mosquit, li havia saltat al nas. Aquest cercle que es tanca simbolitza la repetició infinita de la vida i la seva renovació constant.
Nom El llibret de l'òpera va ser adaptat pel compositor d'una novel·la serialitzada del 1920, Liška Bystrouška, de Rudolf Těsnohlídek, que es va publicar per primera vegada al diari Lidové noviny (amb il·lustracions de Stanislav Lolek). Per al títol de l'òpera, Příhody vol dir contes; lišky és el genitiu de guineu. Bystroušky, també genitiu, és el joc de paraules agut, que té el doble significat de punxegut, com les orelles de guineu, i intel·ligent. L'òpera es va familiaritzar per primera vegada fora de Txecoslovàquia en una adaptació alemanya de 1927 de Max Brod que va proporcionar el nou nom de Das schlaue Füchslein, amb el qual els alemanys encara la coneixen.
Origen i context miniatura|esquerra|Stanislav Lolek, va presentar els dibuixos sobre la guineu al diari Lidové noviny La història d'aquesta òpera comença el febrer de 1920, quan un dibuixant anomenat Stanislav Lolek, que havia treballat com a enginyer forestal abans de dedicar-se a l'art, es va presentar a la redacció del diari liberal popular de Brno Lidové noviny i va treure de la carpeta una sèrie de dibuixos sobre la vida d'una guineu. El diari va confiar al periodista Rudolf Těsnohlídek la tasca d'elaborar uns breus textos que donessin continuïtat als dibuixos. Entre el 7 d'abril i el 21 de juny de 1920, es van publicar en el rotatiu un total de 200 esbossos i 51 lliuraments que narraven les aventures d'una guineu jove, bonica i independent, fascinada pel món dels humans i sempre capaç de burlar un tècnic forestal: La guineu Bystrouška. El relat va causar sensació quan va aparèixer al diari. Těsnohlídek va aconseguir amb aquest relat una mena de versió eslava dEl somni d'una nit d'estiu.
A casa de Janáček, la majordoma Marie Stejskalová, lectora entusiasta d'aquelles històries, li va suggerir un dia: «Vostè sap molt bé com parlen els animals i, com que sempre escriu sobre el cant dels ocells, per què no en fa una òpera?». Intrigat per la idea, el compositor va començar a llegir els episodis de la novel·la, va entrar en contacte amb l'autor i va decidir que la guineu esdevindria una soprano i protagonista del seu nou projecte: Příhody lísky Bystroušky (La guineueta astuta). Amb un llibret escrit pel mateix Janáček, l'ópera s'endinsa en la mirada del món animal: a més de la guineu hi apareixen gossos, mosquits, libèl·lules, grills, llagostes, granotes i mussols, però també el món dels humans —el guardabosc, el mestre, el capellà i el venedor.
Quan Janáček va descobrir la història inspirada en el còmic de Těsnohlídek i va decidir convertir-la en una òpera, el 1921, va començar a treballar trobant-se amb l'autor i estudiant els animals. Janáček en va redactar el llibret a partir del conte original, dotant-lo d'un to ingenu i proper. Els animals no hi parlen ni actuen com a humans disfressats, sinó que conserven sempre la seva naturalesa: astuts, senzills, instintius i sense doble intenció. Els humans, en canvi, no sempre es mostren fidels a la idea positiva de la seva condició, cosa que genera contrasts divertits i, alhora, provoca en l'espectador un somriure tenyit de malenconia.
Amb aquesta comprensió dels personatges implicats, els seus 70 anys d'experiència vital i un amor etern i no correspost per la molt més jove i casada Kamila Stösslová, va començar a treballar en l'òpera. Va transformar la caricatura originalment còmica en una reflexió filosòfica sobre el cicle de la vida acabant amb la mort de la Guineu titular; com passa amb altres òperes de compositors d'edat avançada, aquesta representa la vida que porta a un retorn a la senzillesa. El treball es va completar el 1923 i la primera edició es va publicar l'any següent a Viena per Universal Edition. L'estrena va tenir lloc el 6 de novembre de 1924 al Teatre Nacional de Brno dirigida per František Neumann, amb Ota Zítek com a director i Eduard Milén com a escenògraf.
L'òpera incorpora música i ritmes folklòrics de Moràvia mentre relata la vida d'una guineu intel·ligent (lectura alternativa: orelles afilades) i la fauna que l'acompanya, així com alguns humans, i les seves petites aventures mentre recorren els seus cicles vitals.Cheek 2004, p. 6Zemanová 2002 Descrita com una òpera còmica, no obstant això, s'ha observat que conté un tema seriós.Rupert Christiansen, "The Cunning Little Vixen, Glyndebourne, review", The Telegraph (London), 12 May 2012 Les interpretacions de l'obra segueixen sent variades, que van des de l'entreteniment infantil fins a la tragèdia.
La tardor de 1922 Janáček es va endinsar en la composició de Bystrouška. Aviat va concebre l'ópera com una obra de gran riquesa escènica, on la pantomima i la dansa tindrien un paper central i la música orquestral hi guanyaria presència per damunt del cant. Quan se li va suggerir que en fes una suite orquestral, el compositor ho va rebutjar, convençut que la partitura havia de mantenir-se íntegra dins del context teatral. Tot i això, el director Václav Talich va ser el primer a extreure’n una suite simfònica, elaborada amb cura i amb plena fidelitat a l'esperit de l'ópera.
Těsnohlídek va posar fi a la seva vida el gener de 1928, tan sols vuit anys després d'haver creat la història de la guineueta. La seva mort es va produir pocs mesos abans que també desaparegués Janáček, el mateix estiu d'aquell any.
Representacions L'estrena mundial de Příhody lišky Bystroušky va generar un gran interès des dels seus preparatius, atès que fins aleshores cap òpera havia abordat un tema semblant.
L’òpera es va estrenar el 6 de novembre de 1924 al Teatre Mahen de Brno, sota la direcció de František Neumann i amb les veus de Hana Hrdličková-Zavřelová i Arnold Flögl. Quan Janáček va morir, el 12 d'agost de 1928, el seu desig es va complir: durant el funeral, l'orquestra del Teatre Nacional de Brno va interpretar el commovedor final de l'obra, convertint-lo en un últim comiat musical.
La primera actuació no txeca va tenir lloc a Mainz, Alemanya, l'any 1927 en una adaptació de Max Brod sota el títol Das schlaue Füchslein. Brod va descriure l'òpera com un «somni de l'eternitat de la natura i la luxúria de l'amor». La traducció de Max Brod, poc fidel a l'original i que no tenia en compte moltes de les seves subtileses, no va tenir èxit. El 1956 Walter Felsenstein va crear una versió interpretativa més propera a l'original, que es va representar amb èxit a la Komische Oper de Berlín. Aquesta posada en escena es va fer llegendària i, a més d'exportar-se aquí i allà, es reposava constantment en el mateix teatre. El 1965, Felsenstein en va fer una pel·lícula amb la Deutscher Fernsehfunk amb Irmgard Arnold en el paper principal, però conservant el títol de Brod Das schlaue Füchslein. Més tard el doctor Peter Brenner va realitzar una versió que es pot considerar definitiva, molt satisfactòria des del punt de vista poètic i lingüístic.
L'òpera va rebre la seva estrena italiana a La Scala el 1958 amb Mariella Adani en el paper principal. L'obra va ser posada en escena per primera vegada a Anglaterra el 1961 per la Sadler's Wells Opera Company (ara l'Òpera Nacional anglesa) amb June Bronhill al títol, encara que amb un tenor com a Guineueta (Kevin Miller); el director va ser Colin Graham, amb el director Colin Davis, i els dissenys d'escenografia i vestuari de Barry Kay.Shawe-Taylor, D. Opera Diary : The Cunning Little Vixen. Sadler's Wells, 24 March and 6 April. Opera, May 1961, p338-341. Una producció de David Pountney va ser muntada per les tres companyies nacionals del Regne Unit a la dècada de 1980, primer amb l'Òpera Escocesa al Festival d'Edimburg de 1980, després amb l'Òpera Nacional de Gal·les a Londres l'any següent i finalment amb l'Òpera Nacional anglesa el juny de 1988;Max Loppert. The Cunning Little Vixen. English National Opera at the London Coliseum, 9 June. Opera, August 1988, p994-96. El 1981, l'Òpera de Nova York va muntar una producció en anglès basada en imatges creades per Maurice Sendak i dirigida per Michael Tilson Thomas en el seu debut de la companyia. La va protagonitzar la soprano Gianna Rolandi com Guineu i el baríton Richard Cross com el Guardabosc. L'Òpera del Festival de Glyndebourne la va posar en escena el 2012, dirigida per Melly Still, i es va incloure un renaixement al Festival de Glyndebourne el 2016 amb Christopher Purves com a Guardabosc i Elena Tsallagova com a Guineu, el director Jakub Hrůša i l'Orquestra Filharmònica de Londres. El maig de 2014 la Cleveland Orchestra, dirigida per Franz Welser-Möst, va interpretar una versió innovadora dirigida per Yuval Sharon. Aquesta producció va retornar l'òpera a les seves arrels mitjançant l'ús d'animació i videojocs dibuixats a mà pels artistes Bill Barminski i Christopher Louie de Walter Robot Studios. La producció va incloure l'ús de retalls de carnaval forats a la paret per col·locar els caps dels cantants als cossos animats dels personatges animals.
A Catalunya es va estrenar el 16 de novembre de 2011 amb Christopher Purves com a Guardabosc i Janis Kelly com a Guineu, sota la direcció de Steven Sloane. El 22 de setembre de 2025 es va estrenar en la versió original en txec, amb Peter Mattei com a Guardabosc i Elena Tsallagova com a Guineu, sota la direcció de Josep Pons.
Rols Rol Tipus de veu Estrena repartiment, 6 de novembre de 1924 (Director: František Neumann) Orelles afilades (Bystrouška) la Guineu soprano Hana Hrdličková-Zavřelová El guillot (Zlatohřbítek) soprano o mezzosoprano Božena Snopková Guardabosc (Revírník) baríton Arnold Flögl El rector baix Mestre d'escola tenor Antonín Pelc Harašta, un comerciant d'aviram baix Ferdinand Pour Rols secundaris: La dona del Guardabosc contralto Lapák, un gos mezzosoprano Marta Dobruská Chocholka, una gallina soprano Vlasta Kubiková Gall soprano Rols de bits: Pepík, nét del Guardabosc soprano Bozena Polaková Frantík, amic de Pepík soprano Milada Rabasová Pásek, un hostaler tenor Bedrich Zavadil Mrs. Páskova, la dona de Pásek soprano Jelena Jezicová Jove Vixen Bystrouška soprano infantil Cricket soprano infantil Granota Jove soprano infantil Llagosta soprano infantil Jay soprano Òliba contralto Picot contralto Mosquit tenor Teixó baix Rols del cor: Gallines cor de dones (SA) Criatures del bosc cor de dones (SA) La veu del bosc cor mixt (SAATTBB) Cadells de guineu cor [infantil]. Rols de ballet: Libèl·lula blava, mosquits, aparició de la guineu com a nena, eriçó, esquirols, una guineu jove, criatures del bosc