Věc Makropulos (en txec, El cas Makropoulos), JW I/10, és una òpera amb música de Leoš Janáček i llibret del mateix compositor, basada en l'obra de teatre homònima, escrita l'any 1922 per Karel Čapek. Es va estrenar el 18 de desembre de 1926 al Teatre Mahen de Brno dirigida per František Neumann. Va ser la penúltima òpera de Janáček, inspirada pel seu enamorament de Kamila Stösslová, una dona casada, 35 anys més jove que ell.
L’argument gira entorn d’una poció d’eternitat creada per Hieronimus Makropoulos per ordre de l’emperador Rodolf II. El científic prova l’elixir en la seva pròpia filla, Elina, que gràcies a això aconsegueix viure més de tres segles. Al llarg d’aquest temps, adopta múltiples identitats i es converteix en una cèlebre soprano que, sota diversos noms, acumula amants i experiències, però també un profund cansament existencial.
El cas Makropoulos s’inscriu plenament dins els corrents artístics dominants dels anys vint, especialment l'expressionisme i el modernisme. Es tracta d’una òpera de caràcter filosòfic que, a través d’un argument enigmàtic i ple de misteri, reflexiona sobre els grans dilemes existencials de la condició humana. La seva música, d’una intensitat emocional i intel·lectual extraordinària, explora els límits del que és inefable, allà on el llenguatge verbal resulta insuficient.
Origen i context miniatura|esquerra|Relleu de Leoš Janáček
A la recerca d’un nou tema per a òpera amb llibret propi —per evitar les tensions i desavinences que havia tingut amb anteriors col·laboradors—, Janáček va assistir, a tot estirar el 10 de desembre de 1922, a una representació de la comèdia Věc Makropulos de Karel Čapek, un dels pioners de la literatura de ciència-ficció, al teatre de Vinohrady de Praga. La peça el va impressionar profundament i va reconèixer de seguida les seves possibilitats dramàtiques i filosòfiques. Tot i la relació cordial i el respecte mutu entre ambdós —Čapek havia presenciat una funció de *Jenůfa* a Brno el 1905, quan encara era estudiant—, l’escriptor es va mostrar reticent a permetre’n l’adaptació, ja que dubtava que la seva obra pogués funcionar com a òpera. Finalment, el setembre de 1923, Janáček va aconseguir els drets d’adaptació amb un contracte especialment favorable a Čapek i va començar immediatament el treball de composició.
A partir de la peça de Čapek, va adaptar i escriure el llibret, com estava acostumat a fer-ho des de feia molts anys. Fidel al seu mètode habitual, Janáček va dedicar prop de dos anys a elaborar el primer esbós de l’òpera, que després va deixar reposar durant un temps abans de concloure’n definitivament la composició el desembre de 1925. A partir del text original, que durava prop de tres hores, el compositor en va fer una síntesi d’una hora i quaranta minuts, concentrant-ne l’essència dramàtica i simbòlica. En aquesta reducció desapareix bona part de l’entorn humà i de la sàtira social que caracteritzaven la peça de Čapek, mentre que el focus s’intensifica en la figura enigmàtica i central d’Emilia Marty. Tot i conservar, de manera secundària, l’element policíac relacionat amb la disputa per una herència i la recerca del pergamí que conté la fórmula de l’elixir de la vida eterna, l’interès principal es desplaça cap a l’obtenció d’aquesta fórmula i al seu possible lliurament a Krista McGregor.
L'obra teatral de Karel Čapek, un dels escriptors txecs més destacats del , presenta com a protagonista la cantant d’òpera Emilia Marty, en realitat Elina Makropoulos, nascuda a Creta l’any 1585. Filla de l’alquimista Hieronymus Makropoulos, metge de l’emperador Rodolf II, esdevé el subjecte involuntari d’un experiment destinat a descobrir un elixir de la vida eterna. Davant la negativa de l’emperador a provar la fórmula, Makropoulos decideix administrar-la a la seva filla, de setze anys, que sobreviu als efectes inicials després d’un llarg període d’inconsciència. Tres segles més tard, el 1922, Elina reapareix amb el nom d’Emilia Marty, havent assolit una edat de 337 anys, fet que confirma l’eficàcia de l’elixir creat pel seu pare i la seva condició pràcticament immortal. La peça de Čapek combina elements propis del realisme i de la ciència-ficció: d’una banda, presenta una trama judicial amb connotacions polítiques i socials; de l’altra, introdueix una reflexió especulativa sobre la immortalitat i el destí humà a través del personatge d’Emilia Marty, figura que encarna la pervivència i el buit existencial derivats de la vida eterna.
Una nova ronda de converses amb la seva editorial vienesa, Universal, va permetre a Janáček obtenir unes condicions contractuals més favorables. En el mateix acord es va incloure la preparació d’una traducció alemanya amb la finalitat d’ampliar la projecció internacional de l’obra. Aquesta tasca va recaure en Max Brod, amic personal del compositor i profund coneixedor del seu llenguatge musical, amb qui, després de llargues discussions, la col·laboració acabà de manera conflictiva. Brod, que volia ajustar el text a una estructura dramàtica més convencional, especialment en el tercer acte, va introduir modificacions que alteraven el sentit original del llibret, concebut per Janáček amb una llibertat creativa més gran i un to tràgic més marcat que el de la «comèdia» de partida.
Des del punt de vista musical, l’òpera es caracteritza per l’absència de desenvolupament temàtic tradicional; el seu teixit sonor s’articula a partir d’una successió de motius breus i idees fragmentàries que s’entrellacen i es transformen constantment. Els escrits teòrics i les notes de treball de Janáček mostren que aquesta opció respon a una decisió conscient, orientada a reflectir la naturalesa enigmàtica i emocionalment inestable del personatge d’Emilia Marty —o Elina Makropoulos—, la seva complexitat psicològica i el seu distanciament del món. Només en el desenllaç, quan l’heroïna revela la seva fragilitat i accepta la seva condició mortal, la música es resol en una secció d’intensa expressivitat lírica, que desplega plenament la càrrega emocional que havia restat continguda al llarg de l’òpera.
Diversos estudiosos han assenyalat que Emilia Marty comparteix trets amb altres protagonistes femenines de les darreres òperes de Janáček, en les quals és possible percebre l’empremta de Kamila Stösslová, la dona que inspirà profundament el compositor en els últims anys de la seva vida. Marty, amb la seva barreja de seducció, intel·ligència i vulnerabilitat, pot considerar-se un reflex d’aquesta figura, de la mateixa manera que la delicada i juganera guineueta astuta o la tràgicament apassionada Kàtia Kabànova.
Representacions miniatura|František Neumann va dirigir l'estrena miniatura|Alexandra Čvanová va ser la primera Emilia Janáček va anar fent ajustaments a la partitura gairebé fins a l'estrena al Teatre Nacional de Brno el 18 de desembre de 1926, sota la direcció de František Neumann i amb Alexandra Čvanová com a Emilia. Va ser la darrera estrena a la qual va assistir el compositor i va obtenir un veritable èxit.
Dos anys després de la seva estrena, l'òpera es va presentar a Praga, i també a Alemanya el 1929, però no es va fer realment popular fins a una producció de la companyia Sadler's Wells a Londres el 1964, dirigida per Charles MacKerras amb Marie Collier com Emilia Marty. Tot i que s'interpreta amb certa regularitat, no ha passat a formar part del repertori bàsic de l'òpera de la mateixa manera que ho han fet Jenůfa, Kàtia Kabànova o La guineueta astuta.
El 1966 es va estrenar a Itàlia en el seu idioma txec original al Teatro della Pergola de Florència.
El 1966, l'Òpera de San Francisco va oferir les primeres actuacions als Estats Units (en una traducció a l'anglès), també amb Marie Collier en el paper principal. La primera actuació a la ciutat de Nova York va ser el desembre de 1967, a càrrec de la Little Orchestra Society amb Naděžda Kniplová com Emilia Marty. La primera producció de l'òpera de l'Òpera Metropolitana, en una traducció a l'anglès, va tenir la seva nit d'estrena el 5 de gener de 1996, però va acabar prematurament només uns minuts a l'acte 1 quan el tenor Richard Versalle, de 63 anys, mentre pujava els sis metres de l'escala que formava part del conjunt, va caure d'un infart, immediatament després de cantar la frase de Vitek: "Llàstima que només puguis viure tant de temps". La seva mort es va informar aquella mateixa tarda. La segona representació programada el 8 de gener de 1996 es va cancel·lar a causa de l'extrem temps hivernal, i la primera representació completa de la producció de l'Òpera Metropolitana no va tenir lloc fins a l'11 de gener de 1996. Les primeres representacions del Metropolitan Opera de l'obra en txec original van tenir lloc l'abril de 1998.
Tomáš Šimerda va dirigir una versió de l'òpera el 2001 per a la televisió txeca, amb Gabriela Beňačková com a Emilia Marty, i un repartiment que incloïa Roman Sadnik, Jan Hladík, Zdeněk Šmukař, Monika Brychtová i Pavel Kamas, amb el cor i l'orquestra del Teatre Nacional de Brno sota la direcció d'Oliver von Dohnányi. L'òpera s'ha representat dues vegades a The Proms, l'agost de 1995 (la producció de Glyndebourne presentada en concert al Royal Albert Hall) i l'agost de 2016 (amb la BBC Symphony Orchestra, en versió de concert semi-escenificada).
Karita Mattila va cantar el paper principal en una producció de l'Òpera de San Francisco el novembre de 2010. La producció es va filmar en directe i després es va reproduir gratuïtament durant dos dies el juliol del 2020 durant el bloqueig de la pandèmia de COVID-19. Mattila va repetir el paper a la Metropolitan Opera l'abril de 2012, a Hèlsinki a l'Òpera Nacional de Finlandia d'agost-setembre de 2012, i en la versió semi-escenificada a The Proms al Royal Albert Hall l'agost de 2016.
El 22 de novembre de 1999 es va estrenar a Gran Teatre del Liceu de Barcelona, amb Anja Silja com a protagonista, sense cap brillantor.
Rols Rol Tipus de veu Estrena repartiment, 18 de desembre de 1926(Director: František Neumann) Emilia Marty, antigament Elina Makropulos, una cantant famosa soprano Alexandra Čvanová Albert Gregor tenor Emil Olšovský Dr Kolenatý, advocat baix-baríton Ferdinand Pour Vítek, secretari de Kolenatý tenor Valentin Šindler Kristina, la seva filla, una jove cantant soprano Jožka Mattesová Baró Jaroslav Prus baríton Zdeněk Otava Janek, el seu fill tenor Antonín Pelc el comte Hauk-Šendorf tenor Václav Šindler Tècnic d'escena baríton Jaroslav Čihák Dona de la neteja alt Jelena Ježičová Hotel Maid alt Cor masculin fora de l'escenari
Argument Antecedents miniatura|Karel Čapek, autor de l'obra homònima en la què es basa l'òpera L'òpera es basa en la cerca per part de la protagonista del secret d'una fórmula alquímica. Com s'explicarà en l'Acte III, la poció pot allargar la vida d'una persona al voltant d'uns 300 anys. Emilia Marty, cantant de l'Òpera de Viena, ja la va usar: l'any 1922, època en què està ambientada l'òpera, té 337 anys. Durant uns tres segles ha assumit diverses identitats, per exemple Eugenia Montez, Ekaterina Myshkin i Elian McGregor, amb l'objectiu d'amagar la seua extraordinària edat. Originàriament, el seu nom era Elina Makropoulos, filla de l'alquimista Hieronymus, que va viure a Praga a les acaballes del , en la cort de l'Emperador Rodolf II. Rodolf va encomanar a Hieronymus la tasca de preparar una poció que pogués allargar la seua vida durant tres segles, i li va ordenar que la provés amb la seua filla Elina. Elina va caure en coma, i Hieronymus va ser empresonat. Però una setmana després Elina es va aixecar i va fugir amb la fórmula, començant una nova i itinerant vida. Va viatjar arreu del món i va esdevenir una de les millors cantants de tots els temps. Malauradament, el seu secret li impedia lliurar-se als vertaders sentiments amorosos cap a qualsevol: va haver de deixar nombrosos marits, amants i fills.