La batalla de la Mediterrània va ser el complex d'operacions aèries i navals que va tenir lloc a la conca mediterrània durant la Segona Guerra Mundial, de juny de 1940 a maig de 1945. Els enfrontaments van veure, fins al setembre de 1943, principalment la Regia Marina italiana (ajudada per unitats aèries i per submarins enviats per l'Alemanya nazi) i la Royal Navy, recolzada per les marines dels països de la Commonwealth i sobretot, a partir de novembre de 1942, per les forces aèries i navals dels Estats Units d'Amèrica. Després de les estipulacions de l'armistici de Cassibile pel costat italià, la Kriegsmarine va continuar oposant-se a les forces aliades a la Mediterrània, tot i que el ritme de les operacions va baixar dràsticament a causa de l'aclaparadora superioritat angloamericana.
Les operacions navals al Mediterrani van prendre la forma de grans batalles de combois navals. Tots dos bàndols es van comprometre a protegir les seves pròpies línies de subministrament naval i, alhora, soscavar les oposades: els combois italo-alemanys seguien principalment la ruta nord-sud, destinada a proveir les tropes de l'Eix desplegades a Líbia i després a Tunísia, mentre que la Royal Navy va establir un sistema de subministrament per donar suport a l'illa estratègica de Malta (exposada als bombardejos de l'Eix durant gran part de la lluita) des de les seves bases a Gibraltar i Alexandria, seguint així una ruta oest-est. Les batalles més importants van tenir lloc, doncs, al punt de trobada entre les rutes oposades, a la zona central del Mediterrani entre Sardenya i Creta.
Tots dos contendents van fer un ús extensiu dels atacs de submarins, avions i forces navals lleugeres per pertorbar el trànsit de l'enemic, i la Regia Marina també va ser molt activa en el camp de les incursions de sabotejadors directament als ports enemics a través del seu departament seleccionat de la Xª Flottiglia MAS; d'altra banda, les batalles entre grans vaixells eren esdeveniments relativament poc freqüents, sovint vinculats a circumstàncies fortuïtes i quasi mai amb un desenllaç decisiu.
L'enfrontament es va mantenir substancialment en equilibri fins al voltant de novembre de 1942: la flota italiana va assegurar un flux constant de subministraments al front de Líbia però va esgotar molt les seves forces (en particular els vaixells lleugers), mentre que la dura oposició de les forces de l'Eix als combois britànics per a Malta gairebé temia una rendició de l'illa per inanició. El desembarcament de les unitats angloamericanes al Marroc i Algèria durant l'operació Torxa i sobretot l'entrada a la Mediterrània de forces aèries i navals preponderants nord-americanes van decantar definitivament la balança pel costat aliat, fent insostenible el sistema de subministrament de les forces de l'Eix al nord d'Àfrica. La invasió de la península Itàlica, amb els impressionants desembarcaments amfibis a Sicília i Salern, va sancionar finalment el domini naval absolut assumit pels Aliats a la Mediterrània.
Les forces enfrontades Regia Marina Quan Itàlia va entrar a la Segona Guerra Mundial el 10 de juny de 1940, la Regia Marina era numèricament la cinquena del món després de la Royal Navy, la Marina dels Estats Units, la Marina Imperial Japonesa i la Marina Nacional Francesa; tenint en compte el teatre i les tasques operatives més limitades, es podria considerar a l'alçada de les altres principals nacions que operen en el teatre mediterrani, carregades de tasques molt més extenses. Tanmateix, l'armada italiana presentava deficiències tàctic-estratègiques, tècniques i constructives que haurien sorgit durant les operacions bèl·liques; la rendició de França, però, va fer que la flota italiana fos la principal entre les dels països mediterranis.
miniatura|esquerra|El cuirassat Vittorio Veneto En esclatar la guerra, la Regia Marina acabava de posar en servei, si bé encara no estaven completament operatius, dos cuirassats moderns de la classe Littorio, el Littorio i el Vittorio Veneto, amb un desplaçament de 40.000 tones i capaços d'arribar a les 30 nusos de velocitat i armats amb nou canons de 381 mm; dues unitats més d'aquesta classe estaven en procés, però només es va poder completar el Roma, mentre que l'Impero mai no va arribar a estar completament equipat. També estaven disponibles quatre cuirassats de la Primera Guerra Mundial (el Giulio Cesare, el Conte di Cavour, el Duilio i l'Andrea Doria) modernitzats durant la dècada de 1930, amb un desplaçament de 29.000 tones i deu peces de 320 mm; la flota va ser completada per set creuers pesats de 10.000 tones equipats amb canons de 203 mm, l'antic creuer blindat San Giorgio convertit en un pontó antiaeri, dotze creuers lleugers, 53 destructors, 71 torpedineres (moltes de les quals eren de la Primera Guerra Mundial i estaven obsoletes i reclassificades), 50 MAS i 115 submarins.Rochat - p. 213
El nucli de la flota estava format per unitats de construcció relativament moderna, botades després de 1925, i que el juny de 1940 estaven al 90% perfectament operatives.Da Frè - p. 477 Els vaixells eren competitius internacionalment, però l'elecció d'afavorir la velocitat va portar a unitats amb una protecció deficient i una navegabilitat no sempre òptima (diversos destructors van resultar danyats i alguns van naufragar a causa de les tempestes). La política de poder del règim feixista va jugar a favor d'una gran expansió numèrica de la Regia Marina, però va provocar grans fracassos a nivell industrial: als anys 20 haver tallat totes les relacions amb empreses estrangeres per al subministrament d'equipament de guerra, una elecció proteccionista de la indústria italiana més que política,Rochat - p. 215 va obligar a la Marina a iniciar programes nacionals en particular per a la construcció d'artilleria de gran calibre, que encara no s'havia desenvolupat en el moment de l'entrada a la guerra i que va registrar resultats mediocres.Da Frè - p. 494 L'Armada va haver d'acceptar els límits de la modernitat i els elevats preus imposats pels grans grups industrials italians (cosa encara més crítica pels diferents acords de càrtels estipulats entre ells)Rochat - p. 210 i els llargs terminis per a la construcció de nous vaixells que van fer insubstituïbles els que ja es trobaven en servei: fins al setembre de 1943, només un nou cuirassat, tres creuers lleugers, cinc destructors, 39 submarins i unes desenes de unitats de protecció dels vaixells mercants (torpediners d'escorta i corbetes).Rochat - p. 289 miniatura|El portaavions Aquila, reflotat i deixat per ferralla l'any 1951
Crítica va ser la manca d'un component aeronaval. L'absència de portaavions a la plantilla de la Regia Marina va resultar ser un greu problema, que però no es va poder evitar: Itàlia, una potència industrial mitjana en el camp de la construcció naval de gran tonatge, no es podia permetre el luxe de continuar la construcció en paral·lel de portaavions i cuirassats (per construir dos portaavions als anys 30, la Regia Marina hauria hagut de renunciar a la modernització dels quatre cuirassats de la Primera Guerra Mundial) i, encara a principis dels anys quaranta, la cultura naval mundial li va assignar un paper clar de pre-eminència als cuirassats en les batalles al mar: el 1939 hi havia 80 cuirassats en servei al món en comparació a només 17 portaavions.Rochat - p. 216 Només després que s'iniciés la guerra es va decidir muntar dos portaavions, l'Aquila i l'Sparviero, transformant dos transatlàntics preexistents afegint un pont i sistemes de llançament per a l'avió; amb l'ajuda alemanya, també es va desenvolupar la formació dels pilots i els models a embarcar, però les obres d'ambdues unitats, encara que molt avançades, es van bloquejar en el clima de tensió anterior a la rendició italiana del setembre de 1943.Giorgerini|p. 151-152 Molt més greu va ser la renúncia a establir un component aeri terrestre: va pesar molt l'oposició de la Regia Aeronautica, que va persistir a mantenir el comandament de tots els avions,Petacco - p. 23 la manca de coordinació entre les diferents forces armades i la indiferència davant la qüestió tant del poder polític com del comandament de la mateixa Marina. Filla d'aquestes actituds també va ser la decisió de no desenvolupar el més mínim l'especialitat dels torpediners : malgrat l'experimentació italiana a mitjans dels anys trenta es trobava en una fase molt més avançada que en altres nacions (el 1937 la fàbrica de torpeders Whitehead de Fiume havia va desenvolupar un torpede capaç d'operar amb un llançament des de 80 metres -una alçada considerable per a l'època- que després va ser comprat per Alemanya), tant l'Exèrcit de l'Aire com l'Armada van mostrar un gran desinterès, excepte per tornar sobre els seus passos i improvisar després de les primeres experiències negatives de guerra. L'avió escollit per a l'especialitat va ser l'antic Savoia-Marchetti SM.79, ja no apte per a la seva funció original de bombarder: encara que robust i fàcil de manejar, va resultar massa gran i lent per a aquest nou ús.Rochat - p. 344 miniatura|esquerra|El submarí Ettore Fieramosca
Hi havia moltes altres deficiències, bàsicament també trobades en altres marines però que, sumades, van suposar un important impediment per al correcte funcionament de l'arma: l'estructura de comandament centralitzava massa poder a la seu de la Supermarina en detriment de la presa de decisions autonomes dels comandants al mar; la formació de les tripulacions era insuficient (a la dècada de 1930 es destinava a aquesta tasca menys del 4% del pressupost anual de l'Armada) i el combat nocturn fou gairebé completament ignorat; el disseny i desenvolupament d'un aparell de radar, fins i tot davant els experiments nacionals, va ser ignorat: hi havia una manca de fons, confiança i interès, i l'elecció va agreujar la manca de familiaritat amb les batalles nocturnes; a més, l'any 1940 la flota submarina italiana era la primera del món pel que feia a mida (només la Unió Soviètica la superava en nombre, però es va veure obligada a dividir els vaixells en quatre conques marines diferents), però les doctrines d'ocupació encara estaven a la guerra anterior (atacs estàtics submergits contra vaixells aïllats) i les unitats van revelar diversos inconvenients tècnics i de disseny com torretes massa grans i cridaneres o un temps d'immersió excessiu.Rochat|p. 214-217 La Regia Marina, per la seva banda, tenia avantatge en l'àmbit dels vehicles d'assalt submarí, gestionats per la Xª Flottiglia MAS: unitats de voluntaris excel·lentment entrenats, operant màquines casolanes però que es van mostrar efectives per la manca inicial d'estratègies per contrarestar-les, la Xª MAS va aconseguir diversos èxits importants contra la flota britànica al Mediterrani.Da Frè - p. 511
Royal Navy miniatura|El cuirassat Valiant, una important unitat de combat de la Flota mediterrània La presència de la Royal Navy a la Mediterrània es remunta al , facilitada per la possessió per part del Regne Unit d'unes poques posicions però estratègiques a la conca: l'illa de Malta era una possessió britànica, estratègicament situada al centre de la Mediterrani, l'illa de Xipre més a l'est, la roca de Gibraltar que controlava l'aproximació occidental a la conca; a partir del final de la Primera Guerra Mundial, es va afegir el Mandat Britànic de Palestina, on el port de Haifa va servir de terminal per a diversos oleoductes de l'Orient Mitjà. Egipte, encara que formalment independent des de 1922, encara estava sota estricte control britànic a causa de l'estratègic Canal de Suez.