El Concert per a piano núm. 5 en fa major, op. 103, popularment conegut com L'Egipci, va ser el darrer concert per a piano compost per Camille Saint-Saëns l'any 1896 en ocasió del Concert de Jubileu, celebrat el 6 de maig, per a commemorar el cinquantè aniversari del debut del compositor a la Sala Pleyel, l'any 1846. El va dedicar al pianista i compositor Louis Diémer. El sobrenom de 'L'Egipci' li va ser donat perquè Saint-Saëns el va compondre durant una de les freqüents visites hivernals a Luxor, i perquè inclou temes d'inspiració oriental. El mateix Saint-Saëns va ser el solista de l'estrena, que va resultar un èxit de públic i crítica.
Origen i context El Cinquè Concert per a piano de Saint-Saëns va néixer com una celebració tant artística com personal. El compositor el va concebre per interpretar-lo ell mateix en un concert celebrat el 2 de juny de 1896 a París, amb motiu dels cinquanta anys del seu debut com a pianista, que havia tingut lloc quan només tenia deu anys. Aquest esdeveniment no només reconeixia la seva trajectòria com a pianista i compositor, sinó també la seva contribució decisiva a la revitalització de la música francesa després de la Guerra francoprussiana. En aquell context, la vida musical del país havia derivat cap a una certa lleugeresa, amb una presència escassa del repertori simfònic. Saint-Saëns va jugar un paper essencial en revertir aquesta situació, impulsant la música instrumental i afavorint el desenvolupament de noves generacions de compositors.
Es tracta d'una mescla descriptiva de música inspirada en els nombrosos viatges de Saint-Saëns arreu del món. Saint-Saëns era un gran viatger, que va visitar llocs tan diversos com Algèria, Sri Lanka, Brasil, els Estats Units d'Amèrica o Àsia Sud-oriental. El concert es troba entre les peces més exòtiques del compositor, mostrant influències de la música javanesa, espanyola i del Pròxim Orient. Saint-Saëns va dir que el concert representava un viatge per mar. L’obra va ser composta aquell mateix any mentre el compositor residia a Luxor, a la vora del riu Nil.
L’any 1896, Saint-Saëns, amb seixanta-un anys acabats de fer, acumulava ja més de tres dècades de reconeixement com a pianista virtuós i com a compositor destacat. Aquell mateix any va presentar a París el Cinquè concert per a piano, assumint personalment la part solista en un concert extraordinari que celebrava el cinquantè aniversari de la seva primera aparició pública.
Anàlisi musical LAllegro animato alterna dos temes contrastats. Comença plàcidament, introduint un simple tema per part del piano, per a posteriorment anar incrementant la seva energia amb cada nova variació del tema, amb una part del piano caracteritzada per la brillantor i la dificultat tècnica. La música es dissol cap a una secció més lenta, amb un tema profundament melancòlic que recorda l'Andante sostenuto del Segon Concert per a piano del compositor. Suggerint les ones del mar, els dos temes s'entremesclen fins a desembocar en una suggestiva coda.
L'Andante, tradicionalment el més lent i expressiu moviment en la forma concertant, comença literalment amb una detonació; els timbals subratllen un acord orquestral seguit per una secció de les cordes intensament rítmica i uns exòtics moviments ascendents i descendents del piano. Aquesta emocionant introducció deixa pas a l'exposició temàtica, basada en una cançó d'amor nubiana, que Saint-Saëns va sentir cantar als mariners en un creuer pel riu Nil en un vaixell 'dahabiah'. Brillant i exòtica, aquesta és la primera manifestació dels sons egipcis en l'obra, i probablement l'origen del seu sobrenom. Cap a la fi de la secció, el piano i l'orquestra produeixen sonoritats impressionistes, evocant grills i granotes.
El solista comença el tercer moviment, Molto allegro, amb rebomboreigs que suggereixen el so de les hèlixs d'un vaixell, abans d'exposar un vigorós i dens primer tema que es desplega amb rapidesa sobre el piano. El piano continua el seu vertiginós moviment mentre les fustes i les cordes anuncien una nova melodia. Els dos temes es combinen i se sobreposen, creant una tensió que Saint-Saëns usa per a crear un efecte espectacular, concloent el moviment amb una triomfant fanfàrria. Posteriorment adaptaria aquests temes, l'any 1899, per a la Toccata que tanca la sèrie d'Estudis Opus 111.
Moviments Els seus moviments són:
Allegro animato Andante Molto allegro
Referències
Saint-Saens, Concert per a piano num. 5 Concert per a piano num. 5 Categoria:Composicions musicals del 1896 Concert Piano Saint-Saens Categoria:Concerts de la dècada del 1890