La Simfonia núm. 1 en si bemoll menor és una de les dues simfonies del compositor anglès William Walton. Walton va tenir dificultats per completar l'obra, i la seva primera actuació pública es va fer sense el finale, el 1934. L'obra completa de quatre moviments va ser estrenada el 6 de novembre de 1935 per Hamilton Harty, que l'havia encarregada, per l'Orquestra Simfònica de la BBC.

L'obra mostra la influència de Sibelius, sobretot en la seva estructura musical. Es troba entre les simfonies més conegudes dels compositors britànics i ha rebut nombrosos enregistraments.

Història Walton era, segons Pearson, el més talentós de la seva generació (que incloïa Constant Lambert, per exemple). El fet també de tenir bons patrons, entre els quals els Sitwell, va fer que el seu nom es fes conegut com a resultat de tota la publicitat que va envoltar les seves primeres composicions.

El 1923 Walton s'havia establert una reputació com a compositor d'avantguarda amb el seu "Entertainment", Façade (amb versos d'⁣Edith Sitwell). Les seves altres obres importants dels anys 20 i principis dels 30, com l'obertura Portsmouth Point (1926), el Concert per a viola i la cantata, Belshazzar's Feast l'havien establert com una figura destacada de la música britànica.Adams, Byron. "Walton, William," Grove Music Online, Oxford Music Online, retrieved 27 September 2015

Walton va superar, segons Service, totes les altres simfonies britàniques contemporànies. Tot i que no va arribar a acabar-la, Elgar estava treballant en la seva tercera simfonia el 1933. Bax ja n'havia compost cinc. Ernest John Moeran estava treballant en la seva primera i la quarta de Vaughan Williams va causar sensació el 1935. Quan Walton va acceptar la comissió de la simfonia va dir: «Pot ser que sigui capaç de treure a Bax del mapa [sic]». Tanmateix, la dedicació que va requerir la seva composició va ser una de les experiències més traumàtiques musicalment i personal de la vida de Walton.

El 1932 Walton va començar a treballar en una simfonia. Compositor lent i minuciós, va anar evolucionant progressivament. Els dos primers moviments es van acabar a principis de 1933, i va compondre el moviment lent a mitjans d'aquell any.Anderson, p. 3–4 Després d'això, va patir un bloqueig i no va poder completar el final. Crítics com Edward Greenfield han suggerit que el problema va ser una reacció a la ruptura dels sis anys d'amor de Walton amb una jove vídua alemanya, la baronessa Imma von Doernberg, a qui està dedicada la simfonia.Greenfield, Edward. "Behind the Façade – Walton on Walton", Gramophone, February 2002, p. 93 Walton no estava escrivint per encàrrec, i no hi havia una data límit contractual per a la finalització de la simfonia, però havia promès l'estrena al director Sir Hamilton Harty i a la London Symphony Orchestra (LSO). El compositor havia permès que l'obra s'anunciés durant dos anys consecutius al prospecte de temporada de l'orquestra, i l'expectació que s'havia despertat el va pressionar. El 1934, Harty i altres el van convèncer perquè permetessin la representació dels tres moviments completats.Ottaway (1972), p. 254 Això va tenir lloc al Queen's Hall el 3 de desembre de 1934."London Symphony Orchestra", The Times, 4 December 1934, p. 12 L'abril següent l'⁣Orquestra Filharmònica de Londres dirigida per Malcolm Sargent va fer dues actuacions més de l'obra incompleta."Courtauld-Sargent Concert", The Times, 2 April 1935, p. 12

Walton es va fer una pausa en el treball de la simfonia durant el 1934 per compondre la seva primera música per a pel·lícula (per a Escape Me Never de Paul Czinner).Kennedy, p. 76 Després d'una interrupció de vuit mesos, va reprendre el treball en la simfonia i la va completar l'agost de 1935.Kennedy, p. 81 Harty i la BBC Symphony Orchestra van oferir l'estrena de la peça completa el 6 de novembre d'aquell any.Cardus, Neville, "William Walton's First Symphony", The Manchester Guardian, 7 November 1935, p. 10; "William Walton's Symphony", The Times, 7 November 1935, p. 12; and Kennedy, p. 81 L'actuació va despertar un gran entusiasme. The News Chronicle va informar: "Els aplaudiments al final van ser aclaparadors, i quan el senyor Walton, un jove esvelt, tímid, va pujar a l'andana, va ser aplaudit contínuament durant cinc minuts".The News Chronicle, 7 November 1935, quoted in Ottaway (1972), p. 254

La simfonia va despertar interès internacional. Els principals directors continentals Wilhelm Furtwängler i Willem Mengelberg van enviar a demanar còpies de la partitura; l'⁣Orquestra Simfònica de Chicago va estrenar l'obra als EUA amb Harty; Eugene Ormandy i l'⁣Orquestra de Filadèlfia van fer l'estrena a Nova York; i el jove George Szell va dirigir la simfonia a Austràlia.Kennedy, p. 86; Downes, Olin. "Ormandy Directs Walton Symphony", The New York Times, 17 October 1936, p. 20 (Chicago and New York premieres); "Georg Szell – New Work Presented", The Sydney Morning Herald, 11 July 1939, p. 13 (Sydney premiere)

Estructura L'obra està escrita en quatre moviments i per a una orquestra simfònica que consta de dues flautes (una doblant amb flautí), dos oboès, dos clarinets en si (doblant de clarinets en la), dos fagots, quatre trompetes en fa, tres trompetes en do, tres trombons, tuba, timbals. (dos músics), tambor, plats, tam-tam i cordes."William Walton", Symphony No 1", Oxford University Press, retrieved 28 September 2015 La secció de percussió (tret del timbal) s'utilitza només cap al final de l'últim moviment.

I: Allegro assai – Poco meno mosso – A tempo, agitato – Poco meno mosso – Agitato poco a poco – Animato

El primer moviment s'obre amb un pianissimo dels timbals en si les trompes entren, també molt silenciosament, d'una en una, en si , fa i sol. Un tema d'oboè tranquil comença en re ; un motiu de violoncel de cinc notes recorre al llarg del moviment. Segons el crític Anthony Burton, l'efecte del moviment és ampli i potent: l'amplitud que prové de "les harmonies del moviment lent sobre les notes del baix i els timbals de llarg temps són semblants a Sibelius", així com la potència de les "figures d'ostinato repetides amb urgència, brillants, dissonàncies i sonores".Burton, Anthony (2014). Notes to Chandos CD CHSA 5135, OCLC 879652213 La tensió de la primera secció del moviment es relaxa lleugerament per al segon tema, que és una mica més lent, arribant a un clímax de notes ferotgement repetides. La secció central de desenvolupament rep la idea d'obertura molt tranquil·lament, augmentant lentament la intensitat. El moviment acaba amb el retorn del primer tema, aquesta vegada amb una harmonització més ortodoxa. En un moment de la composició de l'obra, Walton havia pensat en deixar lAllegro assai com una simfonia d'un sol moviment. El comentarista Keith Anderson observa que el moviment té "una unitat convincent" que ha provocat comparacions amb Sibelius, tot i que Walton no estava d'acord amb aquesta visió.Anderson, Keith (2004). Notes to Naxos CD 8.553180, OCLC 232287275

II: Scherzo : Presto con malizia

Lscherzo - "amb malícia" - en mi menor, està en un ràpid temps de 3/4, amb compassos ocasionals rítmicament disruptius de 5/4; sobre ritmes insistents, amb esclats de percussió, continuen temes fragmentaris angulars fora de ritme, sense secció de trio relaxada per trencar la tensió.Burton, Anthony (2014). Notes to Chandos CD CHSA 5135, OCLC 879652213

III: Andante con malinconia

Walton va marcar originalment el moviment lent "Adagio con melancolia", ara esmenat en edicions impreses de la partitura a "Andante con malinconia" ("a un ritme moderat, amb malenconia").Ottaway (1973), p. 998 El moviment, en do menor, s'obre amb una melodia de flauta malenconiosa i posteriorment empra un segon tema lent; ambdós temes són, segons la frase de Burton, "un lirisme característicament agredolç". Walton els desenvolupa de manera contrapuntística fins a un esclat climàtic apassionat, després del qual la música disminueix i arriba a una conclusió silenciosa.Burton, Anthony (2014). Notes to Chandos CD CHSA 5135, OCLC 879652213 En els esborranys anteriors de Walton, el tema de l'''andante estava pensat per al moviment d'obertura, però va trobar que "no funcionava, i després es va convertir en el moviment lent".Walton, quoted in Ottaway (1972), p. 255 El seu pla original per al moviment incloïa un episodi central de scherzando, però el va eliminar de la partitura curta, i no ha sobreviscut.

IV: Maestoso – Allegro, brioso ed ardentemente – Vivacissimo – Agitato – MaestosoEl finale torna l'obra a la tonalitat de si però ara en major. Per a aquest moviment Walton especifica un segon timbalista i dos percussionistes més. L'obertura és una florida d'una manera grandiosa que el compositor va adoptar més tard en les seves marxes de coronació i música de pel·lícula.Anderson, Keith (2004). Notes to Naxos CD 8.553180, OCLC 232287275 A continuació hi ha dues seccions discretes dirigides a ser tocades "ràpidament, amb animació i ardor"; el primer és molt enèrgic, i el segon una fuga animada, amb un tram central més relaxat. Els temes de les dues seccions es desenvolupen en un pas ràpid en temps triple. El tempo s'alenteix per al retorn del tema inicial del moviment, formant el que Burton descriu com "una coda grandiloqüent".Burton, Anthony (2014). Notes to Chandos CD CHSA 5135, OCLC 879652213

Recepció crítica Des del primer moment, la crítica va remarcar el deute de Walton amb Sibelius a la simfonia. Neville Cardus es trobava entre ells, però va afegir que ningú, excepte Sibelius, havia escrit una obra orquestral més gran que la simfonia de Walton des de l'apogeu d'Elgar.Cardus, Neville. "William Walton's First Symphony". The Manchester Guardian, 7 November 1935, p. 10 Byron Adams diu de l'obra que el seu "poder orgiàstic, la seva malícia brillant, la desolació sensual i l'arrogància extrovertida" fan de la simfonia un homenatge a la tenacitat i la facilitat inventiva de Walton. El crític Edwin Evans va escriure sobre l'''Andante con malinconia:

Els crítics sempre han diferit sobre si el finale, molt optimista, coincideix amb la resta de l'obra.Cox, p. 193 Pel que fa a l'obra en conjunt, en un estudi de 1998 sobre el repertori simfònic internacional, Michael Steinberg va reconèixer la influència sibeliana, però va afegir:

Anàlisi musical Walton afirmava que la seva Primera Simfonia «promet ser millor que qualsevol obra que he escrit fins ara». La partitura desplega una imaginació melòdica notable, un ritme vibrant i un sentit dramàtic molt intens, tot sostingut per un domini tècnic extraordinari. És també una obra profundament personal, marcada per la influència emocional de dues dones que, segons se sap, van inspirar-ne el procés creatiu.

Enregistraments La Primera Simfonia de Walton ha estat ben representada en el món del disc. El primer enregistrament va ser realitzat per la jove companyia Decca al seu estudi de gravació de Thames Street a Londres, amb Harty i la LSO supervisats pel compositor el 9 al 10 de desembre de 1935, un mes després de l'estrena de l'obra completa.Stuart, Philip. Decca Classical, 1929–2009, AHRC Research Centre for the History and Analysis of Recorded Music, retrieved 28 September 2015 Les gravacions posteriors inclouen: