miniatura|Sala de teixit de la Colònia Sedó d'Esparreguera cap al 1900 (MNACTEC, col·lecció Manufactures Sedó) miniatura|La fàbrica Casaramona, joia del modernisme miniatura|Turbina d'aigua tipus Francis posada en servei el 1899 a la fàbrica tèxtil de la Colònia Sedó La indústria del cotó va ser la primera i principal indústria de la industrialització catalana, la qual va portar Catalunya a esdevenir la principal regió industrial d'Espanya cap a mitjans del . És l'excepció mediterrània a la tendència que indica que la industrialització primerenca es concentra al nord d'Europa. La indústria del cotó catalana, com la de molts altres països europeus i els Estats Units, va ser la primera aplicació a gran escala de la tecnologia moderna i el sistema fabril.
La indústria va tenir els seus orígens a principis del , quan es va prohibir la importació d'indianes, juntament amb l'apertura de les colònies americanes als comerciants catalans. El filat s'afegeix després d'introduir la tecnologia britànica a principis del . La indústria s'enlaira a partir de la dècada de 1830 una vegada que Gran Bretanya elimina les restriccions a l'emigració de mà d'obra experta (1825) i a l'exportació de maquinària (1842). S'introdueix llavors la màquina de vapor. No obstant això, el cost del carbó importat portarà a un ús extensiu de l'energia hidràulica a la fi de la dècada de 1860 que estimularà la creació de més de 75 colònies industrials en els rius de la Catalunya rural.
Des de mitjan , la indústria subsisteix gràcies a mesures proteccionistes, ja que el cost de les paques de cotó en brut, l'energia i la maquinària dificultarà la seva competitivitat global i dependrà gairebé per complet del mercat intern i de les colònies a les Antilles. A partir de la Gran Depressió, la indústria va disminuir. L'augment dels conflictes laborals, una economia en declivi, una guerra civil i, a partir de 1939, la política autàrquica del primer Franquisme va impedir que la indústria es beneficiés del creixement i la inversió global posterior a la Segona Guerra Mundial. L'obertura de l'economia espanyola en la dècada dels 1960 i la crisi del petroli en els 1970 van acabar amb la indústria.
La indústria va deixar un llegat d'arquitectura extraordinària. Els magnats del cotó van fomentar i finançar les millors fites arquitectòniques del modernisme, ja sigui fàbriques, residències privades o edificis d'apartaments. Sovint, aquests edificis servien tant de seu de l'empresa com de símbol del poder, la modernitat i l'esperit progressista dels seus propietaris. Alguns exemples notables: Casa Calvet, Casa Terradas, Casa Burés, Palau Güell, Fàbrica Casaramona, Vapor Vell, Can Batlló, un dels edificis del qual alberga avui L'Escola Industrial, Fabra i Coats i la fàbrica Aymerich de Terrassa, ara Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. L'Església de la Colònia Güell està inscrita en la llista del patrimoni mundial de la UNESCO.
Les colònies industrials van industrialitzar i modernitzar la Catalunya rural, i les seves infraestructures alberguen nombrosos museus. Moltes de les turbines instal·lades en les (ara tancades) colònies continuen subministrant electricitat a la xarxa nacional. Les colònies també van ser un imant poderós que va atreure mà d'obra i va estimular la redistribució de la població territorial arreu del país, amb implicacions per a la política actual.
Història 1650-1736 La revolució de les indianes miniatura|Vestit anglès de teixit d'indiana, circa 1770-1790 Les primeres indianes () van arribar a Barcelona al voltant de 1650, possiblement reexportats des de Marsella, llavors la ruta principal d'Europa a l'Índia. Les indianes van suposar una veritable revolució en el món de la indústria tèxtil tradicional. Eren teixits més còmodes i higiènics, més barats i amb colors més vius que les peces de seda i llana de llavors.
Espanya, com Gran Bretanya i França, va prohibir les importacions de calicó. Primerament, el 1717, es va prohibir la importació de teixits asiàtics, probablement com a resultat de les queixes dels comerciants de Cadis i Sevilla sobre les Filipines, que estaven arruïnant el seu propi negoci de reexportació de Filipines a Mèxic. Després, el 1728, un segon edicte va prohibir la importació de les imitacions europees dels teixits asiàtics. No obstant això, l'edicte també permetia expressament la filatura de fil de Malta i concedia la llibertat de regulació gremial, revelant així l'objectiu de l'edicte, que era fomentar una indústria espanyola de tissatge i teixits estampats, de substitució d'importacions, imitant Gran Bretanya. Tot i que no hi va haver inversió directa de la Corona espanyola com va passar amb la llana, afavorir una indústria d'aquesta manera va ser una excepció a Europa i va ser un factor important en el creixement ràpid i la mida eventual de la indústria del cotó catalana.
1736-1783 Els teixits de cotó estampats miniatura|400x400px|Botiga d'indianes el 1824 L'existència d'un mercat consolidat d'indianes a Barcelona va propiciar que els primers teixits estampats a Barcelona, utilitzant la tècnica de motlles de fusta o segells, es fessin sobre lli, entre 1736 i 1738. A la primera part del , ja s'havia començat a importar teixit de lli d'Amsterdam a canvi d'aiguardent. A mesura que la demanda d'aiguardent i vi cap al nord d'Europa augmentava, aquest comerç internacional va proporcionar la base per a la transformació completa de l'economia catalana i, en particular, de la indústria tèxtil. En primer lloc, a mesura que la viticultura es va especialitzar i es va fer més rendible, la prosperitat resultant va conduir a una demanda creixent de productes manufacturats com ara teixits estampats. En segon lloc, la viticultura va generar capital excessiu que es podia invertir en la construcció de vaixells i l'augment del comerç, especialment amb les colònies americanes, en la producció d'aquestes teles (i més endavant, com es descriu a la següent secció, en maquinària).
esquerra|miniatura|246x246px|Alambí català del per a l'elaboració d'aiguardent Aquest comerç es va expandir a través d'iniciatives com la Companyia de Comerç de Barcelona i es va expandir ràpidament durant el darrer quart del , després de l'acabament del monopoli de Cadis sobre el comerç amb Amèrica. Es van exportar vi, aiguardent i teixits estampats, i el comerç de retorn va importar productes que eren insums per a la indústria tèxtil, com l'índigo i la fusta del brasil, entre d'altres. Els comerciants catalans també van invertir de manera significativa en el tràfic d'esclaus il·lícit amb Cuba durant "algunes dècades" després del 1814.
miniatura|Motlle de fusta per a estampar indianesLes noves protofàbriques d'indianes van ser establertes per comerciants, botiguers i mestres artesans que van veure el mercat en auge dels teixits estampats. La manufactura va créixer ràpidament, impulsada pel període de creixement demogràfic i prosperitat de la segona meitat del que Espanya va experimentar. La manufactura es realitzava en tallers construïts a les plantes baixes dels edificis dins les muralles medievals de Barcelona, al barri de Sant Pere, on la tintura de teixits havia estat una artesania tradicional i on tradicionalment s'havia utilitzat la font d'aigua del Rec Comtal per a operacions de tenyit i per a estendre la roba a assecar. Les protofàbriques d'indianes va continuar concentrada a Barcelona a causa de l'existència d'artesans dels gremis tèxtils medievals, que proporcionaven una mà d'obra amb les habilitats adequades, una vegada havien après les tècniques i els coneixements dels immigrants de Marsella, Hamburg i Suïssa. La formació en gravat i dibuix, proporcionada per l'Escola de Belles Arts fundada per la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona el 1775, va ser crucial per al creixement de la indústria.
El nombre de tals negocis va augmentar més que en qualsevol altra ciutat d'Europa, de 8 en 1750 a 41 en 1770 i a més de 100 en 1786. A Mataró, a la fi de la dècada de 1740 hi havia 11 negocis amb aproximadament 470 telers i 1300 treballadors. Aquest enfocament inicial en la impressió es pot contrastar amb Anglaterra, que, tot i haver prohibit els teixits de cotó pur, però no la importació de cotó en brut, va trobar el seu èxit en la filatura i el teixit (de barreja de lli i cotó).
1783-1832 Proto-indústria miniatura|Teler manual català miniatura|Una versió catalana d'una spinning jenny anomenada Berguedana miniatura|Mula de filar circa 1800 Aquest període preindustrial o protoindustrial es caracteritza per una expansió gradual de la filatura i el teixit i, cap a 1800, la introducció de maquinària inventada a Gran Bretanya.
La pèrdua de seguretat marítima com a resultat de les guerres entre 1796 i 1825 va desorganitzar greument el comerç colonial. Aquestes van ser les guerres amb Gran Bretanya, l'ocupació francesa i les guerres d'independència hispanoamericanes. Limitats al mercat intern espanyol, els empresaris del cotó van optar pel canvi tecnològic mitjançant l'adopció de màquines de filar mecàniques britàniques per reduir els costos i guanyar quota de mercat respecte a altres fabricants de teixits.
A Espanya es fila i teixeix el cotó ja des de la dècada de 1760, però usant mètodes manuals tradicionals. La maquinària es comença a introduir en la dècada de 1790. Fins llavors, la major part del fil arribava de Malta (fet de cotó egipci o turc), però després de la captura de Malta pels britànics, un edicte real en 1802 va prohibir la seva importació. El filat, llavors, cobra importància. En 1806, el Tractat de Fontainebleau facilitarà el procés en permetre la compra de còpies franceses de la mula de filar británica.
Les dates d'arribada de la tecnologia británica ens permet apreciar com la fabricació de teixits es va automatitzant a Catalunya. La primera Spinning Jenny va arribar en 1785, 21 anys després de la seva invenció; la primera filadora hidràulica en 1793, 24 anys després; i la primera mula de filar en 1806, 27 anys després. En 1820, la fabricació d'estampats de cotó es realitzava amb tecnologia de 1792, però utilitzant ja fil de cotó local. Cap a 1815 comptant mules de filar i spinning Jenny hi havia a Barcelona un total de 40, i en 1829, són ja 410 mules i 30 filadoras.
A diferència de l'estampació, que es va centrar en Barcelona, la filatura es va estendre a altres punts de Catalunya, a causa de l'ús de força hidràulica. Igualada es va convertir en el centre de filat més important després de Barcelona, seguit per Manresa. Manresa comptava en 1831 amb 11 filaderies hidràuliques. La teixidura es va estendre encara més que el filat amb concentracions (en ordre decreixent d'importància) a Mataró, Berga, Igualada, Reus, Vic, Manresa, Terrassa i Valls. No obstant això, els telers es van mecanitzar a un ritme més lent: en 1861 només el 44 per cent eren mecànics. La tecnologia de l'estampat també va avançar en aquest període, amb el procés d'estampat cilíndric introduït en 1817.
Les guerres també van interrompre el comerç d'aiguardent amb el nord d'Europa, que ja havia descendit a causa de la competència en la producció de begudes espirituoses d'Escòcia (whisky) i Rússia (vodka). Els comerciants van obrir llavors un nou mercat d'aiguardent i vi als Estats Units, amb el cotó en brut com a comerç de retorn. Aquest comerç va proporcionar el capital per a comprar maquinària per a filar i teixir i les primeres màquines de vapor. La nova maquinària va augmentar la demanda de cotó en brut, que es va començar a importar de les colònies americanes en quantitats cada vegada majors. A la fi de la dècada de 1830, el volum d'importació es va quadruplicar (en relació amb el 1804) fins a aproximadament 5 milions de quilograms, principalment dels Estats Units i el Brasil.
1832-1861 El gran salt miniatura|350x350px|Barcelona 1856 amb el fum de les fàbriques de cotó clarament visible a Sant Pere a la dreta i el Raval a dalt a l'esquerra