El Partit Comunista del Canadà (en ) és un partit polític federal del Canadà, fundat el 1921 en condicions d'il·legalitat. Encara que actualment no té cap representació parlamentària, candidats del partit han estat elegits prèviament a la Cambra dels Comuns, a parlaments regionals i a diversos governs municipals d'arreu del país. El partit també ha fet contribucions significatives als moviments sindicals, laborals i de pau del Canadà.
El CPC és el segon partit polític actiu més antic del Canadà, després del Partit Liberal. El 1993, el partit es va donar de baixa i se'ls va confiscar els seus béns, el que el va obligar a iniciar el que es convertiria en una batalla política i jurídica de tretze anys per mantenir el registre de petits partits polítics al Canadà. La campanya va culminar amb la decisió final de modificar la definició legal de partit polític al Canadà. Malgrat la seva condició de partit polític registrat, el Partit posa la gran majoria de l'èmfasi en l'activitat extraparlamentària, tal com reflecteix el seu programa "El futur del Canadà és el socialisme".
Història Orígens (1921-1928) Entre el 23 i el 25 de maig de 1921, comunistes i socialistes locals van celebrar reunions clandestines en un graner darrere d'una masia als afores de Guelph, Ontàrio. Un oficial de l'RCMP, que treballava encobert, va assistir a les reunions. El seu informe afirma que hi van assistir delegats de "Winnipeg, Vancouver, Hamilton, Toronto, Montreal, Sudbury i Regina" i que la Unió Soviètica s'havia ofert a finançar el grup. Aquest "elogiava incessantment el govern soviètic de Rússia i demanava l'enderrocament del govern del Canadà", segons l'informe policial.
El CPC es va fundar posteriorment el 28 de maig de 1921. Molts dels seus membres havien participat com a organitzadors sindicals i com a activistes contra la guerra i havien pertangut a grups com el Partit Socialista del Canadà, el Partit Socialista Obrer, el sindicat One Big Union, els Treballadors Industrials del Món, entre d'altres. Els primers membres es van sentir inspirats per la Revolució Russa, i radicalitzats per les conseqüències negatives de la Primera Guerra Mundial i la lluita per millorar els nivells de vida i els drets laborals, inclosa l'experiència de la vaga general de Winnipeg. La Komintern va acceptar el partit com la seva secció canadenca el desembre de 1921.
El partit va alternar entre la legalitat i la il·legalitat durant els anys vint i trenta. A causa de la Llei de mesures de guerra vigent en el moment de la seva creació, el partit va funcionar com a "Partit dels Treballadors del Canadà" el febrer de 1922 com a cara pública, i al març va començar la publicació del The Worker. Quan el 1924 el Parlament va permetre prescriure la Llei, l'organització clandestina es va dissoldre i el nom del partit va tornar a ser "Partit Comunista del Canadà".
Les primeres accions del partit van incloure l'establiment d'una organització juvenil, la Lliga Jove Comunista del Canadà (YCL) i esforços de solidaritat amb la Unió Soviètica. En aquest sentit, al 1923 el partit havia recaptat més de 64.000 dòlars per a la Creu Roja Russa, una suma de diners molt gran en aquell moment. També va iniciar una branca canadenca de la Lliga Sindical Educativa (TUEL) que ràpidament es va convertir en una força important del moviment obrer amb grups actius en 16 dels 60 consells laborals i en camps de mineria i tala. L'any 1925 els membres del partit eren al voltant de 4.500 persones, compostes principalment per miners i treballadors de la fusta, i per treballadors del ferrocarril, camperols i tèxtils, una part dels quals eren inmigrants.
De 1922 a 1929, les seccions provincials del Partit també es van afiliar al Partit Laborista, que funcionava com un partit obrer federat, una altra expressió de l'estratègia del "front únic". El CPC va arribar a liderar el laborisme a diverses regions del país, inclòs el Quebec, i no va presentar candidats durant les eleccions. El 1925 William Kolisnyk es va convertir en el primer comunista elegit per a càrrecs públics a Amèrica del Nord, com a candidat Laborista a Winnipeg. Així i tot, el Partit Laborista mai es va convertir en una organització nacional eficaç, amb la qual cosa el CPC es va retirar el 1928-1929 després d'un canvi en la política de la Komintern.miniatura|Jack MacDonald és escortat per la policia després d'un intent fallit de celebrar una manifestació de llibertat d'expressió a Queen's Park, Toronto, 1929.
Crisi interna De 1927 a 1929, el partit va passar per una crisi interna en què finalment van ser expulsats els trotskistes, així com els defensors del que el partit va anomenar "excepcionalisme nord-americà". Entre els expulsats hi havia Maurice Spector, l'editor del diari The Worker i president del partit, i Jack MacDonald, secretari general i que en un primer moment havia donat suport a l'expulsió de Spector. Plegats van fundar posteriorment l'Oposició Internacional d'Esquerra (trotskista) del Canadà. D'altres membres, més propers a les tesis de Bujarin i de l'oposició de dreta, com Jay Lovestone o William Moriarty, també van resultar expulsats.
La secretària de l'Oficina de la Dona i més tard, editora general de la Woman Worker (1926–1929) Florence Custance només es va salvar de l'expulsió del Partit a causa de la seva prematura mort el 1929. El seu feminisme i defensa de mesures anticonceptives eren ben conegudes per la premsa, però els seus contemporanis radicals van qüestionar les seves simpaties polítiques i li van donar poques oportunitats de brillar.
Gran Depressió (1929-1938) Amb el desenvolupament de la Gran Depressió, es va accelerar l'atur generalitzat, la pobresa, la miseria i el patiment entre les famílies treballadores i els agricultors. Les eleccions generals de 1930, a més a més, van portar al poder el govern conservador de RB Bennett que va atacar durament el moviment obrer i va establir «camps de socors» per a joves aturats.
El CPC va fer una crítica sistèmica a la depressió com una suposada crisi del capitalisme. També va ser el primer partit polític del Canadà que va demanar la introducció d'una assegurança d'atur, un règim nacional d'assegurança mèdica, educació universalment accessible, assistència social i laboral als joves, legislació laboral inclosa les normes de salut i seguretat, la regulació de la jornada laboral i les vacances, un salari mínim per a dones i joves, i una assegurança estatal de collita i control de preus per als agricultors.
En aquest context repressiu, les oficines del partit van ser assaltades per la Policia Muntada i vuit membres del partit van ser arrestats i condemnats a presó, en virtut de la Secció 98 del Codi Penal del Canadà, que prohibia la defensa de la força per provocar un canvi polític. A més, el Secretari General del Partit, Timothy Buck, va patir un intent d'assassinat a la seva pròpia cel·la a la Penitenciaria de Kingston. El partit i la Lliga d'Unitat Obrera (WUL) van llançar una campanya demanant el seu alliberament i la derogació de la secció 98, presentant una petició amb 450.000 signatures al primer ministre el novembre de 1933. També va haver-hi un gran escàndol amb la prohibició de l'obra de teatre Vuit homes parlen (Eight Men Speak)', en relació als detinguts.
El 1934, un cop es van alliberar els presoners fruit de la pressió popular, es va celebrar una concentració a Maple Leaf Gardens, Toronto, amb 17.000 assistents i 8.000 més que no hi van poder entrar perquè no hi havia prou espai.miniatura|Un membre del club de Toronto del CPC és arrestat per distribuir literatura del partit, el 12 d'agost de 1929.|esquerraEncara que el partit va ser prohibit, va organitzar o impulsar grans organitzacions de masses, sobre tot a nivell sindical, que van tenir un paper important en vagues històriques com la dels miners a Estevan. En aquest sentit, de 1933 a 1936, la WUL va liderar el 90 per cent de les vagues al Canadà. A les praderies, els comunistes van organitzar la Lliga d'Unitat de Pagesos, que es va mobilitzar contra els desnonaments de granges. Van reunir centenars o milers d'agricultors a les manifestacions de la Marxa de la Fam, fortament reprimides.
Entre els pobres i els aturats, els comunistes van organitzar grups com l'Associació Esportiva Obrera, una de les poques maneres en què els joves de la classe treballadora tenien accés a programes recreatius. El Sindicat de Treballadors dels Camps de Socors i lAssociació Nacional de Treballadors Desocupats van tenir un paper important en l'organització dels no qualificats i els aturats en marxes de protesta i manifestacions i campanyes com la Marxa a Ottawa i la vaga de l'oficina de correus de Vancouver de 1938.
Al 1936, fruit de l'esclat de la guerra civil espanyola, com totes les organitzacions comunistes del món, van ajudar a formar les Brigades Internacionals, impulsant el Batalló Mackenzie-Papineau. Entre els principals comunistes canadencs implicats hi havia Norman Bethune, conegut per la seva invenció d'una unitat mòbil de transfusió de sang, la defensa primerenca de Medicare al Canadà i el seu treball amb el Partit Comunista Xinès durant la Segona Guerra Sino-japonesa.
El 1936, James Litterick va ser elegit com a diputat de Winnipeg, el primer membre del CPC a ser elegit per a la legislatura de Manitoba.
Els esforços solidaris per a la Guerra Civil Espanyola i les lluites laborals i socials durant la Depressió van donar lloc a una gran cooperació entre els membres del CPC i el partit socialdemòcrata Federació de la Mancomunitat de Cooperatives (CCF). Després de 1935, i en consonància amb la nova estratègia de front únic de la Komintern, el Partit va defensar les aliances electorals i la unitat amb el CCF en temes clau.
La crida era especialment urgent al Quebec, on el 1937 el govern de Duplessis va aprovar una llei "per protegir el Quebec de la propaganda comunista", que donava a la policia el poder de tancar amb cadenat qualsevol local utilitzat pels "comunistes" (que no estava definit a la legislació i, per tant, podia ser utilitzat de manera arbitrària i extrapolat a sindicats i plataformes d'esquerres).
Segona Guerra Mundial Tot i que el CPC havia treballat dur per advertir els canadencs sobre el que considerava un perill feixista creixent, tal com va ocórrer en altres països, inicialment va analitzar l'obertura de la Segona Guerra Mundial no com una guerra antifeixista sinó una batalla entre nacions capitalistes, a causa de l'experiència de la Gran Guerra i el pacte Molotov-Ribbentrop.
La posició del Partit va portar a la seva prohibició sota la normativa de defensa del Canadà de la Llei de mesures de guerra el 1940 poc després que el Canadà entrés en la guerra. En molts casos, els líders comunistes van ser internats en camps, molt abans que els feixistes. A mesura que un nombre creixent de líders del Partit eren internats, alguns membres es van anar a la clandestinitat o s'exiliaren als Estats Units. Les condicions als campaments eren dures. Les dones de molts dels homes internats van iniciar una campanya de drets civils per a les visites familiars i el seu alliberament.
Dorise Nielsen va ser escollida al Parlament del Canadà a les eleccions de 1940, l'única dona que ho va fer, amb el suport del CPC com a part del front popular de la Unitat Progressista. Nielsen va mantenir en secret la seva pertinença al partit fins a 1943.miniatura|Tim Buck en una reunió del Comitè Comunista de Treball i Guerra Total el 13 d'octubre de 1942Amb la invasió alemanya de la Unió Soviètica el 1941 i el trencament del Pacte Molotov-Ribbentrop, el partit va argumentar que la naturalesa de la guerra havia canviat a una veritable lluita antifeixista. El CPC va revertir la seva oposició a la guerra i va argumentar que el perill per a la classe obrera a nivell internacional superava els seus interessos a nivell nacional.