Gavriïl Nikolàievitx Popov (Гавриил Николаевич Попов, 12 de setembre de 1904 - 17 de febrer de 1972) va ser un compositor i pianista rus que va viure durant el període soviètic. Va ser un dels principals representants de l'avantguarda musical soviètica.

Vida i carrera Va néixer a Novocherkassk (actual óblast de Rostov) fill de Nikolai Dmitrievitx Popov, un professor. Va començar els estudis musicals a sis anys, primer amb la seva mare, Liubov Fedorovna, després en un conservatori privat a la classe de piano de Matvei Presman (alumne de Vassili Safónov). Va assistir a l'Escola de Dibuix de Rostov, va estudiar al Departament de Física i Matemàtiques de la Universitat de Rostov i al Departament d'Enginyeria i Arquitectura de l'Institut Politècnic del Don. La mort de la seva mare (1919), la detenció del seu pare per càrrecs falsos (1921) i la necessitat de guanyar-se la vida van portar Gavriïl Popov a treballar com a delineant als tallers ferroviaris de Rostov. Al mateix temps, per recomanació de Presman, va treballar a temps parcial com a acompanyant al teatre de l'òpera i va ingressar al Conservatori del Don (classe del pianista i compositor Vassili Xaub).

Popov va estudiar al Conservatori de Leningrad des de 1922 fins a 1930 amb Leonid Nikolàiev, Vladimir Sxerbàtxov i Maximilian Steinberg. Es considerava que tenia el talent brut del seu contemporani Dmitri Xostakóvitx, una mica més jove.

Les seves primeres obres, en particular el Septet (el 1971 Popov la va rebatejar com a Simfonia de Cambra) Simfonia de cambra) (op. 2, 1927) per a flauta, trompeta, clarinet, fagot, violí, violoncel i baix, va ser un gran èxit i posteriorment es va convertir en una de les creacions més famoses del compositor, interpretada més sovint que moltes de les seves altres obres. El seu talent va ser comparat amb el de Dmitri Xostakóvitx. Quan Darius Milhaud va arribar a Leningrad el 1926 i va demanar al reconegut musicòleg Borís Assàfiev que li presentés el jove compositor més talentós, va ser presentat a Gavriïl Popov.

A finals de la dècada de 1920, Serguei Prokófiev va visitar l'URSS. Va conèixer joves compositors de Moscou i Leningrad i va escriure sobre això a la seva autobiografia: «De Moscou vaig anar a Leningrad... La recepció a Leningrad va ser encara més càlida que a Moscou... Els joves compositors de Leningrad em van mostrar les seves obres. D'aquestes, la Sonata de Xostakóvitx i el Septet de Popov mereixien una atenció especial». A Prokófiev li va agradar tant la composició de Popov que, immediatament després del seu retorn a Europa, va organitzar la seva representació a Alemanya i França. A tot arreu, el septet es va interpretar amb gran èxit, i les crítiques van destacar tant l'originalitat de l'obra en si com el talent i la vibrant individualitat de l'autor.

La Simfonia núm. 1 (op. 7) també va ser una potent mirada cap al futur. La va estrenar la Filharmònica de Leningrad el 1935 i immediatament va ser prohibida per un censor local; Popov va ser acusat de formalisme, un terrible estigma a l'època. Juntament amb Xostakóvitx, Popov va apel·lar amb èxit la prohibició a Moscou, tanmateix, la simfonia no es va tornar a interpretar fins al 1972. La influència de la Primera Simfonia de Popov en la Simfonia núm. 4 de Xostakóvitx és evident.

Després del seu propi episodi de censura i de la denúncia anònima de Xostakóvitx el 1936, Popov va començar a escriure en un idioma més conservador per tal d'evitar noves acusacions de formalisme. Malgrat el seu alcoholisme, Popov va produir moltes obres per a orquestra, incloses sis simfonies completades. Moltes de les seves composicions, escrites sota les restriccions del sistema soviètic, són un homenatge a la vida soviètica i als herois comunistes tal com ho prescrivia l'autoritat estatal. Alguns exemples inclouen la seva Simfonia núm. 4 subtitulada "Honor de la Pàtria" i un poema-cantata titulat "Honor a la nostra festa". Malgrat això, les poques obres que s'han enregistrat testimonien una força creativa gairebé intacta. Investigacions recents afirmen que l'enfocament estètic progressiu dels seus primers anys s'ha transformat i s'ha mantingut en secret en un llenguatge políticament més accessible, però mantenint un llenguatge musical altament sociocrític. La seva invenció melòdica i instrumental era aguda, molt arrelada a la música popular russa. Fins i tot peces adaptades de pel·lícules de propaganda, com la seva Simfonia núm. 2, gravada per Hermann Abendroth (Urania LP), poden ser profundament commovedores. El seu sentit de l'orquestra, brillant i dinàmic, la seva comprensió dels grans patrons formals, com es troba a l'enorme Simfonia núm. 3 per a gran orquestra de corda, són igualment destacats. La simfonia núm. 6 "Festiva" delata una mena de vigor convuls i inquietant. Popov també va escriure diverses partitures de pel·lícules. Va ser guardonat amb el premi Stalin el 1946.

Composicions Orquestral Suite simfònica núm. 1 (1933) Simfonia núm. 1, op. 7 (1935) Concert-poema per a violí i corda, op. 17 (1937) Concert per a violí (iniciat el 1937 – inacabat) Divertiment simfònic, op. 23 (1938) Concert per a piano, op. 24 (inacabat) Hispania Suite, Op. 28 (1940) Intermezzo heroic, op. 25 (1941) Simfonia núm. 2 "Pàtria", op. 39 (1943) Ària simfònica per a violoncel i orquestra, op. 43 (1946) Simfonia núm. 3 "Heroic", aka "espanyola" , Op. 45 (1946) Simfonia núm. 4 "Glòria a la Pàtria" per a quartet vocal i cor mixt, op. 47 (1949) Concert per a violoncel, op. 71 (1953) Simfonia núm. 5 "Pastoral", Op. 77 (1956) Simfonia núm. 6 "Festival", Op. 99 (1969) Concert per a orgue (1970) Obertura per a orquestra (1970) Simfonia núm. 7 (iniciada el 1970 – inacabada)

Música de cambra Simfonia de cambra (septet), op. 2 (1927) Concertino per a violí i piano, op. 4 (1927) Cançó per a violí i piano, op. 6A (1927) Octet, op. 9 (1927) Serenata per a metalls, op. 26 Melodia per a violí i piano, op. 35 (1946) Quartet de corda en do major, op. 61 "Quartet-Simfonia" (1951) Quintet per a flauta, clarinet, trompeta, violoncel i contrabaix (1958)

Piano Dues peces, op. 1 (1925) Imatges Suite de jazz, op. 5 Gran Suite, Op. 6 (1928) Dues Masurques-Capritxos, Op. 44 (1944) Dues peces infantils, op. 46 (1946) Dues peces (1947) Dos contes de fades, op. 51 (1948) Tres poemes lírics, op. 80 (1957)

Òpera El cavaller de ferro (1937) El rei Lear (1942) Alexander Nevsky (iniciat el 1941 - inacabat)

Coral La campanya de la cavalleria vermella To the Victory, cantata (1944) La nostra pàtria, suite per a cor infantil Op. 50 (1948) Cançó còmica dels cosacs, op. 52 Simfonia núm. 4 "Glòria a la Pàtria", op. 47 (1949) Tot el que és bell a la vida, op. 54 O You Fields, per a veu i cor femení, op. 56 Poema heroic per a Lenin, cantata després de Konashkov op. 58 (1950) Pau al poble, després de Filatov Mar de Tsimlyanskoye, op. 64 (1951) Tres cors, op. 66 (1952) Honor al partit, després de Mashistov El comunista, algú com tu i jo, després de Rustam El bedoll i el pi, op. 92 (1960) Cinc cors cosacs, op. 93 (1961) La família de l'àguila, op. 94 Dia de primavera, op. 95 Cinc cors després de Puixkin, op. 101 (1970)

Vocal Tres vocals per a veu i piano, op. 3 (1927) Dos escenaris lírics de Puixkin, op. 22 (1938) Dos romanços després de Levashov, op. 48 (1948) Moskva, Op. 49 (1948)

Partitures de pel·lícules La nova pàtria (1932) Island of Doom (1933) Un jove sever (1934) Chapaev (1934) Crida a les armes (1936) Prat de Bezhin (1937) El primer cavall (1941) Una vegada de nit (1941) Ella defensa la pàtria (1943) Davant (1943) El punt d'inflexió (1945) La gran força (1951) Zvanyy Uzhin (1953) Nens partidaris (1954) Història inacabada (1956) Bàltic Glory (1957) Poema del mar (1959) Crònica dels anys en flames (1961) Els cosacs (1961) L'hora del sopar (1962) El conte del tsar Saltan (1966) La Desna encantada (1968)

Enregistraments Simfonia núm. 2, op. 39 "Motherland" (amb obres de Farhad Amirov) – Orquestra Simfònica de la Ràdio de Leipzig/ Hermann Abendroth (Urania, ULS 5156-CD) Simfonia núm. 1, op. 7 (amb tema i variacions, Op. 3 de Dmitri Xostakovitx) – Orquestra Simfònica de Londres/Leon Botstein (Telarc SACD 60642) Simfonia núm. 1, op. 7; Simfonia núm. 2, op. 39 "Motherland" - Orquestra Simfònica Estatal de Moscou, Orquestra Simfònica de Ràdio i TV de l'URSS/Gennady Provotarov (Olympia OCD 588) Suite simfònica núm. 1 (de la música a la pel·lícula "Komsomol és el cap de l'electrificació" ); Simfonia núm. 5, op. 77 "Pastoral" – Orquestra Simfònica de Ràdio i TV de Moscou/Edvard Chivzhel; Orquestra Simfònica Estatal de l'URSS/Gurgen Karapetian (Olympia OCD 598) Simfonia núm. 6, op. 99 "Festiva"; Simfonia de cambra per a set instruments, op. 2 – Orquestra Simfònica de la Ràdio de l'URSS/Edvard Chivzhel; Ensemble de cambra de Moscou/Alexander Korneyev (Olympia OCD 588) Simfonia de Cambra (Septet); Simfonia núm. 1, op. 7 – Orquestra Simfònica Acadèmica Estatal de Sant Petersburg/Alexander Titov (Northern Flowers NFPMA9996) Simfonia núm. 2, op. 39 "Pàtria"; El punt d'inflexió, op. 44; Cartell simfònic de "Campanya de cavalleria vermella" - Orquestra Simfònica Acadèmica Estatal de Sant Petersburg/Alexander Titov (Northern Flowers NFPMA9977) Simfonia núm. 3, op. 45 "Heroic"; Ària simfònica per a violoncel i orquestra, op. 43 – Dmitry Khrychov/St. Petersburg State Academic Symphony Orchestra/Alexander Titov (Northern Flowers NFPMA9972)

Referències

Categoria:Alumnes del Conservatori de Sant Petersburg Categoria:Morts el 1972 Categoria:Guanyadors del Premi Stalin Categoria:Compositors d'òpera russos Categoria:Morts a Sant Petersburg Categoria:Persones de l'óblast de Rostov Categoria:Compositors soviètics Categoria:Compositors russos nascuts al segle XX Categoria:Compositors russos morts al segle XX Categoria:Nascuts el 1904