miniatura|Foto aèria de FLETC, on es van desenvolupar els estàndard forenses digitals dels E.U.A. en les dècades de 1980 i 1990. La ciència forense digital (de vegades coneguda com criminalística digital), és una ciència forense en què els experts estudien els dispositius digitals per ajudar a resoldre els delictes. Entre ells s'hi inclouen telèfons mòbils. Als experts a qui s'encarrega fer una “investigació” sobre un ordinador o qualsevol altre tipus d'anàlisi forense digital se'ls anomena "analistes forenses" o "investigadors forenses" .
Una investigació forense digital es duu a terme quan algú és culpat per un crim que inclou l'ús d'un ordinador o dispositiu digital, o quan les proves d'aquest delicte es poden trobar en instruments digitals. L'expert buscarà proves sobre el crim, tractant de provar si la persona és culpable o no.
Descripció En resum, és una branca de la ciència forense que abasta la recuperació, investigació, examen i anàlisi de material trobat en dispositius digitals, sovint en relació amb dispositius mòbils i delictes informàtics. El terme "criminalística digital" es va utilitzar originalment com a sinònim d'informàtica forense, però s'ha ampliat per abastar la investigació de tots els dispositius capaços d'emmagatzemar dades digitals. Amb arrels en la revolució de la informàtica personal de finals dels anys 1970 i principis dels 1980, la disciplina va evolucionar de manera desordenada durant els anys 1990, i no va ser fins a principis del segle XXI que van sorgir polítiques nacionals..
Les investigacions forenses digitals tenen una gran varietat d'aplicacions. El més comú és recolzar o refutar una hipòtesi davant tribunals penals o civils. Els casos penals impliquen la presumpta infracció de lleis definides per la legislació vigent, aplicades per la policia i perseguides per l'Estat, com a assassinat, robatori i agressió contra la persona. Els casos civils, per altra banda, tracten de la protecció dels drets i la propietat de les persones (sovint associats amb disputes familiars), però també poden estar relacionats amb disputes contractuals entre entitats comercials on s'utilitza una forma d'anàlisi forense digital anomenat ediscovery.
Les anàlisis forenses també poden aparèixer al sector privat, com durant les investigacions corporatives internes o les investigacions d'intrusió (p.e.: una investigació especial sobre la naturalesa i l'abast d'una intrusió no autoritzada a la xarxa ).
L'aspecte tècnic d'una investigació es divideix en diverses subbranques relacionades amb el tipus de dispositius digitals involucrats: informàtica forense, investigació forense de xarxes, anàlisi de dades forenses i investigació forense de dispositius mòbils.BlauVoyant . 2022-03-08. El procés forense típic inclou la confiscació, l'obtenció d'imatges forenses (adquisició) i l'anàlisi de mitjans digitals, seguit de la producció d'un informe de les proves recopilades.
A més d'identificar proves directes d'un delicte, la ciència forense digital es pot utilitzar per atribuir proves a sospitosos específics, confirmar coartades o declaracions, determinar- ne la intenció, identificar fonts (per exemple, en casos de drets d'autor) o autenticar documents. Les investigacions tenen un abast molt més ampli que altres àrees de l'anàlisi forense (on l'objectiu habitual és proporcionar respostes a una sèrie de preguntes més simples), i sovint involucren línies de temps o hipòtesis complexes.
Història Abans de la dècada de 1970, els delictes relacionats amb ordinadors es resolien utilitzant les lleis existents. Els primers delictes informàtics van ser reconeguts a la Llei de Delictes Informàtics de Florida de 1978, que incloïa legislació contra la modificació o eliminació no autoritzada de dades en un sistema informàtic. Durant els anys següents, la varietat de delictes informàtics comesos va augmentar i es va van aprovar lleis per combatre'ls. amb qüestions de drets d'autor, privadesa/assetjament (per exemple, assetjament cibernètic, maltractaments, assetjament cibernètic i depredadors en línia ) i pornografia infantil. No va ser fins a la dècada de 1980 que les lleis federals van començar a incorporar delictes informàtics. Canadà va ser el primer país que va aprovar una legislació el 1983. lleis penals el 1989 i la Llei britànica sobre ús indegut d'ordinadors el 1990.
Dècades del 1980 al 1990: creixement del camp El creixement dels delictes informàtics durant les dècades de 1980 i 1990 va fer que els organismes encarregats de fer complir la llei comencessin a establir grups especialitzats, generalment a nivell nacional, per manejar els aspectes tècnics de les investigacions. Per exemple, el 1984, l'FBI va crear un Equip de Resposta i Anàlisi Informàtica i l'any següent es va crear un departament de delictes informàtics dins de la brigada antifrau de la Policia Metropolitana Britànica. A més de ser professionals encarregats de fer complir la llei, molts dels primers membres d'aquests grups també eren aficionats a la informàtica i es van convertir en responsables de la investigació i la direcció inicial del camp.
Un dels primers exemples pràctics (o almenys publicitats) d'anàlisi forense digital va ser la persecució del hacker Markus Hess per part de Cliff Stoll el 1986. Stoll, la investigació del qual va utilitzar tècniques forenses informàtiques i de xarxes, no era un examinador especialitzat. Molts dels primers exàmens forenses van seguir el mateix perfil.
Al llarg de la dècada del 1990, hi va haver una gran demanda d'aquests recursos de recerca nous i bàsics. La pressió sobre les unitats centrals va portar a la creació de grups a nivell regional, i fins i tot local, per ajudar a manejar la càrrega. Per exemple, la Unitat Nacional Britànica contra Delictes d'Alta Tecnologia es va crear el 2001 per proporcionar una infraestructura nacional per als delictes informàtics, amb personal ubicat tant al centre de Londres com a les diverses forces policials regionals (la unitat es va incorporar a l'Agència contra el Crim Organitzat Seriós). (SOCA) el 2006).
Durant aquest període, la ciència forense digital va sorgir a partir de les eines i tècniques ad hoc desenvolupades per aquests aficionats. Això contrasta amb altres disciplines forenses, que es van desenvolupar a partir del treball de la comunitat científica. No va ser fins a 1992 que el terme "informàtica forense" es va utilitzar en la literatura acadèmica (encara que abans d'això, havia tingut un ús informal) ; Un article de Collier i Spaul va intentar justificar aquesta nova disciplina davant del món de la ciència forense. Aquest ràpid desenvolupament va resultar en una manca d'estandardització i capacitació. Al seu llibre de 1995, Crim d'alta tecnologia: investigació de casos que involucren ordinadors, K. Rosenblatt va escriure el següent:
Dècada del 2000: desenvolupament d'estàndards Des de l'any 2000, en resposta a la necessitat d'estandardització, diversos organismes i agències han publicat directrius per a la ciència forense digital. El Grup de Treball Científic sobre proves Digitale (SWGDE) va produir un article el 2002, Millors pràctiques per a la informàtica forense, al que va seguir, el 2005, la publicació d'una norma ISO (ISO 17025 els laboratoris de proves i calibratge ). El 2004 va entrar en vigor un tractat internacional liderat per Europa, el Conveni sobre la Ciberdelinqüència, amb l'objectiu de conciliar les lleis sobre delictes informàtics, tècniques de recerca i cooperació internacional. El tractat ha estat signat per 43 nacions (inclosos Estats Units, Canadà, Japó, Sud-àfrica, Regne Unit i altres nacions europees) i ratificat per 16.
També va rebre atenció la qüestió de la formació. Les empreses comercials (sovint desenvolupadores de programes forenses) van començar a oferir programes de certificació i l'anàlisi forense digital es va incloure com a tema a Centrex, el centre de formació d'investigadors especialitzats del Regne Unit.
A finals de la dècada de 1990, els dispositius mòbils van començar a estar més disponibles, van anar més enllà dels simples dispositius de comunicació i es va descobrir que eren formes riques d'informació, fins i tot per a delictes no associats tradicionalment amb la ciència forense digital. Tot i això, l'anàlisi digital dels telèfons s'ha quedat enrere pel que fa als mitjans informàtics tradicionals, en gran part a causa de problemes relacionats amb la naturalesa patentada dels dispositius.
L'atenció també s'ha desplaçat als delictes a Internet, en particular el risc de guerra cibernètica i terrorisme cibernètic. Un informe de febrer de 2010 del Comando de Forces Conjuntes dels Estats Units va concloure el següent:
El camp de la ciència forense digital encara s'enfronta a problemes sense resoldre. Un article de 2009, "Investigació forense digital: allò bo, allò dolent i allò no abordat" de Peterson i Shenoi, va identificar un biaix cap als sistemes operatius Windows en la investigació forense digital. El 2010, Simson Garfinkel va identificar els problemes que enfrontaran les investigacions digitals en el futur, incloent-hi la mida cada vegada més gran dels mitjans digitals, l'àmplia disponibilitat de xifrat per als consumidors, una creixent varietat de sistemes operatius i formats d'arxius, un nombre cada vegada més gran de persones que tenen múltiples dispositius i limitacions legals per als investigadors. El document també va identificar problemes de capacitació continuada, així com el cost prohibitivament alt d'ingressar al camp.
Desenvolupament de ferramentes forenses. Durant la dècada de 1980, hi havia molt poques eines forenses digitals especialitzades. En conseqüència, els investigadors sovint realitzaven anàlisis en viu dels mitjans, examinant els ordinadors des del sistema operatiu utilitzant eines d'administrador de sistemes existents per extreure "proves". Aquesta pràctica comportava el risc de modificar dades al disc, ja sigui sense adonar-se'n o d'una altra manera, cosa que va donar lloc a denúncies de manipulació de proves. A principis de la dècada del 1990 es van crear una sèrie d'eines per abordar el problema.
La necessitat d'aquest programa es va reconèixer per primera vegada el 1989 al Centre Federal de Capacitació per al Compliment de la Llei, cosa que va resultar en la creació d'IMDUMP (per Michael White) i el 1990, SafeBack (desenvolupat per Sydex). En altres països es van desenvolupar programes semblants; DIBS (una solució mixta màuina/programa) es va llançar comercialment al Regne Unit el 1991, i Rob McKemmish va llançar la imatge de disc fix de forma gratuïta per a les autoritats australianes. Aquestes eines van permetre als examinadors crear una còpia exacta d'un mitjà digital per treballar, deixant el disc original intacte per verificar-lo. A finals de la dècada de 1990, a mesura que creixia la demanda de proves digitals, es van desenvolupar eines comercials més avançades, com EnCase i FTK, que permetien als analistes examinar còpies de mitjans sense utilitzar cap anàlisi forense en viu. Més recentment, ha crescut una tendència cap a la "memòria forense viva", cosa que ha resultat en la disponibilitat d'eines com WindowsSCOPE.
Més recentment, s'ha produït la mateixa progressió en el desenvolupament d'eines per a dispositius mòbils; Inicialment, els investigadors accedien a les dades directament al dispositiu, però aviat van aparèixer eines especialitzades com XRY o Radio Tactics Aceso.
Procés forense miniatura|220x220px|Un "write-blocker" portàtil connectat a un disc dur Una investigació forense digital generalment consta de 3 etapes:
adquisició o visualització de proves anàlisi. informes.