Climent VII (italià: Clemente VII; llatí: Clemens VII; nascut com Giulio de' Medici; 26 de maig de 1478 - 25 de setembre de 1534) va ser cap de l'Església catòlica i governant dels Estats Pontificis des del 19 de novembre de 1523 fins a la seva mort el 25 Setembre de 1534."List of Popes," Catholic Encyclopedia (2009); retrieved 2011-11-16. Considerat "el més desafortunat dels papes", el regnat de Climent VII va estar marcat per una ràpida successió de lluites polítiques, militars i religioses, moltes en curs, que van tenir conseqüències de gran abast per al cristianisme i el món polític.
Elegit el 1523 al final del Renaixement italià, Climent va arribar al papat amb una gran reputació com a home d'estat. Havia servit amb distinció com a assessor principal del papa Lleó X (1513-1521), del papa Adrià VI (1522-1523), i meritablement com a gran mestre de Florència (1519-1523). Assumint el lideratge en un moment de crisi, amb la difusió de la reforma protestant; l'Església a punt de fallir; i els grans exèrcits estrangers que envaïen Itàlia, Climent va intentar inicialment unir la cristiandat fent la pau entre els molts líders cristians que llavors eren controvertits. Més tard, va intentar alliberar Itàlia de l'ocupació estrangera, creient que amenaçava la llibertat de l'Església.
La complexa situació política dels anys 1520 va frustrar els esforços de Clement. Heretar reptes sense precedents, inclosa la reforma protestant de Martí Luter al nord d'Europa; una gran lluita de poder a Itàlia entre els dos reis més poderosos d'Europa, l'emperador romanogermànic Carles V i Francesc I de França, cadascun dels quals exigia al papa que escollís un bàndol; i les invasions turques d'Europa de l'Est dirigides per Solimà el Magnífic, els problemes de Climent es van agreujar amb el divorci contenciós del rei Enric VIII d'Anglaterra, cosa que va provocar que Anglaterra se separés de l'Església Catòlica; i el 1527, es van agreujar les relacions amb l'emperador Carles V, cosa que va conduir al violent saqueig de Roma, durant el qual Climent va ser empresonat. Després d'escapar del confinament al castell de Sant'Angelo, Climent —amb poques opcions econòmiques, militars o polítiques que quedaven— va comprometre la independència de l'Església i d'Itàlia aliant-se amb el seu antic carceller, Carles V.
En contrast amb el seu pontificat torturat, Climent era personalment respectable i devot, posseïa una "dignitat de propietat de caràcter", "grans adquisicions tant teològiques com científiques", així com "extraordinària adreça i penetració; Climent VII, en temps serens, podria tenir va administrar el poder papal amb una alta reputació i una envejable prosperitat. Però, amb tota la seva profunda visió dels afers polítics d'Europa, Clement no sembla haver comprès la posició alterada del papa "en relació amb els emergents estats nació d'Europa i el protestantisme.
Climent va deixar un important llegat cultural a la tradició Medici. Va encarregar obres icòniques de Rafael, Benvenuto Cellini i Miquel Àngel, incloent El Judici Final a la capella Sixtina. https://www.wsj.com/articles/the-restorative-power-of-faith-11586548134 https://www.britishmuseum.org/collection/object/P_1893-0411-10-2 https://mymodernmet.com/last-judgment-michelangelo-sistine-chapel/ E n qüestions de ciència, Climent és conegut sobretot per aprovar, el 1533, la teoria de Nicolau Copèrnic que la Terra gira al voltant del Sol, 99 anys abans del judici d'heretgia de Galileo Galilei per obtenir idees similars. Eclesiàsticament, Climent és recordat per les ordres de protecció dels jueus de la Inquisició, aprovant els ordes dels Teatins i dels Caputxins, i assegurant l'illa de Malta per als Cavallers de Malta. https://capuchins.org/our-history/
Inicis miniatura|esquerra|Penjament de Bernardo Baroncelli, Leonardo da Vinci 1479. Conspirador Pazzi. La vida de Giulio de 'Medici va començar en circumstàncies tràgiques. El 26 d'abril de 1478 —exactament un mes abans del seu naixement—, el seu pare, Giuliano de Medici (germà de Llorenç el Magnífic) va ser assassinat a la catedral de Florència per enemics de la seva família, en el que ara es coneix com "La Conspiració dels Pazzi". Va néixer il·legítimament el 26 de maig de 1478, a Florència; es desconeix la identitat exacta de la seva mare, tot i que una pluralitat d'erudits afirmen que es tracta de Fioretta Gorini, la filla d'un professor universitari."Pope Clement VII," Catholic Encyclopedia; retrieved 2013-10-21. Giulio va passar els primers set anys de vida amb el seu padrí, l'arquitecte Antonio da Sangallo el Vell.
Després, Lorenzo el Magnífic el va criar com un dels seus propis fills, al costat dels seus fills Giovanni (el futur papa Lleó X), Piero i Giuliano. Educat al Palazzo Medici de Florència per humanistes com Angelo Poliziano, i al costat de prodigis com Miquel Àngel, Giulio es va convertir en un músic complert. En personalitat tenia la fama de ser tímid i, en aparença física, guapo.
La inclinació natural de Giulio era per al clergat, però la seva il·legitimitat el va impedir posicions d'alt rang a l'Església. Per tant, Lorenzo el Magnífic el va ajudar a desenvolupar una carrera de soldat. Va allistar-se als Cavallers de Rodes, però també es va convertir en Gran Prior de Càpua. El 1492, quan Lorenzo el Magnífic va morir i Giovanni de Medici va assumir les seves funcions de cardenal, Giulio es va implicar més en els assumptes de l'Església. Va estudiar dret canònic a la Universitat de Pisa i va acompanyar Giovanni al conclave de 1492, on Roderic Borgia va ser elegit papa Alexandre VI.
Després de les desgràcies del primer fill primogènit de Lorenzo el Magnífic, Piero el Desafortunat, els Medici van ser expulsats de Florència el 1494. Durant els següents sis anys, el cardenal Giovanni i Giulio van vagar junts per Europa, sent arrestats dues vegades (primer a Ulm i més tard a Rouen). Cada vegada Piero el Desgraciat els rescatava. In El 1500, tots dos van tornar a Itàlia i van concentrar els seus esforços a restablir la seva família a Florència. Tots dos van ser presents a la batalla de Ravenna el 1512, on el cardenal Giovanni va ser capturat pels francesos, però Giulio va escapar; això va fer que Giulio es convertís en emissari del papa Juli II. https://www.treccani.it/enciclopedia/clemente-vii_(Enciclopedia-dei-Papi)/ Aquell mateix any, amb l'ajuda del papa Juli i les tropes de Ferran d'Aragó, els Mèdici van reprendre el control de Florència.
Paternitat d'Alessandro de 'Medici El 1510, mentre els Mèdici vivien a prop de Roma, una criada de la seva llar —identificat documentalment com a Simonetta da Collevecchio - va quedar embarassada i va donar a llum un fill, Alexandre de Mèdici (1510-1537), duc d'Urbino i senyor de Florència. Sobrenomenat "il Moro" ("el morisc") a causa de la seva fosca pell, Alessandro va ser oficialment reconegut com el fill il·legítim de Llorenç II de Mèdici, però en el moment i fins avui, diversos estudiosos suggereixen que Alessandro era el fill il·legítim de Giulio de 'Medici. La veritat del seu llinatge continua sent desconeguda i debatuda.
Independentment de la seva paternitat, al llarg de la breu vida d'Alessandro, Giulio —com a papa Climent VII— li va mostrar un gran favoritisme, elevant Alessandro sobre Hipòlit de Mèdici com el primer monarca hereditari de Florència, malgrat les qualificacions comparables d'aquest.
Cardenal Sota el papa Lleó X miniatura|esquerra|Giulio Cardinal de 'Medici, esquerra; amb el seu cosí el papa Lleó X, centre; i el cardenal Luigi de 'Rossi, a la dreta; de Rafael, 1519. Giulio de 'Medici va aparèixer a l'escena mundial el març de 1513, a l'edat de 35 anys, quan el seu cosí Giovanni de Medici va ser elegit papa, prenent el nom de Lleó X. El papa Lleó X va regnar fins a la seva mort l'1 de desembre de 1521 .
"Sabedor, intel·ligent, respectable i treballador", la reputació i les responsabilitats de Giulio de 'Medici van créixer a un ritme ràpid, inusual fins i tot per al Renaixement. Al cap de tres mesos de l'elecció de Lleó X, va ser nomenat arquebisbe de Florència.Guilelmus Gulik and Conradus Eubel, Hierarchia catholica medii et recentioris aevi Tomus III, editio altera (Monasterii 1923), p. 197. Més tard, aquella tardor, totes les barreres per assolir els càrrecs més alts de l'Església van ser eliminades per una dispensa papal que declarava legítim el seu naixement. Va indicar que els seus pares havien estat promesos per sponsalia de pressenti, (és a dir, "casar-se segons la paraula dels presents.") Sigui o no això era cert, va permetre a Lleó X crear-lo cardenal durant el primer consistori el 23 de setembre de 1513. El 29 de setembre va ser nomenat cardenal diaca de Santa Maria a Dominica, càrrec que el papa havia desocupat.
La reputació del cardenal Giulio durant el regnat de Lleó X és registrada pel contemporani Marco Minio, l'ambaixador venecià a la cort papal, que va escriure en una carta al Senat venecià el 1519: "El cardenal de Medici, cardenal nebot del papa, que no ho és legítim, té un gran poder amb el papa; és un home amb una gran competència i una gran autoritat; resideix amb el papa i no fa res d'importància sense haver-lo consultat abans. Però torna a Florència per governar la ciutat "Gar, p. 64: "Il cardinal de' Medici, suo nepote, che non è legittimo, ha gran potere col papa; è uomo di gran maneggio e di grandissima autorità; tuttavia sa vivere col papa, nè fa alcuna cosa di conto se prima non domanda al papa. Ora si ritrova a Fiorenza a governare quella città".
Home d'estat Tot i que el cardenal Giulio no va ser nomenat oficialment vicecanceller de l'Església (segon al comandament) fins al 9 de març de 1517, a la pràctica Lleó X va governar en col·laboració amb el seu cosí des del principi. Inicialment, les seves funcions se centraven principalment en l'administració dels assumptes de l'Església a Florència i la realització de relacions internacionals. El gener de 1514, el rei Enric VIII d'Anglaterra el va nomenar cardenal protector d'Anglaterra. L'any següent, el rei Francesc I de França el va nomenar arquebisbe de Narbona i el 1516 el va nomenar cardenal protector de França. En un escenari típic de la mentalitat d'estat independent del cardenal Giulio, els respectius reis d'Anglaterra i França, que reconeixien un conflicte d'interessos a Giulio que protegia ambdós països simultàniament, van exercir pressions sobre ell perquè renunciés a la seva altra protecció; per a la seva consternació, es va negar.
La política exterior del cardenal Giulio es va conformar amb la idea de "la libertà d'Italia", que pretenia alliberar Itàlia i l'Església de la dominació francesa i imperial Això es va fer evident el 1521, quan una rivalitat personal entre el rei Francesc I i l'emperador romanogermànic Carles V va entrar en guerra al nord d'Itàlia del Sacre Imperi Romanogermànic Francesc I esperava que Giulio, el cardenal protector de França, el donés suport; però Giulio va percebre Francesc com una amenaça per a la independència de l'Església, particularment el control que aquesta tenia sobre la Llombardia i el seu ús del Concordat de Bolonya per controlar l'Església a França. En aquell moment, l'Església volia que l'emperador Carles V combatés el luteranisme, creixent llavors a Alemanya. Així doncs, el cardenal Giulio va negociar una aliança en nom de l'Església per donar suport al Sacre Imperi Romanogermànic contra França. Aquella tardor, Giulio va ajudar a liderar un exèrcit imperial-papal victoriós sobre els francesos a Milà i Llombardia. Tot i que la seva estratègia per canviar aliances per alliberar l'Església i Itàlia de la dominació estrangera va resultar desastrosa durant el seu regnat com a papa Climent VII, durant el regnat de Lleó X va mantenir hàbilment un equilibri de poder entre les faccions internacionals competidores que volien influir en l'Església.
Assoliments miniatura|La transfiguració, de Rafael, 1520. Encàrrec del cardenal Giulio de 'Medici miniatura|Papa Adrià VI