Les oceànides (títol en finlandès: Aallottaret, que significa «nimfes de les ones» o «esperits de les ones»; títol de l'obra original Rondeau der Wellen), op. 73, és un poema simfònic en re major d'un únic moviment per a orquestra escrit entre 1913 i 1914 pel compositor finlandès Jean Sibelius. La peça, que fa referència a les oceànides de la mitologia grega que habitaven la mar Mediterrània, es va estrenar el 4 de juny de 1914 en el Festival de Música de Norfolk, a Connecticut, sota la direcció del mateix compositor. Elogiat en la seva estrena com «la millor evocació del mar … mai … produïda en la música», consta de dos temes, que es diu que representen l'activitat lúdica de les nimfes i la majestuositat de l'oceà, respectivament. Sibelius va desenvolupar gradualment aquest material en tres etapes informals: primer, un oceà plàcid; segon, una tempesta que s'acosta; i tercer, un clímax eixordador d'ones que trenquen. A mesura que amaina la tempestat, sona un acord final que simbolitza el gran poder i l'extensió il·limitada del mar.

Estilísticament, molts crítics han descrit l'obra com un exemple d'impressionisme o almenys derivat d'aquest moviment artístic. Altres han exposat que el desenvolupament actiu de Sibelius dels dos temes, el seu ús moderat de les escales influenciades pels impressionistes i la seva priorització de l'acció i l'estructura sobre el fons atmosfèric efímer distingeixen la peça d'altres exemples per excel·lència, com La mer de Claude Debussy.

A part del poema simfònic en re major definitiu, sobreviuen dues versions intermèdies de les oceànides: la primera, una suite orquestral de tres moviments, en mi♭major, del 1913 (el primer moviment es va perdre); i la segona, la versió del poema simfònic d'un únic moviment inicial Yale, en re♭major, que Sibelius va enviar als Estats Units abans del seu viatge, encara que revisada abans del festival de música. Les oceànides es troba, al costat d'En saga, la Suite Lemminkäinen, el Concert per a violí i la Cinquena Simfonia, com una de les obres més renovadores de Sibelius. La suite i la versió Yale, que mai es van interpretar en vida del compositor, van tenir les seves estrenes mundials a càrrec de Osmo Vänskä i l'Orquestra Simfònica de Lahti el 10 de setembre i el 24 d'octubre de 2002, respectivament. Una actuació típica de la versió final dura uns 10 minuts, uns 3 minuts més que la seva predecessora Yale.

Història Composició miniatura|Sibelius el 1913, quan va començar a compondre Les oceànides L'agost de 1913, Sibelius va rebre un missatge del compositor nord-americà i professor de la Universitat Yale Horatio Parker⁣: un mecenes de les arts de Nova Anglaterra, Carl Stoeckel (1858–1925), i la seva dona, Ellen Stoeckel, de soltera Battell (1851–1939), havien autoritzat 1.000 dòlars per a l'encàrrec d'un nou poema simfònic de Sibelius, segons la recomanació de Parker. La peça, que no havia de superar els quinze minuts de durada, s'havia de tocar al Festival de Música de Norfolk de 1914 a Connecticut, que els Stoeckel van acollir (i finançar) anualment a la seva finca en una sala d'espectacles de fusta anomenada "The Music Shed". Malgrat les seves contínues lluites amb un altre encàrrec, música incidental a la tràgica pantomima de ballet de Poul Knudsen Scaramouche, Sibelius va acceptar l'oferta de Stoeckel, escrivint al seu diari, "Un poema simfònic, llest per l'abril".

Versions inicial i intermèdia A principis de setembre, va arribar una altra carta de Parker dient que Stockel volia proporcionar la tarifa del copista per escriure les parts orquestrals de Finlàndia. Quan el 1913 s'acostava al final, Sibelius no havia avançat gaire en la comissió americana, després d'haver dedicat tota la tardor a altres peces i revisions. Va seguir un viatge a Berlín el gener de 1914, i el diari i la correspondència de Sibelius indiquen que la comissió Stoeckel estava al capdavant de la seva ment; un pla inicial per ambientar el poema de Rydberg Fantasos and Sulamit va ser descartat posteriorment. La seva estada a Berlín no va ser productiva, i a mitjans de febrer va tornar a Hèlsinki ("Inquiet per la cosa d'Amèrica [comissió de Norfolk]. Presumiblement, he d'anar a casa a la meva habitació per poder concentrar-me").

Actualment, sobreviuen tres versions de l'obra. Inicialment, el 1913, Sibelius va concebre l'encàrrec com una suite de tres moviments per a orquestra en mi major, de la qual només han sobreviscut el núm. 2 (Tempo moderat) i el núm. 3 (Allegro). En algun moment del 1913-1914, Sibelius va decidir reelaborar el material temàtic de l'Allegro en un poema simfònic d'un sol moviment; el contingut musical del Tempo moderato trobaria el seu camí a la peça per a piano (A l'enyorança), JS 202. En fer la transició de la suite al poema simfònic, Sibelius va transposar el material de mi a re major⁣; a més, també va introduir noves idees musicals, com ara el motiu ondulat a les cordes i els vents fusta, i va ampliar l'orquestració.

Versió final miniatura|Großes Marinestück de Max Jensen (c. 1880), que representa un mar tempestuós que recorda el que Sibelius crea musicalment a Les oceànides L'abril de 1914, Sibelius va enviar per correu la partitura i les parts als Estats Units, anomenant la peça (aquesta versió intermèdia del poema simfònic es coneix comunament com la versió "Yale"). [n 3] Els dies 12 i 20 d'abril de 1914, Parker va escriure en nom de Stoeckel, ampliant l'acord inicial: el mecenes nord-americà de Sibelius ara desitjava que viatgés i dirigís un programa de la seva música al festival de Norfolk; com a compensació, Sibelius rebria 1.200 dòlars, així com un doctorat honoris causa en música de la Universitat Yale. Tot i que ja havia enviat el manuscrit a Norfolk, Sibelius no estava satisfet amb la partitura i de seguida va començar a revisar-la, optant finalment per una revisió completa ("No és propi de mi reelaborar el poema simfònic, en aquest moment estic en ratxa."). Tot i que Sibelius era propens a revisar les seves composicions, aquest esforç es feia normalment quan es preparava una peça per a la seva publicació o després d'haver-la escoltat per primera vegada en concert. Pel que fa a la versió de Yale, és possible que la invitació per assistir al festival de música en persona va impulsar Sibelius a "revalorar" el poema simfònic amb un ull més crític.

Les diferències entre la primera i la darrera versió del poema simfònic són substancials; Sibelius no només va tornar a transposar la peça, en re major, sinó que també va afegir el clímax de l'onada. Malgrat aquests canvis, l'orquestració és més o menys la mateixa, amb l'afegit d'una trompeta. A mesura que s'acostava el viatge a Amèrica, Sibelius va córrer per completar les revisions a temps. Aino Sibelius, la dona del compositor, explica les escenes a ⁣Ainola⁣:S'acosta el viatge a Amèrica. encara no està completa. Una pressa terrible... la partitura és només mig preparada. El copista, el senyor Kauppi, s'allotja amb nosaltres i escriu nit i dia... És només gràcies a l'energia de Janne [Sibelius] que estem avançant... Vam encendre un llum al menjador, un canelobre al saló, va ser un moment festiu. No em vaig atrevir a dir ni una paraula. Acabo de comprovar que l'entorn estava en ordre. Després em vaig anar al llit i Janne es va quedar aixecat. Durant tota la nit vaig poder escoltar els seus passos, alternant-se amb música tocada en silenci.Sibelius va continuar fent canvis en la versió final del poema simfònic mentre navegava per l'oceà Atlàntic a bord del vaixell de vapor SS Kaiser Wilhelm II i fins i tot durant els assajos a Norfolk, però aquests canvis d'última hora, segons Andrew Barnett, deuen haver estat relativament "menors", ja que les parts orquestrals havien estat copiades abans de la seva sortida de Finlàndia. Sibelius estava encantat amb la nova peça i va escriure a Aino: "És com si m'hagués trobat a mi mateix. La Quarta Simfonia va ser el començament. Però en aquesta peça hi ha molt més. Hi ha passatges que em tornen boig. Quina poesia". Ni la suite ni la versió de Yale del poema simfònic es van interpretar en vida de Sibelius, que van rebre les seves estrenes mundials per Osmo Vänskä i l'⁣Orquestra Simfònica de Lahti el 19 de setembre i el 24 d'octubre de 2002, respectivament.

Posar nom a la peça Sibelius sembla haver vacil·lat sobre un nom per al poema simfònic. El 3 d'abril de 1914 havia deixat caure a favor d. [n 4] El 29 d'abril va escriure a Parker a favor del títol original ("Herr Doctor, ara m'ha de perdonar per interpretar el poema simfònic de nou en la seva versió final amb el títol original . La versió Aallottaret que us he enviat es pot quedar amb el senyor Stoeckel".). Aquesta posició també va resultar fugaç. A finals de maig, Sibelius s'havia decidit per , i el poema simfònic va aparèixer sota aquest títol, encara que mal escrit, al programa del dia 4 de juny del Festival de Norfolk: " [sic] — Poema simfònic (Nimfes de l'oceà)". En preparació per a la publicació del poema simfònic de Breitkopf & Härtel el juny de 1915, Sibelius va incloure juntament amb el títol finlandès, , una traducció alemanya "explicativa", (en català: Les oceànides). La peça es va publicar com a op. 73 i dedicat al senyor i la senyora Stoeckel.

Representacions miniatura|Postal de The Music Shed (cap a la dècada de 1920), el lloc on Sibelius va estrenar Les oceànides el 1914

Estrena americana El poema simfònic es va estrenar el 4 de juny de 1914 a la sala de concerts "The Shed" del Festival de Música de Norfolk, amb el mateix Sibelius dirigint en un podi decorat amb els colors nacionals americans i finlandesos. L'orquestra, que Sibelius va elogiar com a "meravellosa ... supera tot el que tenim a Europa", format per músics extrets de tres de les millors societats musicals d'Amèrica: la Filharmònica de Nova York, la Metropolitan Opera Orchestra i la Boston Symphony Orchestra. Les oceànides no s'assemblava en res amb el que els músics havien trobat anteriorment. "Crec que no ho van entendre tot al principi pel que em van dir", va recordar Stoeckel. "L'endemà al matí, després d'haver-lo repassat tres vegades, en van quedar molt encantats i van remarcar que la bellesa de la música creixia amb cada assaig". El públic del festival va ser una nota igualment positiva sobre la nova peça, que va concloure un concert de música de Sibelius que incloïa La filla de Pohjola, la King Christian II Suite, El cigne de Tuonela, Finlandia i Valse triste. Stoeckel relata els esdeveniments del 4 de juny:Tots els que van tenir la sort d'estar entre el públic van coincidir que era l'esdeveniment musical de les seves vides, i després de la interpretació de l'última peça hi va haver una ovació al compositor que mai he vist igualar enlloc, tot el públic es va aixecar i cridava amb entusiasme, i probablement l'home més tranquil de tota la sala era el mateix compositor; s'inclinava repetidament amb aquella distinció de maneres que era tan pròpia d'ell ... Tan tranquil que Sibelius havia aparegut a l'escenari, un cop acabada la seva part va pujar les escales i es va enfonsar en una cadira d'un dels vestidors i va quedar molt superat. Algunes persones van declarar que plorava. Personalment no crec que ho fes, però tenia llàgrimes als ulls mentre ens donava la mà i ens agraïa el que li plau anomenar "l'honor que li havíem fet".En acabar la segona meitat del programa (que va incloure la Novena Simfonia de Dvořák, la rapsòdia de Coleridge-Taylor From the Prairie i l'obertura de l'òpera Die Feen de Wagner), l'orquestra va interpretar l'himne nacional finlandès, .[n 5][n 6]

Estrena europea miniatura|El compositor suec Wilhelm Stenhammar (c. 1916), un amic de Sibelius que va ser clau per aconseguir l'estrena europea de Les oceànides a Göteborg