Il viaggio a Reims, ossia l'Albergo del Giglio d'Oro (El viatge a Reims, o L'hotel de la flor de lis d'or) és una òpera en un acte, interpretat originalment en tres actes,Janet Johnson: A Lost Masterpiece Recovered, p. 37–38 of the liner notes to the 1984 DG recording. del gènere dramma giocoso composta per Gioachino Rossini segons un llibret italià de Luigi Balocchi, basat en part en Corinne, ou L'Italie de Madame de Staël. Va ser estrenada a la Salle Louvois del Théâtre des Italiens de París, el 19 de juny de 1825 amb Giuditta Pasta com a Corinna. Va ser l'última òpera de Rossini en idioma italià (totes les seves obres posteriors van ser en francès).
L'última òpera de Rossini en llengua italiana (totes les seves obres posteriors van ser en francès) es va estrenar sota el títol Le voyage à Reims, ou l'Hôtel du Lys-d'Or. Va ser encarregat per celebrar la coronació del rei francès Carles X a Reims el 1825 i ha estat aclamada com una de les millors composicions de Rossini. Una obra exigent, requereix 14 solistes (tres sopranos, una contralt, dos tenors, quatre barítons i quatre baixos). En la seva estrena, va ser cantada per les veus més grans del moment.
Com que l'òpera va ser escrita per a una ocasió concreta, amb una trama sobre aristòcrates europeus, oficials –i una poetessa– en el camí per unir-se a les festivitats de la coronació francesa per a les quals es va compondre l'òpera, Rossini mai va voler que tingués una vida més enllà d'un poques actuacions a París. Més tard va reutilitzar aproximadament la meitat de la música per a Le comte Ory.
Il viaggio a Reims no té una obertura. Roberto Maietta, Per un catalogo del “Fondo Giuseppe Piccioli”: inquadramento delle opere e catalogo delle edizioni, Thesis for the triennial degree in musicology, University of Cremona, Faculty of Musicology, academic year 2009–2010: Catalogo delle opere edite del “Fondo Giuseppe Piccioli”, p. 22, note 5 (published in the online Library of the Faculty of Musicology of the University of Pavia). Maietta's declared source is the preface (Prefazione) to the critical edition of the opera, edited by Janet J. Johnson: Il viaggio a Reims, ossia, L'albergo del Giglio d'oro, dramma giocoso in un atto di Luigi Balocchi, musica di Gioachino Rossini, Pesaro, Fondazione Rossini, 1999, I, p. xxxv La seva anomenada obertura, derivada d'un conjunt de danses a Le siège de Corinthe (1826), una de les quals Rossini havia reelaborat a partir de les danses del final d'Il viaggio a Reims,Janet Johnson: A Lost Masterpiece Recovered, p. 37–38 of the liner notes to the 1984 DG recording. és una invenció del segle XX o una atribució errònia. Es va publicar a Milà, l'any 1938, en una revisió de Giuseppe Piccioli,Il viaggio a Reims. Sinfonia / Gioacchino Rossini, revisione di Giuseppe Piccioli – Partitura – Milan : Carisch, 1938 que es va representar per primera vegada al Teatro alla Scala, el 5 de novembre de 1938, dirigida per Richard Strauss. Més tard també es va gravar repetidament com la suposada obertura d'Il viaggio a Reims, fins que finalment va ser possible reconstruir la partitura original de l'òpera. L'obertura atribuïda continua sent una de les obres més gravades de Rossini.
Origen i context Il viaggio a Reims va néixer d’un encàrrec fet a Rossini l’any 1825, quan acabava de ser nomenat director musical i escènic del Teatre Italià de París. L’obra es va concebre amb motiu de la coronació, a la catedral de Reims, de Carles X, l’últim representant de la Borbó a França. Atès que l’òpera va ser concebuda per a una ocasió concreta —amb una trama centrada en aristòcrates europeus, oficials i fins i tot una poetessa en camí cap a les celebracions—, Gioachino Rossini no pretenia que tingués una vida escènica més enllà d’unes poques funcions a París. Més endavant, el mateix compositor va reaprofitar una part important de la seva música a Le Comte Ory.
Sovint s’ha considerat que l’obra no posseeix la solidesa dramàtica pròpia d’una òpera convencional, ja que, amb catorze solistes, Gioachino Rossini la va concebre sobretot com un vehicle de lluïment per als grans intèrprets del moment davant el nou monarca. Per aquest motiu, alguns crítics l’han definida més aviat com una gran peça concertant per a catorze veus solistes.
miniatura|esquerra|Madame de Staël, el llibret es basa en part en la seva obra Corinne, ou L'Italie El llibret, obra de Luigi Balocchi, és un dels més extravagants i enrevessats que va posar en música Gioachino Rossini, però alhora destaca per una notable inventiva. Davant d’aquest plantejament gairebé vertiginós, el compositor hi va respondre amb una música plena d’energia i inspiració, perfectament ajustada al ritme frenètic de la història.
La trama es pot llegir com una al·legoria del programa polític de Carles X, que aspirava a establir la pau mitjançant la unió de les monarquies europees després de l'Imperi Napoleònic. Les peculiaritats, virtuts i defectes de cada país prenen forma en els nombrosos personatges creats per Luigi Balocchi. Així, el culte a la moda francesa o a les antiguitats, el misticisme poètic, el militarisme alemany o l’orgull espanyol apareixen representats amb un to còmic i, alhora, subtilment ironitzats des del punt de vista musical, en un estil característic de Gioachino Rossini.
El llibret incorpora alguns personatges procedents de Corinne, ou L’Italie, de Madame Germaine de Staël, figura clau en la introducció del moviment romàntic a França, juntament amb el seu amic i defensor François-René de Chateaubriand. Filla de Necker, va rebre una formació excel·lent i va créixer envoltada de grans figures de la vida intel·lectual francesa, fet que va contribuir a forjar una personalitat inquieta, independent i ambiciosa, profundament marcada per l’esperit de la Il·lustració. Detestada per Napoleó, Madame de Staël havia tornat a agafar fama, i va escriure aquesta sàtira que és en part una autobiografia.
Després d’obtenir els seus primers grans èxits als escenaris italians, Gioachino Rossini es va establir a París a partir de 1824 com a director del Teatre Italià, on va presentar la seva última obra en italià i, alhora, la seva primera producció en aquesta nova etapa. En aquell moment, França es trobava sota el règim de la Restauració. Des de 1814, els Borbons havien recuperat el tron i el mantindrien fins al 1830, amb Lluís XVIII al poder fins al 1824. A la seva mort, el seu germà, el comte d’Artois, va pujar al tron amb el nom de Carles X. La seva coronació, celebrada a la catedral de Reims el 29 de maig de 1825 segons la tradició monàrquica, va destacar per una gran pompa que molts van percebre com una mostra preocupant de la persistència de l’esperit de l'Antic Règim. Carles X es mostrava incapaç d’adaptar-se als nous temps i va governar amb una actitud clarament reaccionària. Aquest fet va alimentar el descontentament de l’oposició, que acabaria desembocant en la revolució de juliol de 1830. El monarca es va veure obligat a exiliar-se a Anglaterra, deixant pas al duc d’Orleans, proclamat «rei dels francesos» amb el nom de Lluís Felip I el 9 d’agost de 1830.
Es va encarregar una òpera a Gioachino Rossini amb la finalitat d’exaltar la magnificència de la cerimònia de coronació. El compositor, però, va respondre amb una partitura d’un to sorprenent, que adopta l’aparença d’una comèdia social plena d’imprevistos i situacions còmiques. L’obra narra les peripècies d’un grup cosmopolita d’aristòcrates, figures destacades i diplomàtics que viatgen cap a Reims per assistir a la coronació del sobirà. Aquest conjunt variat està format pels hostes d’un balneari reunits en un hotel de Plombières (als Vosges), que, en assabentar-se de la imminent celebració, decideixen desplaçar-s’hi. Tanmateix, no arriben mai a partir, retinguts per tota mena de contratemps. Entre els personatges hi trobem una comtessa parisenca obsessionada amb la moda, una poeta, un antiquari italià, un almirall espanyol que coqueteja amb una vídua polonesa o un general rus d’esperit impetuós. Madama Cortese, propietària de l’establiment, intenta atendre aquesta selecta clientela —la crème de la crème—, que es dedica als plaers del balneari mentre es desenvolupen intrigues amoroses, gelosies i relacions creuades, tot sota el pretext d’esperar el transport que els hauria de conduir finalment a Reims.
Gioachino Rossini, fidel al seu estil, aprofita aquest argument per retratar musicalment una gran varietat de temperaments i tipus socials propis de l’Europa dels anys 1820. El resultat és una mena de comèdia de costums elevada per una música d’una riquesa extraordinària, amb fins a divuit papers solistes, tretze dels quals amb un pes destacat. La partitura, especialment exigent, respon també a la voluntat del compositor de fer reconèixer el seu talent per les autoritats polítiques i artístiques del país on acabava d’instal·lar-se. L’obra funciona alhora com un homenatge al monarca i com una mostra de virtuosisme pensada per seduir els grans intèrprets de París. El llibret, signat per Luigi Balocchi, adapta amb habilitat la novel·la de Madame de Staël: en lloc de viatjar per diversos països europeus per completar la seva formació sentimental a través de diferents caràcters nacionals, la protagonista —Corinne— es troba envoltada de tots aquests tipus en un únic espai, una animada estació termal.
Historial de representacions Il viaggio a Reims es va representar per primera vegada al Théâtre Italien, París, el 19 de juny de 1825, amb Giuditta Pasta com a Corinna. Només hi va haver quatre actuacions originals. Les diferents parts del manuscrit, suposadament perdudes, van ser retrobades i muntades de nou als anys 70 per la musicòloga Janet Johnson, amb l'ajuda de Philip Gossett.
La primera actuació després de la reconstrucció es va fer al Festival d'Òpera Rossini el 18 d'agost de 1984. Va ser dirigida per Claudio Abbado i amb direcció escènica de Luca Ronconi. El repartiment incloïa Francisco Araiza (Conte di Libenskof), Lella Cuberli (Contessa di Folleville), Enzo Dara (Barone di Trombonok), Cecilia Gasdia (Corinna), Eduardo Gimenez (Cavalier Belfiore), William Matteuzzi (Zefirino), Leo Nucci (Don). Alvaro), Ruggero Raimondi (Don Profondo), Samuel Ramey (Lord Sidney), Katia Ricciarelli (Madama Cortese) i Lucia Valentini Terrani (Marchesa Melibea).
Han seguit altres actuacions. L'estrena nord-americana es va fer el 14 de juny de 1986 per l'Opera Theatre of Saint Louis al Loretto-Hilton Theatre de St. Louis, dirigida per Colin Graham i dirigida per Richard Buckley. L'any 1992, The Royal Opera, Londres, va fer diverses actuacions: Carlo Rizzi va dirigir, i el repartiment incloïa Montserrat Caballé, Renée Fleming, Sylvia McNair, John Aler i Andrew Shore. A Hèlsinki, el 9 de gener de 2003, l'òpera va ser dirigida per Dario Fo i dirigida per Pietro Rizzo.
L'estrena polonesa es va fer l'abril de 2003, dirigida per Tomasz Konina, amb, entre d'altres, Ewa Podleś com a Marchesa Melibea i Rockwell Blake com el comte Libenskoff (dirigit Alberto Zedda ).