My beloved is mine, and I am his (El meu estimat és meu, i jo sóc seu), o Canticle I, op. 40, és el primer d'una sèrie de cinc cançons per a soprano o tenor i piano compostes per Benjamin Britten. Es va estrenar al Central Hall Westminster de Londres l'1 de novembre de 1947, i va ser transmès posteriorment aquest mateix mes pel Tercer Programa de la BBC. Va ser compost per a un concert commemoratiu. El text està extret de la poesia de Francis Quarles basada en el Càntic bíblic dels Càntics. Va ser publicat per Boosey & Hawkes sota el títol més breu Canticle I: My beloved is mine.
Antecedents i història Britten va compondre els cinc Càntics durant un període prolongat de gairebé 30 anys, entre 1947 i 1975. Tenen en comú ser escrits per a veus, tots inclouen un tenor pensant en Peter Pears, com a resultat de "la relació personal i creativa entre Britten i la seva musa més important". Tots estan configurats per a textos religiosos però no bíblics. El primer treball d'aquest tipus es va titular possiblement Càntic perquè establia una paràfrasi de versos del Càntic dels Càntics, de vegades anomenats Càntics. En les obres, Britten va seguir el model dels Divine Hymns de Purcell, i va escriure música que es pot veure com a cantates en miniatura i com a cicles de cançons.
Canticle I: My beloved is mine and I am va ser escrit el 1947 per a un concert commemoratiu de Dick Sheppard, que havia estat vicari a St Martin-in-the-Fields i havia fundat la Peace Pledge Union. El text va ser extret d'A Divine Rapture de Francis Quarles, que es basa en la cançó bíblica dels càntics.Ford, Boris (1996).
My beloved is mine representa la contribució de Britten a l’homenatge dedicat al reverend Dick Sheppard, fundador de la Peace Pledge Union, entitat pacifista de la qual ell mateix i Peter Pears formaven part. Per a l’ocasió, el compositor seleccionà el poema A Divine Rapture (Un èxtasi diví) de Francis Quarles (1592-1644), text que deriva directament del Càntic dels Càntics, el llibre bíblic i del Tanakh que exalça l’amor amb una intensitat que desdibuixa els límits entre fervor espiritual i passió terrenal. En la peça de Quarles s’hi glorifica la fusió dels esperits i la força indissoluble de l’afecte entre dues persones, un plantejament que explica l’afinitat immediata de Britten amb el poema. Aquest primer Canticle es pot entendre també com una expressió íntima dels lligams personals i artístics entre el compositor i Pears, en la línia ja iniciada amb la seva primera veritable cançó d’amor, els Seven Sonnets of Michelangelo, estrenats conjuntament el 1942.
De manera similar al que es pot observar en els Seven Sonnets of Michelangelo, My beloved is mine evidencia l’habilitat de Britten per traslladar a música la tonalitat emocional de la poesia amorosa. Tot i això, la concepció formal i el tractament musical difereixen notablement entre ambdues obres. En el cas dels sonets de Miquel Àngel, el compositor formulava una afirmació explícita —encara que discreta— dels seus sentiments envers Pears a través de textos italians que, per a qui coneixia el context, deixaven entreveure el significat personal de la tria. Al Canticle I, per contra, la dimensió afectiva queda més velada, ja que la sensualitat inherent al poema és filtrada mitjançant un imaginari devocional centrat en el lliurament a Crist, un recurs que situa la passió en un pla simbòlic i espiritual.
Aquest primer Canticle constitueix un tribut explícit tant a la tradició poètica com al llenguatge musical del , amb una referència molt marcada a l’obra de Henry Purcell (1659-1695). Durant la dècada de 1940, Britten havia realitzat diverses adaptacions per a veu i piano de l'Harmonia Sacra, i la impregnació purcelliana —particularment visible en els Three Divine Hymns, centrats en els temes de l’amor i la devoció— és perfectament recognoscible en la configuració formal del Canticle I, que adopta trets propis d’una petita cantata. L’herència de Purcell també permet el tractament musical de les paraules de Quarles.
L’obra s’articula com un veritable intercanvi entre el cant i el piano, que transiten per diferents ambients expressius: d’un inici amb caràcter de barcarola es passa a un recitatiu més flexible, seguit d’un scherzo de perfil viu i contrastant. Finalment, ambdós intèrprets retornen a un registre més pausat i reflexiu que condueix a una coda contemplativa, concebuda com una reafirmació explícita del vincle amorós.
Referències
Categoria:Composicions per a piano de Benjamin Britten Categoria:Cicles de cançons Categoria:Composicions musicals del 1947 Categoria:Composicions per a piano de la dècada del 1940