Àspar o Flavi Ardabur Àspar (en ) va ser un patrici d'ascendència alana i goda. Era magister militum a l'Imperi Romà d'Orient, i també va ser cònsol. Sota els emperadors Teodosi II el Jove i Marcià va combatre contra els vàndals, els perses a Armènia, i els huns als Balcans.
Orígens El significat del nom Àspar continua sent problemàtic. S'ha relacionat amb el persa mitjà aswar, que significa "genet". Segons una altra hipòtesi, deriva d'una arrel escitosàrmata, spar, que significa "atacar".Alemany 2000, p. 113
Era fill del també magister militum Ardabur,« Flavius Ardaburius Aspar [archive] », sur britannica.com un general alà, que va ser cònsol en temps de Teodosi II. Des de molt jove va acompanyar al seu pare en nombroses expedicions militars.
Casat amb una germana del rei dels ostrogots de la Tràcia, Teodoric Estrabó, tingué tres fills. Ardabur, Patrici i Hermeneric.
Durant el regnat de Teodosi II Va anar amb ell a l'expedició de l'any 424 organitzada per derrotar a l'usurpador Joan el Secretari i per restaurar a Gal·la Placídia i al seu fill Valentinià III. Àspar va marxar sobre Aquileia amb la cavalleria, mentre que el seu pare es va embarcar amb la infanteria per assetjar Ravenna. Joan va capturar el seu pare, que, però, va aprofitar la seva llibertat a la ciutat on estava empresonat per forjar aliances. Ardabur va advertir llavors a Àspar que s'acostés a la ciutat, i quan va arribar van capturar la ciutat capturant l'usurpador. Tres dies després, Àspar va lluitar contra l'exèrcit de Joan, format per soldats huns, liderat per Aeci, i el va derrotar, consolidant el poder de Valentinià III.
Juntament amb el seu pare, va ser una de les figures més poderoses de l'Imperi Romà d'Orient, durant el regnat de Teodosi II.
Va anar a l'Àfrica per donar suport al general Bonifaci contra els vàndals de Genseric el 431. Va ser una derrota estrepitosa i va tornar a Constantinoble.Michaud, Biographie universelle ancienne et moderne, T. 2, 1843, p. 328-329. Tot i la desfeta, Àspar va ser nomenat cònsol l'any 434, juntament amb Aerobind. Va ser present a la negociació del tractat de pau que es va signar amb Genseric. Quan Teodosi II va morir, sense hereus, ell era un dels homes més poderosos de l'Imperi. Els seus orígens bàrbars i la seva religió (era arià) no li permetien aspirar al càrrec d'emperador, aleshores va decidir que organitzaria la successió al tron.
Durant el regnat de Marcià Va ser fonamental en l'ascens al tron de l'emperador Marcià, senador, antic líder militar traci i amic del seu pare, en organitzar el seu matrimoni amb la germana de Teodosi II, Pulquèria, el 450. Amb l'ascens del seu antic subordinat al tron, Àspar va obtenir el rang de patrici. Després de la mort de Pulquèria el 453, Aspar va guanyar molt més poder a la cort. Va esdevenir magister militum per orientem el 457. Mentre el seu fill Ardabur repel·lia una incursió àrab prop de Damasc i feia retrocedir els bàrbars a Tràcia, Marcià va morir, sense successor. La successió al tron va trigar deu dies a decidir-se. Malgrat que l'elecció òbvia era Procopi Antemi, magister militum i gendre de Marcià, Àspar que podria haver rebut una oferta del Senat per convertir-se ell mateix en emperador,L'episodi és relatat per Teodoric el Gran durant el Sínode de Roma l'any 501. (Croke, p. 150). va aconseguir, un cop més, que un soldat del seu seguici fos nomenat Emperador.
Durant el regant de Lleó I Va ser al començament del regnat de Lleó I que la influència d'Àspar sembla haver arribat al seu punt àlgid. De fet, l'ascens imperial del nou emperador es devia en gran manera al general alà, les finques del qual probablement havia administrat i sota el comandament del qual havia passat bona part de la seva carrera militar. Per tant, és molt probable que Àspar esperés utilitzar-lo com a titella. A més, Lleó, tot i que no necessàriament d'origen molt humil, no era tan conegut com altres oficials importants. Finalment, en ser gran i sense hereu masculí, va aparèixer com una solució de transició. Tots aquests factors li van permetre ascendir al tron després d'un interregne de diversos dies, un signe, tanmateix, de la falta de legitimitat i prestigi que patia l'Imperi.Puech 2022, p. 35.
La cerimònia de coronació testimonia l'enfocament principalment militar de Lleó. Àspar va ser present durant tota l'acció i sembla que va anar al carro que va portar l'emperador pels carrers de Constantinoble fins a Santa Sofia. L'any 459, Àspar va encarregar la construcció d'una de les grans cisternes que caracteritzen Constantinoble i que encara porta el seu nom: la Cisterna d'Àspar. Durant el terrible incendi que va assolar Constantinoble l'any 465, va liderar la lluita contra les flamesKazhdan 1991, p. 211 i, si hem de creure el cronista Joan Zonaras, ell mateix va portar aigua a les espatlles.Puech 2022, p. 35-36.
D'origen bàrbar, Àspar representava, als ulls dels romans, una forma de tutela cada cop més inacceptable, atès que aquest era el cas de l'Imperi Romà d'Occident, en aquell moment sota el control de Ricimer. Governava amb el suport de Teodoric Estrabó rei dels ostrogots de la Tràcia, que li proporcionaven una guàrdia de bucel·laris. Teodoric, el futur rei dels ostrogots, pres com a ostatge durant la seva infància, va rebre la seva educació d'Àspar. Conscient de la seva relativa impopularitat a causa dels seus orígens, va intentar associar-se amb certes famílies romanes prominents. Així, la seva néta Godistea es va casar amb Flavi Dagalaif, d'un llinatge aristocràtic.Puech 2022, p. 36. També va ascendir els seus dos altres fills. Patrici va esdevenir cònsol el 459, i el seu fill petit, Hermeneric, es va convertir en patrici el 465, cosa que va confirmar la influència del seu clan.
Però a mitjans de la dècada del 460, Lleó I va intentar escapar del control i la influència d'Àspar i dels mercenaris germànics sobre el seu exèrcit. Va reclutar nombrosos soldats isàurics per contrarestar el poder dels exèrcits germànics dins de les seves tropes imperials. L'emperador va convidar a la cort el líder d'un clan isàuric, Tarasicodissa, que el 465 li va proporcionar informació sobre un complot d'Ardabur, fill d'Àspar, amb els perses.Chastagnol 1976, p. 63Jones 1964, p. 466 L'isàuric va prendre el nom grec Zenó, per guanyar popularitat a la capital i es va casar amb una de les filles de l'emperador, Ariadna, el 466.Ostrogorsky 1977, p. 61. Zenó es va posicionar contra el clan d'Aspar, mentre que Lleó va reorganitzar els excubitores, fent que només hi hagués soldats isàurics, tracis i il·liris. Si bé aquests elements poden suggerir conflictes ètnics dins de l'Imperi Bizantí, els historiadors no tots hi estan d'acord. Brian Croke, per exemple, creu que l'ètnia és només un aspecte de les divisions que existien dins de l'Imperi d'Orient en aquell moment, i que no és necessàriament obvi veure un partit germànic liderat per Aspar oposat a una facció isàurica liderada per Zenó.
Àspar anava perdent cada cop més poder a la cort. S'oposava a qualsevol guerra contra els vàndals, però el 468, l'emperador, ignorant-lo, va iniciar una expedició confiada a Basilisc, germà de l'emperadriu Verina. La desastrosa derrota de l'expedició a la Batalla del Cap Bon, va permetre a Aspar recuperar temporalment el seu poder. Zenó va ser nomenat general a l'Orient (magister militum per orientem), almenys entre el 469 i el 471, fet que l'apartava de la capital i del poder. Aspar va recuperar llavors la influència; el seu fill Patrici va rebre el títol de Cèsar i es va casar amb Lleoncia, la filla de Lleó I, el 470. Així es va convertir en el possible hereu. En assabentar-se d'aquests esdeveniments, el poble de Constantinoble i el clergat van instigar disturbis a l'hipòdrom de la ciutat. Es van negar a acceptar que el futur nou emperador no fos ortodox, ja que Patrici era arrià. Aspar i Lleó van haver d'assegurar als bisbes que Patrici es convertiria a l'ortodòxia abans de convertir-se en emperador. Mentrestant, altres acusacions de conspiració van tenir com a objectiu Àspar i el seu fill Ardabur. Per exemple, el 469, Anagast, el magister militum per Thracia, es va revoltar, probablement insatisfet amb la manca de gratitud de la cort després de la seva victòria contra el fill d'Àtila, Dengizich. Finalment es va sotmetre i va afirmar que Ardabur l'havia incitat a rebel·lar-se contra l'emperador. És difícil separar els fets de la ficció entre tots aquests rumors, que també poden haver format part dels esforços de desestabilització, atès que ni Aspar ni Ardabur van poder ser definitivament culpables de conspiració.Puech 2022, p. 36-37. Alhora Ardabur, el fill gran d'Aspar, va intentar corrompre els isaurians però fou traït per un tal Martinus, que avisa Zenó.Photius, Bibliothèque, 79, cité dans Chastagnol 1976, p. 333
L'any 471 Àspar va morir assassinat juntament amb el seu fill Ardabur, quan un grup d'eunucs van assaltar el palau, al saber-se que pare i fill volien iniciar una revolta contra l'emperador. Patrici, que va poder escapar ferit de l'atac fou obligat a renúnciar al seu títol de Cèsar i al seu matrimoni amb Lleòncia. Hermeneric, que, com que era absent de Constantinoble, no va patir com agressió.
Referències
Bibliografia Bleeker, R. A. Aspar and the Struggle for the Eastern Roman Empire, AD 421–71. London: Bloomsbury Academic, 2923. Bunson, Matthew (1994). Encyclopedia of the Roman Empire. New York: Facts on File Inc. Croke, Brian, "Dynasty and Ethnicity: Emperor Leo and the Eclipse of Aspar", Chiron 35 (2005), 147–203. McEvoy, Meaghan, "Becoming Roman?: the not-so-curious case of Aspar and the Ardaburii", Journal of Late Antiquity 9.2 (2016), 483–511. McEvoy, Meaghan, "Celibacy and survival in court politics in the fifth century AD", in S. Tougher (ed.), The Emperor in the Byzantine World (London, 2019), 115–134. Williams, Stephen, and Gerard Friell, The Rome That Did Not Fall, Routledge, 1999, ISBN 0-415-15403-0. Wolfram, Herwig, History of the Goths, trans. Thomas J. Dunlap. University of California Press, 1988, ISBN 0-520-06983-8. Photius, Bibliothèque, 79. André Chastagnol, , Paris, Nouvelles Éditions Latines, 1976. Ostrogorsky, G: Histoire de l’état byzantin, Paris, Payot, 1977, 650 p. (). A.H.M. Jones, The Later Roman Empire, 284-602., vol. 1, B. Blackwell, 1964 Alexander Kazhdan (dir.), Oxford Dictionary of Byzantium, New York et Oxford, Oxford University Press, 1991, 1re éd., 3 tom. ( et 0-19-504652-8, LCCN 90023208) Agustí Alemany, Sources on the Alans. A Critical Compilation, Leiden - Boston - Köln, Brill, 2000
Categoria:Cònsols romans del segle V Categoria:Romans d'Orient del segle V Categoria:Morts a Constantinoble Categoria:Militars romans d'Orient Categoria:Polítics romans d'Orient Categoria:Polítics europeus