Beauty and the Beast és un musical escènic de Disney amb música d'Alan Menken i lletra de Howard Ashman i Tim Rice, i llibret de Linda Woolverton, Adaptat de la pel·lícula de Walt Disney Pictures animada de 1991 homònima, que al seu torn s'havia basat en el clàssic conte de fades francès de Jeanne-Marie Leprince de Beaumont que narra la història d'un príncep desagradable que s'ha transformat màgicament en una criatura antiestètica com a càstig per les seves maneres egoistes. Per tornar a la seva veritable forma humana, la Bèstia ha d'aprendre a estimar una jove brillant i bella que ha empresonat al seu castell encantat abans que sigui massa tard.
Els crítics, que van aclamar la pel·lícula com un dels millors musicals de l'any, van advertir immediatament el seu potencial com a musical a Broadway quan es va estrenar per primera vegada el 1991, animant el CEO de Disney, Michael Eisner, a aventurar-se a Broadway. Les vuit cançons de la pel·lícula d'animació es van reutilitzar al musical, inclòs un número musical ressuscitat que havia estat retallat de la pel·lícula. El compositor original Menken va compondre sis cançons noves per a la producció juntament amb el lletrista Rice, en substitució d'Ashman, que va morir durant la producció de la pel·lícula. Woolverton, que estava escrivint el guió de la pel·lícula, va adaptar la seva pròpia obra al libretto del musical, i va ampliar específicament la caracterització de la Bèstia. Woolverton va ampliar les històries del personal del castell a partir dels criats que ja s'haurien transformat en objectes domèstics fent referència a l'animació de 1991. Que els humans es converteixin lentament en objectes inanimats. Els vestits van ser dissenyats per Ann Hould-Ward, que va basar les seves creacions tant en els dissenys originals de la pel·lícula com el moviment artístic rococó després d'investigar com eren la roba i els objectes de la llar durant el .
Després de completar les proves a Houston, Beauty and the Beast es va estrenar a Broadway el 18 d'abril de 1994, protagonitzada per Susan Egan i Terrence Mann com els homònims Belle i Bèstia, respectivament. El musical va rebre crítiques diverses de la crítica de teatre, però va ser un èxit comercial massiu i va tenir una bona acollida pel públic. Beauty es va presentar a Broadway durant 5.461 actuacions durant tretze anys (1994–2007), convertint-se en la sisena producció de Broadway més llarga de la història en el moment del tancament. Fins ara, encara és el desè espectacle més llarg. El musical ha recaptat més de 1.700 milions de dòlars a tot el món i s'ha tocat a tretze països i 115 ciutats. També s'ha convertit en una opció popular per a produccions d'infantil, aficionat i secundària.Richard Zoglin (2008). "Bye Bye, Birdie. Hello, Rent". Time. Publicat el 15 de maig de 2018, aquest article va classificar-lo com el quart musical més produït per les escoles de secundària dels Estats Units el 2007.
Antecedents i inici Encara s'està recuperant de la desaparició de Walt Disney, Les pel·lícules d'animació de Disney van continuar experimentant una disminució notable de la qualitat mentre lluitaven per assolir l'èxit crític i comercial durant les dècades de 1970 i 1980. El CEO de Walt Disney Company Michael Eisner va ser contractat per garantir el rendiment dels propers projectes d'animació de l'estudi, tot i no tenir pràcticament experiència en animació. El mateix Eisner havia estat especialitzat en teatre a la universitat. La primera contractació d'Eisner com a CEO de Disney va ser el productor teatral Peter Schneider, que posteriorment es va fer responsable de contractar més artistes que compartissin amb antecedents teatrals similars per contribuir als propers llançaments d'animació de l'estudi, entre ells el lletrista Howard Ashman i el seu col·laborador, el compositor Alan Menken. Ashman i Menken havien aconseguit anteriorment un gran èxit musical en directe amb la seva producció Off-Broadway Little Shop of Horrors, però el resultat de la primera aventura de Broadway d'Ashman Smile va ser decebedora. Amb ganes de redimir-se, Ashman va acceptar treballar a la pel·lícula d'animació de Disney The Little Mermaid (1989), a la qual ell i Menken decidirien apropar-se com si estiguessin fent una partitura musical de Broadway. En estrenar-se, The Little Mermaid va ser un èxit de crítica i comercial massiu, i va obtenir dos premis de l'Acadèmia, tots dos per a la música original d'Ashman i Menken. Disney inicià un període renaixentista reeixit, durant els quals Ashman i Menken es van fer responsables d'ensenyar l'art de transformar les pel·lícules d'animació tradicionals en musicals animats miniatura|279x279px| El CEO de Disney, Michael Eisner, finalment va donar llum verda a una adaptació a Broadway de Beauty and the Beast.|left Inspirada en l'èxit de The Little Mermaid, la producció d'una adaptació musical animada de La bella i la bèstia va començar poc després, durant el qual Ashman va confessar finalment a Menken que s'estava morint de la SIDA, un secret que havia guardat de l'estudi per por de ser discriminat o acomiadat. Abans fins i tot d'haver acabat la pel·lícula, el vicepresident executiu Ron Logan va suggerir a Eisner que considerés adaptar ,Linda Woolverton Mentre la pel·lícula per a Broadway, una idea que Eisner va desviar ràpidament. Mentre que la pel·lícula, escrita per la guionista Linda Woolverton, s'estrenava al Festival de Cinema de Nova York, un Ashman malalt estava sent atès a St. Hospital Vicent; el lletrista va sucumbir a la seva malaltia quatre dies després, el 14 de març de 1991, morint vuit mesos abans de l'estrena de la pel·lícula al novembre. Beauty and the Beast es va convertir en l'últim projecte en què Menken va treballar amb Ashman. La pel·lícula es va estrenar amb l'aclamació de la crítica i convertint-se immediatament en un èxit comercial, superant The Little Mermaid de convertint-se en la pel·lícula d'animació més taquillera de la història, així com la primera pel·lícula d'animació nominada a un Oscar a la millor pel·lícula. Un cop més, els Oscars van ser per a Ashman i Menken. Diversos crítics van notar el potencial musical en directe de la pel·lícula, entre ells el prolífic crític Frank Rich del The New York Times. Rich va elogiar el duet de cançons per haver escrit "[l]la millor partitura musical de Broadway de 1991", Lamentant la selecció de Broadway en aquell moment, La ressenya de Rich finalment donaria a Eisner i Katzenberg la confiança necessària per considerar seriosament la pel·lícula com un possible projecte de Broadway. Disney també es va inspirar en els èxits dels musicals de Broadway comCats, Les Misérables and The Phantom of the Opera creient fermament que la seva producció podria ser igual de rendible.
Pràcticament desconegut en aquell moment, Robert Jess Roth va ser nomenat director de la producció a partir dels seus diversos èxits dirigint espectacles en directe als parcs temàtics de Disney. Eisner i Katzenberg ban optar per contra contractar un director més establert per tal de mantenir el control creatiu sobre el projecte, creient que un director reconegut se sentiria més inclinat a tenir la seva pròpia visió. El mateix Roth havia perseguit prèviament Eisner sobre invertir en un musical de Broadway, inicialment suggerint convertir Mary Poppins en un musical el 1984, només per que la seva idea es va declinar, citant el cost de la inversió i els problemes de temps. Tanmateix, Eisner va convidar Roth a preguntar-li sobre tornar a perseguir Broadway en el futur un cop hagués acabat de dirigir tres espectacles addicionals de parcs temàtics de Disney. Finalment, impressionat per l'adaptació de Roth de El Trencanous. Eisner finalment suggerí una adaptació de Beauty and the Beast, inspirada en l'èxit d'una versió escènica condensada de la pel·lícula a Disneyland, tot i que breument desanimada per la idea de tenir humans transformats a l'instant en objectes inanimats en viu. BèstiaCom que la pel·lícula encara no s'havia estrenat en vídeo domèstic, Roth va passar un dia sencer tornant a mirar-la als cinemes mentre feia una pluja d'idees sobre com presentar els seus elements fantàstics a l'escenari i, finalment, va treballar amb el coreògraf Matt West i l'escenograf Steven Suskin sobre la seva proposta, amb contribucions de Menken i Woolverton. A un hotel a Aspen, Roth va convèncer Eisner mitjançant una combinació de 140 guions, esbossos de vestuari, mostres de teixits. i demostrant una il·lusió. Eisner va mantenir l'aprovació final sobre tots els elements creatius de la producció, "des de l'intèrpret de swing de cor més baix fins al director, estrelles i equip de disseny." Menken inicialment era escèptic sobre les qualificacions de Roth, ja que mai abans havia dirigit un espectacle de Broadway. Mentrestant, als productors els preocupava que el públic no estigués interessat a veure la mateixa història que han gaudit al cinema a l'escenari de Broadway. Entre els escèptics estava el productor teatral Steven Suskin, autor de Opening Night and Broadway, que va argumentar que la producció tenia més probabilitats de tenir èxit al revés: "(La pel·lícula està) escrita bàsicament com una peça de teatre. Estic segur que primer hauria funcionat al teatre, i després hagués funcionat al cinema, creient que el públic tindria dificultats per acceptar una nova versió d'una obra tan popular.
Beauty and the Beast es va convertir en la primera empresa a Broadway de Disney, tot i que Snow White and the Seven Dwarfs, una adaptació escènica de la pel·lícula d'animació de Disney amb el mateix nom s'havia estrenat a Nova York el 1979, produït per Radio City Music Hall Productions, Inc. El director executiu de Theatre Under the Stars Frank Young, va fer una gran campanya perquè l'espectacle s'estrenés a Houston, Texas, fins i tot va implicar la governadora Ann Richards per tal d'assegurar els drets escènics.
Desenvolupament Escriptura i modificacions de la pantalla a l'escenari Roth va resumir Beauty and the Beast com una història sobre "veure més enllà de l'exterior d'una persona i dins del seu cor". Woolverton va saber que Disney li havia encarregat que adaptés la pel·lícula d'animació que havia escrit a un musical de Broadway mentre estava de vacances amb la seva família a Maui. i la seva resposta inicial a la idea va ser "Sí". En el procés d'adaptar el seu propi guió d'un llargmetratge animat a un llibret de dos actes per a l'escenari, Woolverton va aportar diversos canvis diferents al material, concretament inculcant més "profunditat" emocional en cada personatge principal. L'escriptor va ampliar la història tant "descarnant" cada personatge i permetent espai per a nous números musicals. És a dir, Woolverton va convertir la Bèstia en una figura més amenaçadora però simpàtica; l'escriptor va ampliar la seva caracterització desenvolupant la Bèstia en "un personatge més complet", ajudat per l'addició de la seva pròpia cançó, "If I Can't Love Her". Mentrestant, l'amant dels llibres Belle es va adaptar a una heroïna més testaruda i decidida. La relació de Belle i la Bèstia es beneficia d'una nova escena que Woolverton va escriure específicament. per l'escenari, durant el qual la parella va llegir a la biblioteca del castell; La Bella presenta a la Bèstia el conte del Rei Artús i li llegeix el llibre, a la qual la Bèstia respon mostrant per primera vegada una autèntica vulnerabilitat.