Sid and Nancy (també coneguda com Sid and Nancy: Love Kills) és una pel·lícula biogràfica britànica de 1986 dirigida per Alex Cox, coescrita amb Abbe Wool i protagonitzada per Gary Oldman i Chloe Webb. La pel·lícula retrata la vida de Sid Vicious, baixista de la banda de punk rock Sex Pistols, i la seva destructiva relació amb la xicota Nancy Spungen. La pel·lícula també compta amb actuacions de suport de David Hayman, Xander Berkeley i Courtney Love.
La pel·lícula es va estrenar al Festival Internacional de Cinema de Canes el maig de 1986, i es va estrenar en cinemes als Estats Units el novembre d'aquell mateix any. ncara que no va aconseguir recuperar el seu pressupost de producció a taquilla, la pel·lícula va ser rebuda positivament per la majoria de la crítica i va desenvolupar un seguidor de culte.
Trama El 12 d'octubre de 1978, la policia és convocada a l'Hotel Chelsea a la Nova York, on troben Nancy Spungen morta. El seu xicot, el baixista de Sex Pistols Sid Vicious, és detingut. Sid és conduït a una comissaria de policia i li diuen que descrigui el que va passar.
Una mica més d'un any abans, el 1977, amics propers i membres de la banda Sid i Johnny Rotten coneixen Nancy, una groupie estatunidenca addicta a l'heroïna que havia arribat a Londres a fer-s'ho amb els Sex Pistols. Sid l'acomiada al principi, ja que les seves intencions són òbvies, però comença a sortir amb ella després de sentir simpatia pel rebuig que s'enfronta per part dels seus companys intèrprets punk. Els dos s'uneixen ràpidament per l'ús d'heroïna, i es dona a entendre que Nancy introdueix a Sid a la droga.
Sid i Nancy s'enamoren profundament, però la seva relació autodestructiva i alimentada amb drogues destrossa la relació de Sid amb la resta de la banda. La Nancy està desconcertada quan Sid marxa a 'una gira estatunidenca d'un mes sense ella. La gira és notablement desastrosa, Sid està desquiciat, sovint borratxo o posat de metamfetamina, i físicament violent. Phoebe, l'amiga de Sid i responsable de la gira, intenta sense èxit ajudar-lo a deixar de beure. Mentrestant, Nancy roman a Londres, allotjant-se amb la seva amiga Linda, la dominatrix. Tot i que diversos amics i coneguts d'en Sid l'adverteixen de l'efecte devastador de la Nancy en la seva vida, Sid ignora tossudament aquestes advertències. El 17 de gener de 1978, enmig de la gira estatunidenca del grup, la banda es va separar.
Sid es retroba amb Nancy a Nova York, i intenta començar una carrera en solitari amb Nancy com a gerent. Els dos visiten París per començar a gravar sessions, però el viatge és infructuós. Sid és ràpidament acomiadat a la indústria de la música, i ell i Nancy s'endinsen més en l'addicció a l'heroïna; Nancy també comença a patir una depressió severa, i la parella finalment fa un pacte de suïcidi. Nancy porta en Sid a Filadelphia per conèixer la seva família, que està horroritzada pel comportament imprudent i l'estat físic de la parella. Sid i Nancy tornen a Nova York i s'instal·len a l'hotel Chelsea, on viuen en la misèria i depenen dels opiacis subministrats pel seu narcotraficant, Bowery Snax.
La seva història d'amor acaba tràgicament una nit quan, durant una discussió en què Sid anuncia els seus plans per deixar l'heroïna i tornar a Anglaterra per reiniciar la seva vida, una Nancy suïcida li demana que la mati. Ella l'ataca i es barallen en una boira induïda per drogues, el que la porta a apunyalar-la, encara que es deixa a la interpretació si va ser intencionat. S'adormen i més tard la Nancy es desperta i ensopega al bany, on s'ensorra i mor, demanant ajuda a Sid. Sid és rescatat temporalment per la seva mare, que també és una addicta a l'heroïna. Després que Sid vagi a un restaurant, uns nens del carrer el convencen perquè balli amb ells. Apareix un taxi i recull Sid, i ell creu trobar la Nancy viva al seient del darrere. Els dos s'abracen mentre el taxi marxa.
Una postdata diu que Vicious va morir d'una sobredosi d'heroïna, i finalment diu: "R.I.P. Nancy and Sid".
Repartiment
Gary Oldman com a Sid Vicious Chloe Webb com a Nancy Spungen David Hayman com a Malcolm McLaren Debby Bishop com a Phoebe Andrew Schofield com a Johnny Rotten Xander Berkeley com a Bowery Snax Perry Benson com a Paul Cook Tony London com a Steve Jones Courtney Love com a Gretchen Edward Tudor-Pole com a hoteler britànic Kathy Burke com a Brenda Windsor Sara Sugarman com a Abby National Graham Fletcher-Cook com a perruquer de Wally Sy Richardson com a treballador de casos de metadona Anne Lambton com a Linda Mark Monero com a Jah Clive Biff Yeager com a detectiu Michele Winstanley com Olive McBollocks Andy Bradford com Dick Bent Peter Lee-Wilson com a Duke Bowman Iggy Pop com a convidat potencial Barbara Coles com a reportera
Producció Desenvolupament La pel·lícula, titulada originalment Love Kills, es basa en gran manera en la relació mútuament destructiva, plena de drogues i sexe entre Vicious i Nancy. La mare de Vicious, Anne Beverley, va intentar inicialment evitar que es fes la pel·lícula. Després de reunir-se amb el director Cox, però, va decidir ajudar a la producció; per exemple, Beverley va donar a Oldman una cadena de metall pesant i un cadenat de Vicious per portar-los a la pel·lícula. Alguns dels personatges secundaris són compostos, inventats per racionalitzar la trama.
Càsting Segons el director Cox, originalment havia considerat Daniel Day-Lewis per al paper de Sid Vicious; tanmateix, Cox va oferir a Oldman el paper de Vicious després de veure'l interpretar el paper principal de Scopey en una producció de 1984 de "The Pope's Wedding" d'Edward Bond. Oldman va rebutjar el paper dues vegades abans d'acceptar-lo, perquè, segons les seves pròpies paraules: "Realment no estava tan interessat en Sid Vicious i el moviment punk. No l'havia seguit mai. No era una cosa que m'interessés. El guió em va semblar banal i "a qui li importa" i "per què molestar" i tot això. I jo estava una mica amb el nas a l'aire i pensava "bé, el teatre, molt més superior" i tot això". Hos va reconsiderar basant-se en el sou i la instància del seu agent.Entrevista a Gary Oldman per Terry Gross. Fresh Air. National Public Radio. 12 de febrer de 1998. Va perdre pes per interpretar l'emaciat Vicious en menjar només "peix al vapor i molt de meló", però va ser hospitalitzat breument quan es va aprimar massa. Més tard, Oldman va desestimar l'actuació dient: "No crec que hagi interpretat molt bé a Sid Vicious".
Courtney Love va gravar una audició de vídeo per al paper de Spungen. Cox va quedar impressionat per l'audició de Love, però ha dit que els inversors de la pel·lícula van insistir en una actriu amb experiència per al paper co-protagonista. Per tant, en canvi, Cox va escriure el paper menor de Gretchen, una de les amigues addictes a Nova York de Sid i Nancy, específicament per al seu benefici. Més tard, Cox va posar Love com un dels protagonistes a De dret a l'infern (1987). Chloe Webb, que havia aparegut en diversos petits papers televisius en aquell moment, va ser elegida en el paper de Spungen.
A la seva autobiografia de 2007, el guitarrista de Guns N' Roses Slash va revelar que el director de càsting va contractar els cinc membres de Guns N' Roses com a extres per a una escena de club, després d'haver-los buscat casualment en diferents llocs sense el seu coneixement. Va dir que "tots ens vam presentar al primer dia de càsting, com "Ei... què fas aquí?" No obstant això, Slash va ser l'únic del grup que es va quedar durant tot el rodatge.
Webb i Oldman van improvisar el diàleg escoltat a l'escena que va conduir a la mort de Spungen, però ho van basar en entrevistes i altres materials disponibles. L'escena de l'apunyalament està ficcionada i només es basa en conjectures. Cox va dir al NME: "Volíem fer la pel·lícula no només sobre Sid Vicious i el punk rock, sinó com una declaració contra les drogues, per mostrar que la degradació causada no és gens glamurosa."
La música original és de Pray for Rain, Joe Strummer, i The Pogues. També es va gravar per la pel·lícula una cançó de Tears for Fears ("Swords and Knives") però va ser rebutjada pels cineastes per no ser prou "punk". La cançó va aparèixer més tard a l'àlbum del grup Seeds of Love el 1989.
Músics destacats van fer aparicions a la pel·lícula, com ara Circle Jerks, Love, Iggy Pop, Nico i Edward Tudor-Pole de Tenpole Tudor.
Rodatge La pel·lícula es va rodar principalment a Londres i Nova York, tot i que la fotografia addicional (especialment les seqüències de la gira nord-americana dels Sex Pistols) es va completar a Los Angeles i El Centro (Califòrnia).
Estrena Recepció crítica De les 65 ressenyes recollides per l'agregador de ressenyes Rotten Tomatoes, la pel·lícula va rebre una puntuació d'aprovació global del 88%, amb el consens: "Visceral, enèrgica i sovint molt trista, Sid & Nancy també és un una història d'amor sorprenentment commovedora, i Gary Oldman és excepcional com la difunta icona del punk rock Sid Vicious."Sid & Nancy Movie Reviews, Pictures. Rotten Tomatoes Roger Ebert va donar a Sid and Nancy quatre de quatre en la seva ressenya per a The Chicago Sun-Times, escrivint que Cox i la seva tripulació "treu a terme el bon truc de crear una pel·lícula plena de soroll i fúria, i explicar una història meticulosa just al mig d'ella." Apareixent a The Late Show Starring Joan Rivers, va dir Ebert, amb l'acord de Rivers i aplaudiments de l'audiència, que Oldman "definitivament no serà nominat als [Oscar], i hauria de ser-ho", perquè "Hollywood no nominarà a un actor per interpretar un canalla, no importa que l'actuació sigui bona". En un article posterior sobre Oldman, Ebert es va referir a la parella titular de la pel·lícula com "els Romeu i Julieta del punk rock."Ebert, Roger (1988) Roger Ebert's Four Star Movie Guide, Andrews & McMeel, p. 383.
Al seu llibre Sid Vicious: Rock N' Roll Star, Malcolm Butt descriu l'actuació de Webb com a Spungen com a "intensa, poderosa i, el més important de tot, creïble". La representació d'Oldman de Vicious va ocupar el lloc número 62 a la revista Premiere "100 Greatest Performances of All Time". La revista Uncut va classificar Gary Oldman com a número 8 a la seva llista "10 millors actors en papers de rock", descrivint la seva interpretació. com una "lectura molt simpàtica de la figura punk com un nen adult perdut i desconcertat". El 2011, Total Film va dir de l'actuació: "És un punt àlgid inicial de la variada carrera d'Oldman que va demostrar de què estava fet el jove actor. Interpretar el paper d'una icona coneguda i estimada per molts comporta les seves pròpies exigències i riscos, però Oldman està més que a l'alçada del repte, transformant-se completament en el problemàtic baixista punk". La revista va descriure la interpretació d'Oldman de "My Way" com a "fantàstica, [pot ser] fins i tot millor que la versió original de Sid."Winning, Josh. Best Movies: The film chameleon's greatest moments. Total Film. 11 April 2011. Retrieved 4 October 2011. El 2003, Rolling Stone va classificar Sid and Nancy com la tercera millor pel·lícula de rock mai feta, i el 2014, ShortList la va nomenar el novè millor biopic musical de tots els temps.
No totes les crítiques de la pel·lícula van ser positives. Leslie Halliwell, en una valoració negativa, va reiterar una línia d'una ressenya que va aparèixer a Sight & Sound: "Les actuacions de gemecs implacables i un llarg lliscament cap a les drogues, la degradació i la mort fan d'això un tracte moral solemnement desagradable."Halliwell, Leslie (1995) Halliwell's Film Guide: 11th Edition, John Walker (ed.). HarperCollins. p. 1033.