fou una novel·lista francesa, poeta, autora de contes de fades, salonnière i editora de premsa. Tingué un paper important en la història del conte, que va posar de moda en els cercles mundans. També creà, edità i mantingué un saló literari i una revista, L'Erudition enjouée.

Vida i obra Filla de l'home de lletres Nicolas L'Héritier de Villandon, que després d'haver servit als mosqueters i a la guàrdia francesa esdevingué historiògraf del rei,Li devem dues tragèdies, Hercule furieux (1638), traduït d'Eurípides, i Le Gran Clovis, primer rei cristià, dolent, segons Gustave Vapereau. També en citem un altre: Tableau historique des principaux événements de la monarchie française (Paris, 1669, in-12), peces de versos, a Recueil de portraits et débats. Marie-Jeanne L'Héritier de Villandon era «una erudita d'una família d'erudits que s'envoltava de persones mundanes i precioses»: neboda de Charles Perrault i amiga de Madeleine de Scudéry, Marie-Catherine d'Aulnoy i Henriette-Julie de Murat, va pertànyer al moviment de les Précieuses.Selon Sophie Raynard, de la «primera preciositat», que René Bray definia com «de relació», perquè “descansa en les relacions mundanes, en l'existència d'una societat; no es concep fora d'una cort o d'un saló. No és solitària, sinó pública…» Vegeu Va escriure molts bout-rimés i quatre contes de fades, Finette ou l'Adroite Princesse, Ricdin-Ricdon, la Robe de sincerité i Les Enchantements de l'Éloquence (1696),El privilegi està datat l'any 1695, però el llibre no es va publicar fins a l'any següent. un any abans de Les Fées (1697), del seu «oncle» Charles Perrault (que era en realitat el cosí germà de la seva mare, per tant el seu cosí en tercer grau). També va ser autora de poemes, que publicà al Mercure Galant.

La seva revista L'Erudition enjouée –que tenia com a subtítol ou Nouvelles sçavantes, satiriques et galantes, écrites à une Dame Françoise, qui est à Madrid– constituí un format de periòdic en forma de carta dirigida a una dama que viu en un altre país, amb notícies literàries, obres originals o notícies. Com diu en el primer número, «us informaré de tot el que sé de notícies erudites: però com que tampoc no puc persuadir-me que seran del tot del gust de tots els vostres amables amics, com ho seran per als vostres [...]. també us hi escriuré notícies lúdiques i galants». Amb aquest format, doncs, va trobar una certa manera d'expandir el seu saló al mitjà escrit i a l'àmbit internacional.

A diferència de moltes de les seves coetànies, la vida desordenada de les quals estava oberta a la crítica, la seva moral era inexpugnable, vivint dels ingressos de la seva obra literària i de la generositat de la duquessa de Longueville (la biografia de la qual va escriure) i la duquessa d'ÉpernonMarie du Cambout de Coislin, segona esposa del duc d'Épernon, vídu de Gabrielle de Borbó, filla legitimada d'Enric IV i de la marquesa de Verneuil. Era filla de Carles, marquès de Coislin, cavaller de les ordres, conseller d'estat, tinent general a Bretanya, i de Philippe de Beurges, la seva primera esposa. Es va casar amb el duc d'Épernon el 28 de novembre de 1634 i va morir a Val-de-Grâce el 12 de febrer de 1691. (a qui va dedicar el seu conte Les Enchantements de l'éloquence, a les Œuvres meslées, la seva primera obra, datada de 1695). Madeleine de Scudéry, que, com ella, no s'havia casat mai, li va fer de mentora i li va llegar, al 1701, el seu saló literari on, malgrat els seus limitats mitjans, tothom acudia. Cap al final de la vida, L'Héritier va traduir les epístoles heroiques d'Ovidi el 1728.

Els seus contes de fades Tot i que és una precursora en el gènere del conte de fades, ella, a diferència d'algunes de les seves contemporànies, en va fer un tractament molt personal. Les seves històries no succeeixen en terres llunyanes, sinó en indrets i fins i tot moments molt reals, com per exemple la Primera Croada (1095-1099), en el cas del conte "La princesa discreta". Presenta una imatge de la vida cortesana molt negativa per a les dones –que no hi apareixen ajudades per fades, precisament–, com va ser per a Madame de Murat (a qui L'Heritier dedica els seus contes), que va ser desterrada pel fet d'haver escrit sàtires polítiques. I així, defensa sempre l'educació de les donesAfirma haver llançat la moda i haver animat altres escriptors, en particular Henriette-Julie de Murat, a seguir-la. Vegeu Sophie Raynard

Reconeixements Després d'haver rebut el triple premi dels Lanternistes de Tolosa i el premi de l'Académie des Palinods de Caen, fou rebuda a l'Académie des Jeux florals de Tolosa el 1696 i a l'Académie des Ricovrati de Pàdua el 1697. A la seva mort, el Journal des sçavans li va dedicar una necrològica de sis pàgines, distinció que normalment es reservava a intel·lectuals masculins de renom, i esmenta que havia rebut el sobrenom de Télésille, mentre que Madeleine de Scudéry portava el de Sapho.Journal des sçavans, 1734, p. 834

Obres miniatura|Portada de la primera edició de les Œuvres Meslees (1696). miniatura|Gravat de la portada de La discreta princesa, col·lecció de la Biblioteca Pública de Toronto.

. .

Traduccions Les Épîtres héroïques d'Ovide, traduites en vers françois, París, Brunet fils, 1732.

Notes i referències

Categoria:Contistes Categoria:Salonnières Categoria:Editors de premsa Categoria:Poetes francesos del segle XVII Categoria:Poetes francesos del segle XVIII Categoria:Traductors del llatí Categoria:Traductors al francès Categoria:Morts a París Categoria:Morts el 1734 Categoria:Editors parisencs Categoria:Traductors parisencs Categoria:Lingüistes parisencs Categoria:Poetes parisencs Categoria:Escriptors francesos en francès Categoria:Escriptors nascuts al segle XVII Categoria:Poetes morts al segle XVIII Categoria:Nascuts el 1664