miniatura|Figureta de part asseguda de l'època Halaf. Anatòlia. Mil·lenni aC. Museu d'art Walters, Baltimore La prehistòria de Mesopotàmia és el període comprès entre el Paleolític i l'aparició de l'escriptura a la part del Creixent Fèrtil situat al voltant dels rius Tigris i Eufrates, així com zones circumdants com els contraforts de Zagros, el sud-est d'Anatòlia i nord-oest de Síria.
En termes generals, la Mesopotàmia paleolítica està poc documentada, empitjorant-se a la Mesopotàmia meridional durant els períodes anteriors al mil·lenni aC; les condicions geològiques fan que la majoria de les restes estiguin enterrades sota una gruixuda capa d'al·luvions o submergides sota les aigües del golf Pèrsic.
El Paleolític mitjà va veure l'aparició d'una població de caçadors-recol·lectors que vivia a les coves de Zagros i, estacionalment, en nombrosos llocs a l'aire lliure. Productors d'una indústria lítica de tipus mosterià, les seves restes funeràries trobades a la cova de Shanidar indiquen l'existència de solidaritat i l'ús de la cura entre els membres d'un grup.
Durant el Paleolític superior, probablement el Zagros va ser ocupat per l'home modern. La cova de Shanidar només conté eines d'os o cornamentes de cèrvids típiques d'un aurinyacià local anomenat «Baradostià» pels especialistes.
El període de l'Epipaleolític final, caracteritzat pel Zarzià (c. 17.000-12.000 BP), va veure l'aparició dels primers poblats temporals amb construccions rodones i perennes. L'aparició d'objectes fixos com ara moles de pedra sorrenca o de granit i màstils cilíndrics de basalt indiquen l'inici de la sedentarització.
Entre els mil·lennis i aC, apareixen els primers pobles de caçadors-recol·lectors sedentaris al nord de l'Iraq. Les cases semblen girar al voltant d'una noció de «llar», una mena de «propietat» familiar. També es descobreixen proves de conservació de les calaveres dels morts i activitats artístiques de temàtica de rapinyaires.
Cap al 10000-7000 aC, els pobles es van expandir als Zagros i a la vall de Belikh (Alta Mesopotàmia). L'economia és mixta (caça i agricultura primerenca). Les cases es tornen rectangulars i es nota l'ús de l'obsidiana, testimoni de contactes amb Anatòlia on hi ha nombrosos jaciments.
El mil·lennis i veuen el desenvolupament de les anomenades «cultures ceràmiques». Anomenades Hassuna, Samarra i Halaf, es caracteritzen per l'establiment definitiu de l'agricultura i la ramaderia. Les cases es tornen més complexes en grans cases compartides al voltant de golfes col·lectives. Apareix el reg. Si bé la cultura de Samarra mostra signes de desigualtat social, la cultura de Halaf sembla estar formada per comunitats petites i dispars amb aparentment poca jerarquia.
Paral·lelament, al final del mil·lenni aC, al sud de Mesopotàmia es va desenvolupar la cultura d'Obeid, de la qual Tell el-'Oueili és el jaciment més antic conegut. La seva arquitectura és molt elaborada, els habitants practiquen el regadiu, imprescindible en una regió on l'agricultura sense subministrament artificial d'aigua és impossible. En la seva major expansió, la cultura d'Obeid es va estendre pacíficament, probablement per l'aculturació de la cultura d'Halaf, cap al nord de Mesopotàmia, al sud-est d'Anatòlia i al nord-est de Síria.
Cap al final del mil·lenni aC, els pobles, aparentment poc jeràrquics, es van ampliar fins convertir-se en ciutats, i la societat es va fer més complexa i es va establir una elit governant cada cop més forta. Els centres més influents de Mesopotàmia (Uruk i Tepe Gawra) van veure gradualment l'aparició de l'escriptura i de l'Estat, marcant tradicionalment el final de la Prehistòria.
Entorn geogràfic i arqueològic miniatura|Localització de les principals zones geogràfiques de la prehistòria del Pròxim Orient
Situada a la regió històrica del Creixent Fèrtil a l'antic Pròxim Orient, al voltant dels rius Tigris i Eufrates, Mesopotàmia correspon, en la seva major part, a l'actual Iraq al qual s'afegeix al nord una franja de l'actual Síria i la part sud-est de Turquia. En aquest territori destaquen dues regions: l'Alta Mesopotàmia (o Jazira), i la Baixa Mesopotàmia. A més, les fortes similituds culturals observades per a tota la prehistòria mesopotàmica entre les regions situades immediatament a l'est del Tigris i a l'oest de l'Eufrates permeten l'estudi d'una Mesopotàmia més gran que voreja els contraforts de les muntanyes de Zagros.
L'Alta Mesopotàmia és una regió de turons i altiplans amb una altitud mitjana que oscil·la entre els 20 i els 300 metres coberta de vegetació estepa que s'estén a l'est del Tigris i a l'oest de l'Eufrates. Beneficiant en la seva major part de les pluges suficients per practicar l'agricultura de secà, es limita, al sud, a l'alçada de Ramadi a l'Eufrates i Samarra al Tigris. La part del Jazira entre els afluents del Tigris i l'Eufrates per als períodes paleolític i epipaleolític gairebé no està documentada. Aquesta mancança s'explica tant des del punt de vista arqueològic, ateses les escasses prospeccions realitzades en aquesta zona, com des del punt de vista humà, la regió possiblement havia estat gairebé desocupada durant els períodes en qüestió.
Actualment, la Baixa Mesopotàmia està formada per una plana al·luvial de pendent suau (37 metres sobre el nivell del mar a Bagdad). Cap al 14000 aC l'antic delta del Tigris i l'Eufrates es trobava prop del golf d'Oman. Cap a l'any 10.000 aC, només un terç de la superfície actual del golf Pèrsic estava cobert pel mar, per tant, sota les aigües del golf es poden trobar molts jaciments paleolítics. Així, la flora, la fauna i la prehistòria de l'antic delta, un cop sec, romanen desconegudes. Després de la pujada de les aigües del Golf, els rius Tigris i Eufrates, portant i dipositant al·luvions al final dels seus cursos, provoquen un reflux al nivell del mar, aquest darrer fenomen queda enterrat sota diversos metres d'al·luvions o sota un nivell freàtic tot plegat, restes de jaciments que es podrien haver establert abans del mil·lenni aC en una plana després coberta d'estepes. Els únics testimonis que queden d'aquestes estepes del sud de Mesopotàmia (abans es presentaven com l'extensió de l'estepa meridional del Jazira) són les planes situades entre la riba esquerra del Tigris i els contraforts del Zagros. Les planes al·luvials actuals estan, doncs, quasi desproveïdes, en superfície, de restes paleolítics o neolítics anteriors al mil·lenni aC. Això no es deu als llocs desocupats sinó a la seva desaparició sota diversos metres d'al·luvions on encara estan inexplorats si no han estat, en la seva majoria, destruïts per les forces naturals.
Paleolític inferior Mentre que fa 600.000 anys, els Homo heidelbergensis van deixar eines de sílex tallades a tot arreu de la Mediterrània (Egipte, Síria, Palestina, Iran) sortint de Turquia i les valls del Tigris i l'Eufrates, els primers rastres de l'home a Mesopotàmia semblen ser còdols tallats en bifaces descobertes el 1984 prop de Mossul (Iraq), que daten del final d'Acheulià, és a dir, l'últim quart del Paleolític inferior (entre 500.000 i 110.000 anys BP).
Paleolític mitjà
L'any 1949 es van descobrir marques posteriors de presència humana a Barda Balka («Pedra dempeus» en kurd), no gaire lluny de la ciutat de Chamchamal, al Kurdistan iraquià. Uns quants objectes de sílex tallats trobats a la superfície al voltant d'un megàlit del període neolític van fer que l'any 1950 es realitzés una prospecció més profunda. Això va permetre descobrir, a 2 metres per sota dels sediments fluvials, un taller o un tipus de campament ocupat repetidament a curt termini per caçadors-recol·lectors. Les seves eines consisteixen en sílex tallats a dues cares, destrals, rascadors i còdols convertits en picadores de carn que suggereixen el treball de la pedra i l'activitat de carnisseria. Aquest treball es realitza prop d'una font a la vora d'una riera. El conjunt s'estima, per criteris tipològics i geològics, que data de 80.000 BP. Aquesta data sembla confirmada pel descobriment, al voltant de les eines, d'ossos d'animals com l'elefant asiàtic i el rinoceront, animals que van desaparèixer d'aquestes regions temps després.
A l'inici de la glaciació de Würm, els prehistoriadors creuen que els homes vivien a les coves de manera estacional. L'any 1928, l'arqueòloga britànica Dorothy Garrod va descobrir, a les capes inferiors de la cova Hazar Merd, al Kurdistan iraquià, una indústria lítica mosteriana, que també es troba en molts jaciments a l'aire lliure.
Contiuant al Kurdistà iraquià, la cova de Shanidar situada al flanc sud de Jebel Baradost als contraforts del nord de Zagros, a la Governació d'Erbil al nord-est de l'Iraq, representa el jaciment arqueològic més important en el descobriment del Paleolític mitjà i superior de Mesopotàmia. Entre 1951 i 1960, l'equip dirigit per l'arqueòleg estatunidenc Ralph Stefan Solecki va excavar el terra de la cova i va arribar a la roca verge a 14 metres de profunditat. Destaca quatre nivells culturals diferents. El més profund d'ells i el més gruixut (8,5 metres), nivell D atribuït al Paleolític mitjà, revela capes de cendres, barrejades amb eines de sílex i ossos que suggereixen que la cova va estar ocupada de manera intermitent des de 60.000 BP, durant uns deu mil anys. També hi ha nombroses eines com ara puntes de fletxes, rascadors, burins o broques característiques de la indústria lítica mosteriana. Unes puntes de fletxa descobertes a les capes superiors del nivell D de tipus «Emirià», semblants a les de Palestina, suggereixen l'existència de contactes amb el Llevant mediterrani. A més, els pòl·lens descoberts i analitzats al laboratori permeten als investigadors deduir forts canvis climàtics durant el període d'ocupació de la cova: primer més càlid que avui, després molt fred, finalment calent i sec fins 44.000 BP.
Però el descobriment més gran consisteix en la presència de deu esquelets humans, inclosos dos nens petits. Aquests esquelets, generalment molt danyats, hi són des dels 60.000 BP els més antics i 45.000 BP els més recents. Els cranis en relativament bon estat mostren les característiques dels neandertals. Els deu esquelets es divideixen en dues categories separades per 10.000 anys: d'una banda, una gran part d'haver pertangut a homes, dones i nens residents a la cova, que van morir sota les pedres que cauen del sostre de la cova i, per l'altra banda, cossos visiblement dipositats allí en enterraments entre 50.000 i 45.000 BP. Un dels morts sembla que estava estirat en posició fetal i cobert de flors; un altre, descobert el 2017 no gaire lluny del primer, estava col·locat en posició de repòs.
A més de l'observació d'una possible pràctica funerària, aquests descobriments ens permeten entendre millor alguns comportaments neandertals. Un dels esquelets mostra tants rastres de discapacitats greus (incloent sordesa i probable ceguesa) i lesions greus que la seva dependència dels altres sembla evident fins a la seva mort a l'edat avançada d'uns quaranta anys. Això permet inferir la solidaritat i l'ús de la cura entre els membres d'un grup. Al contrari, un altre esquelet que mostra rastres de lesions a les costelles suggereix, per la seva banda, l'existència de violència interpersonal dins d'aquest mateix col·lectiu.
Pel que fa a les regions baixes, els jaciments breument excavats indiquen que el desert situat al sud de l'Eufrates i les regions que voregen aquest riu, on almenys un sistema anterior (fòssil) el curs del qual aleshores era molt diferent de l'actual, van ser recorreguts per bandes en aquest període. Però si hi ha campaments d'aquesta època a la plana, estan enterrats sota els sediments dels rius.
Paleolític superior