La Petite messe solennelle és una missa composta per Gioachino Rossini l'any 1863, originalment escrita per a quatre solistes, cor mixt, dos pianos i un harmònium. Es va estrenar el 14 de març de 1864 a la capella privada de la residència particular del comte Alexis Pillet-Will, possiblement a petició d'ell, situada a la rue Moncey de París. Posteriorment va ser orquestrada pel mateix Rossini.
Rossini, que s'havia retirat de la composició d'òperes més de 30 anys abans, va escriure aquesta missa quatre anys abans de morir i, per això, és considerada com el seu testament i part del que ell va anomenar Pecats de vellesa. Aquesta peça, refinada i elegant, evita l'opulència sentimental de la major part de les obres litúrgiques contemporànies.
L'obra ampliada és una missa solemnis, però Rossini la va titllar irònicament de petite (petita). La va escriure originalment per a dotze cantants, quatre d'ells solistes, dos pianos i harmònium. La missa es va representar per primera vegada el 14 de març de 1864 a la nova casa de la parella a París. Rossini va produir més tard una versió orquestral, que inclou un moviment addicional, una configuració de l'himne com a ària de soprano. Aquesta versió de la missa no es va fer durant la seva vida perquè no va poder obtenir el permís per fer-la amb cantants en una església. Es va representar per primera vegada tres mesos després de la seva mort, a la Salle Ventadour de París per la companyia del Théâtre-Italien el 24 de febrer de 1869.
Mentre que les publicacions van començar aquell any, la primera edició crítica no va aparèixer fins al 1980, seguida de més edicions el 1992, el bicentenari del naixement del compositor.
Història miniatura|La inscripció del compositor al final de la composició, «Bon Dieu. La voilà terminée cette pauvre petite messe. Est-ce bien de la musique sacrée que je viens de faire ou de la sacrée musique ? J'étais né pour l'opera buffa, tu le sais bien ! Peu de science, un peu de cœur, tout est là. Sois donc béni et accorde moi le Paradis. G. Rossini, Passy. 1863.» miniatura|El compositor el 1865 Rossini va compondre la Petite messe solennelle l'any 1863, 34 anys després d'haver escrit la seva darrera òpera, a Passy, on va passar les últimes dècades de la seva vida. Rossini i la seva dona van entretenir un cercle d'amics, celebrant samedi soirs per als quals va compondre diverses peces de música de cambra, sovint vocals, que el compositor va anomenar els seus péchés de vieillesse (pecats de la vellesa). La missa possiblement va ser encarregada pel comte Alexis Pillet-Will per a la seva dona Louise a qui està dedicada, però la musicòloga Nancy P. Fleming assenyala que Rossini pot haver tingut raons pròpies per compondre-la, i la va dedicar com a resposta a la posada en escena de la primera actuació.
La missa s'estructura en diversos moviments extensos en la tradició de la missa solemnis, però el compositor la va titllar de petite amb un gra d'ironia. Va escriure a l'última pàgina del manuscrit autògraf (ara conservat a la Fondazione Rossini, Pesaro):
La partitura inusual per a veus, dos pianos i harmònium està en la tradició del clavicèmbal napolità del segle XVIII. Rossini va especificar, a la segona pàgina del seu manuscrit, dotze cantants en total, assenyalant a la portada: "Dotze cantants de tres sexes, homes, dones i castrati seran suficients per a la seva execució: que és, vuit per al cor, quatre solistes, en total dotze querubins”.
Representacions miniatura|Les germanes Carlotta i Barbara Marchisio, que sovint apareixien juntes, inclosa la primera representació de la missa La missa es va representar per primera vegada el 14 de març de 1864 a la nova residència de la parella a París, l'hôtel de Louise, comtessa de Pillet-Will. La comtessa és la dedicada d'aquesta peça refinada i elegant. Albert Lavignac, de divuit anys, va dirigir des de l'harmònium. Els solistes van ser les germanes Carlotta i Barbara Marchisio, Italo Gardoni i Luigi Agnesi. Les germanes Marchisio havien actuat juntes en les obres de Rossini abans, com ara les parts principals dels amants de la seva òpera Semiramide. Rossini, que havia ajudat a preparar l'actuació, va passar pàgines al primer pianista, Georges Mathias, i va marcar els tempos assentint amb el cap. Entre els primers oients hi havia Giacomo Meyerbeer, Daniel Auber i Ambroise Thomas. L'actuació es va repetir l'endemà, per a un públic més nombrós que incloïa membres de la premsa.
El 1867, tres anys després de la primera actuació, Rossini va orquestrar discretament la Petite messe solennelle, en part per por que altres ho fessin de totes maneres després de la seva mort. Com que no li agradava el so dels cors de nois de la catedral, va demanar permís al papa per interpretar l'obra amb veus femenines a una església. Quan la seva petició va ser rebutjada, va exigir que la versió orquestral només s'interpretaria després de la seva mort. De totes maneres, el compositor va preferir la versió de música de cambra. miniatura|Gabrielle Krauss, la soprano en la primera representació pública miniatura|Marietta Alboni, la contralt La primera interpretació de la versió orquestral, que també va ser la primera representació pública de l'obra, va tenir lloc el 24 de febrer de 1869, prop del que hauria estat el setanta-set aniversari de Rossini. Va ser representat a la Salle Ventadour de París per la companyia del Théâtre-Italien, amb els solistes Gabrielle Krauss, Marietta Alboni, Ernest Nicolas i Luigi Agnesi.
Publicació El 1869 es van publicar tant la versió per a piano com la versió orquestral. La primera edició va ser una versió per a piano de Brandis & Dufour que la va posar a disposició el dia de l'estrena, basada en la versió per a piano de Rossini però reduïda a un sol piano, tallant també passatges. Aviat li van seguir edicions de Chappell a Londres, Ricordi a Milà i Oliver Ditson a Boston, una mica més tard de B. Schotts Söhne. Aquestes quatre gravacions tenen en comú que eren escenaris per a harmònium i només un piano. Ricordi va publicar una reducció per a piano de la partitura orquestral en lloc de seguir la versió original per a piano de Rossini. Algunes versions no mencionaven que Rossini pretenia que l'obra fos acompanyada per dos pianos.
Una edició crítica no va aparèixer fins al 1980, quan les Edizioni musicali Otos de Florència van publicar una versió fidel a les intencions del compositor, editada per Angelo Coan. Es van preparar tres noves edicions de la versió per a piano per celebrar el 200 aniversari de Rossini l'any 1992: dues edicions crítiques d'Oxford i Carus-Verlag, i una de Novello, amb només una part de piano.
Recepció La recepció de l'obra es va dividir. El crític musical Filippo Filippi a La Perseveranza va assenyalar: "Aquesta vegada, Rossini s'ha superat a si mateix, perquè ningú pot dir què preval, la ciència i la inspiració. La fuga és digna de Bach per a l'erudició". Un periodista de L'Illustration va escriure:
No obstant això, Giuseppe Verdi es va mostrar molt menys entusiasmat, ja que va escriure al comte Opprandino Arrivabene el 3 d'abril de 1864: "Amb el temps, Rossini ha avançat i ha estudiat! ¿Estudiat què? Personalment, li aconsellaria desaprendre la música i escriure un altre Barber".
Partitura miniatura|Georges Mathias, el pianista principal de la primera actuació, interpretat per Marie-Alexandre Alophe En la seva versió original, l'execució de la missa requeria quatre solistes (soprano, contralt, tenor i baix), un cor mixt de dotze cantants, entre els quals hi havia els solistes, dos pianos i harmònium, que de vegades podia ser substituït per un acordió, segons era la primera idea de Rossini, però es considerava massa "popular" per a un marc religiós en el moment de la creació. Aquest baix nombre d'intèrprets contrasta amb la dimensió dels conjunts utilitzats en aquella època per interpretar les grans obres de la música sacra. Això és el que li ha valgut a aquesta massa l'adjectiu petite.
El 1867 Rossini va orquestrar la seva missa per a forces instrumentals molt més grans: tres flautes, dos oboès, dos clarinets, tres fagots, quatre trompes, quatre trompetes, tres trombons, figle, dues cornetes, timbals, dues arpes, orgue i cordes.
Els judicis sobre les dues versions divergeixen. Alguns musicòlegs argumenten que avui es prefereix la versió orquestrada a l'original mentre que d'altres expliquen que el piano retorna la seva "mossegada" a la versió original, que el compositor preferia.
Estructura La missa s'estructura seguint les cinc parts del text litúrgic, amb un Kyrie ternari, un Gloria en sis moviments, un Credo dividit en quatre seccions, Sanctus (incloent-hi Hosanna i Benedictus) i Agnus Dei. Rossini va afegir dues composicions anteriors, utilitzant una peça instrumental en forma de preludi i fuga per a un ofertori, i inserint en la versió orquestral una ària de soprano, ambientació de . Com apunta Fleming, la inserció d'un ofertori instrumental i/o d'un motet com s'esmentava a La France musicale en articles sobre misses contemporànies. El Kyrie i el Gloria formen la Part I, els altres moviments es combinen com a Part II.
A la següent taula dels moviments, les marques, les tonalitats i les indicacions de temps estan extretes de la partitura coral de Ricordi, utilitzant el símbol del temps comú (4/4). La taula reflecteix la puntuació original però inclou el moviment afegit " ". En moviments sense notes, tant piano(s) com harmònium acompanyen les veus. PartNo.IncipitTempsVeusTonalitatTempsNotesPart I1Kyrie eleisonSATBLa menor – Do majorChriste eleisonDo menor4/2a cappellaKyrie eleisonDo menor – La major2SATBFa major2/43A T BLa major2/44TRe major5S AFa menor6BLa major7SATBFa majorPart II8S A T B SATBMi major9SLa bemoll major10S A T B SATBMi major11Fa sostingut menorpiano3/4piano or harmoniumDo major6/8harmonium12S A T B SATBDo major6/8a cappella13SSol major14A SATBMi minor3/4
Música Fleming compara la missa amb les òperes de Rossini i les primeres composicions de misses, i troba línies vocals contingudes, fins i tot en els melismes de l'Agnus Dei, però observa la seva "predilecció pels girs harmònics picants". Ella resumeix la seva "fe optimista i profundament sentida. Robert King, el director de The King's Consort, assenyala: "Certament és solennelle, perquè és una obra religiosa sincera que mostra les extraordinàries capacitats compositives d'aquest sorprenent home del teatre: està ple de dramatisme, patetisme, color i intensitat."
Kyrie L'estructura del Kyrie, seguint les tres denominacions litúrgiques, Kyrie eleison. Christe eleison. Kyrie eleison (Senyor, tingueu pietat. Crist, ...), és ternària, en la forma A–B–A'.
"Kyrie eleison" Andante maestoso ( = 108) la menor (mesures 1-35) "Christe eleison" Andantino moderato ( = 66) en do menor (mesures 36-57) "Kyrie eleison" com a repetició de la primera part, però en altres claus (mesures 58–90)
L'obra s'obre en la menor, amb dos acords marcats pppp, extremadament suaus. Aleshores, el piano comença un motiu d'ostinato que roman present durant tot el moviment. Apareix un flux continu de setze en un patró de la primera, tercera i quarta tocada en octaves per la mà esquerra, mentre que la segona apareix com un acord sincopat a la mà dreta. L'harmònium introdueix motius repetits pel cor. Les veus recullen una línia que s'aixeca lentament sobre la paraula "Kyrie", marcada sotto voce, a imitació: primer tenor i baix, un compàs després contralt, un compàs després soprano. La paraula "eleison" apareix en contrastos d'acords homofònics marcats forte, però <i>smorzando</i> al piano per les repeticions de la paraula. Una segona denominació comença al compàs 18 en do major, marcat pppp per a "Kyrie" però amb un altre forte sobtat i decrescendo per a "eleison". miniatura|Inici de l'a capella "Christe eleison"