El Festival de la Cançó d'Eurovisió (en francès: Concours Eurovision de la chanson) es va celebrar per primera vegada el 1956, originalment creat com un experiment en l'emissió televisiva transnacional. Després d'una sèrie d'emissions d'intercanvi el 1954, la Unió Europea de Radiodifusió (UER) va encarregar una competició internacional de cançons, a partir d'una idea desenvolupada per Sergio Pugliese i Marcel Bezençon, i originalment inspirada en el Festival de Música de Sanremo, que se celebra a Itàlia.
Un total de 67 edicions s'han dut a terme des de la seua primera edició, i 1.721 cançons s'han cantat a l'escenari d'Eurovisió representant a 52 països, fins al moment (2023). El festival ha patit diversos canvis des de la seua inauguració, com per exemple la introducció dels descensos a la dècada dels 90, les semifinals a partir de la dècada del 2000, com a resposta al creixement del nombre de participants interessats. Les normes del concurs també han canviat diverses vegades al llarg dels anys, com amb el sistema de votació o els criteris lingüístics.
El Festival de la Cançó d'Eurovisió s'ha identificat com la competició internacional de música televisiva anual que més ha durat, segons el Guinness World Records, i més o menys 40 països participen cada any. Moltes altres competicions s'han inspirat en Eurovisió des de la seva creació, i la UER també ha creat un conjunt de concursos complementaris que s'especialitzen en altres aspectes de la música i la cultura. L'edició del 2020 va ser la primera a ser cancel·lada, ja que cap esdeveniment competitiu es va poder donar lloc com a conseqüència de la Pandèmia de COVID-19.
Els orígens d'Eurovisió El panorama televisiu de la postguerra El Festival Europeu de la Cançó, més comunament conegut com a Eurovisió, neix arran de la creació de la Unió Europea de Radiodifusió als anys 1950 quan Europa es troba en reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial mentre s'alça el mur de la Guerra Freda.Francesc Veiga Rodríguez. La guerra freda. Col. Vull Saber. Barcelona: UOC editorial, 2005
La ràdio era l'objecte més preuatGualbert Osorio. Ràdio Andorra, la història d'un mite que va fer història. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà de les llars. Era democratitzadora perquè no calia saber llegir per a informar-se. La televisió, una innovació i fascinació per al món dels 1950, triplicava aquesta democratització, de manera que les primeres cadenes de televisió a Europa són estatals. Al bloc soviètic, Rússia hi controlava tota la informació que s'hi publicava. Al sud d'Europa, els règims feixistes també controlaven la informació que s'hi difonia. A França es crea l'RTF que és acusada regularment d'emetre propaganda a favor del govern de torn. Suïssa o Luxemburg són els pocs països que poden gaudir d'una televisió lliure.
Sovint es fa passar la “pedagogia” [trd.] per propaganda. França diu voler una televisió d'entreteniment, d'educació i de cultura. Però, en l'assumpte, ni tan solament Itàlia es deslliurava del control públic.
La col·laboració francobritànica La creació de la BBC és un ítem importantíssim a la història de la televisió. El Regne Unit destina aviat recursos perquè n’isca un canal de televisió potent i innovador. Hi ha aleshores intencions clarament polítiques. Segons l'estudi d’Houcine Msaddek, la versió radiofònica de la BBC va ser utilitzada ben aviat com a forma de transmetre els valors imperials de la monarquia britànica a la resta de colònies. El mateix objectiu és apreciable amb l'arribada de la televisió. Anglaterra volia fer de la BBC una televisió universalista que transmetera la cultura i els punts de vista anglosaxons a tot el planeta.
França hi troba tot l'interès i en obrir el seu canal públic, s'acosta a la BBC per tal que els dos governs col·laboren plegats en l'emissió de programes conjunts. Fer-ho és llavors tota una proesa tècnica perquè comporta un gran desplegament al canal de la Mànega. Els contactes proliferen i s'aconseguixen unes primeres emissions. Jean d'Arcy, responsable de les primeres emissions conjuntes entre França i el Regne Unit, conclou llavors que “per a fer una bona televisió, cal com a mínim un continent, els Estats Units o Europa” [trd.].
S'emet el coronament de la reina d'Anglaterra a la televisió, fita que és resposta per Mònaco. El micro-estat no vol estar-se de mostrar la seua grandiositat i emet el casament del príncep amb Grace Kelly.
La creació d'Eurovisió Amb estes ambicions, l’UIR (Unió Internacional de Radiocomunicacions, 1929) és reformulada en l'UIT (Unió Internacional de Telecomunicacions) i s'hi integra la Unió Europea de Radiodifusió (UER, 1950). Es tracta d'una associació de televisions públiques, inicialment només dels països del bloc oest d'Europa. El suís Marcel Bezençon, director de la ràdio i televisió públiques de Suïssa, n’és el primer president.
Fins a l'any 1954 l'órgan no es posa a idear algun programa que es puga emetre a diversos països europeus. Ara bé, hi ha clares intencions de posar en comú els mitjans materials, capitals i humans per a fer possible la retransmissió de programes en directe a tot Europa. Això crea una xarxa de satèl·lits que ultra el seu ús civil, pot servir per a ús militar.Pascal Boniface. Atlas das Relações Internacionais. Lisboa: Plátano Editora, 2009
Fins als 2020, es pensava que Eurovisió havia eixit dels despatxos. Marcel Bezençon hauria dipositat un projecte de programa comú que es coneixeria més endavant com el Festival Europeu de la Cançó. Els italians havien ideat a partir del Festival de Sanrem un concurs on diversos països competixen plegats per a emportar-se el premi de la millor cançó europea. El projecte no té encara nom, però quan se celebra per primer cop, es popularitza com a Eurovisió, nom de la mateixa xarxa de satèl·lits que fa possible la retransmissió del concurs. El terme el bateja el periodista anglès George Campey en un article publicat el 5 de novembre del 1951 a London Evening Standard. La proposta de Bezençon és gairebé ignorada. Fa l'objecte d'una comissió que no va més enllà de la reunió. Finalment, França reprèn la idea suïssa l'any 1955 i la proposa a la BBC, que hi dona el seu vistiplau.A Europa de l'oest s'hi discutix sobre la creació d'uns Estats Units d'Europa. Suïssa és molt reticent a participar a les Nacions Unides, sabuda de l'experiència que va tenir amb la Societat de Nacions, ideada perquè uns pocs països controlen la resta del món. En canvi, és partidària de la proposta de Churchill, una unió d'estats federals europeus.George André. Histoire de la Suisse pour les Nuls. París: Ed. First, 2007 A la UER el país no hi té cap pes, mana Anglaterra i França, però a l'estil UE, s'escull un himne per a les retransmissions, un preludi orquestral del Te Deum de Marc-Antoine Charpentier.Jan Feddersen et Ivor Lyttle, , Copenhague, CMC Entertainement, 2005.Segons filtracions a la premsa espanyola als 2020, Eurovisió hauria nascut de la idea d'un Festival de la Cançó de l'Atlàntic Nord. Al darrere hi estaria l'OTAN. Quelcom que hauria d'haver fet la propaganda al sistema atlantista. Es tractaria d'un concurs musical que a l'estil de l'olimpisme modern, donaria una imatge testosterònica de les potències europees, alhora que faria propaganda a la ideologia de l'estat nació.
En tot cas, siga quina siga la versió, Eurovisió no deixa de ser una transposició de l'olimpisme modern a la música i la televisió. És a dir, "la idea olímpica de l'era moderna simbolitza una guerra mundial, que no mostra obertament el seu caire militar, però que dona -per als qui saben llegir les estadístiques esportives- una vitrina de la jerarquia de les nacions" (Pascal Gillon, 2011). Tot això en clau imperialista.
L'any 1956 s'estrena la primera edició d'Eurovisió a Lugano, Suïssa.
Els anys 1950 a Eurovisió Allò que havia de ser un festival europeu de la cançó es torna aviat en un concurs dels interessos anglesos i francesos. En efecte, el Regne Unit i França decidixen allargar la difusió al Magrib, el Llevant i fins a Oceania, per a “preservar els interessos britànics i francesos” [trd.] (E. Darràs, 2017), això vol dir, preservar els interessos colonials d'estos dos països. Així als anys 1970 Israel, que no és un país europeu, podrà participar al Festival de la Cançó d'Eurovisió, així com el MarrocFitxa país. Marroc (Eurovision.com). podrà intentar-ho als anys 1980 i el Líban als anys 2000. Austràlia«Australia to compete in the 2015 Eurovision Song Contest» (en anglès). Eurovision.tv. 10 de febrer del 2015. integra el festival als anys 2010.
El primer festival se celebra en un teatre. És el reflex de la societat de l'època. L'Europa capitalista viu encara dels darrers cabarets que foren una gran font d'entreteniment. Els cafès-concert, els bars i altres sales d'entreteniment són llavors el lloc predilecte per a gaudir-hi d'algun espectacle. Els concerts no existixen encara. El pop crooner i el pop clàssic són tendència al festival.Diversos autors. Music, difitive visual guide history. Londres: DK, 2022Diversos autors. Cent Ans De Chanson Française. París: La Découverte (Gallimard), 2004 Ens parlen d'un món dominat encara per la potència que va representar la França del segle XIX. El model de chanson française és reprès una mica per tot el continent. Són cançons de charme, molt innocents, d'orquestres de blancs, on tot és net i polit. No hi ha cap alçament de veu. Tot està congelat com les mateixes actuacions. Ni un pèl de ball, tothom vestix zoo suits i trajos de pingüí. La dona és delicada, l'home galant. L'orquestra és formada tota d'homes, perquè a les dones només se'ls permet la interpretació. La televisió és en blanc i negre.Joan Pàmpies. Del rag al pop. ColumnaMilza. Histoire du XIXe siècle. París: Hatier, 2001.
Els primers països a participar foren l'Alemanya de l'Oest, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Suïssa. Recolliren aproximadament quatre milions d'espectadors. Estava previst que hi participessen igualment Àustria, Dinamarca i el Regne Unit, però no es varen inscriure a temps i no participaran fins a l'any 1957. Això sí, tindran dret a emetre el festival, de manera que queda establerta una primera regla: tot país que vulga participar-hi, podrà emetre el festival l'any abans de la seua estrena. Suècia s'estrena l'any 1958 i Mònaco l'any 1959.
No existixen regles encara al festival. Tot s'afig a mesura que evoluciona el concurs. Així queda prohibit ballar i s'establix que les cançons en participar hauran de ser de 3 minuts. Itàlia presenta efectivament una cançó de 5 minuts mentre que el Regne Unit en presenta una altra d'1 minut. Això reflectix l'aspecte de la indústria musical aleshores. La cançó com a gènere tot just ix del calaix. El lied alemany s'escurça a mesura que evolucionen els formats per a enregistrar i vendre les cançons.
El primer any s'accepten dues cançons per país. Gairebé tothom tria enviar a Eurovisió dos cantants. S'autoritzen igualment els duets, una gran novetat aleshores que trenca amb l'estatisme del pop clàssic. Tothom canta en les seues respectives llengües. Mentre Luxemburg es desdiu de cantar en alemany o luxemburguès, Suïssa s'hi presenta en francès, italià i alemany, però no pas en romanx. Atès que Bèlgica resol cantar majoritàriament en francès, esta llengua és molt majoritària al certamen. França gaudix d'una gran àuria. Els seus satèl·lits fan gala a la chanson française.Idiomas do Festival da Canção (Wikipedia)
Cada país envia igualment els seus comentaristes alhora que la presentació del festival es fa íntegrament en italià tot començar. El vot el decidix un jurat compost de dos especialistes per a cada país. Es pot encara votar pel mateix país. Per tal d'evitar suspicàcies, es decidix que el jurat forme part de la retransmissió, i per això mateix passa a cantar els punts en directe a través de telèfon analògic.