La prefectura del pretori d'Itàlia (, forma completa [fins al 356]: ) fou una de les quatre prefectures del pretori en les quals es dividia l'Imperi Romà del Dominat. Comprenia la península Itàlica, l'oest dels Balcans, les províncies danubianes i parts del nord d'Àfrica. La seu de la prefectura es traslladà de Roma a Mediolànum i, finalment, a Ravenna.
Estructura i història De la reforma tetràrquica a la partició de Teodosi L'any 293, l'emperador Dioclecià va inaugurar la nova forma de govern coneguda com a Tetrarquia, col·locant al tron una contrapart de rang igual amb el títol d'August, Maximià, i elevant Galeri i Constanci Clor al rang inferior de Cèsar. En conseqüència, cadascun dels quatre emperadors va nomenar el seu propi prefecte del pretori per supervisar l'administració del seus territoris.
La contrapart de Dioclecià, Maximià, August d'Occident, va establir la seva capital a Milà, on va instal·lar el seu propi prefecte, encarregant-li exercir l'autoritat sobre els territoris directament subjectes a Maximià: Itàlia, Il·líria i Àfrica. Aquesta organització del poder va ser de curta durada. La Segona Tetrarquia, iniciada l'any 305, ja estava en crisi només un any després amb la mort de Constanci Clor; La crisi va acabar el 326 amb la centralització de tot el poder a les mans de Constantí I, qui anirà nomenant alguns prefectes de forma intermitent. Aquests prefectes del pretori a diferència dels posteriors governaven sobre territoris més amples que la posterior prefectura del pretori d'Itàlia, sent més assimilables als prefectes del pretori d'Orient.
Cap al 332, es va crear temporalment una prefectura del pretori d'Àfrica, que incloïa la diòcesi d'Àfrica, que així va quedar exclosa de l'autoritat del prefecte d'Itàlia.Porena, p. 450-459. Tanmateix, Àfrica es va tornar a unir a Itàlia quan es va redefinir la divisió territorial de les prefectures pretorianes, amb la partició de l'Imperi entre els fills de Constantí I, després de la seva mort el 337. La prefectura d'Itàlia es va dividir, doncs, en les diòcesis d'Àfrica, Itàlia (al seu torn dividida en els dos vicariats d'Itàlia Annonària i Itàlia Suburbicaria establerts per Constantí després de la seva victòria sobre Maxenci), Pannònia, Dàcia i Macedònia.
La prefectura fou establerta en ferm en la divisió de l'imperi després de la mort de Constantí el Gran el 337 i es componia de diòcesis. En un primer moment, eren la diòcesi d'Àfrica, la diòcesi d'Itàlia, la diòcesi de Pannònia, la diòcesi de Dàcia i la diòcesi de Macedònia (les dues últimes formaren una sola diòcesi de Mèsia fins als voltants del 327). Arribat un cert moment, la diòcesi d'Itàlia es dividí en dues: la diòcesi d'Itàlia Suburbicària (Italia suburbicaria) i la diòcesi d'Itàlia Annonària (Italia annonaria).
El 347 es creà la prefectura del pretori d'Il·líria, que aglutinava les diòcesis de Pannònia, Dàcia i Macedònia. Vulcaci Rufí en fou el prefecte entre el 347 i el 352. La nova prefectura fou abolida per Julià el 361 i restaurada per Gracià el 375. Les dues meitats de l'imperi es disputaren el seu territori fins a la partició final de l'imperi el 395, quan la diòcesi de Pannònia fou separada d'Il·líria i associada a l'Imperi Romà d'Occident i la prefectura d'Itàlia com a diòcesi d'Il·líria.
La prefectura dins l'Imperi d'Occident El 412, la diòcesi d'Àfrica va ser novament reconstituïda com a prefectura autònoma, quedant fora del control del prefecte del pretori d'Itàlia. Això va ser després del saqueig de Roma pels visigots d'Alaric I, i en un moment en què vàndals, alans, sueus i burgundis assolaven els territoris de la prefectura del pretori de la Gàl·lia, inclosa la península Ibèrica. La diòcesi d'Àfrica va seguir sent, doncs, l'únic territori segur de l'Imperi d'Occident. Però quan el prefecte del pretori d'Àfrica, Seleuc, va ser nomenat prefecte del pretori d'Itàlia les dues prefectures van quedar a partir d'aquell moment sota el càrrec del mateix prefecte. El 429, però, Àfrica també va ser desbordada per la invasió dels vàndals liderats pel rei Genseric, que el 435 van ser reconeguts per l'emperador com a foederati. Els vàndals, però, en lloc de sotmetre's, es van dedicar a la pirateria a les costes de Sicília, conquerint finalment Cartago el 19 d'octubre del 439. El 442, però, els vàndals van retornar les províncies de Mauritània, Tripolitania i part de Numídia a l'emperador, conservant la resta de l'Àfrica romana per a ells mateixos. Durant una altra dècada, doncs, els romans van poder mantenir la possessió d'una part de la diocesis d'Àfrica, tot i que les seves províncies més pròsperes estaven sota control vàndal. Després de l'assassinat de Valentinià III el 455, Petroni Màxim, el nou emperador, va casar el seu fill amb la filla de Valentinià. Aquest fet trencava el pacte amb els vàndals i Genseric no va deixar passar l'oportunitat. Va saquejar Roma i va prendre possessió de Mauritània, Tripolitània, Sardenya, Còrsega, Sicília i les Illes Balears, saquejant repetidament les costes del sud d'Itàlia. Les províncies de la prefectura del pretori d'Itàlia sota control romà efectiu es van reduir així a les províncies d'Itàlia. Els grans moments de trasbals polític al tron també van afectar el nomenament de prefectes. A la mort d'Honori, el 423, deixem de tenir prefectes fins al 426, moment en el qual ja tenim un nou emperador consolidat, Valentinià III (r. 424-455). Així mateix, arran de l'assassinat d'aquest el 455, perdem la pista dels pretors fins a l'any 458, amb un nou emperador fort, Majorià (r. 458-461). Però arran de la mort de Valentinià III i el caos subsegüent, la diòcesi d'Il·líria va romandre sota control independent del general Marcel·lí (r. 454-468) i després per Juli Nepot (r. 468-480). Juli Nepot fou elevat al tron d'Occident per l'Imperi Romà d'Orient i va governar del 474 al 475, quan va ser deposat per l'usurpador Ròmul Augústul, va mantenir el poder de la Il·líria fins a la seva mort el 480. Des del 465 al 476 trobem alguns prefectes exercint el càrrec però sense una continuïtat en la seva elecció, mostra de la inestabilitat del tron occidental.
La prefectura durant els regnes germànics Malgrat la caiguda de l'Imperi d'Occident el 476, els successius regnes romano-bàrbars a Itàlia van continuar mantenint i utilitzant l'administració romana, preservant l'estructura de l'antiga prefectura. El rei hèrul, Odoacre, després de deposar l'emperador d'Occident Ròmul Augústul el 476, va enviar la insígnia imperial a l'emperador d'Orient Zenó, qui a canvi el va nomenar patrici i va reconèixer el seu govern sobre Itàlia, sota l'autoritat nominal del legitim emperador d'Occident, Juli Nepot, que seguía governant a l'Il·líria. Després de la mort d'aquest, l'últim pretendent al tron imperial de Ravenna el 480, Odoacre va estendre el seu control a aquell últim racó de la prefectura, reincorporant-la de manera definitiva. Com a signe de continuïtat, el sobirà va nomenar prefecte Cecina Basili Màxim, fill de Cecina Deci Basili, prefecte d'Itàlia sota els emperadors Majorià i Libi Sever. El 483, Basili Màxim va participar com a prefecte i enviat reial en l'elecció del papa Fèlix III. El creixent poder d'Odoacre, però, va impulsar l'emperador Zenó, el 489, a enviar el rei ostrogot Teodoric contra ell. Teodoric va derrotar Odoacre a Verona i després definitivament a Ravenna el 493, convertint-se en el nou governant d'Itàlia. El nou regne ostrogot establert per Teodoric va continuar mantenint, com abans, l'organització provincial i estatal romana.
La prefectura dins l'Imperi Romà d'Orient El 535, l'emperador Justinià I (r. 527-565) va iniciar una sèrie massiva de campanyes militars destinades a reconquerir Occident, i Itàlia en particular, la renovatio imperii. Després de sotmetre els vàndals a Àfrica, Sardenya, Còrsega i les Illes Balears, i reconquerir Sicília, l'emperador va iniciar la llarga i sagnant Guerra Gòtica per reconquerir la península itàlica. La campanya inicial va ser tot un èxit: el 540, Ravenna, la capital gòtica i seu del prefecte, va ser reconquerida, i els romans van començar a nomenar-hi els seus propis prefectes. Tanmateix, però, els desacords entre els generals i les intrigues de la cort de Constantinoble van acabar propiciant la reacció dels gots i la guerra és va allargar fins a l'any 554. El 13 d'agost de 554, amb la promulgació a Constantinoble per Justinià d'una Pragmatica sanctio (pro petitione Vigilii) (sanció pragmàtica a les peticions del papa Vigili), Itàlia va tornar, tot i que encara no completament pacificada, al domini romà.Ravegnani 2004, p. 63. Amb això, Justinià va estendre la legislació de l'Imperi a Itàlia, reconeixent les concessions fetes pels reis gòtics amb l'excepció de "l'impur" Tòtila, i va prometre fons per reconstruir les obres públiques destruïdes o danyades per la guerra, garantint també que es corregirien els abusos en la recaptació d'impostos i es proporcionarien fons per a l'educació.Ravegnani 2004, p. 63-64. Narses també va iniciar la reconstrucció d'una Itàlia en profunda crisi després d'un conflicte tan llarg i devastador, reparant també les muralles de diverses ciutats i construint nombroses esglésies. Les fonts de propaganda parlen d'una Itàlia restaurada a la seva antiga felicitat sota el govern de Narses.CIL VI, 1199; Liber Pontificalis, p. 305 («Erat tota Italia gaudiens»); Auct Haun. 2, p. 337 («(Narses) Italiam romano imperio reddidit urbes dirutas restauravit totiusque Italiae populos expulsis Gothis ad pristinum reducit gaudium») Segons la historiografia moderna, però, aquestes fonts són exageradament optimistes, ja que, en realitat, Roma va lluitar, malgrat els fons promesos, per recuperar-se de la guerra i l'única obra pública reparada a la Ciutat Eterna de la qual tenim notícies és el pont Salario, destruït per Tòtila i reconstruït el 565.Ravegnani 2004, p. 65. El 556, el papa Pelagi I es va queixar en una carta de les condicions del camp, «tan desolat que ningú no és capaç de recuperar-lo».Ravegnani 2004, p. 66. Fins i tot el declivi del Senat romà no es va aturar, cosa que va conduir a la seva dissolució a principis del segle VII. miniatura|La prefectura del pretori d'Itàlia vora el 553, dividida en 13 provincies Narsès, que va romandre a Itàlia amb poders extraordinaris, també va reorganitzar l'aparell defensiu, administratiu i fiscal. Es van establir quatre comandaments militars per defensar la península, un a Forum Iulii (prop de la frontera amb Nòric i Pannònia), un a Trento, un a Insúbria i finalment un prop dels Alps Cotians i Grais.Ravegnani 2004, p. 62. Itàlia es va organitzar en una prefectura i es va dividir en dues diòcesis, que al seu torn es van dividir en províncies. Segons el que informa Pau el Diaca al llibre II de la Historia Langobardorum, la prefectura pretoriana d'Itàlia a la vigília de la invasió llombarda del 568 estava formada per les següents províncies:Pau el Diaca, Historia Langobardorum, II, 14-24. Pau el Diaca enumera entre les províncies d'Itàlia Ràetia I i II, que tanmateix en aquell moment estaven sota el control dels bàrbars i no havien estat reconquerides per Narses, Sicília (que, tanmateix, no formava part de la prefectura pretoriana d'Itàlia, sinó que depenia directament de Constantinoble), Sardenya i Còrsega (aquestes dues últimes formaven part de la prefectura pretoriana d'Àfrica). La llista següent es va extreure de Bavant, p. 43.
Alpes Cotiæ (Piamont i Liguria) Liguria (Lombardia i Piamont oriental) Venetia et Histria (Veneto, Trentino, Friuli i Istria) Aemilia (Emilia) Flaminia (ex Ager Gallicus) Picenum Alpes Apenninæ (Apenins septentrionals) Tuscia (Toscana) Valeria (Umbria i Sabina) Campania (Campània i Laci) Samnium (Abruzzo i Molise) Apulia (Puglia i Irpinia) Lucania (Cilento, Basilicata i Calàbria)