Amal al-Atrash (), més coneguda pel seu nom artístic Asmahan () (un vaixell entre Esmirna i Beirut, 25 de novembre de 1912 - Mansura, 14 de juliol de 1944), va ser una cantant i actriu sirio-egípcia.
Criada a Síria, a l'edat de tres anys la seva família va emigrar a Egipte. Allà va començar, de ben joveneta, una carrera artística com a cantant i actriu, interpretant cançons dels grans compositors del moment, com ara Mohamed El Qasabgi, Zakariyya Ahmad, Mohammed Abdel Wahab o el seu germà Farid al-Atrash.al-Atrash, Majid (2005), Asmahan: Amirat at-tarab was-saif wan-nada (Asmahan: The princess of music, war and grace) al-'Adyat magazine, p.75–77, in Arabic La seva veu va ser una de les poques veus femenines del món de la música àrab que va suposar una competència seriosa per a Umm Kulthum, considerada una de les cantants més distingides del món àrab del .Prominent Egyptians - Egyptian Government State Information Service La seva misteriosa mort en un accident d'automòbil va sorprendre tothom. En vida, la premsa va difondre xafarderies sobre la seva vida personal turbulenta i sobre un suposat paper d'espionatge durant la Segona Guerra Mundial.
Primers anys de vida Asmahan era filla de Fahd al-Atrash, un drus sirià de Suwayda, i d'Alia al-Mundhir, una drusa libanesa de Hasbaya. El seu pare provenia del clan drus al-Atrash, conegut a Síria pel seu paper en la lluita contra l'ocupació francesa.
Segons sembla, el pare d'Asmahan va exercir com a governador del districte de Demirci, a Turquia, durant els últims dies de l'Imperi Otomà. El 1912 hauria fugit del seu càrrec amb els fills i la seva dona embarassada. El 25 de novembre de 1912, la família es va embarcar en un vaixell d'Esmirna a Beirut, i Asmahan va néixer-hi a bord. Va ser anomenada «Amal», que significa ‘esperança’. Després que els francesos arribessin al poder, la família va tornar a la Muntanya Drusa.
Després de l'incident d'Adham Khanjar, el 1922, la casa d'al-Atrash a al-Qrayya (una ciutat de la Djebel al-Druze) va ser bombardejada per les forces franceses. Alia va fugir amb els seus fills a Damasc i, malgrat les ordres de Fahd, es va negar a tornar. Més tard, Asmahan va recordar els seus anys d'infància al Djebel al-Druze com «lliures de res veritablement dolent». Alia i els tres nens van viatjar a Beirut, però, després de descobrir que els francesos els buscaven allà, es van dirigir a Haifa, a Palestina, i d'allà van viatjar a Egipte, on Alia va demanar asil polític per a ella i els seus tres nens. Més tard, el 1926. el govern egipci els va concedir el dret d'asil polític i es van naturalitzar com a ciutadans egipcis.
Immigració a Egipte miniatura|Alia i els seus fills després de l'arribada a Egipte Alia va optar per emigrar al Caire perquè sabia que el primer ministre nacionalista d'Egipte, Saad Zaghloul, i el parent del seu marit, Sultan al-Atrash, mantenien contactes polítics. Segons els relats familiars, a Alia se li va permetre entrar a Egipte sota el patrocini directe de Saad Zaghloul. De fet, hi havia molts més sirians i libanesos residint a Egipte, en aquell moment.
Asmahan i la seva família van viure primer en un apartament en una zona humil del Caire. La seva mare feia la bugada i la costura per mantenir la família. Tenia una veu excel·lent, sabia tocar l'ud, cantava a les festes i feia algunes gravacions. Asmahan i els seus germans van assistir a una escola catòlica francesa. Per tal de rebre exempcions per l'elevat cost de la matrícula, Alia els va registrar amb l'àlies Kusah (que significa ‘carabassó’) en lloc d'intentar convèncer els administratius de l'escola que els membres de la rica família al-Atrash eren, de fet, indigentes. Alia va rebre un estipendi mensual d'un benefactor secret que es rumorejava que era el «Baró» Crane (de la Comissió King-Crane), segons un periodista egipci. Això li va permetre cobrir els costos de la matrícula de l'escola dels seus fills i llogar un apartament més bonic al carrer Habib Shalabi.
Carrera Debut musical El talent vocal d'Amal va ser descobert a una edat primerenca. Una vegada, quan el seu germà Farid va rebre a casa seva un dels compositors més famosos d'Egipte, Dawood Hosni, aquest la va sentir cantar a la seva habitació i va insistir a veure-la immediatament. Aleshores li va demanar que tornés a cantar. Va quedar molt impressionat per l'actuació i li va suggerir el nom artístic d'Asmahan. Amal va començar a utilitzar aquest nom.
Asmahan va saltar a la fama ràpidament: no tenia ni catorze (o disset, ja que la seva data de naixement es discuteix) quan va ser presentada al públic en un concert a la prestigiosa Òpera del Caire. Va cantar i gravar cançons compostes per Farid Ghosn, Dawood Hosni, Mohamed El Qasabgi i Zakariyya Ahmad. Als catorze anys, Asmahan va ser convidada per una discogràfica egípcia per fer el seu primer àlbum, amb la seva primera cançó «Ya Nar Fouadi», de Farid Ghosn.
Diversos professors la van formar vocalment i musical. Hosni es va oferir voluntari per instruir a Asmahan sobre com tocar l'ud. El Qasabgi comentà, però, el nivell madur de la seva lectura visual i la seva musicalitat quan va interpretar peces seves, alguns anys més tard. Tanmateix, els seus germans volien que es casés i tornés a Síria. El seu cosí, Hassan al-Atrash va viatjar a Egipte, per acompanyar un altre cosí que estava interessat en Asmahan, però un cop Hassan, que ja s'havia casat cinc vegades, va veure Asmahan, la va requerir i ella va tornar a Síria durant almenys quatre anys, interrompent la seva carrera musical.
La influència d'Egipte Com que Asmahan cantava a Egipte, les lletres de les seves cançons estaven escrites en àrab clàssic i en àrab egipci, però també cantava en el dialecte llevantí. Es deia que Asmahan havia replicat, de forma elegant, cançons d'Umm Kulthum. Quan se li va demanar que cantés sobre el patriotisme cultural i l'amor, va cantar sobre Egipte. Atès que els cantants i els estudis de gravació depenien de les elits, Asmahan va haver de cantar cançons sobre temes nacionalistes edificants o en lloança de la família reial egípcia. Al començament de la seva carrera va cantar a la Sala Masriyya, un nightclub propietat de Mary Mansour.
El germà gran d'Asmahan, Fuad, i altres parents drusos consideraven que una carrera com a cantant i actriu era una vergonya, en una noia. Per a ells, culturalment, «Egipte estava a una distància planetària dels petits pobles dels drusos», per la qual cosa als seus familiars els va ser difícil acceptar la integració d'Asmahan a l'heterogènia escena social egípcia. Les divisions clarament definides, segons criteris religiosos, del camp sirià no funcionaven, a Egipte. Durant el període en què es va casar amb el seu cosí Hassan, i més tard el 1941, quan es va tornar a casar amb ell, la seva carrera musical es va aturar. Quan el matrimoni es va trencar per primera vegada, va tornar a Egipte immediatament, fins i tot abans d'haver obtingut el certificat de divorci. Amb el seu retorn a Egipte i en reprendre la carrera de cantant, va acabar per repudiar la «respectabilitat» en aparèixer a la pantalla, la qual cosa va enfurismar tant els seus familiars com la societat drusa siriana —una mica abans la seva veu havia aparegut a la pel·lícula Majnun Layla, però no ella en persona. Quan la seva primera pel·lícula, Intisar al-shabab, es va estrenar a Síria, un jove drus va disparar a la pantalla quan va aparèixer el personatge interpretat per Asmahan. Asmahan, binacional o, en el llenguatge de l'època, transnacional, s'havia convertit en «una sofisticada estrangera per als joves drusos del Djebel».
Vida personal miniatura|Asmahan amb la seva mare 'Alia al-Mundhir El 1933, el cosí d'Asmahan, Hassan al-Atrash, va anar al Caire i va proposar-li matrimoni, amb la condició que Asmahan abandonés la seva carrera musical. Asmahan ho va acceptar amb tres condicions: que visquessin a Damasc en comptes de viure a Djebel al-Druze, que passessin l'hivern al Caire, i que mai no hagués de dur el hijab tradicional. Es van casar i es van traslladar primer a Ira, a Síria, on els al-Atrash tenien una gran casa, i després van construir la seva pròpia casa a Suwayda. Asmahan va donar a llum la seva filla, Kamellia. Finalment, Asmahan va trobar a faltar la seva carrera i la seva vida al Caire i el 1939 ella i Hassan es van divorciar. En el seu enfrontament final amb el seu cosí a l'hotel Mena House de Guiza, Asmahan li va dir: «Vaig sacrificar per tu la independència i la llibertat, ho vaig fer. Però jo he estat creada per a un altre propòsit. Prefereixo l'obra de Farid i l'obra d'Umm Kulthum i l'art». Asmahan va tornar al Caire i va reprendre la seva carrera de cantant, al mateix temps que contreia matrimoni, breument, amb el director egipci Ahmed Badrakhan.
El 1941, va tornar a Síria en un viatge dramàtic i secret sota els auspicis dels britànics. Hassan va acceptar reunir-se amb ella i va aprofitar l'ocasió per suplicar-li amb èxit que es tornés a casar amb ell. Durant el temps que van estar casats, ella va intentar suïcidar-se dues vegades. Els tabloides de l'època van suggerir que ho havia fet per obtenir un segon divorci de Hassan; tanmateix, sembla que ell hi estava d'acord a causa de les visites d'Asmahan a l'hotel King David de Jerusalem, que havien generat rumors sobre el seu comportament i sobre les seves despeses excessives.
Tot seguit va prendre de nou marit, el director egipci Ahmed Salem, el seu tercer i darrer espòs. Suposadament va contraure matrimoni per facilitar el seu retorn a Egipte per imposicions de les autoritats governamentals.
Aquell mateix any 1941, Asmahan va conèixer Mohammed Abdel Wahab, el cantant i compositor més distingit d'Egipte, i va protagonitzar amb ell la seva opereta Magnun Layla (‘Enamorat de Layla’).Baraka, Mohamed. Al-Ahram Weekly. Issue #933. 2009-02-05. Abdel Wahab la va presentar al periodista Mohamed El-Tabii, que suggereix que estava enamorada d'ell, tot i que el to dels seus escrits indica més aviat que era ell qui n'estava enamorat. El-Tabii també suggereix que en aquella època mantenia relacions amb el camerlenc reial Ahmed Pasha Hassanein, però podria tractar-se d'una exageració. Els seus germans, Fuad i Farid, ja no podien controlar els seus moviments. El seu germà era un jugador conegut; ella i els seus amics també festejaven, fumaven, bevien i jugaven. Es va posar molt malalta durant un període, però les gravacions mostren que la seva veu no va patir.
Asmahan estava orgullosa dels seus antecedents familiars, i sempre va mencionar el seu pare i el seu cosí, Sultan al-Atrash, per aclarir la seva ascendència. Una vegada li va dir a El-Tabii, després que aquest la menystingués: «No ho facis, saps qui soc? Soc filla de Fahd al-Atrash i cosina del príncep dels al-Atrash i heroi revolucionari drus Sultan al-Atrash.» Tot i que Asmahan es referia a Hassan com a «fill del meu oncle», no eren cosins germans, sinó cosins segons.
Característiques vocals miniatura|150x150px| Asmahan Asmahan disposa d'un ampli registre vocal que li permetia cantar tant de contralt com de mezzosoprano dramàtica (com es pot apreciar en la seva interpretació de «يا طيور», ‘Oh, ocells', on arriba a un La alt amb facilitat i brio). La veu d'Asmahan s'ha comparat amb les de Fairuz i Sabah. Tanmateix, la seva tècnica inicialment no procedia de l'adopció de la tècnica del bel canto italià, que s'introduiria posteriorment, a la música àrab, sinó de les diferents tècniques tradicionals que a l'època s'empraven en el cant àrab, que incloïen tant l'ús de la ressonància nasal com la del pit.
La veu d'Asmahan era potent, però també àgil. En general, cantava al registre del pit, però podia utilitzar el registre del cap i cantar amb un to molt controlat. No és incorrecte dir que va ser la primera o una de les primeres cantants àrabs a utilitzar la tècnica occidental clàssica, a més, molt pocs intèrprets són capaços d'alternar dos estils diferents d'interpretació i tècnica en una cançó (occidental i àrab).