Rodolfo Páez Ávalos, més conegut com a ,Datos de Fito Páez en el sitio web Rock.com.ar.Ficha de Fito Páez en Todomúsica.org; consultada el 8 de septiembre de 2011. és un músic, compositor, pianista, director de cinema i cantant argentí. Integrant de l'anomenada trova rosarina,[http://www.rosarinosenred.gov.ar/cultura/relatos/haciendo-historia/segunda-edicion és conegut com el «trovador del rock argentí» i és considerat un dels més importants exponents del rock de l'Argentina i de tota Llatinoamèrica. Amb més de 40 anys de trajectòria solista, la seva obra musical està composta per 28 àlbums d'estudi, 1 maxisenzill, 4 àlbums en directe, 3 DVD, 12 àlbums recopilatoris i nombroses col·laboracions al costat de destacats artistes internacionals. A més de la seva carrera com a músic, ha provat com a cineasta, guionista i novel·lista.
Després d'una primera etapa contracultural aclamada per la crítica, l'artista va aconseguir el seu definitiu èxit internacional en els anys noranta quan va publicar els àlbums El amor después del amor (1992), Circo Beat (1994) i Abre (1999), que es van convertir en grans èxits comercials, venent més d'un milió de còpies només amb el primer.El amor después del amor (XX Aniversario) (2 CD'S + DVD), 2013 Soyrock.com Durant el segueixo XXI ha llançat més de 20 àlbums que ho han consolidat com un dels artistes més importants del rock en espanyol.
Ha aconseguit una gran quantitat de reconeixements, entre els quals destaquen el Grammy al «Millor àlbum llatí de rock o alternatiu» aconseguit en 2021 pel seu disc La conquista del espacio. A més vuit premis Grammy Latinos. Els dos primers els conquista l'any 2000 com a «millor cantant masculí de rock» pel seu àlbum Abre (1999) i «Al lado del camino» com a millor cançó de rock. Entre 2007 i 2009 va rebre tres Grammy consecutius i en categories diferents: «millor àlbum de rock vocal», per El mundo cabe en una canción, «millor àlbum de cantautor de l'any» per Rodolfo i millor àlbum vocal pop masculí, pel seu disc No sé si es Baires o Madrid. També la Fundación Konex li va atorgar el 1995 el Premi Konex de Platí om a «millor compositor de rock de la dècada a l'Argentina». Després, en 2005, va obtenir el Premi Konex - Diploma al Mèrit com un dels «cinc millors compositors de rock de la dècada», i ho va obtenir novament en 2015, aquesta vegada en la disciplina «millor solista masculí de pop», a més, en 2018 va aconseguir un altre Latin Grammy per la categoria «millor cançó de rock» per la seva cançó Tu vida, mi vida, del seu treball La ciudad liberada. El 2020 torna a obtenir dos nous premis Grammy Latinos com a «Millor àlbum pop/rock de l'any» per La conquista del espacio i com a «Millor cançó pop/rock de l'any» per "La canción de las bestias". Com a reconeixement a l'acompliment de l'artista durant la dècada de 1990, el poeta i assagista argentí Mariano Torrent l'ha situat en el posat núm. 1 del seu llistat dels vint millors músics llatins d'aquest període. https://marianotorrent.blogspot.com/2024/04/mejores-musicos-latinos-de-la-decada.html
Biografia Infància (1963-1975) És fill de Margarita Zulema Ávalos (pianista concertista, professora d'aritmètica i àlgebra) i de Rodolfo Páez (empleat administratiu de la municipalitat). Quan Páez tenia vuit mesos, va morir la seva mare Margarita després de patir un càncer de fetge, per la qual cosa la seva criança va quedar en mans del seu pare i de la seva àvia paterna.
Als 12 anys ja lluïa ulleres per a contrarestar la miopia. El seu aprenentatge musical del piano comença amb classes particulars de la senyora Bustos, posteriorment acudeix a l'Institut Scarafía, on es familiaritza amb els mètodes i tècniques d'aprenentatge de Hanón i Carl Czerny (usats tradicionalment en l'aprenentatge de piano clàssic), sota la tutoria del professor Domingo Scarafia, nascut en Josefina (Província de Santa Fe) que havia estat professor de la seva mare. Com se li dificultava la lectura de partitures, treia «d'oïda» les obres que tocava el seu mestre. Però quan les obres clàssiques que havia d'executar es van fer més complexes, el professor es va adonar que no podia llegir les partitures i el va fer fora.Fito Páez va comentar personalment en una entrevista que li va fer el periodista Lalo Mir que el professor, en adonar-se que no llegia les partitures, el va fer fora. Va abandonar l'aprenentatge formal i es va endinsaren la moguda underground de la seva ciutat natal, on el seu talent natural va començar a notar-se molt aviat.
Inicis musicals (1975-1980) La seva primera formació data de l'escola primària: va formar un trio de folklore, on tocava un bombo que el seu pare li havia regalat. La seva primera experiència en una banda de rock va ser assegut al piano i acompanyat per Ricardo Vilaseca i Patricio Prieto en guitarres acústiques. Tocaven temes de Sui Géneris al pati de l'escola.
En 1979 va formar Neolalia (‘nou idioma’) al costat de companys del col·legi Dante Alighieri i amics del barri. Només van arribar a fer dues presentacions en viu. Després formaria grups com Sueñosía, al costat de Fabián Gallardo, Gno el Bizarro, Graf, i Arcana; experiències molt curtes que no van culminar en la gravació de cap disc. En 1980 va formar Staff, el major assoliment del qual va ser guanyar el primer premi del concurs de música progressiva, que comptava entre el jurat al músic Juan Carlos Baglietto.
Més tard li van proposar unir-se a El Banquete, integrat a més per Rubén Goldín, Silvina Garré, Daniel Tuerto Wirzt, Sergio Sainz y José Zappo Aguilera.
Paral·lelament a això també va formar part del grup Acalanto, un conjunt de folklore amb el guitarrista Pichi de Benedictis.
La trova rosarina i el seu treball amb Charly García (1981-1985) A inicis dels anys '80, Fito es va incorporar al moviment musical argentí conegut com trova rosarina, iniciant la seva carrera. Entre els trobadors rosarinos es trobaven Juan Carlos Baglietto, Silvina Garré, Adrián Abonizio, Jorge Fandermole i el propi Fito.
En 1981 Juan Carlos Baglietto, que realitzava presentacions a l'una del grup Acalanto, el va incloure com tecladista i com arreglador (al costat de Rubén Goldín) en la seva banda, amb la qual van ser convidats a un megarrecital organitzat per la revista Humor a l‘Estadi Obras Sanitarias, en repudi a l'arribada de Frank Sinatra a l'Argentina.
El 1982, Baglietto signatura amb la companyia discogràfica EMI i graven el disc Tiempos difíciles, on la meitat de les cançons van ser compostes per Páez i van tenir un èxit important. El disc va ser presentat durant la guerra de les Malvines a l'Estadi Obras Sanitarias el 14 de maig de 1982, en un recital històric que es considera com el moment fundador de la Trova rosarina.
Aquest mateix any (1982) Baglietto va publicar l'àlbum Actuar para vivir, on Fito Páez va participar en els teclats i va compondre quatre de les deu cançons, entre elles la que va donar nom al disc. Aquest treball va ser presentat en viu al Teatro Astral. En 1983 participa en el tercer disc de Baglietto aportant dos temes: «Tratando de crecer» i «Un loco en la calesita». La seva última participació amb la banda de Baglietto seria en 1985 amb el disc Modelo para armar, aportant el tema que tanca l'àlbum: «Las cosas tienen movimiento».
De l'època amb Baglietto es destaquen una sèrie de recitals a Rosario (Festival Rock Rosario 83) i a Buenos Aires (Estadi Obras Sanitarias).
Paral·lelament ―i a causa de l'allunyament d'Andrés Calamaro―, Fito Páez es va incorporar a la banda de Charly García, recomanat per Jorge Lonch, per la gira del disc Clics modernos el 1983. Posteriorment va participar de la gravació del disc Piano bar (1984). Allí coneix a qui seria la seva parella fins a 1990, Fabiana Cantilo, que era corista de la banda.
Carrera com a solista (1983-present) Del 63', Giros y Lalalá (1983-1986) En 1984, va signar un contracte de cinc anys amb la discogràfica EMI i edita el seu primer LP anomenat Del 63 després de dos mesos de treball en els estudis Panda del barri de Floresta a Buenos Aires. D'aquest treball destaquen els temes «Del 63», «Tres agujas» i «La rumba del piano».
Entre 1984 i 1985 va gravar l'àlbum Giros, un àlbum de gran repercussió, a través del qual aconsegueix el reconeixement a l'Argentina. Destaquen els temes «Giros», «Yo vengo a ofrecer mi corazón», «11 y 6», i «Cable a tierra». Aquest disc marca la consolidació de l'artista, amb lletres efectives i un so nou. La veu de Fito Páez, conjuminada a la varietat rítmica dels temes, van generar una amalgama melòdica que va ser molt comentada per la premsa i va obtenir gran acceptació del públic. Aquest treball va ser presentat al Luna Park, en La Falda i finalment en Rosario a benefici dels afectats per les inundacions d'aquest any.
El març de 1986 va gravar a Rio de Janeiro (Brasil) el maxisenzill Corazón clandestino, un disc que conté tres cançons que compta amb la col·laboració de Caetano Veloso en la cançó «La rumba del piano», que van gravar en portuguès.
Durant 1986 va tocar intermitentment amb la seva banda i amb Charly García i Las Ligas.«Charly García - Las Ligas, vivo en el Teatro da Ospa, en Porto Alegre (Brasil), 20.6.1986 - Recital completo», video de 1:08 h en el que toca Fito Páez como parte de la banda Las Ligas.
Entre agost i octubre de 1986 va gravar al costat de Luis Alberto Spinetta l'àlbum La la la en els estudis ION (de Buenos Aires). D'aquest àlbum és la coneguda cançó d'aire litoraleny «Parte del aire», composta en morir el seu pare, on imagina la trobada post mortem amb la seva mare ("per la via làctia es trobaran en algun planeta, en algun lloc"). Les presentacions en viu realitzen a l'Estadi Obras Sanitarias i a Santiago de Xile.
En aquest mateix any, es va presentar amb la seva banda a Lima (Perú), en el marc de la Setmana d'Integració Cultural Llatinoamericana, i al Festival de Varadero (Cuba).
El 7 de novembre de 1986, mentre Fito es trobava de gira a Rio de Janeiro, Delma Zulema Ramírez de Páez (àvia de Fito), Josefa Páez (bestia) i Fermina Godoy (empleada de les àvies, embarassada) van ser brutalment assassinades. L'any anterior havia mort el pare. En el crim de les àvies, es va inculpar a tothom, a l'espòs de l'empleada, als oncles de Fito, i a Fito mateix.
Ciudad de pobres corazones, Ey! i Tercer Mundo (1986-1991) Posteriorment es va determinar que el fet va ser consumat per un frustrat baixista: Walter De Giusti (1962-1998), qui residia en Rosario i coneixia a les víctimes. El fet va provocar un alt impacte en el músic. Fabiana Cantilo, veient la deterioració emocional de l'artista, el va obligar un dia a aixecar-se del llit per a anar a l'estudi de gravació. És allí on va compondre la cançó «Ciudad de pobres corazones».
Ciudad de pobres corazones es va publicar en 1987 i és considerat el més visceral de la seva carrera. És un àlbum rabiós i violent, que estremeix per la seva cruesa. Entre les cançons que s'aparten de la temàtica principal estan Gente sin swing», «Ámbar violeta» i «Dando vueltas en el aire». Hi ha tres cançons on es destaca la participació de Fabiana Cantilo en les veus: «Nada más preciado para mí», «Bailando hasta que se vaya la noche» i «Track Track». La resta dels temes estan marcats per la foscor i la tragèdia, però tenen un cert accent poètic i bons arranjaments. L'àlbum constitueix un retrat dels sentiments que embarguen al músic i un descens als inferns sense menyscapte de la qualitat artística, amb lletres que representen petits retrats socials i on l'artista manté varietat d'estils rítmics.