La Simfonia núm. 6 en la major, WAB 106, del compositor austríac Anton Bruckner és una obra en quatre moviments composta entre el 24 de setembre de 1879 i el 3 de setembre de 1881 i dedicada al seu mecenes, Anton van Ölzelt-Newin. Només dos moviments es van interpretar en públic en vida del compositor. Tot i que té moltes característiques pròpies d'una simfonia de Bruckner, és la que més es diferencia de la resta del seu repertori simfònic. Redlich va arribar a citar la manca de trets distintius de l'estil compositiu simfònic de Bruckner a la Sisena Simfonia per la reacció una mica desconcertada tant de partidaris com de crítics.
Segons Robert Simpson, encara que no s'interpreta habitualment i sovint es considera l'aneguet lleig de l'obra simfònica de Bruckner, la simfonia, no obstant això, fa una impressió immediata d'expressivitat rica i individual: "Els seus temes són excepcionalment bonics, la seva harmonia té moments de valentia i subtilesa, la seva instrumentació és la més imaginativa que havia assolit fins llavors, i posseeix un domini de la forma clàssica que potser fins i tot hauria impressionat Brahms".
Context històric Quan Bruckner va començar a compondre la Simfonia núm. 6, només s'havien interpretat tres de les seves simfonies. La recent estrena de la Tercera Simfonia havia estat ni més ni menys que desastrosa, rebent una crítica extremadament negativa, encara que no sorprenent, d'Eduard Hanslick, donada la predilecció de Hanslick per les obres de Brahms.... les seves intencions artístiques són honestes, per estrany que les utilitzi. En comptes d'una crítica, per tant, preferim simplement confessar que no hem entès la seva gegantina simfonia. Tampoc ens van quedar clares les seves intencions poètiques... ni podríem copsar la coherència purament musical. El compositor... va ser rebut amb ànims i va ser consolat amb un aplaudiment animat al final per una fracció del públic que es va quedar fins al final... el Finale, que va superar tots els seus predecessors en estranyeses, només va ser experimentada fins a l'últim extrem per un petit grup d'audaços aventurers.
La composició de la Simfonia núm. 4 va marcar l'inici que alguns anomenen la "Tetralogia Major", les quatre simfonies de Bruckner compostes en claus majors. De fet, aquesta tetralogia va formar part de tota una dècada de la història compositiva de Bruckner dedicada a grans obres escrites en tonalitats majors, fet a destacar tenint en compte que totes les seves simfonies anteriors i obres corals més destacades estaven compostes en tonalitats menors. La composició del seu Quintet de corda i la Sisena Simfonia van marcar l'inici d'un nou període compositiu per a Bruckner dins del regne de la "Tetralogia Major". No obstant això, la Sisena Simfonia té amplis vincles amb la Quarta i la Cinquena Simfonia i es considera que ha estat composta com una resposta reflexiva i humanista als seus dos predecessors simfònics directes. Fins i tot ha estat batejada com la simfonia filosòfica per la crítica per aquest motiu.
Segells compositius Les simfonies de Bruckner abasten moltes tècniques, però l'únic segell distintiu de les seves composicions simfòniques és un patró formal singular que va patir molt poca variació al llarg del seu repertori simfònic. De fet, els seus quatre moviments extensos són deutors de l'estructura i el tractament temàtic de les obres tardanes de Beethoven. L'única diversió a gran escala d'aquest esquema formal a la Sisena Simfonia és l'ús de Bruckner de la forma sonata en el segon moviment en comptes de la seva forma ternària a gran escala habitual.
Temàticament parlant, hi ha dues varietats diferents de temes a les simfonies de Bruckner. En primer lloc, hi ha temes que es defineixen clarament en la forma i després hi ha els temes que operen més com a motius amb una durada més curta i una forma més oberta, com és típic de la Sisena Simfonia. Un altre tret temàtic característic de les simfonies de Bruckner és la relació íntima entre els dos moviments exteriors, tot i que normalment hi ha més èmfasi en el contrast temàtic dins del primer moviment. Concretament, l'amplificació de l'exposició del primer moviment consta de dos temes subsidiaris així com el tema primari, que es desenvolupen posteriorment, una tècnica que es considera exclusivament bruckneriana.
Altres característiques que es troben a les simfonies de Bruckner (especialment la Sisena) inclouen el tractament extens de l'acord de setena dominant com a sisena alemanya en una nova tonalitat, l'ús de cadències com a factor decisiu en modulacions atrevides, el tractament dels punts d'orgue com a elements clau de l'harmonia i l'estructura, cadenes de seqüències harmòniques i, sobretot, l'ús extensiu de motius rítmics, especialment el ritme característic de Bruckner, un ritme que consisteix en dues quartes i tres negres, o viceversa. Aquest ritme va dominar la major part de la Quarta Simfonia i va ser pràcticament inexistent a la Cinquena Simfonia, però esdevé un motor a la Sisena Simfonia; les complexitats mètriques generades per aquesta agrupació rítmica única són més pronunciades en el primer moviment de la Sisena Simfonia que en qualsevol de les altres composicions de Bruckner.
Orquestració L'orquestració de la Sisena Simfonia compleix amb les tècniques habituals, encara que peculiars, de Bruckner. Així com en les seves altres obres simfòniques, no hi ha marques d'una virtuositat extrema evidents en la partitura i les línies són senzilles. La Sisena Simfonia està escrita per a dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, una tuba baixa, timbales i cordes. Bruckner alterna habitualment entre seccions en solitari i tutti, així com superposant instruments per proporcionar textura i mostrar diferents grups temàtics.
Formes, temes i anàlisi La simfonia té quatre moviments:
I. Majestoso Bruckner anomena aquest moviment "Majestoso", no el convencional "Maestoso", probablement del seu llatí (de "Maiestas" - poder sobirà). El moviment, en forma sonata òbvia, s'obre amb el característic 'ritme de Bruckner' interpretat pels violins, tot i que Bruckner és cautelós en mantenir l'atmosfera enigmàtica indicant un arc que es manté a la corda i, per tant, prohibeix que la figura rítmica esdevingui massa viva. A continuació, es pot sentir el tema principal tranquil·lament intens, una paràfrasi del tema principal de la pròpia Simfonia núm. 4 de Bruckner, declarada a les cordes baixes i juxtaposada al ritme palpitant dels violins:
La clau és la major quan entra el primer tema; tanmateix, el misteri s'accentua per les notes fora de l'àmbit de la tonalitat la major que apareixen a la línia melòdica, és a dir, els tons sol, si♭ i fa, inflexions napolitanes que tindrà efectes tonals a llarga escala que es materialitzaran més endavant en la simfonia. La contraexposició del tema apareix (compàs 25) en fortissimo, una tècnica clàssica establerta des de feia temps que Bruckner encara no havia utilitzat al principi d'una simfonia.
El segon grup temàtic és més complex que el tema principal. El primer tema d'aquest grup és una melodia confiada als violins en què Bruckner utilitza ritmes mixtos:
El segon tema d'aquest grup, un motiu expressiu i líric (compàs 69) s'escolta per primera vegada en re major, seguit de prop per una declaració en fa major i una frase ricament orquestrada en mi major, la dominant de la major original del moviment. El tercer grup de temes, que comença amb una declaració militarista del ritme de Bruckner, ara apareix, seguit de modulacions que acaben en la dominant (mi major) i segueixen la secció de desenvolupament:
El desenvolupament és més curt i menys complex del que s'acostuma a trobar en els primers moviments simfònics de Bruckner; tanmateix, juga un paper substancial en l'estructura harmònica global del moviment. Des del primer moment (compàs 159), els violins toquen una inversió del tema principal, tot i que el ritme de Bruckner que l'acompanyava en l'exposició és absent. En canvi, el desenvolupament és impulsat per tot el motiu del triplet que ha aparescut per primera vegada al tercer tema de l'exposició. Harmònicament, el desenvolupament abasta una infinitat de modulacions, travessant bruscament entre mi♭ i la major, aparentment assenyalant el començament de la recapitulació.
L'inici de la recapitulació és, de fet, un clímax, que serveix tant com a final del desenvolupament com l'inici de la recapitulació, marcant la primera vegada en la literatura simfònica que això passa. Si no fos per aquest moment climàtic, es podria tenir problemes per identificar el moment exacte de la recapitulació perquè el retorn de la tònica i el retorn del tema primari no coincideixen (de fet, hi ha 15 compassos entre els dos esdeveniments). En la veritable forma de Bruckner, abasta una completa reafirmació dels grups temàtics de l'exposició i, d'altra manera, no té cap incident, preparant l'escenari per a la coda que Donald Tovey va descriure com un dels passatges més importants de Bruckner. A la coda, Bruckner passa per tot l'espectre de tonalitat, sense deixar cap tonalitat sense suggerir; tanmateix, no estableix cap centre tonal excepte el la major. La frase inicial del primer tema apareix per tot arreu, unida (compàs 345) pel motiu rítmic des del principi. Una exultant declaració final d'aquest tema i la finalització d'una massiva cadència plagal assenyalen el final del primer moviment.
II. Adagio: Sehr feierlich (molt solemne) El segon moviment és en forma sonata òbvia, l'únic exemple d'estructura de sonata Adagio en les simfonies de Bruckner, a part de la Simfonia "anul·lada" en re menor i el primer esborrany de l'Adagio de la Primera Simfonia, que data de 1865. Simpson va arribar a descriure el moviment com el disseny de sonata lenta més perfectament realitzat des de lAdagio de la Sonata Hammerklavier de Beethoven El moviment s'obre amb un tema a les cordes, una cançó d'amor anhelant que s'uneix (compàs 5) a un lament de l'oboè.:
Simpson assenyala que les freqüents inflexions napolitanes del primer moviment s'expandeixen aquí, començant amb el si♭ i el fa a la línia melòdica primària que fan natural que el moviment sigui en fa major, encara que l'obertura inicialment suggereix ambiguament si♭menor. Després d'un breu passatge de transició, hi ha una modulació a mi major que marca la introducció del segon tema, una melodia d'amor elevada i sense preocupacions (compàs 25).
El tercer tema (compàs 53) és característic d'una marxa fúnebre, combina do menor i la♭major i ofereix un contrast ombrívol amb la cançó d'amor anterior:
El ritme puntejat en el seu primer compàs fa recordar el lament de l'oboè de l'inici del moviment. Doernberg va descriure aquest gir trist cap a la major com el tipus de música que Gustav Mahler sempre desitjava aconseguir, citant Bruckner com a precursor de Mahler en aquest sentit.
Hi ha una breu secció de desenvolupament (compàs 69) que inclou la modulació del tema principal així com les inversions del lament de l'oboè. Hi ha una recapitulació dels tres temes (compàs 93), tot i que l'orquestració és diferent, amb l'antic tema del violí (tema principal) que ara apareix a la trompa i, posteriorment, als instruments de vent. El segon tema es recapitula íntegrament en la tònica seguida d'una breu reaparició del tercer tema.
Finalment, una transició sobre un pedal dominant (un segell distintiu de Bruckner) condueix a la coda a la qual Simpson va referir-se com la coda de consolació ben dibuixada que és una de les millors de Bruckner. Al compàs 157 s'escolta l'última declaració del tema primari amb el moviment acabat en la seva tònica, fa major, en un estat de "perfecta serenitat".
III. Scherzo: Nicht schnell (No ràpid) - Trio: Langsam (lentament)