John Royce Mathis (Gilmer, Texas, U.S, 30 de setembre de 1935)"Johnny Mathis Official Website". Retrieved May 12, 2011. és un cantant nord-americà de música popular. Començant la seva carrera amb senzills de música estàndard, Mathis es va fer molt popular com a artista d'àlbums, amb diverses dotzenes dels seus àlbums aconseguint l'estatus d'or o platí i 73 arribant a les llistes de Billboard. Mathis ha rebut el premi Grammy a la carrera artística i ha estat inclòs al Saló de la Fama dels Grammy per tres enregistraments.
Mathis és el tercer artista més venut del , amb 360 milions de discos venuts a tot el món.Gaydos, Steven (January 4, 2019). "Johnny Mathis Remembers His Jazz Roots". Variety. Retrieved April 17, 2023."Johnny Mathis". National Museum of African American History and Culture. Retrieved April 17, 2023. Tot i que sovint descrit com un cantant romàntic, la seva discografia inclou pop tradicional, llatinoamericà, soul, rhythm and blues, melodies d'espectacles, Tin Pan Alley, soft rock, blues, música country i fins i tot algunes cançons disco per al seu àlbum Mathis Magic a 1979. Mathis també ha gravat set àlbums de música nadalenca. En una entrevista de 1968, va citar a Lena Horne, Nat King Cole i Bing Crosby entre les seves influències musicals.Johnny Mathis interviewed on the Pop Chronicles (1969).
Infancia i educació Mathis va néixer com el quart de set fills de Clem Mathis i Mildred Boyd, tots dos cuiners domèstics."Johnny Mathis: My family values". The Guardian. January 10, 2014. Retrieved February 17, 2021.Herschthal, Eric (June 25, 2014). ""For Blacks And Jews, A Musical Gray Area" Eric Herschthal, Jewish Week, October 12, 2010". Thejewishweek.com. Archived from the original on October 11, 2016. Retrieved June 29, 2014. Mathis és afroamericàHeller, Karen (August 2, 2018). "Johnny Mathis, the voice of the '50s, was always ahead of his time. Now he's ready to talk about it". The Washington Post. i ha declarat que té ascendència nativa nord-americana per part de la seva mare.Green, Jesse (June 25, 2000). "Forever Johnny". The New Yorker. La família es va traslladar a San Francisco quan Mathis tenia cinc anys,Wayne Bledsoe, "Not Perfect, But Wonderful." Knoxville (TN) News-Sentinel, September 28, 2003, p. E1 es va establir a la 32nd Avenue al districte de Richmond, on Mathis va créixer.
El pare de Mathis va treballar al vodevil com a cantant i pianista i, en adonar-se del talent del seu fill, va comprar un vell piano vertical per 25 dòlars (433 dòlars EUA en dòlars del 20231634–1699: McCusker, J. J. (1997). How Much Is That in Real Money? A Historical Price Index for Use as a Deflator of Money Values in the Economy of the United States: Addenda et Corrigenda (PDF). American Antiquarian Society. 1700–1799: McCusker, J. J. (1992). How Much Is That in Real Money? A Historical Price Index for Use as a Deflator of Money Values in the Economy of the United States (PDF). American Antiquarian Society. 1800–present: Federal Reserve Bank of Minneapolis. "Consumer Price Index (estimate) 1800–". Retrieved February 29, 2024) i va animar la seva música. Mathis va començar a aprendre cançons i rutines del seu pare; els seus pares també dirigien el seu club de fans. La primera cançó de Mathis va ser "My Blue Heaven"."The Incomparable Mr. Johnny Mathis". Station Avenue Productions. April 3, 2006. Archived from the original on March 6, 2012. Retrieved February 2, 2007. Va començar a cantar i ballar per als visitants a casa, a l'escola i a les funcions de l'església."Johnny Mathis". Las Vegas Online Entertainment Guide. 2006. Retrieved February 2, 2007.
Quan Mathis tenia 13 anys, la professora de veu Connie Cox el va acceptar com el seu alumne a canvi de treballar a casa seva. Mathis va estudiar amb Cox durant sis anys, aprenent escales i exercicis vocals, producció de veu, cant clàssic i operístic. La primera banda amb la qual va cantar Mathis va ser formada pel seu amic de secundària Merl Saunders. Mathis va elogiar Saunders al seu funeral l'any 2008, agraint-li per haver donat a Mathis la seva primera oportunitat com a cantant.
Mathis va ser un esportista estrella a la George Washington High School de San Francisco. Era un saltador d'alçada, un corredor d'obstacles i un jugador de bàsquet. El 1954, Mathis es va matricular al San Francisco State College amb una beca esportiva, competint tant en bàsquet com en pista i amb la intenció de convertir-se en professor d'educació física.Ouzounian, Richard (August 22, 2009). "Johnny Mathis: A born crooner". Toronto Star. Archived from the original on October 17, 2012. Retrieved June 13, 2023."Hall of Fame: Johnny Mathis". San Francisco State Gators. Retrieved June 13, 2023. Mentre era allà, va establir un rècord de salt d'alçada d'1,97 m (6 peus 5+1⁄2 polzades), encara una de les altures superiors de salt de la universitat i només a 7 cm (3 polzades) del rècord olímpic de 1952 de 2,04 m ( 6 peus 8+1⁄2 polzades). Mathis i la futura estrella de l'NBA Bill Russell van aparèixer en un article de la secció esportiva de 1954 del "San Francisco Chronicle" demostrant les seves habilitats de salt d'alçada (Russell era el número 1 i Mathis era el número 2 a la ciutat de San Francisco en aquell moment).Hartlaub, Peter (April 15, 2022). "Johnny Mathis — yes, the singer — was an S.F. high jump champion. Seventy years later, he's still giving back". San Francisco Chronicle. Archived from the original on April 1, 2024. Retrieved May 1, 2024.
Carrera Mentre cantava en una jam session de diumenge a la tarda amb el sextet de jazz d'un amic al "Black Hawk Club" de San Francisco, Mathis va cridar l'atenció de la cofundadora del club, Helen Noga. Es va convertir en la seva directora musical i va trobar a Mathis una feina cantant els caps de setmana a l'"Ann Dee's 440 Club". El setembre de 1955, va saber que George Avakian, cap de Popular Music A&R a Columbia Records, estava de vacances a prop de San Francisco. Després de repetides trucades, Noga finalment va persuadir l'Avakian perquè vingués a escoltar Mathis al Club 440. Després d'escoltar Mathis cantar, Avakian va enviar a la seva companyia discogràfica un telegrama que deia: "He trobat un noi fenomenal de 19 anys que podria arribar fins al final. Envia contractes en blanc".
A l'estat de San Francisco, Mathis s'havia fet notable com a saltador d'alçada, i l'any 1956 se li va demanar que s'apuntés a l'equip olímpic dels Estats Units que viatjaria a Melbourne aquell novembre. Per consell del seu pare, Mathis va optar per embarcar-se en una carrera professional de cantant.
El primer àlbum discogràfic de Mathis, Johnny Mathis: A New Sound In Popular Song, va ser un àlbum de jazz de venda lenta, però Mathis es va quedar a la ciutat de Nova York per cantar en discoteques. El seu segon àlbum va ser produït pel vicepresident i productor discogràfic de Columbia Records, Mitch Miller, que va ajudar a definir el so Mathis. Miller va preferir que Mathis cantés balades suaus i romàntiques, combinant-lo amb el director i arranjador musical Ray Conniff, i més tard, Ray Ellis, Glenn Osser i Robert Mersey. A finals de 1956, Mathis va gravar dues de les seves cançons més populars: "Wonderful! Wonderful!" i "No em toca dir-ho". També aquell any, Metro-Goldwyn-Mayer el va fitxar per cantar aquesta darrera cançó a la pel·lícula Lizzie (1957).
Milionari de l'espectacle El juny de 1957, Mathis va aparèixer al popular programa de televisió The Ed Sullivan Show, que va ajudar a augmentar la seva popularitat. Més tard aquell mateix any, Mathis va llançar el seu segon senzill per vendre un milió de còpies, "Chances Are"."Mathematics on Mathis". Variety. December 24, 1958. p. 57. Retrieved May 21, 2019 – via Archive.org. El novembre de 1957, Mathis va llançar "Wild Is the Wind", que va aparèixer a la pel·lícula homònima i va ser nominat per a la pel·lícula. Premi de l'Acadèmia a la millor cançó original. Va interpretar la cançó a la cerimònia del març de 1958.
La setmana abans de la seva aparició als Premis de l'Acadèmia, es va estrenar Johnny's Greatest Hits. L'àlbum va passar 490 setmanes consecutives sense precedents (gairebé nou anys i mig) a les 200 millors llistes d'àlbums de Billboard,"Top LP's". Billboard. July 20, 1968. p. 70. incloses tres setmanes al número u. Va mantenir el rècord de més setmanes als millors àlbums Billboard 200 als EUA durant 15 anys, fins que The Dark Side of the Moon (març de 1973) va arribar a les 491 setmanes l'octubre de 1983."Top LP's & Tapes". Billboard. October 29, 1983. p. 73.
Més tard, el 1958, Mathis va fer la seva segona aparició al cinema per a la 20th Century Fox, cantant la cançó "A Certain Smile" a la pel·lícula d'aquest títol. La cançó també va ser nominada a l'Oscar a la millor cançó original. A finals d'any, s'havia de guanyar 1 milió de dòlars l'any. Els crítics l'anomenaven "la veu de vellut". El 1962, la revista "Ebony" va enumerar Mathis com un dels 30-35 milionaris a la seva llista dels "100 negres més rics d'Amèrica"."America's 100 Richest Negroes". Ebony. May 1962. p. 130–137. Retrieved November 15, 2020."5 From Show Business In 'Ebony' Roster of 100 U.S. Negro Millionaires". Variety. May 2, 1962. p. 1. Mathis va tenir dos dels seus grans èxits el 1962 i el 1963, amb "Gina" (número 6) i "What Will Mary Say" (número 9).
Separat de Noga Mentre Mathis va continuar fent música, l'ascens dels Beatles i l'àlbum rock de principis de la dècada de 1970 va mantenir els seus enregistraments contemporanis per a adults fora de les llistes de senzills pop, fins que va experimentar un renaixement de la seva carrera a finals dels setanta. Mathis va tenir el senzill número u de Nadal de 1976 al Regne Unit amb la cançó "When a Child Is Born" i més tard, el 1978, va gravar "Too Much, Too Little, Too Late" amb la cantant Deniece Williams. La lletra i la música van ser organitzades per Nat Kipner i John McIntyre Vallins. Llançat com a senzill el 1978, va assolir el número u a la llista pop "Billboard Hot 100" dels Estats Units, el número nou a la llista de singles canadencs i el número tres a la llista de singles del Regne Unit. També va encapçalar les llistes de R&B i adults contemporanis dels EUA. "Too Much, Too Little, Too Late" va ser certificat d'or i plata als EUA i al Regne Unit per la RIAA i la indústria fonogràfica britànica, respectivament. Va ser el seu primer èxit número u des del seu primer lloc de les llistes de 1957 "Chances Are".
El duet va llançar un duet de seguiment, la seva versió de "You're All I Need to Get By", que va assolir el número 47 del Billboard Hot 100. El 1983, se'ls va acreditar la interpretació de "Without Us", el tema principal. per a la sèrie de televisió nord-americana Family Ties, a partir de la seva segona temporada. L'èxit dels duets amb Williams va fer que Mathis enregistrés duets amb una varietat de socis, com Dionne Warwick, Natalie Cole, Gladys Knight, Jane Olivor, Stephanie Lawrence i Nana Mouskouri. Un àlbum recopilatori, també anomenat Too Much, Too Little, Too Late, publicat per Sony Music el 1995, va incloure la cançó principal entre altres cançons de Mathis i Williams.
Els últims anys De 1980 a 1981, Mathis va gravar un àlbum amb Bernard Edwards i Nile Rodgers de Chic, I Love My Lady, que va romandre inèdit fins a la seva aparició el 2017 a la col·lecció de 68 discos The Voice of Romance: The Columbia Original Album Collection. Tres cançons havien aparegut en una caixa Chic el 2010 i una quarta, la cançó del títol, a Mathis' Ultimate Collection el 2011 i Up All Night de Chic Organization el 2013.