El desembarcament d'Anzio (nom en clau Operació Shingle) va ser una operació de desembarcament militar realitzada pels Aliats a la costa tirrènica davant les ciutats d'Anzio i Nettuno durant la campanya italiana de la Segona Guerra Mundial. L'objectiu d'aquesta maniobra era la creació d'un cap de pont a Anzio més enllà del desplegament alemany a la línia Gustav, de tal manera que es burlés i obligués els adversaris a desviar grans forces del front de Cassino, permetent així l'avenç del Cinquè Exèrcit del general Mark Clark al llarg del sector tirrènic de Gustav. Al mateix temps, les tropes desembarcades a Anzio haurien ocupat els turons d'Albani, impedint la retirada de les divisions alemanyes: la seva destrucció hauria permès conquerir Roma i escurçar la campanya.
El desembarcament va tenir lloc amb èxit el 22 de gener de 1944 pel VI Cos d'exèrcit dels Estats Units, dirigit pel major general John Lucas; però en general l'operació Shingle no va assolir els seus objectius inicials. Les forces alemanyes sota el comandament del mariscal de camp Albert Kesselring, malgrat la sorpresa inicial, van aconseguir bloquejar l'avanç inicial del VI Cos i llançar una sèrie de contraatacs, que van posar en greus dificultats als angloamericans i els van costar grans pèrdues. La llarga i esgotadora batalla posicional que va seguir a la zona del cap de pont va continuar fins a la primavera següent, quan els alemanys es van veure obligats a retirar-se després de l'enfonsament del front de Cassino. Fins i tot en aquest cas, però, l'objectiu principal, és a dir, la destrucció de les forces alemanyes a Itàlia, no es va assolir i els alemanys en retirada van poder escapar de les mans de l'enemic i tornar-se a desplegar a la Línia Gòtica, un baluard que lligava els angloamericans als Apenins durant mesos .
Context estratègic Al final de la conferència de Teheran, el general Dwight Eisenhower, fins aleshores comandant suprem del teatre mediterrani, va ser designat comandant suprem de les forces expedicionàries aliades a Europa i comandant en cap de l'Operació Overlord. El general nord-americà va ser substituït en el seu càrrec anterior primer per Henry Maitland Wilson, que va ocupar el càrrec durant aproximadament un any, i després pel general britànic Harold Alexander durant la resta del conflicte. El Mediterrani esdevingué, doncs, un teatre d'operacions predominantment britànic i considerat secundari pels nord-americans en comparació amb Overlord: l'anomenat segon front al qual dirigien el seu màxim esforç organitzatiu i material.Morris, p. 273
Malgrat això, el primer ministre britànic Winston Churchill va aconseguir convèncer els Estats Units de la utilitat d'una pressió constant també al front italià i al mar Egeu; Eisenhower, consultat contínuament, va acceptar deslligar 68 de les LST destinades a Overlord a la Mediterrània fins a mitjans de gener, amb l'objectiu de facilitar la conquesta de Roma. Posteriorment, haurien estat presents els mitjans necessaris per al desembarcament previst al sud de França (operació Drac, també decidida a Teheran), que després hauria estat traslladada a la Gran Bretanya en vista de la invasió de Normandia.Morris, p. 271 Els detalls es van elaborar durant la conferència del Caire, a la conclusió de la qual els nord-americans es van mantenir fermament decidits a seguir l'estratègia prèviament acordada: després de la caiguda de Roma, el 15è Grup d'Exèrcits d'Alexander, desplegat a Itàlia, podria avançar cap al nord fins a la línia Pisa-Rímini, però les forces disponibles s'haurien reduït a l'avantatge del desembarcament al sud de França. El principal compromís aliat s'hauria d'haver concentrat a Europa occidental.Morris, p. 271-272
A Itàlia, però, l'avanç aliat s'havia fet cada cop més difícil; des del desembarcament a Salern, la campanya havia trobat una amarga resistència de la Wehrmacht i l'avenç de la "línia d'hivern" alemanya que el mariscal de camp Albert Kesselring (Oberbefehlshaber Süd) havia establert entre Gaeta i Ortona, havia resultat més difícil del que s'esperava.Keegan, p. 355 La Línia d'hivern estava formada per una sèrie de llocs avançats disposats en profunditat, amb el nom en clau de línia Bàrbara; darrere hi havia la línia Bernhardt ancorada als turons al voltant de Cassino, aprofitant al màxim les defenses naturals dels rius Garigliano i Rapido. Aquestes dues línies representaven les bandes millor equipades de la línia Gustav, que coincidia amb el front alemany que tallava en dos la península al sud de Roma.Morris, p. 255 Al costat oriental del desplegament aliat, el veterà Vuitè Exèrcit del mariscal Bernard Law Montgomery va aconseguir travessar el riu Sangro, però no va aprofitar l'èxit a causa de la tenaç resistència alemanya a Ortona i les pluges incessants que van fer impracticable el terreny pla; al costat tirrè, va lluitar el Cinquè Exèrcit del tinent general Mark Clark, que va avançar fins al riu Garigliano. A partir d'aquí, els americans podrien haver marxat al llarg de la vall de Liri, passar Monte Cassino i després llançar-se sobre Roma. Però les carreteres al llarg del riu estaven dominades pels cims de Monte Camino (inclosos els cims de Monte La Defensa, Monte Remetanea i Monte Maggiore), Rotondo i Sammucro, que els alemanys havien guarnit convenientment. Calia pujar cada turó i conquerir-lo en un seguit de duríssimes batalles entre el 29 de novembre i el 21 de desembre. miniatura|Disposició general de les línies defensives alemanyes al sud d'Itàlia. La línia Gustav, que l'aterratge d'Anzio va intentar evitar, està ressaltada en vermell. Només el 5 de desembre Clark va avançar fins a Cassino, però allà la defensa tenaç i eficaç a la qual es van oposar els paracaigudistes de la 1a Divisió Fallschirm-Panzer "Hermann Göring" va obligar els aliats a aturar-se, obligant-los a lliurar una llarga i costosa batalla. de desgast.Keegan, p. 355-356 El fracàs dels primers atacs va acabar amb les esperances de Clark d'avançar ràpidament cap a la capital per la carretera 6 "Casilina"; tanmateix, el general es va mantenir confiat per al futur immediat, ja que sabia que des del 3 de novembre s'havia estudiat un pla (amb el suport del comandant suprem Eisenhower) per soscavar la línia d'hivern: implicava el desembarcament de part del 5è Exèrcit a la zona d'Anzio, a 50 quilòmetres al sud de Roma. De fet, d'acord amb les decisions polítiques, una ràpida conquesta de Roma i un avanç cap a la línia Pisa-Rimini hauria permès als Aliats utilitzar les LST al Mediterrani per a l'operació Anvil, que només podria començar a utilitzar els ports del nord d'Itàlia.Keegan, p. 356-357
Inicialment, el pla preparat pel general Alexander preveia un atac en dues fases, amb el 8è Exèrcit passant Pescara i avançant cap a Avezzano, arribant a 80 quilòmetres a l'est de Roma. Segons Alexander, els alemanys, preocupats per aquest avanç, s'haurien vist obligats a moure les seves forces i això hauria debilitat les unitats que s'enfronten a Clark; llavors atacaria al seu torn cap a Frosinone, trencant Cassino (operació Impermeable). Després d'aconseguir aquests resultats, una divisió nord-americana executaria l'operació amfíbia. El pla només hauria tingut èxit si els dos exèrcits, a tot tardar per Nadal, haguessin trencat la Línia Gustav, i el desembarcament a Anzio només hauria pogut començar si les forces terrestres del 5è Exèrcit haguessin estat prou a prop per poder cedir ràpidament. suportar el cap de pont.Morris, p. 257 El XIV Panzerkorps del General der Panzertruppe Fridolin von Senger und Etterlin, però, va resistir l'atac al front de Cassino, i els màxims dirigents aliats van comprendre definitivament que de moment era impossible aconseguir un èxit decisiu a Itàlia. A finals de 1943, també es va produir el canvi esperat entre Eisenhower i Maitland Wilson i finalment, el 31 de desembre de 1943, Montgomery també va abandonar Itàlia, passant el comandament del 8è Exèrcit al general Oliver Leese.Morris, p. 271-274
Preparatius pel desembarcament
Churchill, però, no va renunciar als seus ambiciosos plans estratègics al Mediterrani. Afirmant que ja s'havien dedicat massa recursos a la campanya italiana perquè fos possible renunciar a continuar les operacions, va proposar la idea d'un desembarcament a Anzio (operació codificada "Shingle") però amb forces superiors, amb l'objectiu de fer el cap d'un pont inexpugnable i possiblement explotar-lo per desviar les tropes alemanyes de la Línia Gustav.Morris, p. 278 El nou pla, la "pota de gat" tal com ell la definia,Vaughan-Thomas, p. 26 preveia el desembarcament de dues divisions d'infanteria, operació que requeria almenys vuitanta LST,Vaughan-Thomas, p. 20 però una part substancial d'aquestes, a partir del 15 de gener, haurien de ser traslladades a Gran Bretanya per ser utilitzades per a l'operació Overlord. Churchill va proposar mantenir part de les embarcacions necessàries per al desembarcament a la zona d'Anzio, allargant la seva estada al Mediterrani durant tres setmanes més. Malgrat les objeccions d'Eisenhower, que considerava que els desembarcaments a França eren una prioritat absoluta, el president Franklin Delano Roosevelt va aprovar els plans: la retirada dels LST es va ajornar al 6 de febrer i Overlord de mitjans de maig al 4 de juny.Morris, p. 279
Les primeres setmanes de gener de 1944 la resta de vehicles necessaris es van aplegar al port de Nàpols i als ancoratges propers. Churchill havia aconseguit obtenir vuitanta-vuit LST, que desembarcarien dues divisions i tot el material que l'acompanya, i després una tercera divisió en una data posterior. Tanmateix, els preparatius es van veure afectats per la pressa, ja que era imprescindible que els desembarcaments es fessin abans de finals de gener.Vaughan-Thomas, p. 31 Els comandants angloamericans, però, es van mantenir optimistes en virtut de la supremacia aèria predominant, ja que a finals de 1943 disposaven d'uns 2.000 avions de la 12a Força Aèria del major general Jimmy Doolittle a Itàlia, part de la Força Aèria Estratègica del Nord-oest d'Àfrica, mentre que la Luftwaffe només podia oposar-se amb 300 aparells en el moment del desembarcament.Vaughan-Thomas, p. 33 Però l'aviació va haver de fer front al clima hivernal diverses vegades: de fet, no va ser tant la Luftwaffe la que va impedir una protecció eficaç del cap de pont, sinó les condicions meteorològiques adverses que sovint impedien l'enlairament de les missions de guerra. A més, les tropes alemanyes havien après ara a moure's i construir durant la nit i en períodes de mal temps, eliminant efectivament la superioritat aèria aliada.Vaughan-Thomas, p. 35-36Atkinson, p. 419
Quan el general Clark va ser informat del pla va ser el 12 de gener, disset dies abans del desembarcament previst inicialment per al 29. La intenció era desembarcar amb força i marxar cap a l'interior, de manera que es tallessin les vies de comunicació dels alemanys entre els alemanys a la part nord de la península i la línia Gustav; al mateix temps el 5è Exèrcit passaria a l'ofensiva al front de Cassino, aprofitant el segur redesplegament d'una part de les divisions alemanyes per afrontar els desembarcaments d'Anzio i Nettuno. En aquell moment, els nord-americans haurien guanyat l'oposició a Cassino i haurien tancat el 10è Exèrcit alemany amb les tropes del cap de pont, adequadament avançades per tancar les valls dels baixos turons d'Albani: aquesta maniobra hauria permès a Clark sortir de la situació d'estancament i avançar el 8è Exèrcit, empantanat més enllà dels Apenins, en l'alliberament de Roma.Morris, p. 281 Finalment, per facilitar el seu avanç, el general podria haver utilitzat la carretera estatal 6 que partia de la vall de Liri i travessava la modesta cadena dels Apenins, arribant directament a Roma.Vaughan-Thomas, p. 19-20 miniatura|Part de la flota d'invasió fotografiada des de bord del creuer HMS Mauritius.