La Marina francesa (en francès: Marine nationale, lit. "Marina Nacional"), informalment La Royale, és el braç marítim de les Forces armades franceses i una de les quatre branques del servei militar de França. Es troba entre les forces navals més grans i poderoses del món reconegudes com a marina d'aigües blaves. L'armada francesa és capaç d'operar globalment i de dur a terme missions expedicionàries, mantenint una presència important a l'estranger. L'Armada francesa és una de les vuit forces navals que operen actualment portaavions d'ala fixa,Conjuntament amb les armades dels Estats Units, el Regne Unit, Xina, Rússia, Itàlia, Índia i Espanya amb el seu vaixell insígnia Charles de Gaulle és l'únic portaavions de propulsió nuclear fora de la Marina dels Estats Units, i un dels dos vaixells no nord-americans que utilitzar catapultes per llançar avions.
Fundada al , l'Armada francesa és una de les marines més antigues encara en servei continu, amb precursors que es remunten a l'edat mitjana. Ha participat en esdeveniments clau de la història francesa, incloses les guerres napoleòniques i ambdues guerres mundials, i va tenir un paper crític en l'establiment i la seguretat de l'imperi colonial francès durant més de 400 anys. L'Armada francesa va ser pionera en diverses innovacions en tecnologia naval, incloent-hi el primer vaixell de línia propulsat per vapor, el primer vaixell de guerra cuirassat de navegació marítima, el primer submarí de propulsió mecànica, el primer vaixell de guerra amb casc d'acer i el primer creuer blindat.
La Marina francesa consta de sis components principals: la Força d'Acció Naval, les Forces Submarines (FOST i ESNA), l'Aviació Naval Francesa, els Fusellers de la Marina (inclosos els Comandos Navals), el Batalló de Bombers Navals de Marsella i la Gendarmeria Marítima. A partir del 2021, l'Armada francesa donava feina a 44.000 persones (37.000 militars i 7.000 civils), més de 180 vaixells, 200 avions i sis unitats de comandos; a partir del 2014, el seu element de reserva era d'aproximadament 48.000.
Opera una àmplia gamma de vaixells de combat, incloent diverses forces aeronavals, submarins d'atac i míssils balístics, fragates, patrulleres i vaixells de suport, amb el portaavions Charles de Gaulle que serveix com a peça central de la majoria de forces expedicionàries.
Orígens La història del poder naval francès es remunta a l'edat mitjana, i va tenir tres llocs d'evolució: El mar Mediterrani, on l'Orde de Sant Joan de Jerusalem tenia la seva pròpia armada, la Flota del Llevant, els ports principals de la qual eren Fréjus, Marsella i Toló. L'orde , que era alhora un orde religiós i militar, reclutava cavallers de les famílies de la noblesa francesa. Els membres que havien complert el seu servei a la mar rebien el rang de Cavallers Hospitalers, elit que servia com a cos d'oficials. L'orde va ser un dels avantpassats de les escoles navals franceses modernes, inclosa l'Acadèmia Naval Francesa. La Manche al llarg de Normandia que, des dels temps de Guillem el Conqueridor, sempre va oferir mariners capaços dels seus nombrosos ports actius. L'oceà Atlàntic, on la marina del ducat de Bretanya va constituir finalment el nucli de la reial Flotte du Ponant, que projectava el poder naval francès a través de l'Atlàntic i les Amèriques.
Noms i símbols La primera autèntica marina reial francesa (en francès: la Marine Royale) va ser establerta el 1624 pel cardenal Richelieu, primer ministre del rei Lluís XIII. Durant la Revolució Francesa, la Marine Royale va ser rebatejada formalment la Marine Nationale. Sota el Primer Imperi francès i el Segon Imperi francès, la marina va ser designada com la Marina imperial francesa (la Marine impériale française). Institucionalment, però, la marina mai ha perdut el seu sobrenom breu i familiar, la Royale.
El símbol original de la marina francesa era una àncora daurada , que, a partir de 1830, estava entrellaçada per una escota; aquest símbol figurava a tots els vaixells, armes i uniformes navals.L'Ordenança reial de 1772 preveia que el lluïment de l'ancora d'or a les insígnies dels regiments dels ports constituïen el cos reial de la Marina, implantats a Toló, Brest, Rochefort, Saint-Malo, Bordeus, Le Havre, Baiona iCherbourg.}} Encara que els símbols d'àncora encara s'utilitzen als uniformes, el 1990 es va introduir un nou logotip naval sota el comandament del cap d'estat major naval Bernard Louzeau, amb un disseny modern que incorpora la tricolor, flanquejant la secció de proa d'un vaixell de guerra blanc amb dos vermells ascendents. i escumes d'esprai blau, i la inscripció "Marine nationale".
Història 160px|miniatura|El símbol històric de l'"àncora daurada".
Segle XVII El cardenal Richelieu va supervisar personalment l'Armada fins a la seva mort el 1643. El va succeir el seu protegit, Jean-Baptiste Colbert, qui va introduir el primer codi de reglaments de l'Armada francesa i va establir les drassanes navals originals a Brest i Toló. Colbert i el seu fill, el marquès de Seignelay, van administrar la Marina durant vint-i-nou anys.
Durant aquest segle, l'Armada es va tallar les dents a la Guerra Anglo-Francesa (1627–1629), la Guerra franco-espanyola (1635–59), la Segona Guerra Anglo-Holandesa, la Guerra Franco-Holandesa i la Guerra dels Nou Anys. Les batalles principals d'aquests anys inclouen la batalla d'Augusta, la batalla del Cap Béveziers, les batalles de Barfleur i La Hougue, la batalla de Lagos i la batalla de Texel
Segle XVIII miniatura|Armament d'una fragata a Brest, 1773 La dècada del 1700 es va iniciar amb la Guerra de Successió Espanyola, durant més d'una dècada, seguida de la Guerra de Successió austríaca als anys quaranta. Els principals compromisos d'aquestes guerres inclouen la batalla de la badia de Vigo i dues batalles separades del cap Finisterre el 1747. El conflicte més esgotador per a l'Armada, però, va ser la Guerra dels Set Anys, en la qual va ser pràcticament destruïda. Accions significatives inclouen la batalla de Cap-Français, la batalla de la badia de Quiberon i una altra batalla al cap Finisterre.
L'Armada es va reagrupar i es va reconstruir, i al cap de 15 anys estava ansiosa per unir-se a la lluita quan França va intervenir en la Guerra d'Independència dels Estats Units. Encara que superades en nombre a tot arreu, les flotes franceses van mantenir a ratlla els britànics durant anys fins a la victòria. Després d'aquest conflicte i la concomitant guerra anglo-francesa (1778–1783), l'Armada va sorgir a un nou apogeu en la seva història. Les principals batalles d'aquests anys inclouen la batalla de Chesapeake, la batalla del Cap Enric, la batalla de Grenada, la invasió de Dominica i tres batalles separades d'Ouessant.
En menys d'una dècada, però, la Marina va ser delmada per la Revolució Francesa quan un gran nombre d'oficials veterans van ser destituïts o executats pel seu llinatge noble. No obstant això, l'Armada va lluitar enèrgicament a través de les guerres de la Revolució Francesa i de la Quasi-Guerra. Les accions significatives inclouen una quarta batalla d'Oushant, la batalla de Groix, la campanya atlàntica de maig de 1794, l'expedició francesa a Irlanda, la batalla de l'illa Tory i la batalla del Nil.
Segle XIX miniatura|180px| Napoleó inspeccionant la flota de Cherbourg el maig de 1811 (per Rougeron i Vignerot) Altres compromisos de les Guerres Revolucionàries es van produir a principis del 1800, com la batalla del Comboi de Malta i la campanya d'Algesires. La Quasi-Guerra va acabar amb accions d'un sol vaixell, com ara USS Constellation vs La Vengeance o la USS Enterprise vs Flambeau.
Quan Napoleó va ser coronat emperador el 1804, va intentar restaurar l'Armada a una posició que permetés el seu pla per a una invasió d'Anglaterra. Els seus somnis es van veure frustrats per la batalla de Trafalgar el 1805, on els britànics van aniquilar gairebé una flota combinada franco-espanyola, un desastre que va garantir la superioritat naval britànica durant les guerres napoleòniques. Tot i així, l'Armada no es va retreure davant l'acció: entre els enfrontaments d'aquesta època hi havia la batalla de les Carreteres Basques, la batalla de Grand Port, la campanya de Maurici de 1809–1811 i la batalla de Lissa.
Després de la caiguda de Napoleó el 1815, la llarga era de la rivalitat anglo-francesa als mars va començar a tancar-se, i la Marina es va convertir en un instrument més per expandir l'imperi colonial francès. Sota el rei Carles X, les flotes de les dues nacions van lluitar colze a colze a la batalla de Navarino, i durant la resta del segle es van comportar generalment d'una manera que va obrir el camí per a l'Entente Cordiale.
Carles X va enviar una gran flota per executar la invasió d' Alger el 1830. L'any següent, el seu successor, Lluís Felip I, va fer una demostració de força contra Portugal a la batalla del Tajo, i el 1838 va realitzar una altra mostra de diplomàcia de canonera, aquesta vegada a Mèxic a la batalla de Veracruz. A partir de 1845, es va imposar a l'Argentina un bloqueig anglofrancès de cinc anys del riu de la Plata per drets comercials.
L'emperador Napoleó III estava decidit a seguir una política exterior encara més forta que els seus predecessors, i l'Armada va participar en multitud d'accions arreu del món. Es va unir a la guerra de Crimea el 1854; les principals accions per a la Marina inclouen el setge de Petropavlovsk i la batalla de Kinburn. L'Armada va estar molt implicada en la campanya de la Cotxinxina el 1858, la Segona Guerra de l'Opi a la Xina i la intervenció francesa a Mèxic. Va participar en la campanya francesa contra Corea i va lluitar contra el Japó en el bombardeig de Shimonoseki. A la guerra francoprussiana del 1870, l'Armada va imposar un bloqueig efectiu d'Alemanya, però els esdeveniments a terra van transcórrer a un ritme tan ràpid que era superflu. En altres teatres van tenir lloc enfrontaments aïllats entre vaixells francesos i alemanys, però la guerra va acabar en qüestió de setmanes.Wawro, Geoffrey: The Franco-Prussian War: The German conquest of France in 1870–1871Wilhelm Rustow and John Layland Needham: The Way for the Rhine Frontier, 1870: Its Political and Military History
La Marina va continuar protegint la seguretat i l'expansió colonial sota la Tercera República Francesa. La guerra sinofrancesa va veure una acció naval considerable, incloent la batalla de Fuzhou, la batalla de Shipu i la campanya de Pescadors. A Vietnam, la marina va ajudar a dur a terme la campanya de Tonkin que incloïa la batalla de Thuận An, i més tard va participar en el conflicte francosiamès de 1893.
La Marina francesa del va aportar nombroses noves tecnologies. Va liderar el desenvolupament de l'artilleria naval amb la seva invenció del canó Paixhans molt eficaç . El 1850, el Napoléon es va convertir en el primer vaixell de línia propulsat a vapor de la història, i el La Gloire es va convertir nou anys més tard en el primer vaixell de guerra blindat. El 1863, la Marina va llançar el Plongeur, el primer submarí del món propulsat per força mecànica. El 1876, el Redoutable es va convertir en el primer vaixell de guerra amb casc d'acer. El 1887, el Dupuy de Lôme es va convertir en el primer creuer cuirassat del món.
Durant la darrera part del segle, els oficials francesos van desenvolupar la teoria de l'anomenada Jeune École (escola jove) que emfatitzava l'ús de vaixells torpediners petits i barats per destruir cuirassats cars, juntament amb incursions comercials de llarg abast per atacar la flota mercant de l'oponent.
Segle XX miniatura|El cuirassat Richelieu, 1943 El primer hidroavió, el francès Fabre Hydravion, va enlairar-se l'any 1910, i el primer portaavions, Foudre, va ser batejat l'any següent.Description and photograph of Foudre Malgrat aquesta innovació, el desenvolupament general de l'Armada francesa es va alentir a principis del a mesura que la carrera armamentista naval entre Alemanya i Gran Bretanya creixia en intensitat.