Aristòtil (Estagira, antiga Grècia, 384 aC - Eubea, antiga Grècia, 322 aC) va ser un filòsof de l'antiga Grècia i és considerat un dels pensadors fonamentals de la humanitat. La seva influència es va estendre a molts camps del saber, i les seves idees sobre lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu durant gairebé 2.000 anys, fins ben entrat el , i encara són rellevants avui dia.
Aristòtil va aprofundir en gairebé totes les branques del coneixement de la seva època, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia, fent-hi contribucions significatives en la majoria.
Dins l'àmbit de la ciència, Aristòtil va estudiar anatomia, astronomia, economia, embriologia, geografia, geologia, meteorologia, física i zoologia. Dins la filosofia, va escriure sobre l'estètica, ètica, govern, metafísica, política, psicologia, retòrica i teologia. També va estudiar sobre l'educació de les persones, els costums estrangers, la literatura i la poesia. Les seves obres constitueixen una enciclopèdia virtual dels coneixements grecs. S'ha suggerit que Aristòtil va ser, probablement, l'última persona que sabia tot el que podia ser conegut en el seu temps.
Aristòtil va escriure nombrosos tractats i diàlegs en una llengua elegant —Ciceró descriu el seu estil literari com «un riu d'or»—, però la majoria dels seus escrits s'han perdut i només ha sobreviscut al voltant d'un terç de les seves obres originals.Jonathan Barnes. "Life and Work". A The Cambridge Companion to Aristotle (1995), p. 9.
Biografia La vida d'Aristòtil no es coneix amb exactitud. Hi ha poques dades biogràfiques a les seves obres i no es coneixen gaires testimoniatges dels seus contemporanis. Els seus doxògrafs Dionís d'Halicarnàs i Diògenes Laerci són dos o més segles posteriors a la seva mort. Va ser preceptor d'Alexandre el Gran, a qui transmeté l'esperit de crítica i filosofia, així com el sentiment de pertinença a l'hel·lenisme. Segons els seus biògrafs, sobretot Diògenes Laerci, Aristòtil tenia humor i era tartamut.
Infantesa Aristòtil va néixer a Estagira, a la península Calcídica, actualment Stavros, l'any -384, a uns 55 quilòmetres a l'est de la moderna Salònica. Aleshores pertanyia al Regne de Macedònia i avui és a la regió de Macedònia de Grècia.
El seu pare, Nicòmac, era el metge personal del rei Amintes III de Macedònia. La seva mare Festies, era llevadora, originària de l'illa d'Eubea. La seva família va pretendre que provenia de Macàon. Aristòtil va ser entrenat i educat com un membre de l'aristocràcia. Els seus pares varen morir quan encara era molt jove degut a la resistència que es va donar a Pella durant el regnat d'Arquelau I de Macedònia. El jove es trasllada problement a Atarneu. La seva tutela passa a mans de Proxenus d'Atarneu.
Període de l'Acadèmia A l'edat de divuit anys, es va traslladar a Atenes per continuar la seva educació a l'Acadèmia platònica, i Plató va ser el seu mestre. Plató, que segons els escrits que posseïm hi veu un jove talentós i intel·ligent, li dona el permís per ensenyar retòrica. Es torna anagnost de Platí, que el fa dir «el lector» o «l'intel·ligent de l'escola», en grec antic, Nοῦς τῆς διατριβῆς. Aristòtil va romandre a l'Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató, l'any -347.
miniatura|upright|Aristòtil, amb vestimenta acadèmica del , a la Crònica de Nuremberg, del 1493 Degut al fet que Aristòtil va acudir a l'Acadèmia durant el seu període de màxima esplendor, es podria dir que va poder formar-se adequadament. Èudox va ser qui va exercir la primera influència sobre el jove Aristòtil en haver-hi inculcat l'exigència del «salvar els fenòmens», dit altrament, «trobar un principi que expliqui els fets tot conservant la genuïnitat de presentar-se intacta». El fet que les idees d'Èudox diferissin de la filosofia platònica i que això les conduïa a l'aporia, Aristòtil no va fer-ne gaire cas, encara que sí que va relacionar-se amb Espeusip, Felip d'Opunt, Erast i Corisc. Tant el primer com el segon varen ser escolarques de l'Acadèmia.
Durant aquest període de joventut va escriure diversos diàlegs i el Protrèptic, una exhortació a la filosofia molt popular adreçada al públic generalista. Cap d'aquestes obres no s'ha pogut conservat a excepció d'alguns fragments. Finalment, Aristòtil va participar possiblement en els Misteris eleusins, d'on n'hauria escrit L'experiència és aprendre.
Formació de la seva filosofia Quan va morir Plató, Aristòtil va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre. Deia que era «amic de Plató, però encara més amic de la veritat». Durant aproximadament tres anys va viure sota la protecció del seu amic i antic company d'Acadèmia, Hèrmies, governador de la ciutat. Es va casar amb Píties, neboda o filla adoptiva d'Hèrmies. Li va donar una filla, a qui van anomenar també Píties.
Va viatjar amb Xenòcrates a la cort del seu amic Hèrmies d'Atarneu, a l'Àsia Menor. A Àsia, Aristòtil va viatjar amb Teofrast a l'illa de Lesbos, on junts van investigar la botànica i la zoologia de l'illa.
Poc després de la mort d'Hèrmies, executat per Mentor de Rodes, Aristòtil va ser convidat pel rei Filip II de Macedònia per convertir-se en el tutor del seu fill i hereu, Alexandre el Gran; era l'any -343 i es trasllada a viure dos anys a l'illa de Lesbos.Bertrand Russell. "A History of Western Philosophy", Simon & Schuster, 1972 miniatura|upright|Antiga representació islàmica d'Aristòtil
Alexandre Magne i el Liceu Aristòtil va ser designat com a cap de la Reial Acadèmia de Macedònia. Durant aquest temps, donà lliçons no sols a Alexandre, sinó també a altres dos futurs reis: Ptolemeu i Cassandre.
En l'obra Política, Aristòtil afirma que només una cosa podria justificar la monarquia, i era si la virtut del rei i la seva família eren més grans que la virtut de la resta dels ciutadans en el seu conjunt. Amb molt de tacte, va incloure el jove príncep i el seu pare en aquesta categoria.
Aristòtil va encoratjar Alexandre en la gran conquesta oriental, i la seva actitud cap a Pèrsia era descaradament etnocèntrica. En un exemple famós, aconsellava Alexandre perquè fos «un líder per als grecs i un dèspota per als bàrbars; per tenir cura dels primers com a amics i familiars, i fer front als altres com la que es té amb els animals o les plantes».Peter Green. Alexander of Macedon, 1991, University of California Press, Ltd. Oxford, England. Library of Congress Cataloging-in-Publication Data, p. 58-59
L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el Liceu. Es va dedicar tant a la investigació com a l'ensenyament, i va impartir cursos durant dotze anys. Mentre estava a Atenes, va morir la seva dona Píties i Aristòtil es va aparellar amb Herpília d'Estagira, que li va donar un fill, nen a qui van donar el nom del seu pare, Nicòmac. Segons la Suda, Aristòtil també tenia un eromenos, Palefat d'Abidos.William George Smith. Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology, vol. 3, p. 88
És durant aquest període de mestratge a Atenes, entre el 335 aC i el 323 aC, quan es creu que Aristòtil va produir moltes de les seves obres. Aristòtil va escriure molts diàlegs, però només alguns fragments ens n'han arribat. Les obres que han sobreviscut estan en forma de tractat i no van ser, majoritàriament, destinades a ser publicades de manera generalitzada, ja que se sol creure que servien de suport a l'ensenyament, com a conferències per als seus alumnes. Els seus tractats més importants són el de Física, Metafísica, Ètica a Nicòmac, Política, De Anima (Sobre l'ànima) i la Poètica.
A prop del final de la seva vida, Alexandre va començar a sospitar de complots contra ell, i va amenaçar Aristòtil en algunes cartes. No era cap secret el menyspreu que sentia Aristòtil per les pretensions divines d'Alexandre, que a més havia fet executar Cal·lístenes d'Olint, un familiar d'Aristòtil, com un traïdor. Una tradició molt estesa en l'antiguitat fou que Aristòtil era sospitós d'haver tingut participació en la mort d'Alexandre, però hi ha poques proves que ho sostinguin.Peter Green. Alexander of Macedon, 1991 University of California Press, Ltd. Oxford, England. Library of Congress Cataloging-in-Publication Data, p. 379 i 459
Després de la mort d'Alexandre, el sentiment contra els macedonis a Atenes va augmentar. Eurimedont, hierofanta, va denunciar Aristòtil per no lloar els déus. Aristòtil va haver de marxar a la propietat de la família de la seva mare a Calcis, i comentà: «No vaig permetre que els atenencs pequessin dues vegades contra la filosofia»;, cf. Vita Marciana 41. una referència a l'anterior judici i execució de Sòcrates pels atenencs. Va morir a l'illa d'Eubea de causes naturals, l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. Aristòtil va nomenar conseller delegat el seu alumne Antípater i va deixar un testament en què va demanar ser enterrat amb la seva dona.Hildegard Temporini, Wolfgang Haase. Aufstieg und Niedergang der römischen Welt Aristotle's Will
Pensament i obra miniatura|esquerra|Bust d'Aristòtil conservat al Palazzo Altaemps, a Roma Aristòtil afirmava que l'única realitat és el món que es té al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seva constant transformació. Amb ell, la filosofia abasta tots els camps del saber.
Segons la cosmologia aristotèlica, el cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb els quals estan constituïdes i pel tipus de moviment: Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular. Regió sublunar (la Terra, esfèrica), quieta al mig de l'Univers, formada per terra esfèrica, aigua, aire i foc, en moviment lineal i també tenia el pensament de que la matèria és corruptible, és a dir, es fa malbé.
Aristòtil considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: el nivell sensitiu i el nivell intel·lectual. Si bé accepta com el seu mestre Plató que la doxa o opinió comuna és errònia, perquè es queda amb l'aparença de la veritat, sí que considera l'enraonament com a coneixement fiable: la doxa és l'opinió comuna referendada per l'autoritat i el debat públic.
El coneixement intel·lectual es transmet sobretot a partir del llenguatge i la reflexió. El llenguatge al·ludeix a veritats universals, al món i les seves maneres d'éssers, i per aquest motiu és comprensible per qualsevol ésser humà; el que varien són les llengües particulars, subjectes a convencions.
Ètica El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'ésser humà busca la felicitat (eudaimonia), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó actuant segons la naturalesa del mateix ésser humà, la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una manera de ser feliços és actuar sempre amb un terme mitjà. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: Ètica a Nicòmac (anomenada així també Ètica nicomaquea), Ètica a Eudemi (o bé Eudèmia) i la Magna Moralia o Gran ètica.
Física aristotèlica
És l'estudi de l'ésser en moviment. Aquest sempre es dona en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són: Tot mòbil requereix un motor. Si cessa la causa, cessa l'efecte. La natura és principi de moviment. A la natura no hi ha el buit. A la regió supralunar el moviment és circular.