Operació Estiu '95 () va ser una ofensiva militar conjunta de l'Exèrcit croat (HV) i el Consell de Defensa de Croàcia (HVO) que va tenir lloc al nord-oest de Livanjsko Polje, i al voltant de Bosansko Grahovo i Glamoč a l'oest de Bòsnia i Hercegovina. L'operació es va dur a terme entre el 25 i el 29 de juliol de 1995, durant la Guerra d'Independència de Croàcia i la Guerra de Bòsnia. La força d'atac de 8.500 soldats comandada pel tinent general d'HV Ante Gotovina va trobar inicialment una forta resistència del 2n Cos de Krajina de l'Exèrcit de la República Srpska (VRS) de 5.500 homes. L'HV/HVO va fer retrocedir el VRS, capturant uns de territori i, en conseqüència, interceptant la carretera Knin Drvar una ruta de subministrament crítica de l'autodeclarada República de Krajina Sèrbia (RSK). L'operació no va aconseguir el seu objectiu principal declarat d'allunyar les unitats del VRS de la ciutat assetjada de Bihać, però va col·locar l'HV en posició per capturar la capital de la RSK Knin en l'Operació Tempesta dies després.
Motiu L'agost de 1990 es va produir una revolució a Croàcia; es va centrar a les zones predominantment poblades per serbis de l'interior de Dalmàcia al voltant de la ciutat de Knin, i en parts de les regions de Lika, Kordun i Banovina, i assentaments a l'est de Croàcia amb importants poblacions sèrbies. Posteriorment, les zones van ser anomenades República de Krajina Sèrbia (RSK). Després de declarar la seva intenció d'integrar-se amb Sèrbia, el govern de Croàcia va declarar la RSK una rebel·lió. El març de 1991, el conflicte es va convertir en la Guerra d'Independència de Croàcia. El juny de 1991, Croàcia va declarar la seva independència quan Iugoslàvia es va desintegrar. Va seguir una moratòria de tres mesos, després de la qual la decisió va entrar en vigor el 8 d'octubre. L'RSK va iniciar una campanya de neteja ètnica contra els civils croats, i la majoria dels no serbis van ser expulsats a principis de 1993. El novembre de 1993, menys de 400 croats d'ètnia romanien a l'àrea protegida per l'ONU coneguda com a Sector Sud i 1.500 més.2.000 es van quedar al Sector Nord.
La Guàrdia Nacional de Croàcia (ZNG) es va formar el maig de 1991 perquè l'Exèrcit Popular iugoslau (JNA) donava cada cop més suport a la RSK i la policia croata no va poder fer front a la situació. El ZNG va ser rebatejat com a HV al novembre. L'establiment de les Forces Armades de la República de Croàcia es va veure obstaculitzat per un embargament d'armes de l'ONU introduït al setembre. Els darrers mesos de 1991 van veure els combats més ferotges de la guerra, que van culminar amb la Batalla de les Barraques, el setge de Dubrovnik i la Batalla de Vukovar.
El gener de 1992, els representants de Croàcia, el JNA i l'ONU van signar l'Acord de Sarajevo, i els combats entre les dues parts es van aturar. Després d'una sèrie d'altos el foc sense èxit, la Força de Protecció de les Nacions Unides (UNPROFOR) es va desplegar a Croàcia per supervisar i mantenir l'acord. Es va desenvolupar un estancament a mesura que el conflicte va evolucionar cap a una guerra de trinxeres estàtica, i el JNA aviat es va retirar de Croàcia a Bòsnia i Hercegovina, on es preveia un nou conflicte. Sèrbia va continuar donant suport a la RSK, però una sèrie d'avenços de l'HV van restaurar petites àrees al control croat a mesura que es va aixecar el setge de Dubrovnik, i l'Operació Maslenica va donar lloc a petits guanys tàctics. En resposta als èxits de HV, la RSK va atacar de manera intermitent diverses ciutats i pobles croats amb artilleria i míssils.
Quan el JNA es va desvincular de Croàcia, el seu personal es va preparar per establir un nou exèrcit serbi de Bòsnia; Els serbis de Bòsnia van declarar la República Sèrbia de Bòsnia i Hercegovina el 9 de gener de 1992. Entre el 29 de febrer i l'1 de març de 1992 es va celebrar un referèndum sobre la independència de Bòsnia i Hercegovina més tard es citaria com a pretext per a la guerra de Bòsnia— Els serbis de Bòsnia van establir barricades a la capital Sarajevo i en altres llocs l'1 de març, i l'endemà es van registrar les primeres víctimes mortals de la guerra a Sarajevo i Doboj. En els últims dies de març, l'exèrcit serbi de Bòsnia va començar a bombardejar Bosanski Brod, i Sarajevo va ser atacada el 4 d'abril.
L'exèrcit serbi de Bòsnia com a Exèrcit de la República Srpska (VRS) després de la proclamació de l'estat de la República Srpska al territori controlat pels serbis de Bòsnia— es va integrar plenament amb el . A mesura que avançava el 1992, controlava al voltant del 70% de Bòsnia i Hercegovina. Això es va aconseguir mitjançant una campanya a gran escala de conquesta territorial i neteja ètnica que va comptar amb el suport militar i financer de la República Federal de Iugoslàvia. La guerra, que originalment va enfrontar els serbis bosnians amb els no serbis, es va convertir en un conflicte a tres bandes el 1993, quan l'aliança croat bosnià es va deteriorar i va esclatar la guerra croat-bosnia. Els croats de Bòsnia van declarar un estat d'Herzeg-Bòsnia amb la intenció d'unir-se finalment a Croàcia. Això era incompatible amb les aspiracions dels bosnians d'establir un estat unitari enfrontat a les demandes de partició del país. La VRS va participar en la Guerra d'Independència de Croàcia amb una capacitat limitada, mitjançant ajuts militars i altres ajuts a la RSK, atacs aeris ocasionals llançats des de Banja Luka i, sobretot, a través d'atacs d'artilleria contra centres urbans, mentre que l'extensió del territori que controlava no va canviar significativament fins al 1994.
La neteja ètnica a Bòsnia i Hercegovina es va produir a una escala més gran que a la RSK, i tots els grups ètnics principals es van convertir en víctimes de violència per motius ètnics. El conflicte va produir un gran nombre de persones desplaçades. S'estima que a finals de 1994 hi havia més d'un milió de refugiats a les zones de Bòsnia i Hercegovina fora del control del VRS, mentre que la població total de la zona era d'uns 2,2 milions. Uns 720.000 bosnians, 460.000 serbis i 150.000 croats van fugir del país. Croàcia va acollir una gran proporció dels refugiats bosnians i croats; el novembre de 1992 hi havia al voltant de 333.000 refugiats registrats de Bòsnia i Hercegovina a Croàcia i uns 100.000 no registrats. Els refugiats van abandonar les seves llars en diferents circumstàncies. La violència ètnica comesa pels serbis de Bòsnia contra els civils va provocar el major nombre de víctimes civils a la guerra de Bòsnia, que va culminar amb la massacre de Srebrenica de 1995.
Preludi El novembre de 1994, el setge de Bihać una batalla de la guerra de Bòsnia va entrar en una etapa crítica quan la VRS i l'RSK van estar a prop de capturar la ciutat. Zona estratègica des del juny de 1993, Bihać havia estat una de les sis àrees segures de les Nacions Unides establertes a Bòsnia i Hercegovina. L'administració nord-americana va considerar que si les forces sèrbies capturaven la ciutat, la guerra s'intensificaria i provocaria el pitjor desastre humanitari de la guerra fins a aquest punt. Els Estats Units, França i el Regne Unit estaven dividits sobre la protecció de la zona. Els EUA van demanar atacs aeris contra la VRS, però els francesos i els britànics s'hi van oposar, citant preocupacions de seguretat i el desig de mantenir la neutralitat de les tropes franceses i britàniques que serveixen amb la UNPROFOR a Bòsnia i Hercegovina. Al seu torn, els EUA no estaven disposats a comprometre tropes terrestres. Segons David Halberstam, els europeus van reconèixer que els Estats Units eren lliures de proposar una confrontació militar amb els serbis tot confiant en les potències europees per bloquejar qualsevol moviment d'aquest tipus. El president francès François Mitterrand va desanimar qualsevol intervenció militar, ajudant molt l'esforç de guerra serbi. La posició francesa es va invertir després que Jacques Chirac es convertís en president de França el maig de 1995; Chirac va pressionar els britànics perquè adoptessin un enfocament més agressiu. Negar Bihać als serbis també era estratègicament important per a Croàcia, i el cap de l'estat major croat, el general Janko Bobetko, va considerar que la caiguda de Bihać posaria fi a l'esforç de guerra de Croàcia.
El març de 1994, es va signar l'Acord de Washington, que va posar fi a la guerra entre Croàcia i Bòsnia, i va proporcionar a Croàcia assessors militars nord-americans de la Military Professional Resources Incorporated (MPRI). La participació dels EUA reflectia una nova estratègia militar avalada per Bill Clinton el febrer de 1993. Com que l'embargament d'armes de l'ONU encara estava vigent, el MPRI va ser contractat ostensiblement per preparar l'HV per a la participació en el programa de l'Associació per a la Pau de l'OTAN. Van formar oficials i personal d'HV durant 14 setmanes de gener a abril de 1995. També s'ha especulat en diverses fonts, The New York Times i diversos informes de mitjans serbis, que el MPRI podria haver proporcionat consells doctrinals, planificació d'escenaris i intel·ligència per satèl·lit del govern dels EUA a Croàcia. MPRI, Funcionaris nord-americans i croats han negat aquestes afirmacions. El novembre de 1994, els EUA van posar fi unilateralment a l'embargament d'armes contra Bòsnia i Hercegovina, permetent que l'HV s'aprovisionés a mesura que els enviaments d'armes fluïen per Croàcia.
L'Acord de Washington també va donar lloc a una sèrie de reunions entre el govern i els oficials militars croats i nord-americans celebrades a Zagreb i Washington, DC El 29 de novembre de 1994, els representants croats van proposar atacar el territori controlat pels serbis des de Livno a Bòsnia i Hercegovina, per treure una part de la força que assetjava Bihać i evitar la seva captura pels serbis. Com que els funcionaris nord-americans no van donar resposta a la proposta, l'estat major croat va ordenar el mateix dia l'operació Winter '94, que la portaven a terme l'HV i el Consell de Defensa de Croàcia (HVO) la principal força militar dels croats bosnians. A més de contribuir a la defensa de Bihać, l'atac va desplaçar la línia de contacte de l'HV i l'HVO més a prop de les rutes de subministrament de la RSK.
El 17 de juliol, els militars de la RSK i la VRS van iniciar l'Operació Sword-95, una empenta per capturar Bihać ampliant els guanys obtinguts durant l'Operació Spider. El moviment va proporcionar a HV l'oportunitat d'estendre els seus guanys territorials de l'operació Winter '94 avançant des de la vall de Livno. El 22 de juliol, el president de Croàcia Franjo Tuđman i el president de Bòsnia i Hercegovina Alija Izetbegović van signar l'Acord de Split sobre defensa mútua, que permetia el desplegament a gran escala de l'HV a Bòsnia i Hercegovina.
Ordre de batalla L'HV i l'HVO van desplegar el Grup Operacional Rujani, una força combinada controlada pel Cos Split HV sota el comandament del tinent general Ante Gotovina. El Grup Operatiu comprenia aproximadament 8.500 soldats disposats en dos grups, i es dirigia contra Bosansko Grahovo i Glamoč. Les tropes de l'HVO es van desplegar contra Glamoč i la força de l'HV es va disposar a les zones de Glamoč i Bosansko Grahovo. La força de defensa estava formada per aproximadament 5.500 soldats extrets del 2n Cos de Krajina del VRS, comandat pel general de comandament Radivoje Tomanić. El 2n Cos de Krajina va ser recolzat pel grup de batalla Vijuga creat pel 7è Cos de Dàlmata del Nord RSK i es va desplegar inicialment a l'àrea de Bosansko Grahovo com a unitat de 500 efectius a finals de 1994. L'àrea es va reforçar addicionalment després de l'operació Leap 2 de l'HV el juny de 1995, utilitzant tres brigades VRS desplegades a Bosansko Grahovo i Glamoč. Les unitats desplegades pel VRS van ser reforçades per pelotons i companyies transferides de set brigades del 1r Cos de Krajina del VRS i de tres brigades del Cos de Bòsnia Oriental del VRS.