El 14 de juny de 1993 es va celebrar a Malawi un referèndum sobre la reintroducció de la democràcia multipartidista. Més del 64% dels votants van votar per acabar amb el monopoli del poder del Partit del Congrés de Malawi, ostentat al llarg de més de 27 anys. Poc després, el president Hastings Banda, líder des de la independència, va ser destituït tant del seu càrrec de president vitalici com de la majoria dels poders dictatorials que havia ocupat des de la institució del govern unipartidista el 1966.

El MCP (de l'anglès, Malawi Congress Party) va fer un esforç considerable per mantenir el seu estatus d'únic partit legal del país, afirmant que la política multipartidista portaria a un conflicte tribal i religiós. En una manifestació a la ciutat natal de Banda, Blantyre, un cor de nois va cantar "Senyores i senyors, no escolteu el multipartit, perquè això és la mort, això és la guerra". Diversos assessors de Banda es van veure perjudicats per haver de convocar el referèndum, creient que venia de la pressió dels donants occidentals que ja no estaven disposats a apuntalar el règim de Banda després de la fi del comunisme. Malgrat això, alguns membres de l'MCP van admetre que hi havia una possibilitat que el referèndum acabaria aprovant-se

L'any següent es van celebrar eleccions generals, en les quals Banda i el MCP van ser fortament derrotats. La participació electoral al referèndum va ser del 67% dels 4,7 milions d'electors inscrits.Malawi: 1993 Referendum results EISA

Context Esgotament del règim de Banda miniatura|338x338px|Hastings Kamuzu Banda, president de Malawi entre 1966 i 1994. Malawi va aconseguir la independència l'any 1964 sota el govern de Hastings Kamuzu Banda i el Partit del Congrés de Malaui (MCP). El 1966, el partit va ser declarat com a únic partit legal, marcant el començament d'un llarg règim autocràtic entorn de la figura de Banda. Més que un estat de partit únic, el règim de Banda va ser descrit com «un estat d'un sol home», dominat per una «autocràcia altament repressiva» que va imposar rígids estàndards de comportament social, polític i moral a la població. Tots els malawians havien de ser membres del partit des de la majoria d'edat i portar a sobre la identificació del partit en tot moment, amb severes sancions a la dissidència. L'autocràcia de Banda es va fer costat a nivell exterior a la Sud-àfrica de l'apartheid (sent l'únic país africà que va mantenir relacions plenes amb Sud-àfrica) i als Estats Units, que veien en el Malawi de Banda una salvaguarda anticomunista enmig de diversos règims antioccidentals. El país va gaudir d'estàndards econòmics relativament favorables respecte a la resta del continent, però la ubiqüitat del règim de Banda va conduir al fet que es generés un clima de por permanent, fins i tot superior al de països africans assotats per guerres civils. Els Joves Pioners de Malawi, la policia secreta del règim, tenien un poder superior al de l'exèrcit i s'ocupaven de mantenir atemorida a la població. Banda no va permetre que aparegués cap lideratge polític dins del partit fora del seu propi, i va marginar o directament va eliminar a qualsevol funcionari que pogués afeblir la seva posició. De la mateixa manera, malgrat l'estabilitat econòmica, el caràcter «depredador» de l'estat malawià va conduir al fet que l'elit política s'enriquís i beneficiés a costa del benestar general, i el país es va mantenir en gran part com un país subdesenvolupat i empobrit.Malawi: Era of One Party Rule (1964-1992), EISA

Cap al final de la dècada dels anys 80, amb l'acabament de la Guerra Freda i l'anunci de la fi de l'apartheid, el bloc occidental va deixar de considerar necessari al règim malawià i va començar a pressionar al govern per una major democratització. La situació econòmica es va deteriorar i el règim es va quedar sense suports internacionals. Al mateix temps, la salut de Banda (que en aquells dies ja tenia gairebé noranta anys), va començar a flaquejar i el lideratge del govern va recaure més que res en els principals confidents del dictador: John Tembo i Cecilia Kadzamira. Tembo i Kadzamira van bloquejar efectivament l'accés a Banda, distanciant-lo cada vegada més dels assumptes quotidians, per la qual cosa és probable que el president no fos conscient de la magnitud de la pressió exercida sobre el règim per a forçar un canvi. A mesura que Banda perdia el seu control personal sobre l'estat, va començar a gestar-se lentament una dissidència interna en base als grups opositors a l'exili. El règim ja no era capaç de suprimir completament les crítiques com en el passat, i el seu aparell de seguretat repressiu es tornava cada vegada més ineficient per a contrarestar el creixent sentiment antigovernamental. A les darreries de l'any 1991, el Malawi de Banda era l'únic país del sud d'Àfrica que mantenia el sistema de partit únic, amb tots els països veïns (Zàmbia, Tanzània i Moçambic) accedint a instaurar el multipartidisme. El ràpid ritme de canvis en el continent van motivar un major envalentiment en sectors de la població malawiana. El 8 de març de 1992, el règim es va veure exposat a crítiques sense precedents quan els bisbes locals de la influent Església Catòlica van publicar una carta pastoral en la qual criticaven les violacions als drets humans. Aquest mateix mes, més de vuitanta opositors malawians a l'exili es van reunir a Lusaka, a la veïna Zàmbia, per a discutir una estratègia que precipités reformes en Malawi.

Al mes d'abril, el líder sindical exiliat Chakufwa Chihana va tornar a Malawi i va pronunciar un discurs a l'Aeroport Internacional de Lilongwe, descrivint al MCP com «un partit de mort i foscor» i exigint al règim de Banda la convocatòria a un referèndum nacional per a definir el futur polític del país. Chihana va ser arrestat en el mateix lloc i condemnat a dos anys de presó amb treballs forçats pel delicte de sedició. La detenció de Chihana va provocar una encesa condemna a nivell internacional, i va precipitar que una sèrie de protestes a Lilongwe i Blantyre (ja iniciades al març en suport a la carta dels bisbes) escalessin fins a convertir-se en severs disturbis antigovernamentals. Banda va ordenar a la policia i a l'exèrcit dispersar als manifestants amb foc letal, amb un resultat final de 38 morts entre els manifestants. Si bé la revolta va ser suprimida amb èxit, la mateixa va constituir la major demostració de descontentament social contra el règim del MCP en els seus trenta anys d'existència. Així mateix, la repressió va portar al fet que els donants internacionals cancel·lessin tota ajuda econòmica no humanitària a l'espera que la situació de les llibertats civils millorés, augmentant considerablement l'aïllament de Malawi.

L'única resposta del règim al descontentament creixent va ser dissoldre l'Assemblea Nacional i convocar a eleccions unipartidistes el juny de 1992, cobrint 91 dels 141 escons del legislatiu. Les forces opositores, agrupades provisòriament en un «Comitè per a una Aliança Democràtica» van cridar al boicot.Malawi Inter-Parliamentary Union Quaranta-cinc candidats van ser retornats sense oposició, cinc llocs van quedar vacants a causa de la desqualificació d'alguns candidats i, on la votació va arribar a realitzar-se, 62 diputats en exercici van perdre el seu escó. Oficialment, el règim va declarar que la participació va rondar el 80%, però estimacions independents van determinar un èxit considerable de l'anomenat opositor a l'abstenció, reportant que la concurrència va ser de fet inferior al 40%. Al districte de Blantyre només va votar un 20%, i es van reportar àrees en les quals només va votar un 10% de l'electorat registrat.

Proposició de referèndum Malgrat la resposta contundent del règim rebutjant directament qualsevol canvi vers l'oberturisme polític, la situació va escalar ràpidament a mitjan any després del fracàs electoral. A l'agost, el Sínode de Livingstonià de l'Església Presbiteriana d'Àfrica Central (CCAP) va votar per a formar un comitè que pressionés al govern perquè es realitzés el referèndum exigit per Chihana, sent replicat pel Consell Cristià de Malawi (CCM), que agrupava disset esglésies protestants. Es van fundar comitès pro-democràcia en les tres regions del país, iniciatives que buscaven donar impuls a l'oposició a Banda i llevar validesa a les afirmacions del règim que no existia oposició organitzada. Al setembre, el sector opositor lligat a Chihana va anunciar la configuració de l'Aliança per la Democràcia (AFORD), la primera organització d'oposició seriosa establerta en Malawi des de la seva independència. Cada vegada més pressionat per les circumstàncies adverses i tement que els disturbis de maig es repetissin, el govern a contracor va accedir a crear un «Comitè Presidencial de Diàleg» (PCD), el qual tindria el mandat de discutir «temes d'interès nacional» amb el grup opositor i els líders religiosos. En un gir sorprenent dels esdeveniments, Banda va anunciar públicament el 18 d'octubre la convocatòria a un referèndum per a definir si Malawi conservava el sistema de partit únic o convocava a eleccions multipartidistes, prenent per sorpresa a gran part de la població i als grups de pressió externs.

Després de la convocatòria, un grup de funcionaris dissidents i ex-polítics destituïts o marginats durant el règim van establir un segon grup de pressió opositor, el Front Democràtic Unit (UDF), sota el lideratge de Bakili Muluzi, antic Secretari General del MCP. L'UDF va començar a mobilitzar-se dins de Malawi a favor d'un sistema multipartidista. Encara que l'UDF i la AFORD mantenien agendes similars, l'UDF va deixar en clar que no volia tenir relació amb els dirigents exiliats i políticament diversos, mentre que l'AFORD sostenia que als opositors en l'exili se'ls hauria de permetre radicar-se novament en Malaui i prendre part en els desenvolupaments polítics. No obstant això, davant l'oportunitat que oferia el referèndum, era poc probable que es deslliguessin conflictes entre aquests grups. Les diverses organitzacions opositores, que incloïen tant als grups de pressió (més tard partits), les comunitats religioses i representants de la societat civil, van convergir en el Comitè d'Assumptes Públics (PAC). El PAC va sostenir reunions amb el Comitè Presidencial de Diàleg per a discutir l'anivellament del camp de joc en el període previ al referèndum. Aquestes reunions van ser summament significatives, perquè es va tractar de la primera vegada des de la independència en què representants del govern malawià es reunien amb representants de l'oposició per a discutir qualsevol tema d'interès nacional.

Organització Convocatòria