Els alfabets grecs arcaics (en llengua grega: Αρχαϊκά ελληνικά αλφάβητα; Archaiká elliniká alfábita) foren variants locals adaptades de l'alfabet fenici emprades pels antics grecs en el període arcaic i el clàssic primerenc. En foren reemplaçats a partir de l'any 400 abans de la nostra era per l'alfabet grec anomenat euclidià, o clàssic, l'estàndard de 24 lletres usat hui dia.
Totes les formes d'alfabets arcaics grecs tenen els mateixos 22 caràcters de l'alfabet fenici, tret de la lletra samek (𐤎), l'equivalent grec de la qual, ksi (), es va utilitzar només en un subgrup d'alfabets, i amb l'addició comuna de ípsilon () per a la vocal /o, ū/.(1)
Els alfabets locals, anomenats alfabets epicòrics, es distingeixen per: l'ús donat a les consonants , i ; per la utilització de les innovadores vocals llargues ( i Η), per l'absència o presència de en la funció consonant originària (//); per l'ús o no d'algunes lletres arcaiques ( = //, = //, = /s/); a més a més de molts detalls de la forma gràfica de cada lletra. L'alfabet grec estàndard de 24 lletres era al principi la variant regional de les ciutats jòniques d'Àsia Menor. S'adoptà a Atenes en el 403 ae i en la major part de la resta del món grec a mitjan ae.
Aspirades i grups consonàntics La divisió més bàsica en quatre tipus principals d'alfabets epicòrics es fa segons com tracten les lletres addicionals de les consonants aspirades (/pʰ, kʰ/) i els grups consonàntics (/ks, ps/) del grec. Aquests quatre tipus s'etiqueten de manera convencional com a "verd", "roig", "blau clar" i "blau fosc", basats en un mapa de l'influent estudi del Studien zur Geschichte des griechischen Alfabets d'Adolf Kirchhoff (1867). El tipus "verd" (o meridional) és el més arcaic i més proper al fenici. El tipus "roig" (o occidental) és el que després es transmeté cap a ponent com a avantpassat de l'alfabet llatí i ja conté alguns trets crucials d'aquest desenvolupament posterior. El tipus "blau" (o oriental) és d'on sorgí l'alfabet grec estàndard posterior.
No utilitza lletres addicionals més enllà del repertori fenici, i normalment tampoc té (/ks/). Per tant, les oclusives aspirades //, // s'escriuen simplement com i respectivament, sense distingir-les de /p/, /k/, o com a dígrafs , . Per a l'anàleg // , però, ja existeix una lletra dedicada, , presa del fenici. Així, els grups /ps/, simplement es lletregen , . Aquest és el sistema que es troba a Creta i en algunes altres illes del sud de la mar Egea, sobretot a Thera (Santorí), Melos i Anafi.
També manca de la derivada del fenici per a ; en el seu lloc, però, introdueix un signe suplementari per a aquesta combinació de sons al final de l'alfabet, amb forma de Χ. A més a més, l'alfabet roig també va introduir lletres per a les aspirades, Φ = /pʰ/ i Ψ = /kʰ/. Cal notar que l'ús de en el conjunt "roig" correspon a la lletra "X" en llatí, mentre que difereix de l'alfabet grec estàndard posterior, en què significa i significa . Només per a és comú a tots els alfabets no verds. El tipus roig es troba en la major part del centre de Grècia continental (Tessàlia, Beòcia i la major part del Peloponés), així com a l'illa d'Eubea, i a les colònies unides a aquests llocs, inclosa la majoria de les colònies d'Itàlia.
Manca de (/ks/), i afig només lletres per a () i () Tots dos corresponen a l'alfabet estàndard modern. El sistema blau clar encara no té lletres separades per a , . En aquest sistema, aquests s'escriuen típicament i , respectivament. Aquest és el sistema que es troba a Atenes (abans del 403 ae) i algunes illes de l'Egeu.
Conté totes les consonants de l'alfabet clàssic: a més de i (compartit amb els del tipus blau clar), també afig (al final de l'alfabet) i (en la posició alfabètica del fenici samek). Aquest sistema es troba a les ciutats de la Lliga jònica, Cnidos a Àsia Menor i a Corint i Argos al nord-est del Peloponés.
Eta i /h/ La lletra eta (, originàriament dita ēta) tenia dues funcions diferents, totes derivades del nom del model fenici, hēth: la majoria de dialectes grecs continuaren usant-la per a la consonant /h/, semblant al seu valor fenici (). La consonant /h/, però, es va perdre progressivament de la llengua oral, i en aquells dialectes en què això ja havia succeït al principi del període arcaic, en el seu lloc s'emprava per a denotar la vocal llarga , que ocorria després en el seu nom i, per tant, en els dialectes sense so /h/, el seu valor acrofònic natural. Els primers dialectes "psilòtics" inclouen el grec jònic oriental, el grec eòlic de Lesbos, així com el grec dòric de Creta i l'Èlida.
La distribució de Η i Ε vocàliques difereix encara més entre els dialectes, perquè l'idioma grec tenia un sistema de tres fonemes diferents de e: llarga semioberta /ɛː/ (ortografia clàssica ), llarga semitancada / (després es fusionà amb el diftong /ei/, ortografia clàssica ι), i la vocal curta /e/ (ortografia clàssica ε) En els dialectes "psilòtics" d'Anatòlia i les illes adjacents de l'est de l'Egeu, així com a Creta, la vocàlica s'usava només per a . En algunes illes de l'Egeu, sobretot a Rodes, Melos, Santorí i Paros, es va utilitzar tant per a com per a sense distinció. A Cnidos, s'inventà una lletra variant per a distingir-ne les dues funcions: s'usava per a i per a . A les colònies del sud d'Itàlia, sobretot a Tàrent, després del 400 abans de la nostra era, es feia una distinció semblant entre per a , i per a . Aquest darrer símbol el convertirien més tard en el signe diacrític d'esperit aspre els gramàtics alexandrins.
A Naxos, el sistema era lleument diferent: ací, també s'usava la mateixa lletra per a i per a una vocal llarga, però només en els casos en què havia sorgit un so llarg semblant al de e per elevació d'una antiga i no -com feien altres usos d'eta vocàlica- per a les antigues heretades del protogrec. Això significaria que, mentre en altres dialectes que usaven eta, l'antiga i la nova e llarga ja s'havien fusionat en un sol fonema, el so d'elevació a Naxos continuava sent diferent tant de com , potser un so com .
Encara apareix una altra distinció en un grup de ciutats al nord-est del Peloponés, especialment a Corint: ací, no era la semioberta la que es distingia entre els tres sons de e, sinó la semitancada . L'èpsilon () s'utilitza exclusivament per a aquest darrer, mentre que un nou símbol B (o en Sició, X) representava tant la /e/ curta com la . Una altra variació se'n troba a Tirint, que usa les formes de lletres del sistema corinti, B versus E, però amb els valors funcionals del sistema clàssic eta versus èpsilon. RegióJònia, Eolis, Creta -ΗΕΕRodes, Melos, Thera, ParosΗΗΕΕCnidosΗΕΕNaxosΗΗ ()ΕΕΕTirintΗΕΕCorint, Mègara, SicióΗΕaltresΗΕΕΕ
Lletres arcaiques Digamma (Wau) La lletra digamma () per al so /w/ es feia servir sols en alfabets en què aquest so encara s'emprava en el dialecte oral. Durant el període arcaic, això inclou la major part de Grècia continental (tret de l'Àtica), i les illes d'Eubea i Creta. A Atenes i Naxos sembla que només s'usava en el registre poètic. Per a la resta, la majoria de les illes de l'Egeu i de l'est, el so /w/ era absent de l'idioma.
La forma de digamma varia localment i amb el temps. La forma primerenca més comuna és F. Amb el temps es desenvolupà en analogia amb èpsilon (que passà a E), i esdevingué la clàssica F o també com C. La Creta primerenca en tenia una forma arcaica (que s'assemblava al model originari, el waw fenici en forma de Y), o una variant amb la tija doblegada cap als costats: 14x14px.
San Alguns alfabets locals usaven la lletra san en forma de M en lloc de la sigma estàndard per al so /s/. No és clar si la distinció entre totes dues lletres al principi corresponia a diferents realitzacions fonètiques del fonema /s/ en diferents dialectes. L'epigrafista Lilian Hamilton Jeffery (1915–1986) pensava que san originàriament representava un so sonor [z], i que aquests dialectes dòrics que mantenien san en comptes de sigma podien haver tingut aquesta pronunciació de /s/. Roger Woodard, professor d'estudis clàssics en la Universitat de Buffalo, creu que san al principi podria haver estat usada per a [ts]. En qualsevol cas, cada dialecte tendia a usar o san o sigma exclusivament, i tot i que els primers abecedaris enumeraven totes dues formes de lletres per separat en les seues posicions alfabètiques separades, els espècimens posteriors al tendeixen a enumerar-ne només una de les dues. San s'utilitzà a Argos fins a finals del segle VI, a Sició fins al c. 500, a Corint fins a la primera meitat del i a Creta durant un temps més. Sició mantingué aquest caràcter com un emblema local en les seues monedes.
La lletra arcaica qoppa ( ), usada per a l'al·lòfon posterior de /k/ abans de les vocals posteriors [o, u], era al principi comuna a la majoria dels alfabets epicòrics. Començà a deixar d'usar-se a mitjan segle VI abans de la nostra era. Algunes de les regions dòriques, especialment Corint, Argos, Creta i Rodes, la conservaren fins al segle V ae.
Lletres innovadores Un grup petit de noves lletres gregues va aparéixer a partir de distincions innovadores, la majoria d'elles locals.
Omega La lletra originària omega () per al so semiobert es va inventar primer a l'est, a les ciutats jòniques de l'Àsia Menor abans del 600 ae. Creada en obrir el cercle d'òmicron () a prop del costat, després es va redreçar i les vores se'n corbaren cap a fora.
La ciutat dòrica de Cnidos, així com algunes illes de l'Egeu, Paros, Tasos i Melos, triaren la innovació oposada, utilitzant el cercle trencat per a la curta i un cercle tancat per a la /o/ llarga.
Sampi Algunes ciutats jòniques feren servir la lletra especial T, col·locada en l'alfabet després de , per a un so sibilant en posicions en què en altres dialectes tenien o (com ara, τέͳαρες 'quatre', cf. ortografia normal jònica τέσσαρες vs. àtic ). Abandonada més tard, sobrevisqué en forma del símbol numeral sampi . Com a lletra de l'alfabet, s'ha trobat a les ciutats de Milet, Efes, Halicarnàs, Èritres, Teos (totes a Jònia), a l'illa de Samos, a la colònia jònica de Massilia, i a Cízic (nord d'Àsia Menor, a la regió de Mísia). A la ciutat pòntica de Nessèbar, a la costa de la mar Negra de Tràcia, s'utilitzava en monedes, marcades amb l'abreviatura del nom de la ciutat, . El so d'aquesta lletra era un reflex dels grups consonàntics protogrecs [kj], , [tj], , o , i probablement era un so intermedi durant el canvi fonètic des dels grups oclusius anteriors cap al so /s/ posterior, possiblement una consonant africada semblant a /ts/.
San arcàdia En un document testificat, el grec arcadoxipriota de Mantinea fa servir una lletra semblant a una И inclinada, probablement derivada d'una variant de san, per a marcar el que devia ser un so similar a en entorns que reflecteixen el protogrec etimològic .
Digamma pamfília En grec pamfílic, un dialecte molt divergent, la digamma () existia al costat d'una altra forma distintiva. Sembla que en aquest dialecte el so pot haver canviat a labiodental /v/ en alguns entorns. La lletra en forma de F podria representar el nou so /v/, mentre que l'especial en forma de И podria emprar-se en aquelles posicions on es conservava encara el so antic ., citing .
E alta beòcia Una lletra espeial (E) s'emprà breument per a la realització variant del so curt /e/ a la ciutat beòcia de Tèspies a la fi del segle V abans de la nostra era. Apareixia en lloc de l'èpsilon normal () quan el so es trobava abans d'una altra vocal. Com que la seua forma suggereix un compromís entre una una , es creu que denotava un al·lòfon de vocal tancada (o alta) proper a /i/. Està testificada en un sol document: un conjunt d'esteles funeràries del 424 ae.
Formes miniatura|362x362px|Panell A de Pitsa, Corint, 540 aeHÉLADE: Revista de História Antiga, vol. 3, nº. 2. 2020. Les familiars lletres gregues clàssiques mostren moltes variacions addicionals en les formes dels glifs, algunes característiques d'alfabets locals concrets.