Klemens Wenzel (o Clemens Wenceslaus) Nepomuk Lothar, comte (des del 1813), príncep de Metternich-Winneburg a Beilstein (Coblença, 15 de maig del 1773-Viena, 11 de juny del 1859), comte de Königswart, i des de 1818 duc de Portella. Va ser un polític d'Àustria. Va ser l'impulsador del sistema que duia el seu nom, pel qual es volia garantir l'equilibri i l'ordre absolutista a Europa, i va tenir un paper molt important al Congrés de Viena després de les guerres napoleòniques.

Estudis Estudià dret a la universitat d'Estrasburg de 1788 a 1790 amb professors propers al protestantisme, i entre 1790 i 1792 a la Universitat de Mainz amb una educació més conservadora. Quan França va declarar la guerra a Àustria, Metternich no va poder seguir a Mainz i va ser enviat a una missió especial al front dirigint l'interrogatori del ministre de guerra francès, el marquès de Beurnonville, i de diversos comissaris de la Convenció Nacional que l'acompanyaven. Al front, Metternich va observar el setge i la caiguda de Valenciennes.

Estada a Anglaterra A principis de 1794 va ser enviat a Anglaterra, aparentment per negocis oficials, ajudant el vescomte Desandrouin, pel Tresorer General dels Països Baixos austríacs, a negociar un préstec. A Anglaterra, va conèixer el rei en diverses ocasions i va sopar amb diversos influents polítics britànics, inclosos William Pitt, Charles James Fox i Edmund Burke. Metternich va ser nomenat nou ministre plenipotenciari als Països Baixos austríacs, que Àustria va recuperar després de aixafar la revolució brabançona en 1790 i va deixar Anglaterra el setembre de 1794.

Diplomàtic En arribar als Països Baixos austríacs el govern s'havia exiliat i l'exèrcit es retirava davant de l'avanç francès durant les Guerres de la Revolució Francesa. A l'octubre, un exèrcit francès es va endinsar a Alemanya i va annexionar totes les terres de Metternich, excepte Königswart, i es va reunir als seus pares a Viena al novembre. El 27 de setembre de 1795 es va casar amb la comtessa Eleonore von Kaunitz-Rietberg, néta de qui havia estat canceller austríac Wenzel Anton, que el va introduir a la societat vienesa. El pare de la núvia, el príncep Kaunitz a condició que la encara jove Eleonore havia de continuar vivint a casa, i a Metternich se li va prohibir servir de diplomàtic mentre el príncep encara estigués viu. La seva filla Maria va néixer el gener de 1797. Després d'estudiar a Viena, la mort del príncep el setembre de 1797 va permetre a Metternich participar en el Segon Congrés de Rastatt, en què el seu pare, que dirigia la delegació imperial, el va prendre com a secretari fins al 1799, quan finalment es va acabar el congrés.

Ambaixador Dresden i Berlin La derrota imperial a la Guerra de la Segona Coalició va sacsejar els cercles diplomàtics, i a Metternich se li va oferir escollir entre tres posicions ministerials: a la Dieta Imperial de Ratisbona; al Regne de Dinamarca a Copenhaguen; o l'electorat de Saxònia a Dresden. Va triar Dresden a finals de gener de 1801 i va assumir el seu nou càrrec el 4 de novembre, i allà va prendre una amant, la princesa Katharina Bagration-Mukhranska, que li va donar una filla, Marie-Clementine. El gener de 1803, Metternich i la seva dona van tenir un fill que van anomenar Viktor. A Dresden, Metternich també va establir diversos contactes importants, incloent Friedrich Gentz, un publicista que serviria a Metternich com a confident i crític durant els següents trenta anys. També va establir vincles amb importants personatges polítics polonesos i francesos.

Per compensar la pèrdua de les terres dels Metternich a la vall del Mosel·la quan la República Francesa va annexionar-se la riba oest del Rin, el Reichsdeputationshauptschluss de 1803 va atrorgar-l'hi noves possessions a Ochsenhausen, el títol de príncep i un seient a la Dieta Imperial. En la posterior remodelació diplomàtica, Metternich va ser nomenat ambaixador al Regne de Prússia, que va ocupar el novembre de 1803, un moment crític de la diplomàcia europea, preocupat per les ambicions territorials de Napoleó Bonaparte, nou líder de França. Aquesta por va ser compartida per Alexandre I de Rússia, que va mantenir Metternich informat de la política russa. A la tardor de 1804 Viena va decidir la seva participació en la Tercera Coalició i es va encomanar a Metternich la tasca gairebé impossible de convèncer Prússia d'unir-se a la coalició contra Bonaparte. El seu eventual acord no es va deure a Metternich, i després de la derrota de la coalició a la batalla d'Austerlitz, Prússia va ignorar l'acord i va signar la Pau de Schönbrunn amb els francesos.

Paris Quan Johann Philipp von Stadion es va convertir en el ministre d'Afers Exteriors de l'Imperi Austríac, Metternich va assumir el càrrec d'ambaixador a l'Imperi Rus però abans d'anar a Moscou va quedar disponible l'ambaixada a Paris el juny de 1806 i es va establir a l'agost de 1806 assistit pel baró von Vincent i Engelbert von Floret, qui seria el seu assessor les següents dues dècades. El 5 d'agost es va reunir amb el ministre francès d'Afers Exteriors, el príncep Charles Maurice de Talleyrand-Périgord, i el mateix Napoleó cinc dies després a Saint-Cloud; aviat, la Guerra de la Quarta Coalició va dur a Talleyrand i a Napoleó cap a l'est. L'esposa i els fills de Metternich es van unir a ell a l'octubre, i va entrar a la societat fent servir el seu encant per guanyar-hi una gran eminència. Després del Tractat de Tilsit del juliol de 1807, Metternich va veure que la posició d'Àustria a Europa era més vulnerable i creia que l'acord entre Rússia i França no duraria. Mentrestant, va trobar-se amb el nou ministre francès d'Afers Exteriors, Jean-Baptiste Champagny per negociar un acord satisfactori sobre el futur de diversos forts francesos al riu Inn. Durant els mesos següents, l'abast de la política austríaca i la pròpia reputació de Metternich van augmentar, i va impulsar una aliança rus-austríaca, tot i que el tsar Alexandre estava massa preocupat per les altres tres guerres en què estava compromès. Amb el pas del temps, Metternich va arribar a veure inevitable una eventual guerra amb França.

A finals de 1808 Metternich va ser cridat a Viena per debatre la possibilitat que Àustria envaís el Primer Imperi Francès mentre Napoleó feia campanya a Espanya. El seu informe deia que era improbable que Rússia volgués lluitar contra Àustria i que França tenia poques tropes disponibles per lluitar al centre d'Europa. De tornada a París, quan Àustria va declarar la guerra a França, Metternich va ser arrestat en represàlia per la detenció de dos diplomàtics francesos a Viena, però els seus efectes van ser mínims. Se li va permetre deixar França sota escorta cap a Àustria a finals de maig de 1809. Després de la presa de Viena per Napoleó, Metternich va ser conduït a la capital austríaca i sent canviat per diplomàtics francesos.

Ministre d'Exteriors Relaxació amb França De tornada a Àustria, Metternich va ser testimoni de primera mà de la derrota de l'exèrcit austríac a la batalla de Wagram el 1809, i quan Johann Philipp von Stadion va presentar la seva renúncia com a ministre d'Afers Exteriors, l'emperador va oferir immediatament el lloc a Metternich, i preocupat que Napoleó se n'aprofités per exigir unes condicions de pau més dures, va nomenar-lo ministre d'Estat per dirigir les negociacions amb els francesos, entenent que substituiria més tard Stadion com a ministre d'Afers Exteriors. Durant les converses de pau a Altenburg, Metternich va presentar propostes pro-franceses per salvar la monarquia austríaca. A Napoleó Bonaparte no li va agradar la seva posició sobre el futur de Polònia, i Metternich va ser gradualment desplaçat de les converses pel príncep de Liechtenstein. Aviat va recuperar la influència com a ministre d'Afers Exteriors i ministre de la Casa Imperial, nomenat el 8 d'octubre. A principis de 1810 la relació anterior de Metternich amb Laure Junot es va fer pública, però, a causa de la comprensió d'Eleonore, l'escàndol fou mínim.

Una de les primeres tasques de Metternich va ser impulsar el matrimoni de Napoleó amb l'arxiduquessa Maria Lluïsa d'Àustria per davant de més que amb Anna de Rússia la germana menor d'Alexandre I de Rússia, i el 7 de febrer Napoleó va acceptar i la parella es va casar per representació l'11 de març. Posteriorment, Metternich intentaria distanciar-se del matrimoni afirmant que havia estat idea de Napoleó. Maria Lluïsa va marxar a França poc després i Metternich va seguir extraoficialment una ruta diferent per dur la seva família a casa, atrapada a França per l'esclat de la guerra, i per informar a l'emperador austríac de les activitats de Maria Lluïsa. Metternich va romandre sis mesos, confiant el despatx de Viena al seu pare, usant el matrimoni i l'adulació per renegociar els termes establerts a la Pau de Schönbrunn. Les concessions que va obtenir van ser trivials, però: alguns drets comercials, retard en el pagament de la indemnització de guerra, restitució d'algunes terres pertanyents a alemanys al servei austríac, inclosa la de la família Metternich, i l'eliminació d'un límit de 150.000 homes a l'exèrcit austríac. L'últim va ser particularment ben rebut com a signe d'una major independència austríaca, tot i que Àustria ja no es podia permetre un exèrcit major.

Aliat de França miniatura|Europa en 1812 Quan Metternich va tornar a Viena l'octubre de 1810, la seva influència es va limitar als afers exteriors, i els seus intents de reintroduir un Consell d'Estat complet havien fracassat. Convençut que Àustria, molt debilitada havia d'evitar una altra invasió del Primer Imperi Francès, va rebutjar els intents d'Alexandre I de Rússia i va concloure una aliança amb Napoleó Bonaparte el 14 de març de 1812. També va donar suport a un període de censura moderada, dirigit a evitar la provocació dels francesos. El tractat exigia només 30.000 tropes austríaques per lluitar al costat dels francesos, més generós que el que Prússia havia signat un mes abans; això va permetre a Metternich donar garanties tant a Gran Bretanya com a Rússia que Àustria seguia compromesa a frenar les ambicions napoleòniques. Va acompanyar el seu sobirà per a una reunió final amb Napoleó a Dresden el maig de 1812 abans que Napoleó s'embarqués en la Invasió francesa de Rússia. La reunió de Dresden va revelar que la influència d'Àustria a Europa havia arribat al seu punt més baix, i Metternich estava ara decidit a restablir-la mitjançant el que considerava forts llaços amb totes les parts de la guerra, proposant converses generals de pau encapçalades per Àustria. Durant els següents tres mesos, aniria distanciant lentament Àustria de la causa francesa, tot evitant aliances amb Prússia o Rússia, i quedant obert a qualsevol proposta que assegurés un lloc per a la combinació de la dinastia Bonaparte-Habsburg per evitar que si Napoleó fos derrotat, Rússia i Prússia guanyarien massa. Napoleó era intransigent, i després del desastre de la Grande Armée a Rússia, les potències continentals que havien estat constantment humiliades per Napoleó en diverses guerres al llarg de tota una dècada, van veure finalment una oportunitat de derrotar, i es van unir a la Sisena Coalició. L'aliança d'Àustria amb França va acabar el febrer de 1813, i Àustria va passar a una posició de neutralitat armada.

Neutralitat