Itàlia sota domini estranger és el període de la història d'Itàlia que ve caracteritzat per l'hegemonia dels Habsburg espanyols (1559-1713) i després pels Habsburg d'Àustria (1713-1796).
Economia i societat Després de les crisis demogràfiques de la segona meitat del , Itàlia, juntament amb la resta de l'Europa occidental, es va recuperar espectacularment: entre 1400 i 1600 la població italiana gairebé es va duplicar, passant al voltant de set milions a prop de tretze milions. Itàlia era la regió més urbanitzada a l'Europa occidental, però encara el 88 % de la població era rural, i, atesa la relativa paritat en les taxes de naixements i defuncions, les ciutats van créixer com a resultat de l'emigració rural. El blat i la llana eren els principals productes agrícoles, i la producció tèxtil de llanes i sedes va continuar sent la principal indústria a les ciutats. L'augment de població va implicar l'augment de la demanda de productes, que va suposar l'ampliació dels trencaments, però no prou, cosa que va elevar la inflació, afavorida per l'increment del subministrament de plata que procedia del Nou Món, i amb uns malgastadors despeses militars en guerres.
A la fi del , el creixement demogràfic es va aturar, la producció agrícola i les indústries urbanes van entrar en crisi en la dècada de 1610, aconseguint el seu punt més baix al voltant de 1650. L'agricultura intensiva mantenia les grans ciutats, però un excessiu desenvolupament a terres improductives, l'esgotament del sòl i la manca de finançament van oprimir la població. La fam va persistir a Itàlia durant tota la dècada de 1590, la pesta va afectar el nord italià en 1630-1631i va reduir la població de forma general en un quart, però grans ciutats de Milà i Gènova van perdre fins a la meitat de la seva població. Amb l'augment de població i de mà d'obra al s'havien reduït els salaris, però amb la crisi demogràfica del els salaris van apujar i els preus van baixar. A més, la Guerra dels Trenta Anys entre 1618-1648 a Europa i la guerra dels otomans i perses a Orient en 1623-1639 van interrompre l'important mercat d'exportació italià. A les ciutats, la producció de llana va caure un 50 % a la dècada de 1620 i posteriorment gairebé va desaparèixer, encara que la producció de seda es va mantenir, però en definitiva les activitats comercials i bancàries es van restringir. Les ciutats van disminuir la seva activitat econòmica i van deixar d'atreure immigració, de manera que van deixar de créixer.
Aquesta involució econòmica del va afavorir la inversió en propietats territorials i les rendes per sobre del comerç i la indústria. Les importacions del nord-oest europeu a preus més baixos van frenar el desenvolupament industrial, els gremis es van oposar al canvi tecnològic i organitzatiu, i els mercaders per escapar a les regulacions gremials van afavorir la implantació del sistema Putting-out, que transferiu la producció industrial urbana al camp. El capital es va traslladar del sector industrial a la producció agrícola de cultius comercials com l'oli d'oliva, el vi i la seda salvatge, de manera que el nombre d'artesans i mercaders urbans va disminuir mentre que la dels pagesos analfabets va augmentar, i la noblesa terratinent va intensificar el seu poder.
Des de la dècada del 1730 les fams i les epidèmies van remetre, i afavorit per l'increment de producció la població va començar a créixer. Seguint la tendència del , la inversió a la terra va afavorir l'augment de la producció que va afavorir el creixement demogràfic. Tot i que la població a Itàlia entre el 1700 i el 1800 va augmentar al voltant d'un terç, a divuit milions, a la resta d'Europa la població va créixer el doble respecte d'aquesta proporció. El comerç atlàntic va provocar l'estancament de la Mediterrània, el comerç exterior d'Itàlia va disminuir i les seves exportacions van passar de ser de valuosos productes manufacturats a matèries primeres relativament barates, com a productes agrícoles, i també de productes semielaborats, i es va convertir en un importador de productes industrials acabats. Les economies urbanes van ser incapaces d'augmentar la seva participació en el producte econòmic i el relatiu estancament demogràfic i econòmic va evitar un desenvolupament ple d'una revolució agrària o industrial durant el , quedant limitat a les reformes dels governants il·lustrats. L'aristocràcia va mantenir el control hegemònic de la política i l'economia, dominant la propietat de la terra i controlant les institucions. Les zones rurals, on vivia el 90 % de la població, van incrementar la seva població principalment al , però paral·lel al creixement de població els salaris van disminuir, la qual cosa va deteriorar el seu nivell de vida, mentre que a les ciutats les institucions públiques i benèfiques van estabilitzar la situació de la població urbana. Malgrat tot, els pobres havien de representar entre un 40 i 50 % de la població al .
Reichsitalien Cap a meitat del els territoris italians al nord dels Estats pontificis i a excepció de Venècia, seguien formant part de l'Imperi. La Itàlia imperial (Reichsitalien) abastava una àrea al voltant de 65.000 km², del nord del nord i centre italià, el territori del qual depenia de l'Emperador, i era també part de l'estructura feudal del Reich: els principats de Toscana, Milà, Savoia, Màntua, Mòdena, Reggio, Massa, Montferrato, Parma, Piacenza, i Mirandola, les repúbliques de Gènova, Lucca, i uns 200-300 petits feus,Hochedlinger, Michael (2003). Austria's wars of emergence: war, state and society in the Habsburg monarchy, 1683-1797 Modern wars in perspective. Pearson Education. p.51. ISBN 978-0-582-29084-6. en dependència directa de l'emperador, com els cavallers imperials de Piemont, o famílies comtals reichsfrei com els Malaspina, interessats a conservar el seu enllaç amb l'Emperador per contrarestar les apetències dels seus poderosos veïns circumdants.Lund, Erik A. (1999). War for the every day: generals, knowledge, and warfare in early modern Europe, 1680-1740. Greenwood Publishing Group. p.28. ISBN 978-0-313-31041-6. Amb l'excepció de Savoia, cap d'aquests territoris no es va incloure dins de l'estructura de cercles imperials (Reichskreise), i fins i tot la pertinença de Savoia en el cercle de l'Alt Rin va romandre tènue, doncs no va exercitar el seu vot des del .
El poder de l'emperador a la Itàlia imperial consistia en la concessió de dignitats i privilegis a territoris i vassalls, i en la subjecció dels senyors davant del Consell Àulic.Montpalau, Antonio (1786). Descripción política de las soberanías de Europa: contiene un estado geográfico histórico y económico. Miguel de Escribano. p.13. A través del Consell Àulic (Reichshofrat) la suprema Tall administrativa, feudal i constitucional establerta a Viena, l'emperador podia intervenir directament al govern dels territoris del Reich, i era més barat, més ràpid i més decisiu acudir al Consell Àulic que a la Cambra Imperial (Reichskammergericht), dominada pels Estats imperials i en què els seus membres reflectien els interessos contraposats dels mateixos Estats.Robertson, William (1817). The works of William Robertson, D.D.. A. Strahan. p.469. El Consell Àulic tenia jurisdicció d'apel·lació concurrent amb la Cambra Imperial en tots els casos i els assumptes que tenia sota jurisdicció exclusiva van ser: processos feudals relatius als feudataris immediats de l'emperador, apel·lacions dels dominis hereditaris de l'emperador, i tots els assumptes concernents a la jurisdicció imperial a Itàlia. Per tant, els territoris del Reichsitalien eren ocupats pel Consell Àulic sense interferència de la Cambra Imperial, ocupant-se d'aspectes relatius a la investigació de vassalls italians, disputes sobre la possessió d'un feu, conflictes fronterers, processos de confiscació de feus, i en general qualsevol mena de disputa relativa als Feuda Imperialia, com el tribunal d'apel·lació més alt per a tot el regne d'Itàlia, i de fet tenia una secció en llatí, amb el seu propi secretari (Reichshofratssekretär), que s'ocupava majoritàriament dels casos italians, i també un fiscal (Reichshoffiskal) que s'encarregava de rastrejar els drets imperials.
L'hegemonia espanyola Després de la pau de Cateau-Cambrésis, Espanya va establir la seva supremacia a Itàlia.Murray, Williamson; Knox, MacGregor; Bernstein, Alvin H. (1996). The making of strategy: rulers, states, and war. Cambridge University Press. p.125. ISBN 978-0-521-56627-8. El seu artífex havia estat l'emperador Carles V, quan va concedir al seu fill Felip la investidura del ducat de Milà, que es va sumar a la possessió de Nàpols, Sicília i Sardenya, en assumir Felipe la Corona espanyola al gener de 1556. En aquest mateix any, el rei espanyol va crear el Consell d'Itàlia per als assumptes dels territoris de Nàpols, Sicília i Milà, la qual cosa complicava la posició imperial al nord d'Itàlia, ja que Espanya buscava establir la seva pròpia xarxa de dependències a costa del control imperial i papal, amb la finalitat de garantir l'aprovisionament dels Països Baixos i assegurar-se accessos directes al mar,Kohler, Alfred (1990). Das Reich im Kampf um die Hegemonie in Europa 1521-1648. Oldenbourg Wissenschaftsverlag. pp.22-23. ISBN 978-3-486-55461-8. Espanya es va convertir així en un poder feudal italià, cosa que va resultar que els territoris italians van dependre de la política espanyola, així per exemple, després de la guerra de Siena, el rei espanyol va investir el 1557 Cosme de Mèdici amb Siena com una subinfeudització,Clogan, Paul Maurice (1987). The Early Renaissance. Rowman & Littlefield. p.59. ISBN 978-0-8476-7582-1. reservant-se l'espanyol els Presidis de Toscana.
La feblesa imperial contrasta amb la presència espanyola a Itàlia. L'emperador no tenia una base territorial a Itàlia, amb la qual cosa estava limitat a ser el suzerà feudal dels territoris del Regne d'Itàlia, allò que acceptava en la capitulació imperial (Wahlkapitulation), i, per tant, tenia el dret d'investidura.Bromley, J.S. (1970). The new Cambridge modern history: The rise of Great Britain and Russia, 1688-1715/25. 6. CUP Archive. p.386. ISBN 978-0-521-07524-4. No obstant això, malgrat la supremacia espanyola a Itàlia, els territoris italians al nord dels Estats pontificis i amb excepció de la República de Venècia, seguien formant part de l'Imperi, i els emperadors no van renunciar a les seves prerrogatives. Així doncs, si bé al març de 1556 l'emperador Carles V va fer al seu fill Felip, i als seus successors, vicari perpetu de l'Imperi a Itàlia,Boyden, James M. (1995). The courtier and the King: Ruy Gómez de Silva, Philip II, and the court of Spain. University of California Press. p.59. ISBN 978-0-520-08622-7. en 1558 el rei espanyol va sol·licitar al seu oncle l'emperador Ferran I la investidura oficial com a vicari general de l'Imperi a Itàlia,Kamen, Henry (1997). Felipe de España. Siglo XXI de España Editores. ppp.242-243 ISBN 978-84-323-0962-5. però la qüestió va ser rebutjada subtilment per l'emperador, ja que la seva acceptació hauria suposat de fet la pèrdua imperial a Itàlia, de manera que va condicionar el vicariat a la presència forçosa del rei espanyol a Itàlia, pág. 249 i al possible conflicte que podia originar-se a l'Imperi.Braudel, Fernand (1995). The Mediterranean and the Mediterranean world in the age of Philip II. 2, University of California Press. p.936. ISBN 978-0-520-20330-3.
En el Regne d'Itàlia l'emperador romania com el suzerà dels 250-300 grans i petits feus, on els llaços feudals s'havien convertit en la forma principal de feudalisme. Va ser l'emperador Carles V va ser el principal arquitecte d'aquesta refeudalització imperial, i així va investir a Alexandre i a Cosme de Mèdici com a ducs de Florència, en 1545 va crear el ducat de Parma per al fill del papa Pau III, i a Federic II Gonzaga li va elevar a duc de Màntua en 1530, el seu descendent Guillem I Gonzaga va rebre de Rodolf II en 1575 la investidura del ducat de Monferrato.