El Concertino per a dos pianos en la menor, op. 94, fou composta per Dmitri Xostakóvitx el 1953 i estrenada el 8 de novembre de 1954 a la Sala Gran del Conservatori de Moscou amb Al·la Maloletkova i Maksim Xostakóvitx, fill del compositor i dedicatari de l'obra. El Concertino té un únic moviment i té una durada aproximada de 8 minuts.
Moviments Adagio – Allegretto – Allegro
Origen i context Xostakóvitx havia compost una altra obra per a dos pianos el 1922, la Suite per a dos pianos. Aquesta vegada va compondre un Concertino per interpretar amb el seu fill Maksim, de quinze anys, que el va interpretar juntament amb la seva companya d'estudis Al·la Maloletkova a l'Escola Central de Música. Durant els anys trenta, Xostakóvitx havia treballat com a pianista acompanyant pel·lícules mudes a les sales de cinema. Aquesta obra intenta recuperar aquell ambient, amb un caràcter dinàmic i evocador d'escenes de l'època.
Música El primer piano apareix com a solista, mentre que el segon pren el paper d'orquestra acompanyant. El Concertino consta d'una breu introducció a lAdagio seguit per una secció dAllegretto amb insercions de lAdagio. La melodia enganxosa apunta a l'estil neoromàntic tardà del compositor. El treball ha estat gravat moltes vegades, inclosa una per Xostakóvitx juntament amb el seu fill Maksim.schostakowitsch.de
Una introducció en Adagio —que remet inevitablement al segon moviment del Concert núm. 4 de Beethoven, especialment pel contrast entre unes vuitenes plenes d’ímpetu i una resposta baixa, d’un lirisme gairebé pregon— és tallada de manera abrupta per l’entrada d’un Allegretto articulat sobre dos temes de tall popular. El primer recorda una tonada camperola, mentre que el segon sembla sorgit de l’imaginari de la feina col·lectiva, tan proper a la retòrica visual dels plans massius del cinema soviètic de l’època. El material de l'''Adagio, impregnat de la malenconia pròpia de la cançó russa, torna a emergir tant cap al centre de la peça com just abans de la coda. Tot i no ser una pàgina de virtuosisme extrem, la seva manera de conjugar brillantor, vivacitat i equilibri concertant fa que representi una aportació rellevant dins el repertori per a dos pianos, molt més que un simple exercici d’escriptura.
Referències
Categoria:Concerts de Dmitri Xostakóvitx Categoria:Composicions en la menor Categoria:Concerts de la dècada del 1950 Categoria:Composicions per a piano de la dècada del 1950 Categoria:Composicions musicals del 1953