La Concert per a clarinet i orquestra de corda, op. 104, va ser compost per Mieczysław Weinberg el 1970. Té una durada d'uns 24 minuts.
Moviments I. Allegro II. Andante III. Allegretto
Origen i context Va ser compost entre el 31 de maig i el 30 de juny de 1970. Es va publicar el 1977, tot i que els detalls de la seva estrena encara no estan clars.
Weinberg va crear tres composicions dedicades específicament al clarinet. Les altres dues serien la Sonata per a clarinet, op. 28, i la Simfonia de cambra núm. 4, op. 153, amb un paper per al clarinet obbligato. Weinberg va ser un escriptor natural per a clarinet, ja que coneixia bé l'instrument des de la seva joventut en ocupar un paper important en les bandes de klezmer i en els conjunts de teatre.
El Concert per a clarinet és probablement l'obra més significativa de Weinberg en aquest gènere. Tal com passa al Concertino per a violí i al Primer Concert per a flauta, l'orquestra està composta exclusivament per les cordes. Weinberg aconsegueix extreure una notable varietat de textures de l'acompanyament de les cordes, que van desenvolupant les idees melòdiques al llarg dels tres moviments de la peça. Segueix l'estructura clàssica de tres moviments, ràpid-lent-ràpid, amb els dos últims moviments interpretats sense interrupció.
Anàlisi musical El Concert per a clarinet revela un ric espectre de timbres i textures dins del conjunt de cordes, que serveixen de base perquè el clarinet solista desplegui un recorregut expressiu i virtuosístic per tot el seu registre. El primer moviment, marcat com a Allegro, s'inicia amb una entrada assertiva del clarinet, sustentada per un acompanyament de les cordes en pizzicato. Tot i aquest començament enèrgic, la música s'enfosqueix ràpidament, derivant cap a una atmosfera de recolliment i solitud, subratllada per un tema més introspectiu i per les notes repetides de les cordes. La tornada al caràcter vitalista inicial, amb ritmes galopants i diàlegs de caràcter sarcàstic entre solista i orquestra, aporta una tensió fluctuanta. El moviment es tanca amb una coda impetuosa, després d’un teixit temàtic complex i canviant en què el clarinet gairebé no cessa d’intervenir.
El segon moviment, Andante, contrasta amb l’anterior des d’un inici marcat per una tríada harmònica de les cordes, amb clares afinitats amb l’estil camerístic de Xostakóvitx. El clarinet s’hi incorpora progressivament, contribuint a una atmosfera de malenconia que culmina en un clímax dramàtic. Aquest es dissipa deixant novament el clarinet en primer pla, només acompanyat per les cordes greus, fins que una intervenció de la viola aporta un alleujament efímer. Els dos darrers moviments es concatenen sense interrupció. Quan sembla que s’encamina a una conclusió de to pessimista, irromp un Allegretto amb un tema àgil i compartit entre el solista i les cordes agudes, sostingut per un fons en pizzicato''. Les cordes hi responen amb una sonoritat més incisiva, contrastada amb un episodi més lleu i reflexiu que no triga a desaparèixer. El moviment declina cap a la foscor, fins que un acord abrupte dóna pas al final, caracteritzat per un retorn brillant i optimista del tema inicial.
Referències
Bibliografia
Categoria:Concerts de Mieczysław Weinberg Categoria:Composicions musicals del 1970 Categoria:Concerts per a clarinet Categoria:Composicions per a orquestra de corda Categoria:Concerts de la dècada del 1970