El Concertino per a violí i orquestra de corda, op. 42, va ser compost per Mieczysław Weinberg el juliol de 1948. El Concertino no es va poder estrenar en vida del compositor i no va ser fins al 1999 a Moscou en un festival que celebrava el 80è aniversari del naixement del compositor. PeerMusic va publicar la partitura el 2007, i va ser l'Amsterdam Sinfonietta qui en va fer l'estrena occidental el 2009 amb la Concertgebouw d'Amsterdam amb Candida Thompson com a solista. Té una durada de 19 minuts.
Moviments I.Allegretto cantabile II.Cadenza. Lento - Adagio III.Allegro moderato poco rubato
Origen i context Després de compondre la Sinfonietta núm. 1 de color jueu, Weinberg va començar unes vacances que va aprofitar per escriure el Concertino entre l'1 i el 9 de juliol de 1948. Aquest fet explica que en els tres moviments el caràcter sigui pastoral i líric. La part solista es torna exigent al final, però l'escriptura en general no és feixuga. La suavitat de l'obra podria haver estat un exercici de relaxació o un intent de complir amb els requisits oficials després de la crisi de la Unió de Compositors. El Concertino comparteix un estat d'ànim líric amb el Concert per a violoncel i orquestra, op. 43, escrit després.
Anàlisi musical L’obra es caracteritza per una claredat formal i una senzillesa inherent. El primer moviment, ric en material melòdic, culmina en una cadència que estableix el pont cap al Adagio, de caràcter marcadament sensual. El Rondo conclusiu es construeix sobre un tema amb ressonàncies de vals, tot i que hi afloren, sota la superfície, tonalitats ombrívoles que suggereixen un rerefons de tragèdia.
La peça s’inicia amb una línia melòdica serena, sostinguda per un lleu suport de les cordes. Una curta transició dóna pas a un episodi més animat, tot i que de durada breu. Aquesta exposició és reexposada de forma exacta, abans que solista i cordes reinterpreten el primer tema amb una intensitat lleument superior. Seguidament, una versió reduïda presenta els motius en ordre invers, amb el tema inicial ressaltat en una concisa coda. Sense interrupció, s’hi insereix una cadència que sintetitza els dos temes principals amb una major concentració de recursos expressius, just abans que les cordes despleguin amb contundència el moviment següent, centrat en un tema d’inflexió agredolça que el solista assumeix amb gran eloqüència. Aquesta secció reapareix amb més força i en un registre més alt, fins a desembocar en un clímax contingut que decanta la música cap a un desenllaç de caràcter resignat.
El moviment final comença amb un tema de naturalesa desendreçada, però amb una pulsació gràcil que contrasta amb un element més ombrívol, reforçat per l’acompanyament en pizzicato'' de les cordes. L'interludi central, breu i inexpressiu, es destina a un teixit de corda amb sordina. En la reaparició, el solista revisita tots dos motius en variants transformades, fent que el tema més inquietant adquireixi progressivament més empenta fins a impulsar la música cap a un desenllaç inesperat.
Referències
Bibliografia
Categoria:Concerts de Mieczysław Weinberg Categoria:Composicions musicals del 1948 Weinberg Categoria:Composicions per a orquestra de corda