El 2S3 Akàtsia (en rus: 2C1 Ака́ция "acàcia") És un obús autopropulsat soviètic de 152 mm desenvolupat el 1968, i posat en servei el 1971 i en servei a Rússia i altres països a partir de 2023. Com a resposta al model nord-americà M109 de 155 mm.
El dissenyador en cap va ser és G. S. Efimov, muntant un obus de D-20 de 152mm. Una designació alternativa russa és SO-152, però en l'exèrcit rus és comunament coneguda com a Akàsia. El desenvolupament va començar el 1967, segons la Resolució del Consell de Ministres de la Unió Soviètica del 4 de juliol de 1967. Es va completar i el 1971 va entrar en servei.
Historia de la creació El 1945, la Segona Guerra Mundial va acabar, en aquell moment l'arsenal de la Unió Soviètica consistia principalment en canons autopropulsats d'assalt i antitanc. L'ús principal d'aquests canons autopropulsats era l'escorta directa d'infanteria i tancs i el foc directe contra objectius enemics. Al mateix temps, els països occidentals i els Estats Units tenien canons autopropulsats dissenyats per disparar des de posicions tancades. A poc a poc, l'artilleria autopropulsada en aquests estats va començar a desplaçar l'artilleria remolcada. La indispensabilitat de l'artilleria autopropulsada en els conflictes locals es va fer òbvia, per tant, durant el període de 1947 a 1953, es va dur a terme investigacions per crear nous obusos autopropulsats, però el 1955, sota la direcció de Nikita Khrusxov, la majoria treballa sobre si mateix es va aturar l'artilleria propulsada. Temps després, el Ministeri de Defensa de l'URSS va arribar a la conclusió que era improbable una guerra nuclear estratègica, ja que portaria a la destrucció d'ambdues parts en conflicte. Al mateix temps, els conflictes locals amb armes nuclears tàctiques podrien esdevenir més realistes. En aquests conflictes, l'artilleria autopropulsada tenia un avantatge innegable sobre l'artilleria remolcada.
Amb la dimissió de Nikita Khrusxov, es va reprendre el desenvolupament de l'artilleria autopropulsada a l'URSS. En aquest moment, els Estats Units ja estaven en servei amb l'obús autopropulsat M109 de 155 mm, la munició del qual incloïa la ronda nuclear M454 amb un rendiment de 0,1 kt. El 1965, al camp d'entrenament de Lviv, les tropes soviètiques van realitzar exercicis a gran escala utilitzant instal·lacions d'artilleria de la Gran Guerra Patriòtica. Els resultats dels exercicis van mostrar que les unitats d'artilleria autopropulsades en servei no complien els requisits del combat modern. Per tal d'eliminar la bretxa entre l'artilleria autopropulsada soviètica i l'artilleria dels països de l'OTAN, el 1967 es va emetre una resolució del Comitè Central del PCUS i el Consell de Ministres de l'URSS núm. 609-201 del 4 de juliol. D'acord amb aquest decret, es va iniciar oficialment el desenvolupament d'un nou obús autopropulsat de 152 mm.
Anteriorment, VNII-100, de 1963 a 1965, va dur a terme treballs d'investigació per determinar l'aspecte i les característiques bàsiques dels nous cànons autopropulsats. Durant la investigació, es van desenvolupar dues variants de canons autopropulsats. El primer es basa en el xassís Object 124 (al seu torn, creat sobre la base del SU-100P), el segon es basa en el llavors prometedor tanc mitjà Object 432. En ambdues versions, l'armament principal era un obús de 152 mm amb balística D-20. A partir dels resultats del treball, es va trobar que la disposició del motor davanter seria òptima per al nou obús autopropulsat, així com la presència d'una presa de força addicional per a equips auxiliars. El motor 5TDF no permetia fer realitat aquestes necessitats. El VNII-100 va desenvolupar opcions amb un disseny del motor davanter, així com amb la possibilitat d'agafar potència d'un embragatge lliure, però els projectes no es van implementar i es va recomanar utilitzar un xassís produït per la planta de construcció de màquines de Sverdlovsk. Com a base. Els desenvolupaments resultants van formar la base del treball de desenvolupament amb el nom d'"Acacia" (índex GRAU - 2S3 ). "Acacia" havia d'entrar en servei amb regiments d'artilleria de divisions de tancs i fusells motoritzats per substituir els obusos de 152 mm ML-20, D-1 i D-20.
La Planta d'Enginyeria del Transport Ural va ser designada com a desenvolupadora principal del 2S3, l'obús D-22 va ser dissenyat a OKB-9. A finals de 1968, es va completar la producció dels dos primers prototips del 2S3 i l'octubre de 1969 es van completar les proves de fàbrica. Paral·lelament, l'estiu de 1969 es van fabricar 4 vehicles més per a proves de camp. Les proves van revelar una alta contaminació de gas al compartiment de lluita. Al mateix temps, es va produir una situació similar amb l'obús autopropulsat del regiment de 122 mm 2S1 Gvozdika. Al mateix temps, es van desenvolupar versions de cap d'obusos per a les dues instal·lacions d'artilleria autopropulsada. Sobre la base del 2A33, es va desenvolupar un obús D-11 de 152 mm amb càrrega de tapa. En lloc d'un caragol de falca, un apisonador de cadena i càrregues en una màniga, el D-11 utilitzava un caragol de pistó, un apisonador pneumàtic i càrregues de tapa. No obstant això, les proves han demostrat que els inconvenients del nou obús D-11 són similars, ja que la intensitat dels trets es va mantenir igual, mantenint la mateixa precisió i abast de tir. A més, es van identificar inconvenients quan es treballava amb recipients de càrrega, així com defectes de disseny de l'apisonador pneumàtic, com a resultat de la qual cosa la velocitat de foc es va mantenir al nivell de la pistola base. Una millora addicional del disseny del D-11 va portar a la creació d'un model modernitzat sota la denominació D-11M, que va mostrar un augment del camp de tir d'un projectil de fragmentació d'alt explosiu fins a 19,3 km gràcies a una cambra ampliada i l'ús de càrregues de tapa més potents. miniatura|250x250px|Un exemplar de 2S3 Akàtsia al museu d'artilleria de Sant Petersburg L'any 1971, el 3r Institut Central d'Investigació, com a part del treball de recerca de desenvolupament, va revisar i analitzar els resultats del treball sobre les versions de tapa dels obusos de 122 mm i 152 mm. Malgrat els indicadors obtinguts, el 3r Institut Central d'Investigació va concloure que era inadequat dur a terme més investigacions sobre la versió de tapa de l'obús 2A33. El motiu principal era la manca en aquell moment d'una solució tècnica que permetés crear i posar en funcionament càrregues fiables i segures en un tap rígid o una caixa de cartutxos combustibles. A més, la variant D-11M no tenia avantatges significatius respecte a la D-22. Es va recomanar utilitzar la base científica i tècnica de la investigació realitzada en crear la pistola autopropulsada de 152 mm 2S11 Giatsint-SK. El problema de la contaminació de gas al compartiment de lluita de la pistola autopropulsada 2S3 es va resoldre d'una manera diferent, és a dir, utilitzant un ejector més potent i cartutxos amb un segellat millorat. Després de modificacions, el 1971, l'exèrcit soviètic va adoptar la muntura d'artilleria autopropulsada 2S3 Akàtsia.
Característiques Casc i toreta miniatura|L'obus que utlitza el 2S3 akàtsia L'obús autopropulsat 2S3 Akàtsia està fabricat segons el disseny de la torreta que s'ha convertit en clàssic per a l'artilleria autopropulsada. La carrosseria del vehicle està soldada amb plaques de blindatge d'acer laminat i es divideix en tres compartiments: compartiments de potència (motor i transmissió), compartiments de control i combat. El compartiment del motor i la transmissió es troba a la part davantera del casc a estribord. A l'esquerra hi ha el seient del conductor amb els controls del xassís. El compartiment de lluita es troba a la part central i posterior del casc. S'instal·la una torreta soldada al sostre del casc sobre una corretja d'espatlla de bola. La torreta conté un canó i seients de la tripulació. El seient del carregador es troba al costat d'estribord, el seient del tirador i els dispositius de mira s'instal·len al costat esquerre davant de la torreta. Darrere del tirador hi ha la posició del comandant de l'arma autopropulsada. El seient del comandant està equipat amb una torreta giratòria muntada al sostre de la torreta. A la part posterior de la torreta hi ha una estiba amb càrregues, així com estibades amb petxines (més tard substituïdes per una estiba de tambor mecanitzat). Sota la torreta a la part inferior del casc hi ha una plataforma de terra giratòria. La plataforma té una zona d'emmagatzematge per a càrrecs, així com una caixa per emmagatzemar paquets addicionals de pólvora. A la part posterior del casc hi ha dos estibaments mecanitzats per a obusos i càrregues del canó principal. L'alimentació a les piles es pot dur a terme des del terra mitjançant escotilles d'alimentació especials. L'armadura del canó autopropulsat 2S3 proporciona protecció antibales i antifragmentació per a la tripulació. El gruix de les làmines frontals del casc i la torreta és de 30 mm, i els laterals són de 15 mm.
Equips de vigilància i comunicacions Per apuntar l'arma, realitzar reconeixements de la zona durant el dia i la nit, així com per disparar una metralladora, s'instal·la una mira combinada TKN-3A amb un reflector OU-3GK a la cúpula del comandant. La posició del tirador està equipada amb una vista panoràmica d'artilleria per disparar des de posicions de tir indirectes i una mira de foc directe OP5-38 per disparar a objectius observats. La posició del mecànic del conductor està equipada amb dos dispositius d'observació prismàtica TNPO-160, així com un dispositiu de visió nocturna TVNE-4B per conduir de nit.
La comunicació de ràdio externa és compatible amb l'estació de ràdio R-123. L'estació de ràdio funciona en l'espectre VHF i proporciona una comunicació estable amb estacions similars a una distància de fins a 28 km, depenent de l'alçada de l'antena d'ambdues estacions de ràdio. Les negociacions entre els membres de la tripulació es duen a terme mitjançant l'equip d'intercomunicació R-124.
Motor i transmissió El 2S3 està equipat amb un motor dièsel de quatre temps V-59U de 12 cilindres en forma de V de la família V-46, refrigerat per líquid amb sobrealimentació inercial amb una potència de 520 CV. Amb. A més del gasoil, el motor pot funcionar amb querosè de les marques TS-1, T-1 i T-2.
La transmissió és mecànica, de doble flux, amb un mecanisme de rotació planetari. Té sis marxes endavant i dues enrere. La velocitat màxima teòrica en sisena marxa endavant és de 60 km/h. En segona marxa enrere, s'aconsegueixen velocitats de desplaçament de fins a 14 km/h.
Xássis miniatura|Vista del sistema de rodatge El xassís 2S3 és un xassís SPTP SU-100P modificat i consta de sis parells de rodes de carretera recobertes de goma i quatre parells de corrons de suport. Hi ha rodes guia a la part posterior de la màquina i rodes motrius a la part davantera. El cinturó d'eruga està format per petits enllaços amb frontisses de metall i cautxú de l'enganxament de la llanterna. L'amplada de cada pista és de 484 mm amb un pas de 125 mm. Suspensió 2S3 és barra de torsió individual. El primer i el sisè rodet de suport estan equipats amb amortidors hidràulics de doble cara. Perquè el xassís proporcioni els paràmetres especificats, el disseny del xassís de la pistola autopropulsada SU-100P ha sofert una modificació significativa. En comparació amb el vehicle base, es van reforçar les rodes de carretera i el sistema de suspensió del SAU 2S3, i també es va canviar el sistema de refrigeració.
Historial de servei