Els submarins britànics de classe U (en anglès U-class ) i oficialment anomenats Programes d'emergència de guerra 1940 i 1941 de casc curt (en anglès War Emergency 1940 and 1941 programmes, short hull) eren una classe de 49 petits submarins construïts just abans i durant la Segona Guerra Mundial per la Royal Navy. Ocasionalment se l'ha anomenat classe Undine, pel primer sumbarí construit d'aquest programa, i classe Unity per la fama de la segona nau del programa. La posterior millora tècnica de la classe va donar lloc a la seva successora el 1942, la classe V.
A l'inici de la Segona Guerra Mundial la classe U era, juntament amb els submarins britànics de classe S i T, la classe holandesa O 21 i la classe alemanya de tipus VII, una de les classes de submarins més avançades al món.
Fons En virtut del Tractat Naval de Londres de 1930 la Royal Navy es limitava a no tenir més de 53,500 tonelades en submarins. El límit de tonatge va fer necessàries propostes de submarins més petits, amb l'afegit que comparats amb submarins més grans són més difícils de detectar i gaudeixen d'una major maniobrabilitat. Casualment la major part de la flota de submarins de la Royal Navy, antics submarins de classe H emprats en la Primera Guerra Mundial i utilitzats en aquell moment per entrenar en guerra antisubmarina, estaven arribant al final de la seva vida útil, fent encara major la necessitat de que la nova classe de submarins es pogués construir ràpidament i modernitzar així la flota.
A principis de 1934 el contraalmirall Noel Laurence va recollir totes aquestes necessitats i va presentar a l'estat major la petició oficial de que la nova classe de submarins fos de naus petites i econòmiques per a entrenament i patrullatges de curt abast armats amb torpedes.
El març de 1934 el contraalmirall va rebre l'aprovació per iniciar el programa de "Submarí, petit, senzill, per entrenament antisubmari etc ("Small, Simple, Submarine, for Anti-Submarine Training etc"). Així doncs el 5 de novembre de 1936, després de dos anys de disseny, es va rebre l'ordre d'encarregar els tres primers vaixells de la classe: l'Undine, el Unity i l', a la naviliera Vickers-Armstrongs, amb seu a Barrow-in-Furness. Seguint la recomanació del Comitè Hopwood de 1926, totes les naus de la classe portarien noms que comencessin amb la mateixa lletra de l'alfabet. Els nous vaixells eren els més petits construïts des de la Primera Guerra Mundial.
Disseny i desenvolupament Casc i estructura interna Les naus de la classe U tenien un casc d'acer reblat de 1.27cm de gruix resistent per a immersions fins a 61 metres, amb els dipòsits de combustible i llast a l'interior de la pròpia nau. La superestructura i la torre de control es van construir amb forats d'inundació lliure i emmagatzematge per a cables, ancoratges i articles diversos. El casc estava dividit per cinc mampares amb accés des de la torre de comandament; les escotilles del compartiment d'estiba de torpedes i de la sala de màquines tenien bauls de lona desplegables per a emergències.
Comunicacions, detecció i reconeixement Les naus tenien dos periscopis: el primer, un periscopi bifocal amb augment alt/baix de 200mm per a la cerca, i el segon, un periscopi de baix augment (150mm) per a l'atac. Tots dos periscopis podien elevar-se 3.7m, però no es recomanava estendre'l tant en patrulla ja que revelaria la posició de la nau des de l'aire.
Es van instal·lar hidròfons, un a cada costat de la proa mirant cap a fora i un a la torre de maquinària mirant a popa. El sonar de tipus Asdic Type 129 es va instal·lar a la quilla de les noves naus des de 1937, i s'hi van afegir dues antenes sense fil: una antena de salt a la torre de connexió per a senyals de molt baixa freqüència a la profunditat del periscopi i un màstil WT que es podia aixecar per sobre de l'aigua estesa la segona antena per a la senyalització convencional sense fil.
Propulsió, motors i potència Les naus tenien sis dipòsits de llast per poder controlar la immersió i un tanc de busseig ràpid auxiliar (Q tanc en anglès), i tots set juntament amb el timó s'operaven hidràulicament. Les naus tenien dos motors dièsel-elèctrics Paxman de 400 CV (300 kW) capaços de generar 615 CV (459 kW), i motors elèctrics de 825 shp (615 kW), conjuntament generant una velocitat de superfície d'11.25 nusos (20,84 km/h) i una velocitat d'immersió de 10 nusos (19 km/h).
Els motors dièsel estaven connectats directament a les hèlixs a través de dos generadors que mantenien carregada la bateria de 112 cel·les, ubicades sota la sala de control i l'allotjament de la tripulació. Fins aquell llavors les hèlixs submarines havien estat dissenyades per funcionar millor a la superfície, però amb la creació de la classe Unity, es va passar a crear hèlixs que donessin el seu millor rendiment submergits per tal de reduir el soroll. Però tot i que aquest nou disseny aconseguia uns bons resultats en quant a reducció acüstica, accentuava de manera notable els problemes de cavitació, problemes que van acompanyar la classe durant tota la seva vida útil, essent doncs unes naus que requerien de noves hèlixs sovint.
Armament, autonomía i capacitat Les naus podien dur 39 tones de combustible, conferint un rang de 3,800 mn (7.000 km) a 10 nusos (19 km/h) en superfície i 120 mn (220 km) a 2 nusos (3,7 km/h) submergit. Per altra banda la recàrrega de la bateria requeria que el submarí emergís, de manera que s'havia de planejar la ruta tenint en compte aquesta necessitat.
Durant la construcció inicial, els quatre tubs de torpede de proa interns es van complementar amb dos tubs externs en una carcassa abombada, que també guardava quatre recàrregues per als tubs interns. LÚrsula portava una ametralladora de 76mm davant la torre de maquinària, però sense una escotilla per a la tripulació cada cop que s'havia d'utilitzar l'operari havia de travessar, obrir i tornar a tancar la torre per aconseguir arribar a l'arma. 3 a (76 mm) arma però no tenia escotilla per a la tripulació de canons, que havia d'utilitzar la torre de maquinària; per tal de compensar el pes de l'arma només es portaven vuit torpedes.
Just abans de la guerra es va ordenar un segon grup de dotze submarins, dels quals el Unique, l'Upholder, l'Upright i l'Upmost duien els tubs de torpede extern, però la resta de les naus de la comanda (i totes les posteriors) es van construir sense, ja que la protuberància que suposaven causava una gran ona de proa. A canvi les naus duien més recàrregues per als torpedes interns. També s'hi afegia el problema que quan a profunditat del periscopi es disparaven tots 6 torpedes en salva la potència i la pèrdua sobtada de pes feia que les naus es descompensessin i sortissin de l'aigua, fent-les altament vulnerables a atacs enemics.
Grup I: neix la classe U
Les tres naus de la nova classe Unity van entrar en servei a la segona meitat de 1938. Dissenyats com a vaixells d'entrenament van ser prou efectius per persuadir l'Almirallat de construir-ne més i millorar la seva capacitat ofensiva. L'Úrsula es va avarar el 16 de febrer de 1938 i va romandre en servei fins que va ser cedida a l'armada soviètica de 1944 a 1949, rebatejada com a V4, sent recomprada el maig de 1950 i posteriorment desballestada. El Unity es va avarar el 16 de febrer de 1938 i es va enfonsar el 29 d'abril de 1940 en una col·lisió accidental amb l'SS Atle Jarl, davant de les illes Farne. L'Undine va ser avarat el 5 d'octubre de 1937 i enfonsat pels dragamines alemanys el 7 de gener de 1940 davant d'Heligoland.
Lot encarregat el 5 de novembre de 1936 +Vaixells de classe Unity [Dades de Chesneau (1992), Colledge i Wardlow (2006)] NomNº Avarat DestíHMS UndineN48 5 d'octubre de 1937 Enfonsat pels dragamines alemanys davant d'Heligoland, el 7 de gener de 1940 HMS UnityN66 16 de febrer de 1938 Enfonsat en col·lisió amb SS Alte Jarl el 29 d'abril de 1940 N59 16 de febrer de 1938 Cedit a la marina Soviètica 1944–1949, recomprat i desballestat el 1950 +Llegenda de les taules
Grup II
L'experiència adquirida amb les embarcacions del primer grup de la classe U va dur l'Almirallat a decidir estendre el programa, ara anomenat Programa Complementari d'Emergència de Guerra, amb un total de dotze nous submarins de disseny similar als tres originals. Amb l'excepció de quatre naus es van eliminar els tubs de torpede externs, es va donar a totes les embarcacions una popa redissenyada per reduir la cavitació, i en algunes d'elles es va introduir una nova forma de experimental de proa dissenyada per reduir l'ona de proa. Aquest nou grup de naus va augmentar el nombre de torpedes emmagatzemats, les ametralladores (un total de tres, originalment només n'hi havia una) i més combustible, augmentant-ne l'autonomia. La majoria de les naus van ser construïdes per Vickers a Barrow-in-Furness. L'MI5 va investigar la pèrdua del Vandal i l'''Untamed durant les seves operacions d'entrenament, però l'informe es va mantenir confidencial.
El segon grup incloïa submarins que es van acabar fer coneguts; lUrchin va ser transferit a la Marina polonesa com ORP Sokół i va enfonsar 56,000 tones de material enviat per les potències de l'eix. En els seus 16 mesos de carrera operativa l'Upholder, destinat al Mediterrani sota el comandament del tinent-comandant Malcolm David Wanklyn, va dur a terme 24 patrulles i va enfonsar unes 121,000 tones de vaixells de l'Eix, formats per tres submarins, un destructor, 15 vaixells mercants (possiblement un creuer) i un altre destructor, abans de perdre's l'abril de 1942. Wanklyn va rebre la Creu Victòria per atacar un comboi enemic ben defensat i enfonsar el transatlàntic italià el 25 de maig de 1941. Les pèrdues en aquest grup van ser elevades, només tres dels dotze submarins van sobreviure a la guerra.
Lot encarregat el 4 de setembre de 1939 +Vaixells del grup II [Dades de Walters (2004), Colledge i Wardlow (2006)]NomNºAvarat Destí N82 30 de desembre de 1940 Enfonsat accidentalment pel vaixell d'arrossegament Peter Hendriks, 17 de juliol de 1941, Mar del Nord, 22 morts N87 10 de juny de 1941 Venut l'11 d'abril de 1949, desballestatHMS UnbeatenN93 9 de juliol de 1940 Enfonsat accidentalment per un bombarder britànic, l'11 de novembre de 1942, Golf de Biscaia N55 20 d'agost de 1940 Enfonsat el 13 de maig de 1941 a la costa de Líbia N56 1 d'octubre de 1940 Enfonsat el 20 de juliol de 1941 per un torpeder i un avió italians prop de Pantel·lariaHMS UniqueN95 6 de juny de 1940 Enfonsat el 24 d'octubre de 1942 a l'oest de GibraltarHMS UpholderP37 8 de juliol de 1940 Enfonsat el 14 d'abril de 1942 pel torpeder italià Pegaso davant de Trípoli N8921 d'abril de 1940 Venut el 19 de desembre de 1945, desballestat el març de 1946 N67 P9730 de setembre de 1940 Cedit a la Marina polonesa el novembre de 1941–1946 com ORP Sokół ; nombrat P97 el 1946, desballestat el 1949 N1719 d'agost de 1940 Enfonsat el 6 de maig de 1942 pel torpeder italià Pegaso N657 de juny de 1940 Enfonsat, probablement per una mina, el 3 de maig de 1941 a Cap Bon, Tunísia N1920 d'abril de 1940 Enfonsat el 24 de novembre de 1942 pel vaixell torpeder italià Groppo a l'oest de Sicília
Grup III
El tercer grup va ser el més nombrós de la classe U, format per un total de 34 naus ordenades en tres lots. Les pèrdues van continuar sent elevades, però menors comparat amb els altres dos grups. Les naus d'aquest grup es van construir amb més eslora, més capacitat de combustible (per tant una major autonomía), i a les naus del tercer lot se les va equipar amb sis mines marines.