Bernard Herrmann (Nova York, 29 de juny de 1911 - Hollywood, 24 de desembre de 1975) va ser un compositor nord-americà de música de cinema.
Com a director d'orquestra, va defensar la música de compositors menys coneguts. És considerat àmpliament com un dels més grans compositors de cinema. Guanyador dels Premis de l'Acadèmia per All That Money Can Buy(The Devil and Daniel Webster, 1941), Herrmann és conegut per les seves col·laboracions amb Alfred Hitchcock, en particular L'home que sabia massa (The Man Who Knew Too Much, 1956) (on fa un cameo com a director d'orquestra al Royal Albert Hall), Vertigen (D'entre els morts) (1958), Perseguit per la mort (North by Northwest, 1959), Psicosi (Psycho, 1960), Els ocells (The Birds, 1963) (com a «assessor de so») i Marnie (1964). Va treballar en radioteatre, gènere en què va compondre per a The Mercury Theatre on the Air d'Orson Welles, i la seva primera banda sonora va ser per al debut cinematogràfic de Welles, Ciutadà Kane (Citizen Kane, 1941). Els seus altres crèdits inclouen Jane Eyre (1943), Anna i el rei de Siam (1946), El fantasma i la senyora Muir (The Ghost and Mrs. Muir, 1947), The Day the Earth Stood Still (1951), Cape Fear (1962), Fahrenheit 451 (1966) i Twisted Nerve (1968). Herrmann va escriure pel·lícules inspirades en Hitchcock, com La núvia vestia de negre (The Bride Wore Black, 1968) de François Truffaut i Sisters (1972) de Brian De Palma i Obsessió (Obsession, 1976). Va compondre les partitures de diverses pel·lícules de fantasia de Ray Harryhausen, i va compondre per a televisió, com ara Have Gun – Will Travel i The Twilight Zone de Rod Serling. La seva darrera partitura, gravada poc abans de morir, va ser per a Taxi Driver de Martin Scorsese (1976).
Joventut i carrera Herrmann, fill d'una família jueva de classe mitjana d'origen rus i ucraïnés, va néixer a la ciutat de Nova York com a Maximillian Herman. Era fill d'Ida Gorenstein i d'Abram Dardik, que era d'Ucraïna i havia canviat de cognom. Herrmann va assistir a l'escola secundària DeWitt Clinton, una escola pública per a nois en aquell moment a la 10th Avenue i el 59th Street a la ciutat de Nova York. El seu pare va fomentar l'activitat musical, el va portar a l'òpera i el va animar a aprendre el violí. Després de guanyar un premi de composició als tretze anys, va decidir dedicar-se a la música i va anar a la Universitat de Nova York, on va estudiar amb Percy Grainger i Philip James. També va estudiar a la Juilliard School i, als vint anys, va formar la seva pròpia orquestra, la New Chamber Orchestra de Nova York.
El 1934, es va incorporar al Columbia Broadcasting System (CBS) com a director d'equip. Al cap de dos anys, va ser nomenat director musical del Columbia Workshop, una sèrie de drama radiofònic experimental per a la qual va compondre o arranjar música. Un programa notable va ser The Fall of the City. Al cap de nou anys, va esdevenir director en cap de l'Orquestra Simfònica CBS. Va introduir més obres noves al públic nord-americà que qualsevol altre director d'orquestra. Era un defensor particular de la música de Charles Ives, que era pràcticament desconeguda en aquell moment. Els programes radiofònics de música de concert de Herrmann, que s'emetien amb títols com Invitation to Music i Exploring Music, es van planificar d'una manera poc convencional i presentaven música poc escoltada, antiga i nova, que no s'escoltava a les sales de concerts públiques. En són exemples les emissions dedicades a la música d'aficionats famosos o de personatges reials notables, com ara la música de Frederic el Gran de Prússia, Enric VIII, Carles I, Lluís XIII, etc.
Les nombroses estrenes d'Herrmann als Estats Units durant la dècada de 1940 inclouen la 22a Simfonia de Miaskovski, la 3a Simfonia de Gian Francesco Malipiero, la 1a Simfonia de Richard Arnell, la 3a Simfonia d'Edmund Rubra i la 3a Simfonia d'Ives. Va interpretar les obres de Hermann Goetz, Alexander Gretchaninov, Niels Gade i Franz Liszt, i va rebre moltes beques i premis musicals americans destacats per la seva inusual programació i el seu campionat de compositors poc coneguts. A Dictators of the Baton, David Ewen va escriure que Herrmann va ser També durant la dècada de 1940, la música de concert de Herrmann va ser represa i interpretada per mestres tan cèlebres com Leopold Stokowski, John Barbirolli, Thomas Beecham i Eugene Ormandy.
Entre dues pel·lícules fetes per Orson Welles, va escriure la partitura de The Devil and Daniel Webster (1941), de William Dieterle, per la qual va guanyar el seu únic premi de l'Acadèmia. El 1947, Herrmann va compondre la música atmosfèrica de The Ghost and Mrs. Muir. El 1951, la partitura per The Day the Earth Stood Still va incloure un instrument electrònic inhabitual, el theremin.
El 1934, Herrmann va conèixer una jove secretària de la CBS i aspirant a escriptora Lucille Fletcher. Fletcher va quedar impressionada amb el treball de Herrmann, i tots dos van començar un festeig de cinc anys. El matrimoni es va endarrerir per les objeccions dels pares de Fletcher, als quals no els agradava el fet que Herrmann fos jueu i es van desanimar pel que consideraven la seva personalitat abrasiva. La parella finalment es va casar el 2 d'octubre de 1939. Van tenir dues filles: Dorothy (nascuda el 1941) i Wendy (nascuda el 1945).
Fletcher es convertiria en una destacada guionista de ràdio, i ella i Herrmann van col·laborar en diversos projectes al llarg de la seva carrera. Va contribuir amb la partitura a la famosa presentació de ràdio de 1941 de la història original de Fletcher The Hitch-Hiker a The Orson Welles Show, i Fletcher va ajudar a escriure el llibret de la seva adaptació operística de Cims borrascosos (Wuthering Heights). La parella es va divorciar el 1948. L'any següent, es va casar amb la cosina de Lucille, Lucy (Kathy Lucille) Anderson. Aquest matrimoni va durar fins al 1964.
Col·laboració amb Orson Welles miniatura|esquerra|Herrmann dirigeix l'orquestra CBS Radio en un assaig de The Mercury Theatre on the Air dirigit per Orson Welles (1938) Mentre era a la CBS, Herrmann va conèixer Orson Welles i va escriure o organitzar partitures per a programes de ràdio en què Welles participava, com ara el Columbia Workshop, el Mercury Theatre on the Air de Welles i la sèrie Campbell Playhouse (1938-1940), que eren adaptacions radiofòniques de film o obres literàries. Va dirigir les actuacions en directe, inclosa la famosa adaptació de Welles de The War of the Worlds d'H. G. Wells emesa el 30 d'octubre de 1938, fet completament en música preexistent. Herrmann va utilitzar grans seccions de la seva partitura per a l'emissió inaugural de The Campbell Playhouse, una adaptació de Rebecca, per al llargmetratge Jane Eyre (1943), la tercera pel·lícula en la qual va protagonitzar Welles.
Quan Welles va obtenir el seu contracte amb RKO Pictures, Herrmann va treballar per a ell. Va escriure la seva primera banda sonora per a Citizen Kane (1941) i va rebre una nominació a l'Oscar a la millor banda sonora d'un film dramàtic. Va compondre també l'ària de l'òpera de ficció Salammbo, que interpreta l'esposa de Kane, Susan Alexander (Dorothy Comingore). Welles volia que Herrmann fes un pastitx d'òperes reals, i li va escriure en un telegrama: «Aquí tens l'oportunitat de fer alguna cosa enginyosa i divertida». Herrmann va compondre la partitura per a The Magnificent Ambersons de Welles (1942); com el film, la música va ser molt editada per RKO Pictures. Quan més de la meitat de la seva partitura va ser eliminada de la banda sonora, Herrmann va trencar amargament els seus vincles amb la pel·lícula i va prometre accions legals si el seu nom no era eliminat dels crèdits.
Herrmann va ser director musical de la sèrie de ràdio CBS de Welles The Orson Welles Show (1941-1942), que va incloure el debut del clàssic de suspens de la seva dona Lucille Fletcher: The Hitch-Hiker; Ceiling Unlimited (1942), un programa concebut per glorificar la indústria de l'aviació i dramatitzar el paper que va tenir en la Segona Guerra Mundial; i The Mercury Summer Theatre on the Air (1946). «Benny Herrmann era un membre íntim de la família», va dir Welles al cineasta Peter Bogdanovich.
Herrmann va ser un dels que van refutar els càrrecs que Pauline Kael va fer en el seu assaig de 1971 Raising Kane, en el qual va reviure la controvèrsia sobre l'autoria del guió de Citizen Kane i va denigrar les contribucions de Welles.
Col·laboració amb Alfred Hitchcock tumb|180px|esquerra|Herrmann dirigint l'orquestra en una escena de The Man Who Knew Too Much (1956) Herrmann està estretament relacionat amb el director Alfred Hitchcock per a qui va escriure les partitures de set films, des de The Trouble with Harry (1955) fins a Marnie (1964), un període que va incloure Vertigen, North by Northwest i Psycho. També se li va acreditar com a consultor de so a The Birds (1963), ja que no hi havia música real, només sons d'ocells fets electrònicament.
La banda sonora del remake de L'home que sabia massa (The Man Who Knew Too Much) (1956) va ser composta per Herrmann, però dues de les peces musicals més significatives: la cançó «Que Sera, Sera» («Whatever Will Be, Will Be») i la «Storm Clouds Cantata» interpretada al Royal Albert Hall, no són de Herrmann (tot i que sí que va reorquestrar la cantata del compositor australià Arthur Benjamin escrita per a la pel·lícula anterior de Hitchcock del mateix nom). No obstant això, aquesta pel·lícula va donar a Herrmann l'oportunitat d'aparèixer a la pantalla: és el director de l'Orquestra Simfònica de Londres a l'escena de l'Albert Hall. La partitura de Herrmann per a The Wrong Man (1956) de Hitchcock és d'estil jazz i fa un ús intensiu del baix; Emmanuel Balestrero (Henry Fonda), l'home equivocat del títol, és un baixista de jazz.
La música més reconeixible de Herrmann és de Psycho de Hitchcock. Inusual per a un thriller en aquell moment, la partitura utilitza només la secció de cordes de l'orquestra. El crit de violí que s'escolta durant la famosa escena de la dutxa (que Hitchcock va suggerir originalment que no tenia cap música) és un dels moments més famosos de la història de la partitura cinematogràfica. Hitchcock va admetre en aquell moment que Psycho depenia en gran manera de la música per la tensió i sensació de fatalitat generalitzada. David Thomson assenyala els «préstecs astuts de Herrmann de lEroica de Beethoven», un enregistrament del qual es pot veure al dormitori de Norman Bates (Anthony Perkins). La partitura de Herrmann també va tenir una influència directa en l'arranjament de cordes staccato del productor George Martin per al senzill dels The Beatles de 1966 «Eleanor Rigby».
La partitura per Vertigo (1958) es considera igual de magistral. En moltes de les escenes clau, Hitchcock va deixar que el protagonisme ala partitura de Herrman, una partitura les melodies de la qual, fent-se ressò del «Liebestod» de Tristan und Isolde de Richard Wagner, transmeten de manera espectacular l'amor obsessiu del personatge principal per la imatge d'una dona i subratlla que Vertigo, com Tristany, és una història d'amor i mort. Ross escriu que l'homenatge d'Hermann Una característica notable de la partitura de Vertigen és l'ominós motiu de caiguda de dues notes que obre la suite: és una imitació musical directa de les dues notes sonades per les sirenes de boira tal com es pot sentir des del costat del pont Golden Gate de San Francisco. Aquest motiu té una rellevància directa per al film perquè les sirenes es poden sentir clarament sonant d'aquesta manera a Fort Point, el lloc on es produeix un incident clau que implica el personatge interpretat per Kim Novak.