El valor per a l'accionista és un terme comercial, de vegades expressat com a maximització del valor per a l'accionista. Es va fer prominent durant els anys 80 i 90, juntament amb el principi de gestió, la gestió basada en valors o gestió per valor.
Definició El terme "valor de l'accionista", de vegades abreujat a "SV",Chilosi, A. and Damiani, M., Stakeholders vs. shareholders in corporate governance, MPRA Paper No. 2334, Munich Personal RePEc Archive, published 21 març 2007, consultat el 30 juliol 2021 es pot utilitzar per referir-se a:
La capitalització borsària d'una empresa; El concepte que l'objectiu principal d'una empresa és augmentar la riquesa dels seus accionistes (propietaris) pagant dividends i/o fent augmentar el preu de les accions (és a dir, la doctrina Friedman introduïda el 1970); El concepte més específic que les accions planificades per part de la direcció i els rendiments als accionistes haurien de superar determinats punts de referència com el concepte de cost del capital. En essència, la idea que els diners dels accionistes s'han d'utilitzar per obtenir una rendibilitat superior a la que podrien guanyar ells mateixos invertint en altres actius amb la mateixa quantitat de risc. El terme en aquest sentit va ser introduït per Alfred Rappaport el 1986.
Per a una empresa que cotitza en borsa, el valor de l'accionista és la part de la seva capitalització que és capital en comptes del deute a llarg termini. En el cas d'un sol tipus d'accions, aquest seria aproximadament el nombre d'accions en circulació multiplicat pel preu de l'acció actual. Coses com els dividends augmenten el valor dels accionistes mentre que l'emissió d'accions (opcions sobre accions) el redueixen. Aquest valor afegit per a l'accionista s'ha de comparar amb l'augment de valor mitjà/necessari, fent referència al cost de capital de l'organització.
Per a una empresa privada, el valor de l'empresa després del deute s'ha d'estimar mitjançant un dels diversos mètodes de valoració, com ara el descompte del flux d'efectiu.
Història La primera articulació moderna que la creació de riquesa dels accionistes és l'interès primordial de la direcció d'una empresa es va publicar a la revista Fortune l'any 1962 en un article de la direcció d'una empresa tèxtil nord-americana, Indian Head Mills, en què els seus autors afirmaven:L'objectiu de la nostra empresa és augmentar el valor intrínsec de les nostres accions. No estem en el negoci de créixer pel bé de la mida, per no diversificar-nos, per no treure el màxim o el millor de res, no oferir llocs de treball, tenir les plantes més modernes, els clients més feliços, liderar el desenvolupament de nous productes., o per assolir qualsevol altre estatus que no tingui relació amb l'ús econòmic del capital. Qualsevol o tots aquests poden ser, de tant en tant, un mitjà per al nostre objectiu, però mai s'han de confondre mitjans i fins. Estem en el negoci únicament per millorar el valor inherent del capital social ordinari de l'empresa.L'economista Milton Friedman va introduir la doctrina Friedman en un assaig de 1970 per a The New York Times, titulat "A Friedman Doctrine: The Social Responsibility of Business Is to Increase Its Profits". En ell, defensava que una empresa no té cap responsabilitat social davant la ciutadania o la societat; la seva única responsabilitat és davant els seus accionistes. La doctrina Friedman es va amplificar després de la publicació d'un influent document empresarial de 1976 pels professors de finances Michael C. Jensen i William Meckling, "Theory of the Firm: Managerial Behavior, Agency Costs and Ownership Structure", que va proporcionar una raó econòmica quantitativa per maximitzar l'accionista. valor.
El 12 d'agost de 1981, Jack Welch va fer un discurs al The Pierre Hotel de la ciutat de Nova York anomenat "Growing Fast in a Slow- Growth Economy".Betsy Morris, "Tearing up the Jack Welch playbook" (July 11, 2006). Fortune at CNNmoney.com Sovint es reconeix com l'"alba" de l'obsessió pel valor de l'accionista. L'objectiu declarat de Welch era ser el més gran o el segon jugador més gran del mercat i retornar el màxim valor als accionistes..El 1983, Brian Pitman va esdevenir CEO de Lloyds Bank i va intentar aclarir l'objectiu de govern de l'empresa. L'any següent, va establir la rendibilitat del capital com a mesura clau del rendiment financer i va establir un objectiu per a cada negoci del banc per aconseguir un rendiment que superés el seu cost del capital.
Les empreses d'consultoria de gestió Stern Stewart, Marakon Associates, i Alcar van ser pioneres en la gestió basada en valor (VBM), o "gestió per valor", a la dècada de 1980 basant-se en el treball acadèmic de Joel Stern, Dr. Bill Alberts i el professor Alfred Rappaport. A "Creating Shareholder Value: The New Standard for Business Performance", publicat el 1986, Rappaport va argumentar que "la prova final de l'estratègia corporativa, de fet l'única mesura fiable, és si crea valor econòmic per als accionistes". Altres empreses de consultoria com McKinsey i BCG van desenvolupar enfocaments VBM. La gestió basada en valors es va fer prominent a finals dels anys 80 i 90.
El març de 2009, Welch va criticar parts de l'aplicació d'aquest concepte, qualificant l'enfocament dels beneficis trimestrals dels accionistes i els guanys del preu de les accions "la idea més tonta del món".Financial Times "Welch condemns share price focus" (March 13, 2009) Aleshores, Welch va aprofundir en això, afirmant que les cites es van treure de context.Business Week "Jack Welch Elaborates" (March 16, 2009)
Interpretació Durant la dècada de 1970 es va produir una crisi econòmica provocada per l'estancament. La borsa havia estat plana durant gairebé 12 anys i els nivells d'inflació havien arribat als dos dígits. Els japonesos havien ocupat el primer lloc com a força dominant en la fabricació d'automòbils i d'alta tecnologia, un títol que històricament ostentaven les empreses nord-americanes. Això, juntament amb els canvis econòmics observats per Mizruchi i Kimeldorf, va provocar la pregunta de com arreglar l'actual model de gestió. Encara que hi havia solucions enfrontades per resoldre aquests problemes (per exemple, l'enfocament de Theodore Levitt en la creació de valor per al client i el marc de gestió de les parts interessades de R. Edward Feeman), la guanyadora va ser la teoria de l'agència desenvolupada per Jensen i Meckling.
Mark Mizruchi i Howard Kimeldorf ofereixen una explicació de l'augment del protagonisme dels inversors institucionals i dels analistes de valors com a funció de l'economia política canviant al llarg del . El quid del seu argument es basa en una idea principal. L'augment del protagonisme dels inversors institucionals es pot atribuir a tres forces importants, a saber, el treball organitzat, l'estat i els bancs. Els rols d'aquestes tres forces van canviar, o van ser abdicats, en un esforç per mantenir sota control els abusos empresarials. No obstant això, “sense la disciplina interna que ofereixen els bancs i la disciplina externa proporcionada per l'estat i el treball, el món empresarial ha quedat en mans dels professionals que tenen la capacitat de manipular la informació vital sobre el rendiment de les empreses de la qual depenen els inversors”. Això va permetre als inversors institucionals i als analistes de valors des de l'exterior manipular la informació pel seu propi benefici més que per al de la corporació en el seu conjunt.
Tot i que Ashan i Kimeldorf (1990) admeten que la seva anàlisi del que històricament va conduir al model de valor de l'accionista és especulativa, el seu treball està ben considerat i es basa en els treballs d'alguns dels principals estudiosos del camp, a saber, Frank Dobbin i Dirk Zorn..
Com a resultat dels canvis polítics i econòmics de finals del , l'equilibri de poder en l'economia va començar a canviar. Avui, "...el poder depèn de la capacitat d'un grup d'experts empresarials per alterar els incentius d'un altre, i de la capacitat d'un grup per definir els interessos d'un altre". Com s'ha dit anteriorment, el que va fer únic el canvi al model de valor per a l'accionista va ser la capacitat d'aquells fora de l'empresa per influir en els interessos percebuts dels directius i accionistes de les empreses.
No obstant això, Dobbin i Zorn argumenten que els de fora de l'empresa no operaven amb intencions malicioses. "Es van enganyar abans que res. Els especialistes en OPA es van convèncer que estaven expulsant CEOs ineptes. Els inversors institucionals es van convèncer que els CEO s'havien de pagar pel rendiment. Els analistes es van convèncer que les previsions eren una mètrica millor per jutjar el preu de les accions que els beneficis actuals". En conjunt, va ser el panorama polític i econòmic de l'època el que va oferir l'oportunitat perfecta perquè els professionals aliens a les empreses aconseguissin poder i exercir la seva influència per tal de canviar dràsticament l'estratègia corporativa.
Teoria de l'agència i valor per a l'accionista La teoria de l'agència és l'estudi de problemes caracteritzats per desconnexions entre dues parts cooperants: un principal i un agent.Kathleen M. Eisenhardt, "Agency Theory: An Assessment and Review", The Academy of Management Review 14(1989) 58. Els problemes d'agència sorgeixen en situacions en què hi ha una divisió del treball, una desconnexió física o temporal que separa les dues parts, o quan el principal contracta un agent per especialització especialitzada. En aquestes circumstàncies, el principal assumeix l'agent per delegar-li la responsabilitat. Els teòrics han descrit el problema com un problema de "separació i control":Jensen and Meckling, "Theory of the Firm", 310. els agents no poden ser supervisats perfectament pel director, de manera que poden eludir les seves responsabilitats o actuar fora de sincronització amb els objectius del director.Eisenhardt, "Agency Theory", 61. La bretxa d'informació i la desalineació dels objectius entre les dues parts donen lloc a costos d'agència,Shapiro, "Agency Theory", 265. que són la suma dels costos per al principal de seguiment, els costos per a l'agent de vinculació amb el principal i la pèrdua residual deguda a la desconnexió entre els interessos del principal i les decisions de l'agent.Jensen and Meckling, "Theory of the Firm", 308.
Finalment, la teoria del valor de l'accionista pretén reformar el govern de les empreses de propietat pública per tal de reduir la bretxa d'informació principal-agent. El model demana que els consells d'administració de les empreses siguin independents dels seus directius corporatius, concretament, que el cap del consell sigui una altra persona que no sigui el conseller delegat i que el consell sigui escollit de manera independent.Shapiro, "Agency Theory", 269. Un consell independent pot controlar de manera objectiva els compromisos i el risc del CEO.Dobbin and Jung, "The Misapplication of Mr. Michael Jensen", 31. El valor per a l'accionista també argumenta a favor d'una major transparència financera. En posar les finances de les empreses a disposició de l'escrutini, els accionistes són més conscients del comportament de l'agent i poden prendre decisions informades sobre amb qui invertir.Dobbin, "The Rise of Shareholder Value", Sociology 25, Harvard University.
Gestió basada en valors As a management principle, value-based management (VBM), or managing for value (MFV), states that management should first and foremost consider the interests of shareholders when making management decisions. Under this principle, senior executives should set performance targets in terms of delivering shareholder returns (stock price and dividends payments) and managing to achieve them.