miniatura|Mosaic d'un paviment de Bordj Djedid prop de Cartago (actualment al Museu Britànic) que representa un guerrer vàndal a cavall. La conquesta vàndala del nord d'Àfrica va començar el 429 amb l'encreuament de l'estret de Gibraltar pels vàndals i els alans encapçalats pel vàndal asding Genseric i va acabar deu anys després amb la presa de Cartago, la capital de la diòcesi d'Àfrica de l'Imperi Romà d'Occident, el que va donar naixement al regne vàndal que duraria cent anys. Aquesta campanya militar seria l'inici de l'anomenada per alguns autors «quarta guerra púnica», en què a diferència de les tres primeres la victòria va ser per als enemics de Roma.

Pierre Cosme ha destacat l'important paper que va tenir a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident la conquesta vàndala del nord d'Àfrica. «Privat de les seves províncies més riques, l'Imperi Romà d'Occident va quedar confinat a l'oest del continent europeu, en part ocupat pels bàrbars. No va sobreviure més que trenta-set anys després a la presa de Cartago, fins a la seva caiguda definitiva en 476». En el mateix sentit, per a Chris Wickham la presa de Cartago amb què culmina la conquesta vàndala del nord d'Àfrica va ser probablement «el punt d'inflexió que fa irreversible la caiguda de l'imperi d'Occident», a la mesura que Roma perdia el control sobre la regió que era el seu principal proveïdora de gra i oli. David Álvarez Jiménez coincideix amb Cosme i amb Wickmam: «Certament el mal a l'Imperi, tant el moral, el polític, l'estratègic com principalment l'econòmic, derivat d'aquesta catàstrofe suposava un cop molt dur per a la seva pervivència... [va constituir] un punt d'inflexió fonamental per a la caiguda ulterior de l'Imperi Romà d'Occident».

Antecedents

Invasió de l'Imperi Romà (406-418)

El 31 de desembre de 406 travessaven el limes del Rin un conglomerat de pobles «bàrbars» integrat per vàndals,El primer historiador romà que els esmenta va ser Plini el Vell que els anomenava Vindili. Tàcit els anomena vandili. Fins al final del els vàndals sembla que van ocupar un territori comprès entre els rius Oder i Vístula (Cultura de Przeworsk), dividits en dos grups: els silings a l'oest i els asdings a l'est. Al final del les incursions dels huns els havien empès cap a Retia. (Cosme, 2007, pàg. 70-72; Álvarez Jiménez, 2017, pàg. 19-20) sueus i alans, encapçalats per l'alà Respendial i el vàndal asding Godigisel (a qui succeiria el seu fill Gunderic). A diferència del que va passar l'any anterior amb la invasió d'Itàlia septentrional per part de gots greutungs encapçalats per Radagais que van ser derrotats per Estilicó a la Batalla de Fiesole, van penetrar sense oposició a la Gàl·lia. Una de les raons que expliquen que cap exèrcit romà els aturés va ser que tres mesos abans s'havia revoltat a Britània contra Honori, emperador de l'Imperi Romà d'Occident el general Constantí, autoproclamat emperador amb el títol de Constantí III, passant a continuació al continent. Va començar així una guerra civil que duraria cinc anys —a l'inici de la guerra Estilicó, l'home designat per Teodosi I perquè «tutelés» als seus fills Honori i Arcadi, va caure en desgràcia i va ser executat en 408 per ordre d'Honori. En aquest context és en el que es va produir el pas del gruix dels invasors «bàrbars» a la península ibèrica en 409 (segueix sent objecte de debat si ho van fer gairebé com aliats de la rebel·lió que havia sorgit a Hispània a les mateixes files de l'«usurpador» Constantí encapçalada per Geronci, el seu principal general). Els vàndals asdings i els pobles sueus es van dividir la Galaècia, els vàndals silings es van establir a la Bètica i els alans a la Lusitània i a la Cartaginenca. miniatura|Repartiment de les províncies d'Hispània entre sueus, vàndals i alans en 411. La Gallaecia se la van dividir els vàndals asdings i els sueus, la Bètica va ser per als vàndals silings i la Lusitània i la Cartaginense per als alans. La Tarraconense, lliure de «bàrbars», continuaria sota el domini romà. El final de la guerra civil romana, amb la derrota de Constantí III i dels seus fills en 411 i del seu continuador Joví en 416, va possibilitar la signatura en 417 d'un foedus entre el vencedor a la guerra i nou home fort de l'Imperi d'Occident, el magister militum Flavi Constanci, actuant en nom de l'emperador Honori, i el rei visigot Walia, successor d'Ataülf i de Sigèric. En virtut del pacte els visigots es comprometien a servir l'Imperi com a foederati i a canvi se'ls permetia el seu assentament a Aquitània, al sud de la Gàl·lia, on el rei visigot, encara que subsistiria l'administració romana tindria àmplies atribucions que suposaven l'establiment de fet d'un embrió d'estat dins el territori imperial. La primera missió encomanada als foederati visigots va ser acabar amb les «monarquies militars» establertes a Hispània per alans i vàndals silings. Si no van posar fi a la resta va ser perquè Flavi Constanci els va fer tornar a la Gàl·lia, on més tard fundarien el que seria conegut com el regne visigot de Tolosa.

Hegemonia vàndala asdinga a Hispània (418-429) Els supervivents alans i vàndals silings van buscar refugi entre els vàndals asdings de Gunderic assentats en la Gallaecia. Així ho va relatar el cronista Hidaci:

lang=ca|miniatura|Campanyes de la guerra suevo-vàndala (419-420) un dels episodis principals del qual va ser el setge vàndal de 420 en les muntanyes Nervases, de localització desconeguda, i que els sueus únicament van aconseguir aixecar amb l'ajuda del comte de les Hispànies Asteri i del vicari Maurocel. A partir de la incorporació dels alans supervivents Gunderic va adoptar el títol de rex Vandalorum et Alanorum i cap al 420 des de la Gallaècia es va dirigir a la Bètica on va ocupar el «buit» deixat pels silings (que probablement va ser allà on es van sumar als asdings), iniciant-se un procés d'etnogènesi entorn del poble asding (gentilici adoptat per la dinastia reial iniciada per Gunderic). Segons David Álvarez Jiménez, van ser tres els motius que van portar Gunderic a traslladar-se a la Bètica: reunir-se amb els supervivents silings; buscar un territori més gran i més ric que la Gallaecia per mantenir la nova supergens vàndala; i allunyar-se dels seus veïns conflictius, els sueus (als quals van sotmetre en 420 a un setge a les muntanyes Nervases, de localització desconeguda, i que els suevos únicament van aconseguir aixecar amb l'ajuda del comte de les Hispànies Asteri i del vicari Maurocel), i dels visigots d'Aquitània. Els vàndals asdings van anomenar la Bètica Vandalousia, topònim del que deriva possiblement Andalusia.

En 422 el magister militum Castí, acompanyat d'un important contingent godo (probablement procedent de les files de l'hoste del derrotat Radagais), va intentar desallotjar els vàndals de la Bètica, dos anys després de la seva arribada, però després d'uns èxits inicials (els vàndals es van haver de refugiar a les muntanyes) a la batalla definitiva els gots el van trair i es van passar al bàndol vàndal i Castí va haver de fugir a Tarraco. Després de la «derrota humiliant» de Castí l'Imperi Romà d'Occident (el domini d'Hispània del qual es limitava a la Tarraconense) ja no va emprendre cap altra acció militar per recuperar la Bètica, malgrat que podia comptar amb els foederati visigots d'Aquitània.

Durant el període de gairebé deu anys que els vàndals van romandre a la Bètica (la pax Vandala hispànica, ho denomina David Álvarez Jiménez) van aprendre dels hispanorromans (de Iulia Traducta [Algesires], probablement) les tècniques de la navegació el que els va permetre emprendre les seves primeres accions de pirateria contra les illes Balears i contra Cartago Nova, i també contra les costes de la Mauretania Tingitana, incloses Septem (Ceuta) i Tingis (Tànger), la capital. Segons David Álvarez Jiménez, aquestes accions piràtiques «responien a quatre motivacions principals: posar en pràctica el que s'ha après...; obtenir botí; ajudar a planificar el pas posterior a l'Àfrica, que ja havia d'estar en gestació, i, finalment, clarificar la seva posició hegemònica a la península a través d'actes violents de represàlia».

En una d'aquestes razias va morir Gunderic succeint-li en 428 el seu germanastre Genseric (tots dos eren fills de Godigisel), associat al tron vàndal durant els darrers anys del regnat d'aquell. Genseric seria qui dirigiria el pas a Àfrica (els preparatius de la qual es van realitzar en secret), no sense abans derrotar prop d'Emèrita Augusta als sueus (encara pagans), que havien sortit de la Gallaecia per depredar les províncies veïnes —en el curs de la contesa moriria el rei sueu Heremigari. L'hispanorromà Hidaci va relatar així el que va passar:

Genseric va aprofitar la situació d'inestabilitat de l'Imperi Romà sorgida després de la mort en 421 de Flavi Constanci i en 423 de Honori i la proclamació com a nou emperador de Valentinià III en 425 amb només sis anys,Cap a l'any 420 semblava que el poder imperial s'havia restaurat a tot Occident i a més el futur de la dinastia teodosiana semblava assegurada —tot i que Honori no tenia descendència— amb el naixement l'any anterior d'un home fruit del matrimoni de la germana d'Honori Gal·la Placídia amb el magister militum Flavi Constanci, que en 421 seria associat al tron com a coemperador amb el títol de Constanci III. No obstant això, aquest mateix any moria Constanci i dos anys després, 423, el mateix Honori, i Valentinià III era proclamat emperador en 425 amb només sis anys d'edat. Aquesta circumstància també va ser aprofitada pel rei visigot Teodoric I per estendre el regne de Tolosa cap a la Provença, i pels sueus per consolidar el seu regne a la Gallaecia. i va travessar l'estret de Gibraltar al maig de 429. Com ha assenyalat Claire Sotinel, «com els gots d'Alaric abans que ells, els vàndals aspiraven a trobar un territori ric, prou allunyat dels exèrcits imperials per poder viure en una completa independència». De Genseric va deixar escrit el següent poc atractiu retrat l'historiador d'origen got Jordanes:

Conquesta

El pas de l'estret de Gibraltar (429) L'historiador romà d'Orient Procopi de Cesarea, autor al d'una Història de la guerra dels vàndals, va afirmar que Genseric va ser anomenat pel comes de la diòcesi d'Àfrica Bonifaci, però, com ha comentat Pierre Cosme, «els vàndals, famolencs, no tenien sens dubte cap necessitat que se'ls suggerís dirigir-se cap al graner de blat de l'Imperi d'Occident». «En cap cas no s'ha de veure la mà romana en la decisió vàndala de passar a l'Àfrica. Responia a motivacions més materials i circumscrites a la lliure decisió dels invasors», ha subratllat David Álvarez Jiménez. El que sí que posa de manifest aquesta suposada «crida» de Bonifaci, segons Pierre Cosme, és l'existència a l'Àfrica de fortes tensions internes religioses i socials, degut sobretot a la pervivència de l'heretgia donatista que comptava amb el suport dels circumcelliones, però també a la pugna entre «catòlics» i arrians (aquests últims minoritaris, però que havien aconseguit els cercles de poder; pel que sembla, el mateix Bonifaci i la seva esposa eren arrians, com també ho eren els vàndals). miniatura|Migració del poble vàndal entre els anys 400 i 430. Aquest mapa segueix la teoria tradicional que situa l'origen dels vàndals a Escandinàvia i no a la Cultura de Przeworsk (actual Polònia).