La guerra civil romana entre els anys 406 i 411 va ser un conflicte bèl·lic que va enfrontar al govern de l'Imperi Romà d'Occident, encapçalat per l'emperador Honori (r. 395-423), enfront de l'usurpador Constantí (r. 407-411) i a aquest, per la seva banda, amb Geronci, qui era el seu principal general.
Va començar a la tardor de 406 amb la rebel·lió de les tropes imperials estacionades a la diòcesi de Britània els qui van nomenar tres emperadors de forma successiva, sembla ser, davant la inactivitat del govern d'Honori enfront del perill que suposava l'arribada fins a la frontera del Rin d'una gran massa de població —formada per alans, sueus i vàndals— que havia emigrat des del nord del riu Danubi. La reacció del govern imperial de Ravenna davant la rebel·lió va ser destinar a l'exèrcit de camp a la Gàl·lia al canal de la Mànega el que, no obstant això, va facilitar que els danubians travessessin el riu la nit de cap d'any del 406 i estenguessin la destrucció per les diòcesis gales.
L'últim dels tres usurpadors —Constantí— va travessar el canal amb les tropes a la primavera de 407 i tant l'exèrcit com l'aristocràcia de la Gàl·lia se li van unir en massa en veure'l com l'única possibilitat de fer front als invasors del Rin. Davant el fracàs de la seva estratègia, el govern de Ravenna va enviar, aquest mateix estiu, un nou exèrcit al comandament de Sarus per intentar acabar amb Constantí, però va ser derrotat i va haver de retirar-se a Itàlia. L'usurpador va aconseguir controlar la capital de la prefectura —Arles— a inicis de 408 i va tenir sota el seu comandament tota la Gàl·lia on va optar per pacificar els invasors bàrbars mitjançant acords d'assentament a l'oest i nord per poder, així, centrar-se en la seva defensa davant un altre possible atac d'Honori i en controlar la diòcesi d'Hispània on alguns parents de l'emperador havien aconseguit formar un exèrcit i rebutjar un primer atac de les seves tropes.
El govern de Ravenna no va cessar en el seu intent d'acabar amb Constantí i per a l'estiu de 408 havia tornat a ajuntar un gran exèrcit a Ticinum (Pavia) que planejava unir als visigots d'Alaric per, sota el comandament d'aquest, dirigir-se a la Gàl·lia i posar fi a la usurpació. Va tornar a fracassar, ja que les tropes es van amotinar i van iniciar una cadena de successos que va portar a l'execució d'Estilicó, la deserció dels soldats bàrbars que servien a l'exèrcit italià i a l'invasió de la mateixa Itàlia per Alaric. D'aquesta manera, per a inicis de 409 Honori no va tenir més remei que reconèixer oficialment Constantí com a emperador qui, després d'haver aconseguit controlar la península Ibèrica, va aconseguir així la cimera del seu poder.
Avançat aquest 409, Constantí va començar a perdre el control dels seus territoris. Primer es va rebel·lar la població de Britània davant l'abandó en què havien quedat enfront d'atacs saxons mentre que a Armòrica i les zones on s'havien assentat els invasors del Rin, els seus habitants també van formar grups d'autodefensa que van aconseguir expulsar els invasors i els funcionaris partidaris de Constantí. Els bàrbars van optar, llavors, per passar a Hispània a la tardor sense que les tropes estacionades allí i dirigides per Geronci els fessin front. Arribat l'any 410, els invasors van saquejar la península excepte la província de Tarraconense on se situaven les tropes comandades per Geronci qui, en lloc de lluitar contra ells, es va centrar a rebutjar l'intent de Constantí per destituir-lo; va nomenar un emperador alternatiu Màxim i va derrotar a les tropes que van arribar al comandament de Constant.
Per a inicis de 411 Constantí, amb un exèrcit greument minvat, només controlava l'est de la Gàl·lia i la frontera del Rin el que va ser aprofitat per Geronci per envair el seu territori on, primer, va detenir a Vienne a Constant qui intentava arribar al nord per portar més tropes i després va assetjar a Arlés al mateix Constantí que només va poder esperar que el seu general Edobic tornés des de la frontera del Rin amb un nou exèrcit format per mercenaris francs. Aleshores, el govern de Ravenna i les tropes d'Itàlia estaven sota el control de Flavi Constanci, un militar amb talent qui va aprofitar la mort d'Alaric i que els visigots es trobaven al sud de la península per a dirigir-se a la Gàl·lia i acabar amb l'usurpador. Aquesta vegada, Honori va tenir èxit, ja que el seu general va aconseguir que les tropes de Geronci l'abandonessin i es canviessin de bàndol de manera que va continuar ell amb el setge. També va poder derrotar Edobic quan aquest va arribar amb l'exèrcit de reforç i va eliminar l'última possibilitat de Constantí per resistir el que va portar a aquest a rendir-se finalment. Va ser executat de camí a Ravenna al costat d'un altre dels seus fills i el seu cap passejat per la ciutat mentre que Geronci va caure assassinat pels seus propis soldats quan va tornar a Tarraco. Màxim, per part seva, va optar per fugir i refugiar-se entre els invasors d'Hispània.
Les conseqüències d'aquesta guerra civil per a l'Imperi occidental van ser desastroses, ja que va dificultar greument la seva defensa davant de les dues grans invasions que va patir durant aquests anys: la del Rin i la d'Itàlia. Tampoc va retornar la normalitat a les províncies gal·les perquè, poc després de tornar les seves tropes a Itàlia, un nou usurpador —Joví— va aconseguir proclamar-se emperador amb èxit. L'exèrcit, per la seva banda, va patir un gran desgast de manera que els seus efectius mòbils es van reduir greument el que va impedir a Flavi Constanci acabar completament amb els invasors els qui van aconseguir formar els seus propis regnes dins del territori imperial i van donar inici, amb això, al procés de la seva caiguda.
Esclat Rebel·lió de l'exèrcit a Britània Entre setembre i octubre de l'any 406 es va iniciar una rebel·lió entre les tropes romanes estacionades a diòcesi de Britània, les quals havien estat recentment reforçades amb la incorporació d'unitats experimentades formades per l'elit dels guerrers que van seguir a Radagais i amb això assolit un volum d'efectius suficient per aclamar un emperador propi. Ho van fer amb una successió d'usurpadors: Marc al qual van donar mort, al cap de poc, per triar en el seu lloc a Gracià que es va mantenir en el poder fins a la primavera de 407 quan, també, el van assassinar per substituir-lo per Constantí. Els motius d'aquesta rebel·lió mai no han estat clars i són dues les explicacions que es prenen per factibles. miniatura|Sòlid amb la imatge de Constantí de Britània. D'una banda, es pensa que van ser les dificultats en el pagament dels seus salaris, cosa que va portar els soldats a rebel·lar-se. Van proclamar emperador a Marc qui seria, en aquell moment, el comes Britanniarum i la seva falta d'èxit per aconseguir els diners els va portar a assassinar-lo i triar un civil: Gracià, que tindria una important influència en els governs municipals i que va haver de tenir èxit a aconseguir els diners necessaris per acontentar els soldats, ja que es va mantenir diversos mesos fins a la primavera de l'any següent quan, aïllats de la resta de l'imperi per la invasió de la Gàl·lia, les tropes li van donar mort i van triar, al seu lloc, un militar, un soldat ras anomenat Constantí per, sota el seu comandament, passar al continent i enfrontar-se als invasors.
L'altre enfocament considera que el que va portar l'exèrcit de Britània a elevar a un emperador propi va ser l'amenaça d'invasió que planava sobre la veïna Gàl·lia. A l'estiu de 406 un gran conglomerat de tribus bàrbares procedents de l'àrea danubiana va arribar fins al Rin. Els aliats francs que havien d'impedir el pas fins a la frontera d'altres tribus van fallar en la seva comesa i van patir una estrepitosa derrota que va permetre als nouvinguts acampar davant del riu amb el perill que això suposava per a les defenses romanes que, sens dubte, eren insuficients per aturar una massa humana que un estudi modern estima en uns 200.000 individus dels quals prop de 50.000 serien guerrers. Davant la manca de mesures del govern imperial davant aquesta amenaça, els soldats van témer quedar aïllats si es produïa una invasió i van decidir actuar pel seu compte de manera que van proclamar una sèrie d'usurpadors.
Primera reacció del govern imperial miniatura|Imatge d'Estilicó. Va prioritzar l'enfrontament contra l'Imperi oriental davant de la defensa de la Gàl·lia davant l'amenaça d'una gran invasió bàrbara. Això va portar les tropes britanes a rebel·lar-se i la seva reacció va ser enviar als comitatencs al canal de la Manxa per acabar amb la rebel·lió el que va facilitar la invasió del Rin. A l'estiu de 406 van arribar al govern imperial a Ravenna les primeres notícies sobre l'aproximació de la coalició bàrbara a la frontera del Rin i poc després —a la tardor— les de la rebel·lió de l'exèrcit a Britània. En aquest moment l'emperador era Honori, però la personalitat dominant dins del govern era el magister militum Estilicó. Aquest havia aconseguit rebutjar amb èxit diverses invasions d'Itàlia durant els anys anteriors i ara havia tornat al seu objectiu de recuperar les diòcesi de Dàcia i Macedònia que havien quedat en possessió de la meitat oriental després de la partició de l'imperi a la mort de Teodosi I en 395. El general considerava de vital importància el seu control, ja que eren la principal àrea de reclutament per a l'exèrcit romà de tal manera que es va preparar per envair-les amb el seu exèrcit i no va dubtar a negociar amb Alaric —qui hi havia envaït Itàlia cinc anys abans— perquè participés amb les seves tropes a la campanya. Aquest va acceptar l'aliança i es va traslladar a l'Epir per esperar a l'exèrcit romà i atacar junts a l'Imperi oriental.
Davant la situació que se li presentava —amenaça d'invasió de la Gàl·lia, rebel·lió de l'exèrcit a Britània i la campanya en marxa per envair l'Imperi oriental— Estilicó va prendre, doncs, una decisió que es considera com el major error estratègic de la seva carrera. No va interrompre els seus plans ni va enviar a l'exèrcit italià a la Gàl·lia sinó que va confiar que l'actuació dels aliats francs fos suficient per aturar la coalició bàrbara mentre que va ordenar al magister equitum per Gallias que el principal grup de l'exèrcit allà —els comitatenses— es traslladés al nord, prop del canal de la Mànega, per fer front a les tropes britanes, si aquestes decidien creuar, o per passar ells mateixos a l'illa a la primavera i sufocar la rebel·lió.
La coalició bàrbara, que estava establerta fermament al costat de la frontera des de la victòria contra els francs, va veure com en finalitzar la tardor la seva situació es tornava molt difícil per la manca de provisions per passar l'hivern a més de la perspectiva de ser objecte de nous atacs quan arribés la primavera. En aquesta situació i amb el principal grup de l'exèrcit romà destinat lluny del Rin per ocupar-se d'un altre enemic, van prendre la decisió de travessar sorprenentment el riu l'última nit d'aquell any 406 i van atropellar fàcilment l'exèrcit fronterer romà per iniciar una reeixida invasió i saqueig de la Gàl·lia.
Ascens de Constantí Proclamació i pas a la Gàl·lia miniatura|400px|Faccions durant la guerra civil romana (406-411). Zones de control entre la primavera de 407 i la primavera de 408:
Constantí de Britània va creuar amb les seves tropes al continent on se li van unir les de la Gàl·lia. Va aconseguir recuperar l'àrea fronterera al costat del Rin i va continuar per la vall del Roine cap a Arles. Les forces d'Honori li van fer front, sense èxit, a Valentia.