Les torres ingúixes (en ingúix: гӀалгӀай гӀалаш/вӀовнаш, romanitzat: ghalghai ghālash/vhóvnash) són torres de guaita medievals ingúix de pedra utilitzades com a residències, senyals i fortificacions. La majoria es troben als districtes de Sunzhensky i Dzheyrakhsky d'Ingúixia, al Caucas del Nord.
La construcció de torres al Caucas del Nord es va originar ja al primer o segon mil·lenni aC. Les restes d'habitatges ciclopes megalítiques es troben a prop dels antics pobles ingúix, com Targim, Khamkhi, Egikal, Doshkhakle i Kart.
Durant l'Edat Mitjana va proliferar l'edificació de torres, especialment a les muntanyes d'Ingúixia que s'anomenaven la 'terra de les torres', on la majoria de les torres existents daten dels segles XIII al XVII.
El 2022, l'oficina de turisme de la regió va rebre una patent del Servei Federal de Propietat Intel·lectual de Rússia per a l'eslògan 'Ingúixia - Pàtria de les Torres'. L'accés públic a algunes torres està limitat a causa de la llunyania, i moltes torres han patit danys importants a causa de les invasions que van començar amb el tsarat de Rússia i la conquesta russa del Caucas, fins a la deportació dels txetxens i els ingúix entre 1944 i 1957, que va destruir molts monuments històrics.
Orígens i desenvolupament Les restes d'edificis ciclopis megalítics fets de grans lloses de pedra i blocs sense morter es troben a les muntanyes d'Ingúixia, que els científics daten almenys al Neolític, o darrera edat de pedra, almenys 4500 aC. Aquests edificis s'aixecaven normalment com a fortificacions davant les entrades de les coves o al voltant dels habitatges. Van ser substituïts per estructures de pedra i morter. Les pedres de riu més rodones eren més difícils d'unir amb morter i poques vegades s'utilitzaven.
Les tribus Ingúix Koban del Caucas del Nord van construir torres de pedra a finals del primer al segon mil·lenni aC. En diversos habitatges megalítics es van trobar restes de ceràmica que daten del I mil·lenni aC, el període de la cultura Koban.
Continuïtat del disseny al llarg del temps Segons la seva disposició, la tècnica de la maçoneria i altres característiques, els edificis ciclopis tenen característiques comunes amb les torres posteriors a les muntanyes d'Ingúixia. Els investigadors assenyalen la continuïtat de l'arquitectura de la torre dels ingúix, que va estar molt desenvolupada a l'edat mitjana, a partir de la tècnica de construcció de pedra que va existir a les muntanyes del Caucas central des de l'època antiga. miniatura|Assentament de torres a Tsori miniatura|Complex de torres ingúixes a Pyaling
Renaixement de l'edat mitjana La cultura de les torres va reviure al Caucas del Nord durant l'edat mitjana, trobant la seva màxima quantitat i qualitat a les muntanyes d'Ingúixia. Aquest lloc de desenvolupament, combinat amb les tradicions etnogenètiques dels habitants de la regió i la continuïtat arquitectònica, han portat alguns investigadors a creure que els avantpassats dels ingúix eren el mateix grup que va construir torres a les regions muntanyoses que abastaven l'actual Ingúixia, Txetxènia, Ossètia del Nord i l'est de Geòrgia.
Hi ha uns 150 assentaments de torres (aüls) al districte actual de Dzheyrakhsky, i la majoria contenen torres de semicombat i de combat. Molts pobles estaven fortificats amb torres enllaçades per alts murs de pedra. Les torres de combat assoleixen un gruix d'un metre a la base quan es combinen amb les muralles, cosa que reflecteix l'alt nivell de desenvolupament de l'arquitectura medieval ingúix i la regularitat de la guerra que inclou la invasió, els conflictes interns i el control de les rutes entre la Transcaucàsia i les planures del Caucas del Nord.
Els assentaments es van convertir en una fortalesa medieval a mesura que les seves poblacions van créixer. Cada assentament s'assemblava a una petita 'ciutat medieval', una entitat autosuficient habitada per parents propers d'un o més clans (teips). L'autoritat era conferida a un ancià electe que estava subjecte a la llei popular (adat) i gestionava les relacions exteriors. Els interessos dels 'ciutadans lliures i iguals' es van reflectir en la política. Els assentaments en un congost de muntanya podrien formar 'federacions de pobles i viles'. L'assentament més gran, o el més ben situat geogràficament per controlar el pas, actuava com a capital.
Estil Ingúix En comparació amb les torres de les cultures veïnes, l'estil arquitectònic de les torres ingúixes destaca per la seva gràcia i l'ús de la maçoneria per a petits detalls, com ara alimentadors de cavalls construïts en parets i tanques, pals d'enganxament que sobresurten com a bobines, marquesines de finestres, etc. Les torres ingúixes s'han descrit com a pintoresc. També tenen proporcions molt més altes d'alçada, amb amplada de la base de l'ordre de 10:1.
El 1931, el viatger i explorador ucraïnès M. Kegeles va escriure:
L'arqueòleg i historiador soviètic Evgeny Krupnov va escriure a la seva 'Ingúixia medieval':
Construcció i mestratge Ubicació i emplaçament La ubicació dels assentaments amb torres es va basar en una sèrie de factors. Es van evitar zones subjectes a catàstrofes naturals com allaus, terratrèmols, inundacions i esllavissades de terra. Es van afavorir els llocs que controlaven rutes de transport com carreteres, creuament de rius i entrades de congostos.
Les condicions locals i la qualitat del sòl també eren importants. Eren necessàries fonts d'aigua dolça, en forma de petits rius i fonts, i molts pobles es trobaven a prop dels principals rius Assa i Armkhi. Es va evitar l'assentament a l'escassa i valuosa terra de conreu de les zones muntanyoses, per la qual cosa els assentaments de torres es van construir normalment sobre zones àrides amb sòl rocós, o sobre roques nues. miniatura|Vovnushki A les muntanyes d'Ingúixia es poden observar diverses torres de senyalització i defensives construïdes sobre cornises rocoses. El més famós és el complex de torres de Vovnushki, que el 2008 es va convertir en finalista del concurs Set Meravelles de Rússia. esquerra|miniatura|Torres a Khay Construccions similars es troben a Khay i a la vall d'Assa d'Ingúixia. Dues torres de refugi rocoses, erigides en coves al vessant de la muntanya escarpada de la serralada rocosa sobre els pobles Metskhal i Garq. La segona torre d'abric es troba sobre la primera, i antigament cobria una gran cova. Ara la major part del mur s'ha ensorrat. S'han conservat els graons de pedra que condueixen a la cova.
Pràctiques estètiques, culturals i constructives L'estètica i la funcionalitat de les estructures de la torre es van observar estrictament. La construcció d'una torre ingúix va ser solemne i acompanyada de diversos rituals. Les primeres fileres de pedres estaven tacades amb la sang d'un animal de sacrifici. El contractista era responsable de garantir que el mestre d'obres fos alimentat.
No es van utilitzar bastides exteriors. El treball es va realitzar des de l'interior amb paviments provisionals recolzats sobre sortints de parets destinats a paviments permanents i lloses cantoneres. El sostre piramidal de les torres de combat va ser muntat des de l'exterior per artesans suspesos amb corda. Un cop acabada la maçoneria, el mestre d'obres exigia una quota de 'descens' i feia una empremta a mà -cisellada o en morter humit- a l'entrada de la torre.
Hi ha cançons populars ingúixes (illi) sobre la construcció de torres, que glorifiquen la seva bellesa, habilitat i talent dels artesans. Una d'elles es diu 'illi sobre com es va construir la torre'.
El prestigi d'un clan Ingúix es veia afectat per les torres. Un temps de construcció de més d'un any es percebia com a feblesa. L'enfonsament de la torre també afectava la reputació de la família propietària, el raonament era que la família havia estat massa feble i pobre per fer el pagament complet als constructors. La riquesa familiar era la mesura important, ja que les diferències de classe eren desconegudes a Ingúixia. La construcció de la torre era una ocupació honorable. Els arquitectes eren coneguts pel seu nom, així com la reputació dels constructors. Els artesans eren ben recompensats per completar torres de combat. miniatura|Torre de combat (vhov) a Niÿ miniatura|Targim
Mestres d'obres ingúixos La construcció va ser un negoci ben desenvolupat a la Ingúixia medieval. La literatura científica esmenta funcions especialitzades, com ara miners de pedra, talladors de pedra i transportistes contractats. Els mestres picapedrers eren hàbils artesans; requerien formació, experiència i eines especialitzades per donar forma a les pedres amb "precisió de joier". Els constructors necessitaven una formació professional encara més complexa. Es requerien les habilitats i l'experiència d'un artesà professional per construir torres de combat; que els edificis residencials i comercials menys complexos no ho feien.
Els constructors, o 'artistes de pedra' (en ingúix: тӏоговзанча, romanitzat: thogovzancha), eren especialistes en la construcció d'edificis residencials de diversos pisos d'alta qualitat, diversos tipus de criptes, temples i santuaris. Un subconjunt de mestres ingúixos eren responsables d'edificis religiosos associats a conceptes sagrats per als muntanyencs. Aquests mestres van ser honrats i reconeguts per les seves habilitats professionals i la seva conducta moral i ètica. Els mestres d'obres reconeguts i famosos de l'edat mitjana van ser: Yand, d'Erzi; Dugo Akhriev, de Furtoug; Dyatsi Lyanov, de Furtoug; Khazbi Tsurov, de Furtoug; Baki Barkhanoev de Barkhanē; Erda Dudarov, de Guli; Arsamak Evloev, de Yovli; Khing Khanie, de Khyani; Tet-Batyk Eldiev, de Targim; i molts altres.
L'ofici de la construcció era a vegades obra de confraries familiars gairebé senceres, una mena de 'clan professional'. Aquests artesans reconeguts, especialment en la construcció de torres militars (vhov), incloïen, per exemple, la família Barkinkhoev dels pobles de l'Alt, Mitjà i Baix Ozig (Ozdik). Els mestres ingúixos també eren coneguts fora d'Ingúixia, a Txetxènia, Ossètia i Geòrgia.
Els estudiosos han assenyalat el paper principal de l'escola d'arquitectura ingúix durant els segles XIV-XVIII a l'àrea que cobreix els territoris de l'actual Txetxènia, Ingúixia, Ossètia del Nord i les regions de Geòrgia del Nord.
Després d'explorar l'arquitectura ingúix, els etnògrafs Vladimir Basilov i Veniamin Kobychev van concloure que la superposició de diversos mètodes tècnics en edificis ingúixos, des dels més primitius fins als més avançats, i també genèticament interconnectats, indica que l'arquitectura local es va desenvolupar principalment a partir de l'acumulació de la pròpia experiència, i no es va veure afectada per cap influència externa. L'evident continuïtat amb els monuments de l'edat del bronze fa buscar els orígens de l'arquitectura de pedra entre els ingúixos en temps antics. Així ho va afirmar l'investigador soviètic Arkady Goldshtein, que va proclamar l'evidència existent del treball dels mestres d'obres ingúixos a Ossètia, Geòrgia del Nord i Txetxènia, tot i que no hi havia cap evidència que els mestres estrangers fossin convidats mai a construir a Ingúixia. esquerra|miniatura|Torre de combat a Khyani
Torres amb cobertes piramidals La majoria de les torres de piràmide esglaonada es van construir amb cinc pisos i aconseguien una alçada de 20 a 25 metres, així com torres de sis pisos l'alçada de les quals oscil·lava entre els 26 i els 30 metres. Són les més perfectes en termes arquitectònics i, per regla general, formen part dels recintes dels castells. Hi havia torres similars a pobles com l'Alt i el Baix Ezmi, Pkhamat [ru], Baix Dzheyrakh, Lyazhgi, Morchi, Erzi (poble), Alt Khuli, Khyani, Doshkhakle, Ali i Baix Kart, Alt, Mitjà i Baix Ozig, Kiÿ, Egikal, Pŭy, Pyaling, Niÿ i altres.