El M26 Pershing és un tanc pesat, més tard designat com a tanc mitjà, va ser uilitzat per l'Exèrcit dels Estats Units. Va ser utilitzat en els últims mesos de la Segona Guerra Mundial durant la invasió d'Alemanya i àmpliament durant la Guerra de Corea. El tanc va rebre el nom del general dels exèrcits John J. Pershing, que va dirigir la Força Expedicionària Americana a Europa en la Primera Guerra Mundial.
El M26 va ser concebut com un reemplaçament del M4 Sherman, però un període de desenvolupament prolongat va significar que només un petit nombre va veure combat a Europa. Basant-se en els criteris de potència de foc, mobilitat i protecció, l'historiador nord-americà R. P. Hunnicutt va classificar el Pershing darrere del tanc pesat alemany Tiger II, però per davant dels tancs Tiger I i Panther. Va ser retirat el 1951 a favor de la seva derivada millorada, el M46 Patton, que tenia un motor més potent i fiable i una suspensió avançada. El llinatge del M26 va continuar amb la serie Patton.
Desenvolupament El M26 va ser la culminació d'una sèrie de prototips de tancs mitjans que van començar amb el T20 el 1942, i va ser una sortida de disseny significativa de la línia anterior dels tancs de l'Exèrcit dels Estats Units que havia acabat amb el M4 Sherman. Es van provar diverses característiques de disseny en els prototips. Alguns d'aquests eren matalassos experimentals, però molts es van convertir en característiques permanents dels posteriors tancs de l'Exèrcit dels Estats Units. Aquesta sèrie de prototips va començar com a projecte de tanc mitjà que era similar, però més modern que el recentment presentat M4 Sherman, i va acabar diversos anys més tard com el primer tanc pesat operatiu de l'Exèrcit dels Estats Units.
T20 El T20 va ser dissenyat per tenir un buc més compacte que el M4. El Ford GAN V-8, una versió de silueta inferior del motor GAA utilitzat en variants posteriors del M4, havia estat disponible. El motor havia estat originalment un esforç de Ford per produir un motor d'avió refrigerat per líquids V-12 seguint el model de Rolls-Royce Merlin, però no va poder guanyar cap comanda d'avió, i per això va ser adaptat com a V-8 per al seu ús en tancs; l'ús d'aquest motor de perfil inferior juntament amb l'elecció d'una transmissió posterior i la disposició de la unitat de roda de cadena posterior va permetre baixar la silueta del buc i eliminar els espònsors laterals.
El T20 va ser equipat amb el nou canó M1A1 de 76 mm, el M7 de 3 polzades es va considerar massa pesat a uns 900 kg. Es van utilitzar nous acers més forts per crear una arma d'uns 540 kg de pes. El blindatge del casc davanter de 13 mm més gruixut que el blindatge frontal de 63 mm del M4. El pendent de la placa glacis era similar a 46°. El pes global del T20 era aproximadament el mateix que el M4.
El T20 va utilitzar una versió primerenca de la suspensió de molla voluta horitzontal, una altra millora en comparació amb la suspensió de molla voluta vertical menys robusta de les primeres versions del M4. Prototips posteriors del M26 van provar una suspensió de la barra de torsió, que es va convertir en l'estàndard per als futurs sistemes de suspensió de tancs dels Estats Units.
T22 i T23 miniatura|Un exemplar de T23 La sèrie T22 va tornar a la transmissió M4 a causa de problemes amb la primera transmissió Torqmatic utilitzada en la T20. El T22E1 va provar un carregador automàtic per al canó principal i va eliminar la posició del carregador amb una petita torreta de dos homes.
T23 amb torreta de producció muntant pistola M1A1 de 76 mm. La torreta T23 va ser utilitzada per al M4 Sherman de 76 mm. Tingueu en compte la suspensió de la molla voluta vertical.
Durant gran part de 1943, hi havia poca necessitat percebuda dins de l'Exèrcit dels Estats Units d'Amèrica per a un tanc millor que el M4 Sherman de 75 mm i, per tant, mancat de qualsevol informació de la resta de l'Exèrcit sobre què es necessitava, el Departament d'Ordenança va prendre un desviament del desenvolupament en transmissions elèctriques amb la sèrie T23.
La transmissió elèctrica va ser construïda per General Electric i tenia el motor que conduïa un generador que alimentava dos motors de tracció. El concepte era similar al sistema d'impuls de l'alemany "Porsche Tiger". Tenia avantatges de rendiment en terrenys aspres o muntanyosos, on el sistema podia gestionar millor els ràpids canvis en els requisits del parell.
La transmissió elèctrica T23 va ser defensada pel Departament d'Ordenança durant aquesta fase de desenvolupament. Després que els prototips inicials van ser construïts a principis de 1943, es van produir 250 tancs T23 addicionals de gener a desembre de 1944. Aquests van ser els primers tancs de l'Exèrcit dels Estats Units amb el canó M1A1 de 76 mm en entrar en producció. No obstant això, el T23 hauria requerit que l'exèrcit adoptés una línia completament separada d'entrenament, reparació i manteniment i, per tant, va ser rebutjat per a operacions de combat.
T25 i T26 miniatura|238x238px|Un T25 Les línies de tancs T25 i T26 es van crear enmig d'un acalorat debat intern dins de l'Exèrcit dels Estats Units des de mitjans de 1943 fins a principis de 1944 sobre la necessitat de tancs amb més potència de foc i blindatge. Un canó de 90 mm muntat en una nova torreta massiva va ser instal·lat en ambdues sèries. A la sèrie T26 se li va donar una armadura frontal addicional, amb la placa de glaciació augmentada a 100 mm. Això va augmentar el pes de la sèrie T26 a més de 36T i va disminuir la seva mobilitat i durabilitat, ja que el motor i la potència no es van millorar per compensar l'augment de pes.
Entre setembre i octubre de 1943, es va produir una sèrie de discussions sobre el tema de l'inici de la producció del T26E1, que va ser defensat pel cap de la Força Blindada, el general Jacob Devers. L'artilleria afavoria el canó de 76 mm, transmissió elèctrica T23. Els comandants del teatre generalment afavorien un tanc mitjà de 76 mm com el T23 i estaven en contra d'un tanc pesat de 90 mm. No obstant això, les proves del T23 a Fort Knox havien demostrat problemes de fiabilitat en la transmissió elèctrica dels quals la majoria dels comandants de l'exèrcit no eren conscients. El nou canó M1A1 de 76 mm aprovat per al M4 Sherman semblava abordar les preocupacions sobre la potència de foc contra els tancs alemanys. No obstant això, tots els participants en el debat no eren conscients de la insuficiència del canó de 76 mm contra l'armadura frontal del tanc Panther, ja que no havien investigat l'eficàcia d'aquest canó contra els nous tancs alemanys, que ja s'havien trobat en combat.
Des de mitjans de 1943 fins a mitjans de 1944, el desenvolupament del prototip T26 de 90 mm va continuar avançant lentament a causa dels desacords dins de l'Exèrcit dels Estats Units sobre les seves futures necessitats de tancs. Els relats del que va passar exactament durant aquest temps varien segons els historiadors, però tots coincideixen que les Forces Terrestres de l'Exèrcit van ser la principal font de resistència que va retardar la producció del T26.
El general Devers va continuar amb la seva defensa del T26, passant pel cap de McNair al general George Marshall, i, el 16 de desembre de 1943, Marshall va anul·lar McNair i va autoritzar la producció de 250 tancs T26E1. Després, a finals de desembre de 1943, Devers va ser traslladat a la Mediterrània, on finalment va dirigir la invasió del sud de França amb el 6è Grup d'Exèrcits. En la seva absència, es van fer més intents per descarrilar el programa T26, però el suport continu dels generals Marshall i Eisenhower va mantenir viva l'ordre de producció. Les proves i la producció del T26E1 van continuar lentament, però, i el T26E1 no va començar la producció completa fins al novembre de 1944.
Un únic prototip d'una torreta T26 muntada en un xassís M4 va ser construït per Chrysler l'estiu de 1944, però no va progressar en la producció.
El T26E3 va ser la versió de producció del T26E1 amb una sèrie de modificacions menors fetes com a resultat de les proves de camp. El febrer de 1945, el T26 va ser presentat al Teatre Europeu, on la seva actuació va rebre elogis primerencs dels oficials de l'Ordenança de l'Exèrcit. L'exèrcit va anomenar el tanc en honor al general de l'exèrcit John J. Pershing quan va ser redissenyat el M26 al març.
Després de la guerra Després de la Segona Guerra Mundial, uns 800 tancs M26 van ser actualitzats amb motors millorats, transmissions i el canó millorat de 90 mm M3A1. Aquests van ser designats com M26E2 i posteriorment redissenyats com M46 Patton.
Producció La producció finalment va començar el novembre de 1944. Deu tancs T26E3 es van produir aquell mes a l'Arsenal de Tancs Fisher, 30 al desembre, 70 el gener de 1945, i 132 al febrer. El Detroit Tank Arsenal també va començar la producció el març de 1945, i la producció combinada va ser de 194 tancs durant aquest mes. La producció va continuar fins al final de la guerra, i més de 2.000 es van produir a finals de 1945.
Super Pershing miniatura|264x264px|Un exemplar d'un Super Pershing El canó M3 de 90 mm del Pershing era similar al KwK 36 de 88 mm alemany utilitzat al Tiger I. En un esforç per igualar la potència de foc del KwK 43 de King Tiger, el canó T15E1 de 90 mm va ser desenvolupat i muntat en un T26E1 el gener de 1945. Aquest tanc va ser designat T26E1-1. El canó T15E1 tenia 73 calibres de longitud i tenia una cambra d'alta capacitat molt més llarga que li permetia penetrar fins a 330 mm d'armadura. Això li va donar una velocitat de morrió de 3.140 m/s amb el T30E16 APCR disparat i podria penetrar el blindatge frontal del Tigre més enllà de 3.000 m. El model mostrava munició d'una sola peça de 1.300 mm de llarg i era l'únic Super Pershing enviat a Europa. Les proves de llançament amb el T15E1 van revelar que la longitud i el pes de la munició d'una sola peça feia difícil que es posés dins del tanc i es carregués a la pistola.
Un segon tanc pilot va ser convertit d'un T26E3 i va utilitzar un canó T15E2 modificat que tenia munició de dues peces. Es van construir vint-i-cinc models de producció del tanc, designat T26E4. Un muntatge millorat va eliminar la necessitat de molles estabilitzadores.
Després de la guerra, dos tancs M26 tenien el canó T54 instal·lat, que tenia el mateix canó llarg, però el cartutx de munició va ser dissenyat per ser més curt i més feble, mentre que encara conservava la força de propulsor de la ronda original. Els tancs van ser designats com a tanc M26E1, però la manca de fons va tallar la producció.
Desenvolupament posterior a la Segona Guerra Mundial El maig de 1946, a causa de les concepcions canviants de les necessitats de tancs de l'Exèrcit dels Estats Units, el M26 va ser reclassificat com a tanc mitjà. Dissenyat com a tanc pesat, el Pershing va ser una actualització significativa del M4 Sherman en termes de potència de foc, protecció i mobilitat. D'altra banda, era insatisfactori per a un tanc mitjà (perquè utilitzava el mateix motor que alimentava el M4A3, que era unes deu tones més lleuger) i la seva transmissió era una mica poc fiable. El 1948, la versió M26E2 es va desenvolupar amb una nova central elèctrica. Finalment, la nova versió va ser redissenyada amb el M46 Patton i 1.160 M26 van ser reconstruïts amb aquest nou estàndard. Així, el M26 es va convertir en una base de la sèrie de tancs Patton, que el va reemplaçar a principis dels anys 1950. El M47 Patton era un M46 Patton amb una nova torreta.
Historial de servei Segona Guerra Mundial