La gramàtica del txuvaix és, en línies generals, semblant a la d'altres llengües turqueses, però molt diferent de les llengües indoeuropees, com el català, l'anglès o el rus.
Quant a la morfologia, com la resta de llengües turqueses, el txuvaix és una llengua aglutinant, caracteritzat per un gran nombre de morfemes que s'afegeixen els uns rere els altres. Sempre van darrere l'arrel del mot, per la qual cosa se'ls anomena també sufixos. El txuvaix no té prefixos, almenys en els mots patrimonials. Els sufixos acostumen a ser clarament destriables i, en general, tenen una sola forma. Potser més que en altres llengües turqueses, però, alguns morfemes en txuvaix presenten formes diferents (per exemple -ǎp i -ǎn per a la primera persona en els verbs) i, a vegades, tendeixen a fusionar-se amb morfemes veïns.
Morfologia Es distingeixen, bàsicament, vuit categories gramaticals: noms, adjectius, numerals, pronoms, verbs, adverbis, postposicions i conjuncions. El txuvaix no té articles.
Els noms La forma dels noms es caracteritza per tres tipus de desinències: la possessió, el plural i el cas, en aquest ordre. Com en la resta de llengües turqueses, el txuvaix no té gènere gramatical.
Cas Les gramàtiques txuvaixes consideres que el txuvaix té vuit casos: absolutiu, genitiu, datiu, locatiu, instrumental comitatiu, abessiu i causal final. Els cinc primers provenen del prototurquès, mentre que els tres darrers han aparegut relativament recentment i s'han format a partir d'antigues postposicions que van passar a ser enclítics. AbsolutiuuramcarrerGenitiuuram·ăndel carrerDatiuuram·aal carrerLocatiuuram·raen el carrerAblatiuuram·randes del carrerInstrumental comitatiuuram·paamb el carrerAbessiuuram·sărsense el carrerCausal finaluram·şănper al carrer Les comptadíssimes gramàtiques del txuvaix en anglès, en canvi, no incloen l'abessiu i el causal final com a casos. Alguns autors afirmen que, en cas d'incloure'ls com a casos, altres morfemes, que normalment es consideren derivatius, també podrien considerar-se com a marcadors de cas, per exemple AllA («cap a»: uramalla, «cap al carrer, cap a un carrer»), lǍ (adjectivitzador: uramlă, «del carrer, d'un carrer») i lA (adverbalitzador: uramla, «com un carrer»). Cal remarcar que el morfema la, amb el mateix sentit que el lA en txuvaix, es troba en mari, on es considera el morfema del cas comparatiu.
Labsolutiu, en txuvaix, s'utilitza tant per al subjecte com, en general, per al complement directe. Tanmateix, quan el complement directe està determinat, s'empra el datiu: +txuvaixepĕ kĕneke vulatăpepĕ kĕnekene vulatăpglossajo.ABS llibre.ABS llegir.PRES.1SGjo.ABS llibre.DAT llegir.PRES.1SGcatalàjo llegeixo un llibrejo llegeixo el llibre Cal notar que linstrumental comitatiu sovint es fa servir amb dos noms com la nostra conjunció «i»: operăpa balet, «òpera i ballet» (literalment: «amb òpera ballet»).
A causa de les nombroses regles fonètiques de la llengua, els morfemes de cas adopten formes més o menys diferents en funció de diferents factors que es presenten en el següent quadre sinòptic: Consonant finalVocal finalcas general-R-L-Ntònicaàtonavocals posteriors i consonant final no palatalitzadavocals anteriors o consonant final palatalitzada-A (-E)-I-U (-Ü)patrimonial o assimilatrussismeAbsolutiuuramhĕvvăkărśulavtanlaşaşăşitupulăliteraturaGenitiuuram·ănhĕv·ĕnvăkăr·ănśul·ănavtan·ănlaşa·nşăşi·ntăv·ănpull·ănliteratur·ănDatiuuram·ahĕv·evăkăr·aśul·aavtan·alaşa·naşăşi·yеtăv·аpull·aliteratur·aLocatiuuram·rahĕv·revăkăr·taśul·ta śul·raavtan·ta avtan·ralaşa·raşăşi·rеtu·rаpulă·raliteratură·raAblatiuuram·ranhĕv·renvăkăr·tanśul·tan śul·ranavtan·tan avtan·ranlaşa·ranşăşi·rеntu·rаnpulă·ranliteratură·ranInstrumental comitatiuuram·pahĕv·pevăkăr·paśul·paavtan·palaşa·paşăşi·pеtu·pаpulă·paliteratură·paAbessiuuram·sărhĕv·sĕrvăkăr·sărśul·săravtan·sărlaşa·sărşăşi·sӗrtu·sărpulă·sărliteratură·sărCausal finaluram·şănhĕv·şĕnvăkăr·şănśul·şănavtan·şănlaşa·şănşăşi·şӗntu·şănpulă·şănliteratură·şăn Els afixos de cas tenen dues formes: una amb una vocal posterior (a o ă) i una amb una vocal anterior (e o ĕ), seguint les regles d'harmonia vocàlica de la llengua: uram › uramăn, però hĕv › hĕvĕn. A la taula els dos casos estan representats només en les dues primeres columnes (uram i hĕv).
Altres regles fonètiques a què estan sotmesos els morfemes de cas són, per exemple, les vocals àtones ă i ĕ del sufix genitiu s'elideixen en presència d'una vocal tònica a, e o i (laşa·ăn › laşa·n; şăşi·ӗn › şăşi·n). En canvi, en el datiu, en els mots acabats en vocal tònica, apareix una consonant epentètica entre la vocal final de l'arrel i el sufix A (a/e) del datiu per evitar la consecutivitat de vocals: laşa·a › laşa·na, şăşi·е › şăşi·yе, tu › tăv·ăn, pü › pĕv·ĕn. Aquestes epèntesis entre vocals són característiques del txuvaix. En el genitiu i el datiu, en les paraules patrimonials terminades en vocal àtona, es produeix una geminació, tal com també passa en el possessiu de tercera persona (pulă·ăn › pull·ăn; pulă·a › pull·a). Cal notar també que, en presència d'una vocal àtona, per dissimilació, la r del locatiu i l'ablatiu muta en t després de r i, en part, l i n (văkăr·ra › văkăr·ta, śulra › śul·ta, avtan·ra › avtan·ta).
És d'afegir que els mots amb i final àtona (només existent en mots d'origen rus introduïts a la llengua durant el període soviètic), la declinació es fa igual que en els mots patrimonials amb i final tònica (informatsi › informatsin, etc.).
Convé assenyalar una homografia freqüent en els cognoms. Per exemple, d'acord amb les regles de la taula anterior, Ivanovăn és el genitiu tant del cognom masculí Ivanov com del femení Ivanova. Tanmateix, els derivats d’Ivanov mantenen la pronunciació russa de la v final com a f, mentre que els d’Ivanova la mantenen sonora. Així l’Ivanovăn d’Ivanov es pronuncia [iʋəˈnofən], mentre que el d’Ivanova és [iʋəˈnoʋən].
Possessiu La possessió es pot indicar per un sufix enganxat a l'arrel: -Ăm, -Y, -ĕ/i, -ĂmĂr, -Ăr, ĕ/i. En la llengua actual, però, aquests sufixos són rarament utilitzats, excepte per als termes de parentiu i el sufix de tercera persona ĕ/i per a la composició de mots. Els paradigmes bàsics es presenten en la següent taula: Consonant finalVocal finalvocals posteriors i consonant final no palatalitzadavocals anteriors o consonant final palatalitzadatònicaàtonaLemayultaş («company»)hĕr («filla»)laśa («cavall»)pulă («peix»)1a sgyultaş·ămhĕr·ĕmlaśa·mpull·ăm2a sgyultaş·uhĕr·ülaś·upull·u3a sg/plyultaş·ĕhĕr·ĕlaś·ipull·i1a plyultaş·ăm·ărhĕr·ĕm·ĕrlaśa·m·ărpull·ăm·ăr2a plyultaş·ărhĕr·ĕrlaś·ărpull·ăr En diferents mots relacionats amb la família, la tercera persona es construeix amb el morfema Ăşĕ. Els mots anne («mare») i atte («pare») tenen moltes formes irregulars: Lemaanne («mare»)atte («pare»)appa («germana gran»)piççe («germà gran»)1a sganne·matte·mappa·mpiççe·m2a sgann·üaś·uapp·upiçç·ü3a sg/plam·ăşĕaşş·ĕapp·ăşĕpiçç·ĕşĕ1a planne·m·ĕratte·m·ĕrapp·ăm·ărpiçç·ĕm·ĕr2a plann·ĕraś·ărapp·ărpiçç·ĕr Un nombre molt reduït de noms només tenen formes amb possessiu. Per exemple, şăllăm significa «el meu germà petit», şăllu és «el teu germà petit», etc., sense que hi hagi cap forma sense possessiu per expressar «germà petit».
Per a la tercera persona del possessiu, ĕ és utilitzat per a arrels terminades en consonant (uram › uramĕ), mentre que i per a arrels amb a, ă, e o bé ĕ final (laşa › laşi; pulă › pulli). En els mots acabats en vocal àtona, cal notar la caiguda de la vocal àtona, però, compensatòriament, es produeix una geminació de la consonant final de l'arrel, tal com passa en genitiu i datiu de les formes sense possessiu: pulă › pulli. Aquesta geminació, però, no s'esdevé per als russismes introduïts en l'època soviètica, anàlogament al genitiu i datiu de les formes sense possessiu: literatura › literaturi. Per als mots acabats en i, u o ü s'utilitza la ĕ. En aquests casos, es produeixen els canvis fonètics habituals de la llengua per evitar dues vocals seguides: şăşi › şăşiyĕ, natsi › natsiyĕ; tu › tăvĕ; pü › pĕvĕ. En les paraules acabades en t, t’, d o bé d es produeix una africació: śurt › śurçĕ; tetrad › tetraçĕ. Els paradigmes es presenten en aquesta taula sintètica: Possessiu de tercera personaConsonant finalVocal finalcas general-T (-t, -t', -d, -d')tònicaàtona-A (-E)-I-U (-Ü)patrimonial o assimilatrussismeLemauram («carrer»)śurt («casa»)laşa («cavall»)şăşi («ratolí»)tu («turó, muntanya»)pulă («peix»)literatura («literatura»)Absolutiuuram·ĕśurç·ĕlaş·işăşi·yĕtăv·ĕpull·iliteratur·iGenitiuuram·ĕ·nśurç·ĕ·nlaş·i·nşăşi·yĕ·ntăv·ĕ·npull·i·n pull·i·yĕ·nliteratur·i·nDatiuuram·n·еśurt·n·еlaş·in·еşăşi·n·еtăv·n·еpull·in·еliteratur·in·еLocatiuuram·ĕn·çеśurt·ĕn·çеlaş·in·çеşăşi·yĕn·çеtăv·ĕn·çеpull·in·çеliteratur·in·çеAblatiuuram·ĕn·çеnśurt·ĕn·çеnlaş·in·çеnşăşi·yĕn·çеntăv·ĕn·çеnpull·in·çеnliteratur·in·çеnInstrumental comitatiuuram·ĕ·pеśurç·ĕ·pеlaş·i·pеşăşi·yĕ·pеtăv·ĕ·pеpull·i·pеliteratur·i·pеAbessiuuram·ĕ·sĕрśurç·ĕ·sĕрlaş·i·sĕрşăşi·yĕ·sĕрtăv·ĕ·sĕрpull·i·sĕрliteratur·i·sĕрCausal finaluram·ĕ·şĕnśurç·ĕ·şĕnlaş·i·şĕnşăşi·yĕ·şĕntăv·ĕ·şĕnpull·i·şĕnliteratur·i·şĕn Plural El plural dels noms es fa afegint el sufix sem a l'arrel o a sufix possessiu: uram («carrer»), uramsem («carrers»), uramĕsem («els seus carrers»). Aquest sufix és específic del txuvaix i el diferencia de tota la resta de llengües turqueses que, bàsicament, fan servir el sufix lAr a aquest efecte.
No s'utilitza darrere un numeral cardinal o un quantitatiu: ikĕ śin («dues persones»), numay śin («moltes persones»). Sovint se sobreentén: alǎ śu («rentar-se les mans», literalment «mà rentar»); kǎmpa tat («collir bolets», literalment «bolet collir»).
El morfema de plural s'amalgama amb els de cas de manera que són difícils de destriar. El resultat és el següent, utilitzant uram («carrer») com a exemple (cal notar que la vocal e de sem causa l'ús de les vocals anteriors e o ĕ): + Singular PluralPossessiu 3a persona + PluralAbsolutiuuramuram·semuram·ĕ.semGenitiuuram·ănuram·senuram·ĕ.senDatiuuram·auram·sen·euram·ĕ.sen·eLocatiuuram·rauram·sen·çeuram·ĕ.sen·çeAblatiuuram·ranuram·sen·çenuram·ĕ.sen·çenInstrumental comitatiuuram·pauram·sem·peuram·ĕ.sem·peAbessiuuram·săruram·sem·sĕruram·ĕ.sem·sĕrCausal finaluram·şănuram·sem·şĕnuram·ĕ.sem·şĕn Els adjectius Els adjectius no concorden amb els substantius que modifiquen, però poden rebre terminacions de cas quan estan sols, sense substantiu. Els adjectius antecedeixen els substantius.
El comparatiu es fa amb el sufix -rAh: pısăk («gran») › pısăkrah («més gran»); pěçěk («petit») › pěçěkreh («més petit»). En els mots terminats en r, el sufix esdevé -tArAh: yıvăr («pesant, difícil, dolorós») › yıvărtarah («més pesant, difícil, dolorós»); çiper («bonic») › çipertereh («més bonic»). Els mots acabat en l, n o y admeten tant -rAh com -tArAh.
El superlatiu relatiu s'acostuma a fer amb els adverbis çi o çăn: hitre («bonic») › çi hitre, çăn hitre («el més bonic»). Una segona forma consisteix a duplicar l'adjectiu, posant el primer en ablatiu: hitreren hitre («bonic entre els bonics, el més bonic»); ăslă («intel·ligent») › ăslăran ăslă («intel·ligent entre els intel·ligents, el més intel·ligent»). Una tercera forma és usant una forma del pronom purte («tot»): purinçen te ăslă («el més intel·ligent (de tots)»).
El superlatiu absolut s'acostuma a fer amb adverbis com pitĕ: pitĕ hitre («molt bonic»). També es fan servir duplicacions: şură-şură («molt blanc», literalment «blanc-blanc»). A vegades, aquestes duplicacions no són plenes i la forma prefixada pot patir alguns canvis: hĕr-hĕrle («del tot vermell»), yĕp-yĕpe («del tot moll»), tak-takăr («del tot pla»), hup-hura («del tot negre»), şap-şură («del tot blanc»).
Els adjectius admeten també el morfema de reforç Ah: hitre («bonic») › hitreh («força bonic»); vĕri («calent») › vĕriyeh mar («no gaire calent»).
Els adjectius admeten també el morfema de passat ççĕ: văl ilemlĕççĕ («ell(a) era bonic(a)») – a partir d' ilemlĕ («bonic»). Els numerals