La col·lecció d'art de Carles I fou una col·lecció de pintures reunida pel rei Carles I d'Anglaterra al , constituint una de les millors col·leccions d'art de l'alt renaixement atresorada per una casa reial europea. El seu gust per l'art era ampli, abastant principalment pintors italians i flamencs. Incloïa obres mestres de Ticià i Mantegna, i els famosos cartrons de Rafael, grup de set models per a confeccionar tapissos. Entre els pintors contemporanis va encarregar obres a Rubens i van Dyck. A la seva mort, la col·lecció estava composta per unes mil quatre-centes pintures, quatre-centes escultures i un nombre indeterminat de tapissos, guadamassils, monedes i medalles. Després de l'execució del monarca en el 1649, el nou règim anglès va vendre en pocs anys la col·lecció per finançar les necessitats del nou estat, dispersant les obres. L'incendi del palau de Whitehall de 1698 destruí una part important de les obres que es quedaren al palau.
El creador de la col·lecció miniatura|Carles I amb M. de St. Antoine, per van Dyck. miniatura|Una vista de Greenwich. El rei Carles I i la seva família, per Adriaen van Stalbemt.
Carles I va néixer el 19 de novembre de l'any 1600 al Palau de Dunfermline, a Escòcia. El seu pare era el rei Jaume VI d'Escòcia; tres anys més tard aquest va succeir a Elisabet I d'Anglaterra en el tron anglès. Carles era el tercer fill de Jaume i la seva esposa, la reina, Anna de Dinamarca. El primogènit era el príncep Enric, nascut el 1594, seguit per Elisabet en el 1596. Carles va créixer amb una sèrie de deficiències físiques, com la baixa estatura i dificultats en la parla, les quals van provocar-li un caràcter tímid i insegur. La seva mare, Anna de Dinamarca, va transmetre amor per la pintura i la música als seus fills, encara que l'educació de Carles es fonamentà en l'estudi del llatí i la religió cristiana, especialment teologia. La seva vida canvià radicalment quan tenia dotze anys, arran de la mort prematura per febre tifoide del seu germà gran el 1612, i Carles passà a ser l'hereu presumpte.
En la seva joventut, Carles inicià una forta amistat amb el favorit del seu pare, George Villiers, el qual fou successivament nomenat cavaller, vescomte, comte, marqués i finalment duc de Buckingham. Villiers mantindria una forta ascendència sobre Carles fins al 1628, quan fou assassinat per la seva excessiva influència sobre el monarca anglès. S'atribueix a la bel·licositat de Villiers els sobtats canvis de criteri del rei en assumptes polítics. Per exemple, va passar de voler casar-se amb una infanta espanyola a declarar la guerra a Espanya, amb la mateixa rapidesa amb la que es comprometé amb una princesa francesa per declarar la guerra a França un cop s'havia celebrat el matrimoni.
En l'àmbit privat, els seus gustos eren moderats i era amant de la cerimònia; va substituir els grans festins i banquets de l'època del seu pare per entreteniments on l'estètica tenia un paper important, com mascarades amb música i ball.
La incapacitat d'obtenir els ingressos necessaris per lluitar a la guerra, primer contra Espanya (1624-1630) i després contra França (1626-1629) fou l'inici del conflicte de Carles I amb el parlament anglès. El que el parlament no li atorgà, ell intentà obtenir-ho directament dels seus súbdits per la força. Addicionalment, la seva política religiosa, la guerra contra Escòcia amb lleves majoritàriament catòliques, van acabar per consumir la confiança que la paraula del rei tenia davant els seus súbdits, fins al punt d'arribar a partir de 1642 al conflicte armat de la guerra civil anglesa. El 1649 Carles fou jutjat, declarat culpable d'alta traïció com a "tirà, traïdor, assassí i enemic públic” i tot seguit decapitat, sent la primera vegada en la història d'occident que un monarca fou executat de forma pública.
Carles I fou el primer monarca anglès que s'interessà per l'art i creà una col·lecció d'interès. Abans de la seva estada a la cort dels Habsburg a Madrid, la seva experiència com a col·leccionista d'art es limitava a haver heretat algunes obres del seu germà gran, Enric. Si bé la seva cort no era fastuosa comparada amb la de França o la del seu propi pare, Carles I gastà molts diners com a patró de les arts. En canvi, en comparació amb altres monarques, Carles I inicià pocs projectes arquitectònics.
L'estada a la cort de Madrid El juny de 1604 Jaume I d'Anglaterra va arribar a un acord amb Espanya per finalitzar la guerra anglo-espanyola, mitjançant el Tractat de Londres, restablint la pau entre els dos estats. El tractat li permeté normalitzar les relacions amb l'Europa catòlica, trencades des de la ruptura d'Enric VIII d'Anglaterra amb l'Església Catòlica Romana, i el seu establiment com cap de l'Església d'Anglaterra. Des de la ruptura, en la dècada del 1530, els anglesos tenien prohibit viatjar als països catòlics d'Europa. L'establiment d'un acord va tenir un gran impacte en la vida cultural d'Anglaterra. A partir de l'acord, Jaume VI va poder anomenar ambaixadors a tots els països, i els ciutadans anglesos podien viatjar a ciutats com Roma, Florència i Venècia per apreciar l'art del reis, nobles i eclesiàstics.
En una Europa que patia les tensions prèvies a la guerra dels trenta anys, Jaume I d'Anglaterra era un monarca que preferia la pau a la guerra, i considerava el matrimoni dels seus fills com un component d'una estratègia més amplia, destinada a equilibrar forces hostils. Havent casat la seva filla Elisabet amb un príncep protestant en el 1613, volia casar un fill amb una infanta espanyola. Poc després de la mort del seu fill primogènit Enric en el 1612, Jaume I havia començat a fer plans pel seu fill supervivent i futur rei, Carles. Aviat va arranjar el seu casament amb la infanta Maria Anna, germana del rei Felip IV de Castella, amb l'objectiu d'establir una pau duradora amb Espanya. La cort espanyola no tenia la intenció de casar una infanta amb un heretge, però mantenia les negociacions com una forma de mantenir a la corona anglesa apaivagada.
Després d'esperar deu anys sense treure l'aigua clara del seu possible matrimoni amb una infanta espanyola, el març de 1623 el príncep Carles es desplaçà a Madrid acompanyat de George Villiers, el primer duc de Buckingham, amb l'objectiu d'acordar d'una vegada el casament amb la infanta. Si bé la missió va acabar en fracàs, l'estada en vuit mesos va contribuir decisivament a formar el criteri artístic del futur rei anglès. Durant la seva estada, va poder contemplar les col·leccions artístiques exposades al monestir d'El Escorial, a la residència reial de Felip IV i altres indrets. Entre els autors, les obres de Ticià van influenciar al jove príncep; per exemple, la pintura Carles V a cavall a Mühlberg serví de patró per que Anton van Dyck plasmés durant 1637-1638 dues pintures amb el ja rei Carles I a cavall.
El príncep Carles va comprar a Madrid algunes obres de Ticià, i Felip IV també l'obsequià amb algunes pintures de Paolo Veronese i escultures de Giambologna. Carles va tornar a Londres amb una selecta col·lecció de pintures i amb el convenciment de la importància de posseir una àmplia i prestigiosa col·lecció d'art com a testimoni del poder i autoritat del monarca.
Un cop superat el fiasco espanyol, el jove príncep va voler consolidar una bona relació amb França. Com a part d'aquesta política, va negociar el seu casament amb Enriqueta Maria de França, germana del monarca Lluís XIII de França. El rei Jaume morí el març de 1625, i Carles es convertí en rei d'Anglaterra i Escòcia, i el maig del mateix any es casà per poders amb la seva promesa.
El col·leccionisme d'art a l'Anglaterra a principis del segle XVII miniatura|Thomas Howard, per Rubens. Fins a principis del segle XVII, la col·lecció reial anglesa de pintures era de dimensions modestes en comparació amb altres corts europees. Si bé els reis Enric VIII i Isabel I tenien retrats de monarques i d'esdeveniments importants, el seu propòsit era principalment potenciar la seva imatge personal, i els objectes més prestigiosos penjats a les seves parets eren els tapissos. Això va ser en part degut a la reforma protestant. Els protestants consideraven la devoció a l'art religiós com una forma d'idolatria. Com a resultat, els líders de la reforma van ordenar la destrucció de l'art religiós i la cultura material, la qual cosa va provocar un gran descens de l'art visual a Anglaterra. La importació de pintures estava prohibida penalment des del , i les lleis penals de 1571 prohibien la importació de "creus, pintures,.. i altres objectes supersticiosos de Roma".
En el 1600, l'objecte d'art mes valorat al nord d'Europa eren les estàtues clàssiques, i no fou fins després que l'estima per la pintura va començar a créixer. Inicialment les pintures no eren tan valorades com els tapissos, plats i joies. En canvi, les famílies benestants d'Itàlia havien anat col·leccionant pintures i escultures des del segle XV, però a Anglaterra aquesta activitat no va iniciar-se fins a principis del segle XVII. A partir de la dècada de 1610, els aristòcrates de l'època jacobea començaren a col·leccionar obres d'art d'artistes italians del segle XVI. El primer que inicià aquesta activitat fou Thomas Howard, comte d'Arundel.
El fet d'haver de recórrer a intermediaris es devia a les característiques del mercat d'art. A Flandes, les ciutats d'Anvers i Haarlem eren uns dels centres del mercat internacionals d'art, on artistes, intermediaris i aristòcrates compraven i venien obres en vendes i subhastes públiques. Aquestes ciutats eren el pont entre l'art italià i els compradors del nord d'Europa. Carles havia de delegar en agents que compressin obres als Països Baixos i els enviessin a Anglaterra.
Respecte a Itàlia, aquest era un destí complicat per a un no catòlic. La ciutat de Roma tenia una de les lleis més restrictives respecte a l'exportació d'obres d'art. La república de Venècia gaudia de més tolerància religiosa, una regulació de l'exportació d'art més flexible i, especialment, un mercat més actiu, causat per l'inici del declivi econòmic i artístic de la ciutat, que provocà la posada en venda de moltes col·leccions d'art. El grup de Whitehall miniatura|Inigo Jones, per van Dyck. Fins el final del regnat de Carles I, era la noblesa la que establia la pauta cultura a Anglaterra. I dintre de la noblesa, el grup de Whitehall era un petit i selecte grup d'estudiosos i col·leccionistes d'art interessats en l'adquisició d'obres renaixentistes i barroques, i que contribuïren a la definició del gust estètic a l'Anglaterra del moment. A part del rei, aquest grup estava format pels següents personatges.
Thomas Howard, comte d'Arundel. Noble que havia viatjat extensament pel continent, devot col·leccionista de pintures italianes i escultures clàssiques, havia iniciat la seva col·lecció abans que Carles I accedís al tron; a través dels seus contactes a Itàlia feu possible la compra de diverses pintures italianes entre les que s'incloïa una Madonna de Rafael.. Va ajudar decisivament a assegurar a Rubens un lloc preeminent en el patronatge reial. George Villiers, primer duc de Buckingham. Favorit i amant de Jaume I d'Anglaterra. Inhabitualment, també fou el favorit del seu fill, Carles I d'Anglaterra. Des de 1610 va anar constituint una col·lecció d'art en competència amb altres nobles anglesos i el propi monarca. També va fer facilitar l'atracció d'artistes residents al continent cap a la cort anglesa. William Herbert, tercer comte de Pembroke i el seu fill Philip Herbert, quart comte de Pembroke. James Hamilton, comte d'Arran. Nobles escocès, el 1636 va adquirir una magnífica col·lecció italiana de 230 pintures i 40 escultures a través de Basil Feilding, ambaixador anglès a Venècia.